LA POLÍTICA FA MÉS VISIBLES LES DONES; PERÒ, NO US ENGANYEU: QUEDA MOLT DE CAMI PER CÒRRER

 PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 10 novembre de 2019)

           

            És evident que ha plogut molt des que el savi Aristòteles deia als seus deixebles que “s’ha de considerar la condició femenina com una anomalia”; però tot i que almenys en el món occidental la dona s’ha guanyat - gairebé sempre a cops de colze, perquè no ha tingut res de franc -, un reconeixement social que era impensable només fa un segle, en plena lluita sufragista, encara queda molt de camí per córrer en la política i sobretot més enllà de la política fins que la igualtat d’oportunitats de les dones sigui reconeguda pacíficament. Però la realitat, malgrat els avanços espectaculars en tots els sentits, com s’ha vist en les candidatures que avui es podran votar els partits han procurat aparentar “paritat” imposant “quotes” en alguns casos amb calçador, per quedar bé amb la vianda al plat; perquè en quan al fons de la qüestió, que a igual capacitat tothom tingui la vida les mateixes oportunitats de triomfar sense entrar en qüestions de gènere, el més calent està a l’aigüera.

Ara bé, inclús sense sortir d’occident però ja no diguem si ens fixem en la resta del món, la dona continua sent sinó un zero a l’esquerra o una cosa pitjor, en el millor dels casos se la tracta com un pitxell per fer goig o per satisfer “la quota” del convencionalisme. I la majoria de les vegades això passa sota la benedicció de la capellanada del color que sigui, com queda palès retraient sovint a algunes confessions religioses que tinguin un capteniment tan tancat respecte de les dones, sobretot a l’islamisme. Cal no oblidar, precisament, que les diverses variants del cristianisme tampoc porten la cara neta, ja que el respecte per la dona la començaren a fer-lo anar de gairell quan sant Pau es cartejava amb els Corintis i els amonestava que: “les dones no poden badar boca en cap reunió pública”. I una altra patum com sant Agustí, deu segles després del cop de roc aristotèlic a que em referia al principi, afegia llenya al foc: “considerada aïlladament, la dona al contrari de l’home, no està feta a imatge de Déu”.

I a setciències com Erasmus de Rotterdam, no els tremolà la mà quan escrivien poca-soltades com aquesta: “les dones sempre seran dones, és a dir: tocades del bolet”. Fins i tot Lutero, el contestatari per excel·lència, va ficar-hi cullerada predicant bajanades tan salvatges com aquesta: “encara que les dones s’esllomin treballant o morin de part, és el que toca; el seu destí es treballar i parir”. I aquell il•luminat d’en Nietzsche que els intel•lectuals progres citaven sovint només per fardar però pocs l’havien llegit a fons, va sentenciar en la seva obra de més renom, Zaratrusta, una bestiesa que se li ha retret poc per fer-li caure la cara de vergonya, encara que fos a títol pòstum: “si surts amb dones, no et descuidis de les xurriaques”. I aquella delicada “floreta” de Lord Byron, situava la dona en la societat victoriana: “les dones s’han d’ocupar de la feina de la casa; se les ha d’alimentar i vestir bé, això sí, però no cal que tinguin cap paper actiu en societat” I, finalment, en Shakespeare ho rematava atorgant-se el dret de donar consells d'urbanitat: “si una dona et parla, li has de somriure; però no car fer-li cas”.

És clar que aquests prejudicis s’han superat, només faltaria! Però, queda molt de camí per córrer fins que tots els tabús hagin desaparegut de la vella Europa o de la civilització occidental que quan, per exemple, s’enveja una dona per ocupar un lloc destacat en la política, l’economia, la ciència o en la societat en general, encara en alguns cenacles no es fa amb la mateixa imparcialitat i altura de mires que si es tractés d’un home. El paio que s’enfila a dalt de tot d’un escalafó professional o social s’exposa, en el pitjor dels casos, que s’especuli que és un trepa o qui sap si una mica corrupte i tot; però, quan es tracta d’una dona sempre treu el nas una fastigosa sospita: “vés a saber què ha hagut de fer per arribar tan amunt”. No, no tot el peix està venut pel que fa a que el mèrit no tingui sexe i que no es confongui “paritat” amb “igualtat”. La “paritat” que avui es visualitza en la política no és més que un miratge, per no dir un escarni, de l’autèntica igualtat entre homes i dones. Deixem-ho aquí, que si ens poséssim a parlar del camí que queda per córrer en aquest aspecte, ens esborronaríem.