PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 11 novembre de 2019)
De la mateixa manera que quan el motor d’un cotxe
rateja el portem al mecànic perquè passi un test de fiabilitat, també s’escau
d’escanejar de tant en tant mitjançant el banc de proves d’unes eleccions la
qualitat de la democràcia d’un país, per assegurar-se que aquell principi tan
sagrat - la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble -, no
s’ha degradat o pansit amb l’ús i es manté tan eixorivit com quan el van
pastar, precisament, a Atenes. Jo diria que la primera prova del cotó-fluix que
delata si una democràcia fa l’ànec, passa per saber si des del govern
s’escolten amb respecte les opinions discrepants de l’oposició i les propostes
i queixes de la societat civil; és a dir: si es tenen en compte com a factors
democràtics determinants els drets a dissentir i a protestar, perquè si aquests
drets ni s’escolten ni es respecten, tard o d’hora es posa en risc l’objectiu
de tota democràcia, que no és altre que la convivència en llibertat. Tampoc en
surt ben parada la democràcia quan els partits polítics no són capaços de
posar-se d’acord per governar sobre una base mínima de consens per a tirar
endavant el país; ja que allavonces enlloc de democràcia estaríem davant d’una
enèsima aixecada de camisa colossal. Per tant, l’endemà de pair el resultat
electoral d’ahir, avui toca fer la prova del cotó-fluix.
Si donem un cop d’ull als països que confessen
acceptar la democràcia com el sistema d’organització política menys dolent i
agressiu, veurem que hi ha interpretacions del concepte per triar i remenar;
però també ens adonarem de seguida que, en general, no se la considera, a la
democràcia, com un “valor” que imparteix caràcter sinó més aviat com un
“mètode” presentable d’aconseguir el poder sense tallar caps i d’exercir-lo
enraonant civilitzadament. Ara bé, el problema d’avui dia, és que molta gent es
lleva cada matí convençuda de viure en una democràcia i massa sovint s’adona,
en arribar el capvespre, que en realitat esta davant d’un miratge, com si
diguéssim enmig d’un auditori on cada músic que participa en el concert
interpreta la partitura al seu aire, sense importar-li desafinar mentre tingui
claca i fans suficients per tirar de beta. Un cop comprovat el jeroglífic
parlamentari de disset músics que els vots del poble han elegit per gestionar aquest
país, si realment visquéssim en una democràcia seriosa cada music hauria de
posar els cinc sentits en ajustar els seus “solos” a una partitura conjunta que
esquivés caure en un orgue de gats, llegís adequadament la lletra menuda del
resultat electoral i consensués les diverses sensibilitats. En cas contrari, la
democràcia que ens espera pot acabar sent esquizofrènica.
A la meva manera de veure, si a partir d’avui no posen
fil a l’agulla els diputats i senadors elegits pel poble sobirà per governar aquest
país, voldrà dir que encara una part molt important de la classe política i de
l’establiment econòmic dirigent no ha superat del tot aquell dilema que a
meitat dels seixanta plantejava cruament el “The Washhigton Post” respecte d’un
resultat electoral que els partits hegemònics consideraven “un error del
poble”: “el quid de la qüestió no és si la majoria ha de decidir qui governa,
sinó “quina classe de majoria” ho ha de fer”. A casa nostra, quan les primeres
flamarades del post-franquisme envaïen el carrer de joves aïrats – sempre als
joves algú els enceba perquè destapin la caixa dels trons -, reclamant pel broc
gros llibertat i democràcia, un lliberal moderat com Trias Fargas, influenciat
pel tarannà flegmàtic dels polítics anglesos, s’estripava les vestidures i els
hi retreia als manifestants: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per
revolucionar”. Un bon resultat de la prova del cotó-fluix de que parlem,
con-sistiria en determinar d’una punyetera vegada si els polítics són capaços
de governar sense necessitat d’una majoria absoluta còmoda, mitjançant una
coalició o un pacte sòlid i el més ample possible d’acord amb les diverses
sensibilitats expressades a les urnes. En els països que es consideren
democràticament avançats molesta “per se” el concepte de “majoria absoluta”, ja
que l’experiència ha fet palès massa vegades que la tirania d’una majoria
governamental monocolor pot fer més mal que una dictadura.
Ja n’arriba a ser de complicat, doncs, això de la
democràcia! Per aquesta raó, no m’agraden els experiments i li compro a
l’Albert Camús, allò tan encertat que un dia va escriure sobre un assumpte tan
delicat: “demòcrata és aquell que admet que l’adversari sempre pot tenir raó i,
per tant, li deixa explicar les seves raons sense interrompre’l, i no defuig
parlar i reflexionar sobre tots i cadascun dels arguments amb els que no
combregui”. I és que la democràcia no es redueix a “un home un vot”, i a que
els que siguin més decideixin sobre les minories sense respectar-les. Aquesta
democràcia, com diria en Borges, “seria només un esperpent estadístic”.
Tanmateix, si a causa del descrèdit dels partits polítics tradicionals que
porten un rei al cos i menystenen l’oposició com si es tractés del dimoni,
sense tenir el compte que representa un bon grapat de vots que no es poden
llançar a les escombraries ni a la paperera de la història, ens haurem
d’acostumar a que cada vegada el carrer prengui més protagonisme, i que no
sempre al darrera de les plataformes hi hagi ciutadans legítimament indignats perquè
no se’ls hi resolen els seus problemes, sinó que cada vegada més sovint,
aprofitant-se que les aigües baixin tèrboles, els clams i les pancartes
s’instrumentalitzin per vés a saber quins desguitarrats escalfa braguetes des
de les anònimes xarxes d’Internet, a sou de qui sap quins interessos; potser
els mateixos que tenen els dotze apòstols, que ja els hi està bé que el carrer
s’encengui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada