Follow by Email

diumenge, 3 de novembre de 2019

QUE LA BOIRA DE LA TARDOR I LA POR A LA CAIGUDA DE LA FULLA NO ENS DEPRIMEIXIN


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 3 novembre de 2019)

Sobretot quan arriba la tardor cal parar atenció amb la depressió, i plantar-li cara amb totes les forces de flaquesa si us enronda. L’angoixa, l’ansietat i la inquietud pròpies d’una època trasbalsada com la que ens ha tocat de viure no poden estamordir l’autoestima ni la curiositat envers el que ens esperi demà, per molta boira tardorenca assuaveixi l’esperit. La depressió és una mala bèstia, que es caracteritza per tres fastigoses senyals d’alarma: la desesperació ( no es veu cap futur); la fluixedat (la soledat és mala companyia) i el fatalisme ( el destí el tenim predestinat des que naixem). Cal proposar-se, doncs, no caure en el parany de la tristesa, la malenconia o la sensació d'impotència malaltissa que el subconscient associa sovint amb l’estació de les fulles mortes!

Una persona angoixada que acaba rendint-se a la depressió es torna eixorca, perd la capacitat d’estimar i, sobretot, de sentir-se estimada; s’aïlla, pensa que entre ell i la resta del món s’ha obert un estimball; que els ponts de comunicació amb els altres s’han esberlat i que a ningú, entre tanta boira embulladora, se li acudirà mai d’intentar treure-la del pou. I si l’isolament i la percepció de pèrdua de referents esdevé absoluta, és quan hom pot deixar-se festejar fins i tot per la temerària idea del suïcidi, com a única sortida viable. Des de fa mesos, la sanitat pública ha admès amb la boca petita que des de l’assistència primària s’han de detectar a temps d’evitar-ho, pacients que estiguin covant el síndrome dels que rumien estripar la baralla a mitja partida; però, no deu ser tan senzill com podria semblar sobre el paper teòric entrellucar, entre tanta boira baixa que enterboleix la vista del sol i de l’horitzó, aquells que incuben “mals pensaments”, ja que segons diuen els experts els que a les primeres de canvi s’obren a parlar-ne de la qüestió, segurament mai tindrien prou pebrots per portar a la pràctica accions autodestructives. Els perillosos de veritat, diuen els que hi entenen de malalties de l’ànima, són els que per molt que se’ls grati la pell, es tanquen en banda i dissimulen la que porten de cap.

Tanmateix, per gratar a fons i amb èxit s’hauria de disposar de temps, recursos i solucions per fer fracassar el síndrome des de les beceroles, i com que en la nostra societat materialista el temps costa diners i les solucions són cares i escasses, la capacitat econòmica d’una excel.ent sanitat pública fregant la fallida tècnica, que tentineja malgrat les crosses que de tant en tant es posen a la seva disposició per anar tirant una temporada més, no pot evitar que la boira de la tardor a alguns els amari tot el cos se suor fred i els provoqui una metàstasi emocional al cervell, acabant tirant-se pel balcó o empassant-se un grapat de pastilles, entre d’altres mètodes expeditius de fer mutis a la francesa. La poesia i la mística intenten idealitzar la tristesa de l’ànima, però es tracta d’un estat d’ànim massa escorredís i punyeter, amb el qual s’ha d’anar molt en compte perquè al mínim descuit s’hi cola la depressió aprofitant la confusió d’idees pròpia dels dies emboirats i migranyosos, malgrat tics de romanticisme potser un xic massa banalitzats per poetes, misògins i sentimentals.

La boira no és més que un fenomen climatològic inofensiu; la boirassa esdevé nefasta quan s’ensopega amb persones predisposades a perdre l’autoestima i la capacitat de resiliència, gent fràgil que fa tentines engalipada pel desànim i els desenganys. No obstant això, estiguem segurs que inclús enmig de la boira més espessa hi ha vida i es pot ser feliç; només cal es tingui a prop un braç o espatlla amiga on repenjar-se quan hom se senti desvalgut, indecís i vacil·li buscant el camí de sortida del seu particular laberint personal o familiar. Tinguem per ben segur que malgrat tota la mala reputació de la boira, el seu misteri i fascinació poden tornar-se fins i tot estimulants sempre que no es pretengui creuar-la caminant sol. I si la temptació de “deixar-se anar” esdevé punyent no cal perdre més el temps i buscar companyia professional per fer la travessia del desert depressiu. Amb ajuda professional aquesta serp fugirà amb la cua entre cames.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada