QUAN VINGUIN ELS MEUS...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 7 novembre de 2019)

Diuen que ja no són tants els que pensen que si tomba la truita anirem millor, perquè els que tenen certa experiència acumulada arrosseguen massa sacs de decepcions post-electorals penjats de l’esquena; però, no obstant això, encara queda molta gent de bona fe que es refia que quan vinguin “els seus” tot s’arreglarà, carrisquejarà la justícia social i els dolents pagaran per les seves malifetes, abusos i repressions. Potser fins fa poc, baldament, es podia escoltar la frase feta que encapçala la reflexió d’avui a flor de llavis de persones a qui se les notava fins i tot il•lusionades, quan els mitjans les entrevistaven a la recerca d’opinions, a peu de carrer.

Però ara que ja estem en capella de veure si les il•lusions de cadascú les beneiran diumenge vinent les urnes, els partidaris de que res no canviï massa o fins i tot que es refaci el camí per tornar on érem vint anys enrere quan remenar les cireres era cosa de dos, intenten destrempar els enlluernats per les proclames mitineres més abrandades rondinant que aquells que s’ho volen menjar tot d’una queixalada, sovint acaben plegant veles abans de començar; donant a entendre, amb picardia sorneguera, que els que d’avui en vuit esperen que “els seus” els treguin les castanyes del foc i el ventre de penes, se n’emportaran un bon disgust perquè diuen que els que més borden a la campanya són els primers que es tornen manyacs quan se’ls hi ensenya la menjadora.

Aquesta és una vella i massa sovint llardosa tàctica dels partits en capella d’unes eleccions. Els de dretes (generalment conservadors) d’arreu del món, quan tenen por de ser arraconats del poder per l’esquerra (generalment progressista), fan córrer la brama que els que volen desbancar-los són uns antisistema de merda, que després d’anar prometent la repartidora a tort i a dret, a l’hora de la veritat tot s’ho queden per ells i es tornen amnèsics pel que fa al que varen prometre. I a la inversa passa igual: les esquerres acusen els que els hi remouen la cadira de reaccionaris cap amunt. El problema rau en que encara que el poble no els hi compri les seves insídies, sempre hi ha un grapat de pàmfils, llunàtics o indecisos que repensen fins a darrera hora el sentit del seu vot recordant-se’n de les vegades que “els seus” (fossin de dretes o d’esquerres) els van deixar a l’estacada; però, desenganyeu-vos, fan el negoci d’en Robert amb les cabres els que canvien la papereta escoltant el darrer que els xiuxiueja a cau d’orella la penúltima mentida o, encara pitjor, no ho fan perquè pensen que val més un boig conegut que un savi per conèixer.

En tot cas - si les enquestes l’encerten, enguany no serà el cas que es doni a Espanya un capgirell electoral sorprenent -, el poble quan té a les seves mans la possibilitat de tombar la truita, escarmentat i fart dels polítics professionals que l’han decebut des de l’endemà mateix de guanyar les darreres eleccions, se la juga apostant per candidats verges políticament parlant, que no tinguin la camisa tacada precisament perquè mai han tingut l’oportunitat d’untar-se els dits amb oli. Els exemples més sonats i recents de canvis de rumb a la desesperada els tenim a Grècia, llençant-se en braços d’Alexis Tsipras, o a Itàlia, fent la claca a Beppe Grillo. I no han estat, certament, reeixits. I és que la novetat i l’esquer del desconegut sempre atrau i enganxa en política, sobretot a gent que des de fa una eternitat malda per trobar “els seus”, reconèixer-s’hi i somniar que aquests, potser sí, quan manin se’n recordaran d’ells i faran tombar la truita de veritat.

No serà el cas d’Espanya enguany, repeteixo, ja que malauradament els ous necessaris per fer una bona truita els han acaparat els mateixos cuiners de sempre; i una truita quan ha de passar per tantes mans acaba feta un nyap gastronòmic, que no es pot considerar ni un remenat d’ous presentable i digerible. En canvi, a la cuina catalana podria anar-li diferent diumenge si els cuiners s’haguessin anessin a l'una d’una vegada per totes, comprometent-se a fer equip per cuinar una truita consistent, estarrufada i que es pogués tombar sense esberlar-la. Però aquest objectiu, que sembla tan de calaix, serà difícil d’aconseguir quan enlloc de batre bé els ous abans de abocar-los a la paella, xefs i marmitons se’ls foten pel cap retraient-se mútuament greuges i misèries del temps de la picó. Per tant, aquesta vegada tampoc veurem tombar la truita com molts voldríem; però, que quedi clar, això no ens vindrà de nou després de constatar que la patuleia que ens demana el vot potser es guanyaria més la vida a l’espectacle que a la política, doncs durant tota la campanya enlloc de contrastar programes s’han dedicat a muntar vodevils. I pel que fa a les allunyades estratègies i fulls de ruta dels candidats catalans, em fa pena de constatar que després de tanta pèrdua de temps fent volar coloms i matant mosques a canonades per no deixar-se de punyetes volent portat cadascú un barret diferent al cap, el més calent està a l’aigüera.