PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 8 novembre de 2019)
El candidat socialista Pedro Sánchez, que és alhora
president del govern en funcions, ha demanat públicament disculpes a la
ciutadania per la patinada que li va fer cometre el subconscient en desmuntar
la tramoia oficial escrupolosament mantinguda per tots els governs que han
passat per la Montcloa, des de l’endemà mateix de l’anomenada transició de la
dictadura a un simulacre de democràcia, sobre un tema tan delicat com la
separació de poders. Concretament, entre el judicial i l’executiu. El candidat
Sánchez s’ha disculpat d’haver insinuat amb cara de pillo, a l’entrevistador:
“¿de quien depende la
Fiscalía, eh, eh?” Quan es ficava de peus a la
galleda, tant els que ho veiérem en directe com els centenars de milers que ho
feren en les repeticions de la jugada, vam tenir la sensació que amb el seu
posat de mestre tites es rifava una mica de la ignorància del periodista, com
si li retragués no estar al tanto que a la Fiscalia de l’Estat la mana el
govern. El candidat Sánchez, amb la seva embeinada vergonyosa d’ahir – si us
plau per força, no en tingueu cap dubte –, donava com a excusa de la cagada el
cansament per l’estrès de la campanya, el qual li havia fet perdre els papers i
dir una barbaritat com aquella, ja que sabia de sobres que a Espanya ningú està
per sobre de la justícia. El problema rau en que qui va cometre aquest suposat
“lapsus involuntari” no era un palangana sinó el president d’un govern que no
es cansa de fanfarronejar urbi et orbe, a través del incommensurable ministre
Borrell, que és el país més democràtic del món mundial gairebé des de l’època
dels reis catòlics...
Però un president de govern, ni que vagi disfressat de
candidat, mai de la vida pot perdre els papers en qüestions tan sagrades. La
separació de poders és un principi indestriable de la democràcia, sempre que
aquesta no sigui de per riure; un d’aquest principis que un demòcrata tan
revingut com es vanta de ser-ho el ciutadà Sánchez, s’hauria de saber com el
parenostre. Oimés si és el president del govern de l'Estat, encara que estigui
en funcions. Per tant, a la meva manera de veure, al carallot candidat Sánchez,
que ens deu prendre a tots per imbècils, no se li poden acceptar les seves
excuses de mal pagador sobre una qüestió fonamental. Jo, almenys, no les hi
compro, i encara que no puc fer-li pagar no votant-lo, perquè mai m’ha merescut
prou confiança per refiar-me’n com a governant, estic segur que molts d’altres
que sí que ho varen fer s’ho pensaran aquesta vegada dues vegades. Perquè un
president tant baliga-balaga i taral·lirot no és el que necessita un país
immers en un moment tan delicat, des de tots els punts de vista: institucional,
econòmic i polític.
Però, a més a més, no li puc acceptar la seva disculpa
perquè no em crec els pretextos que em dona. Penso que ens ha volgut ensarronar
una altra vegada fent el posat de candidat ablanit per la gresca electoral, tan
exhaust i estovat que en un moment donat no pot coordinar les idees, i com a
conseqüència d’aquesta flaquesa humana ha tingut una relliscada bestial. I no
me’l crec, perquè posaria les mans al foc que va dir el què va dir, a més a més
de en un cop d’eufòria i de prepotència, perquè realment s’ho creia, allò que
estava dient. És a dir: que la Fiscalia i per extensió la mateixa justícia
estaven a les ordres de l'executiu que nomena el fiscal general. I s’ho creia
perquè aquesta seguretat amb que afirmava el que per ell era una obvietat, els
ciutadans per molt cagamandurries que fossin ja ho sospitaven des que dos dels
seus il·lustres col·legues, en Felipe González i l’Alfonso Guerra, varen fer
anar la Fiscalia per on els va rotar des de amb l’afer de Banca Catalana com
després per netejar tota la porqueria dels Gal, amb l’indult inclòs als dos
principals directors d’orquestra condemnats per aquella marranada política: en
Vera i en Barrionuevo.
Qui va observar per primera vegada que de l’abundància
del cor en parla la boca la va ben clavar! I és que el cor del candidat Sánchez
i, pel que s’ha vist, els de bona part de la seva tropa n’està al cap del
carrer que a la Fiscalia qui li posa la menjadora i la treu a passejar és el
president del govern de torn. I si una imatge val per mil paraules, torneu-vos
a repassar la cara de murri, penques i garneu que feia el candidat Sánchez quan
li llegia la lliçó al periodista de radio nacional que l’entrevistava. Com que
jugava a casa, perquè estic segur que també creu que els mitjans de comunicació
públics ballen al so que toca el govern, no es va tallar un pèl esplaiant-se.
Senyor Sánchez, jo no el votaré perquè no ho he fet mai; però després
d’haver-lo escoltat no me’n penedeixo gens ni mica. I encara hi afegiré quelcom
més: en alguna d’aquestes democràcies amb les quals vol emmirallar-se, un
president de govern que hagués dit això que vostè va dir amb tanta patxorra,
enlloc de disculpar-se com aquell altre que va sortir amb allò de: “no lo volveré a hacer”, hauria presentat la dimissió. Prenguin nota i
disculpi’m a mi la gosadia d’expressar-li com a ciutadà ras, amb tot el
respecte, que el paper que ha fet en tota aquesta qüestió és d'estrassa. Perquè
no es mereix cal altre qualificatiu - potser també li escauria allò de cul
d'olla - ja que per primera vegada, tota la Fiscalia en pes li ha dit a la cara
amb més diplomàcia però no menys contundència que havia pixat fora del test..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada