PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 28 gener 2017)
● SANTI VIDAL VERSUS JORGE FERNÁNDEZ DIAZ.-
1)- EN QUAN A SANTI VIDAL.- El pilar del procés no necessita anxanetes estrella,
acaparant la glòria de coronar els primers el castell, sinó gent anònima,
sacrificada i prou desinteressada com per a fer pinya, sense esperar cap
recompensa individual més enllà del triomf col•lectiu. De fet, jo sempre he
pensat i n’he deixat constància públicament més de quatre vegades, que el
procés només tiraria endavant si mentre durés la llarga marxa cap a l’objectiu
final, el protagonisme se l’emportessin els soldats rasos en comptes de generals
amb un rei al cos i al cap, cadascun d’ells, portant un barret diferent. Queda
molt bonic, i potser fins i tot més d’un papa-nates ho consideri èpic
vantar-se’n, com si fos un mèrit, que per arribar a un mateix destí - la
independència -, cadascú sigui lliure de triar els camins i les dreceres que
més li convinguin. La dispersió d’esforços no fa avançar cap projecte, sinó que
els entorpeix i sovint els debilita. Per aquesta raó, els promotors de la
plataforma unitària ANC van presentar-se com una societat civil, independent
d’ideologies partidistes i sense més capitans que un equip coordinador, amb una
sola veu. L’èxit indiscutible de la primera convocatòria de manifestació va
despertar la cobdícia dels capitans, generals i una llarga llista de professionals
del dirigisme polític que, en principi s’havien quedat a veure-les venir, i
també d’uns quants “outsiders” il•lustres, en busca de padrins. El jutge Santi
Vidal n’era un, i penso que de bona fe però fent servir d’esquer un currículum de
magistrat esquerp i singular, es va posar a disposició de “la causa” per ocupar
una plaça d’anxaneta. No hi ha una manera més fàcil de fer-se estimar per un
col•lectiu, sigui el que sigui, que amplificar el discurs que el col•lectiu vol
escoltar, i si pot ser acompanyat de musica cridanera i engrescadora perquè es
noti.
Quan el jutge Vidal va fer públic que, fora d’hores, redactava la
Constitució de la futura República Catalana, jo vaig escriure al blog – ho
podeu consultar –, que em semblava una ximpleria pròpia d’una criatura
consentida, perquè el procés no es reforçava ensenyant les cartes sinó que la
feina s’havia de fer discretament, sense que en transcendís res dels
preparatius fins que fos el moment oportú de necessitar-ho, per exemple el text
net i polit d'una Constitució. Però en Santi Vidal no podia tenir la boca
tancada i va esbombar-ho a deshora; i com que des de Madrid el van convertir en
màrtir, els papa-nates d’aquí – acció-reacció -el van transformar en l’anxaneta
que ell sempre havia somniat; i enfilat allà dalt del castell, com un oracle o
un profeta del procés, va acostumar-se a viure en una mena d'orgasme continuat
de tant com els de la seva parròquia se l’estimaven; fins que d’èxtasis en
èxtasis va acabar desbarrant, i delirant durant les seves gires per tot
Catalunya, davant de centenars de testimonis, presumptes detalls molt delicats
sobre el que s’estava coent a la cuina del procés. Tant si tot el que va dir era
mentida punyetera, com si era veritat, aquest fins ahir referent del
sobiranisme català més radical, ha fet tant de mal al catalanisme que només seria
comparable a confessió sense solta ni volta d’un president Pujol a qui tothom,
fos de la seva corda o no, respectaven per honorable. Si la xerrameca d’en
Santi Vidal era pura mentida, com assegura solemnement el govern de Catalunya i
com reconeix, amb la boca petita el partit ERC que el va portar al Senat, vaja
putada i falta de respecte als que se l’escoltaven, inclosos els pensionistes als
que l’endemà de la proclamació de la independència assegurava una pensió mínima
de 100 euros! I si fos veritat – permeteu-me que dubti que fos capaç d’inventar-se
detalls tan concrets fil per randa -, la traïció que ha fet a “la causa”
rebel·lant l’estratègia als contraris, tindrà unes repercussions imprevisibles
entre els darrers conversos a l’independentisme i poc ajudarà a guanyar adeptes
entre els indecisos que fan falta afegir per guanyar el referèndum sense
discussió. Admeto que per alguns parroquians de la ceba, tant li fa dir com no
dir i per tant aquesta reflexió els hi entrarà per una orella i els hi sortirà
per l’altra; però la història que com la mort tot ho anivella, ja explicarà als
nostres néts que els principals sabotatges a la independència de Catalunya no
varen bastir-se a Madrid, sinó dins de casa mateix, des de l’escàndol Jordi
Pujol fins a la bomba activada ara, com si fos una joguina, per un insensat
Santi Vidal, passant pels canvis d’humor de les “senyoretes” de la CUP.
2)- EN QUAN A FERNÀNDEZ DIAZ.- Dit això, dec manifestar que si pel pecat de
ser un bocamoll, la Fiscalia General de l’Estat li buscarà les pessigolles a
l’ex-jutge i senador Santi Vidal, no entenc com per ser-ho tant o més, de
bocamoll i insensat, de l’ex-ministre de l’Interior la Fiscalia ni se’n va
preocupar, i les denuncies de prevaricació la justícia les va arxivar-se amb
una celeritat sorprenent, sense donar-hi cap importància. En el seu moment cronològic,
també vaig retreure-li a bastament a un ministre de tan pes al govern utilitzés
el seu despatx oficial per a conspirar – no hi ha al diccionari cap definició
que descrigui millor el comportament deslleial i innoble -, contra un organisme
de l’Estat, com la Generalitat. En què quedem? La Fiscalia és independent de
l’executiu o el seu braç armat? Quin país i quin Estat, entre uns i altres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada