QUIN GRAN ERROR HIPOTECAR EL PROCÉS PER AFERRAR-SE A UNA DATA!-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 29 gener 2017)

* Aquesta reflexió la van llegir ahir 1.093 persones, entrades verificades directament pel controlador del blog o confirmades al mur a Facebook *

● QUIN GRAN ERROR HIPOTECAR EL PROCÉS PER AFERRAR-SE A UNA DATA!- D’entrada us confesso que tant ahir, parlant de la relliscada Santi Vidal, com avui, en sentir-me obligat a transcriure aquesta reflexió personal, hi he patit i hagués preferit poder-me-les estalviar ambdues; però si vull ser conseqüent amb el lema d’aquest blog - ”reflexions netes de pols i de palla” -, i amb les pròpies conviccions sobiranistes, no puc permetre’m, per comoditat o per por a “ensenyar l’orella”, obviar polèmiques calentes. És més, crec que es clarificaria molt l’ambient independentista si tothom que, per fas o per nefas, no se sent còmode sotmès als capricis d’una Espanya que ens té per cap d’esquila des de fa segles, digués la veritat sobre en quines condicions està disposat a deixar-se arrossegar cap a la secessió. Sense pretendre donar lliçons a ningú, ni donar-me ínfules d’entès en sociologia, posaria la mà al foc que són majoria els que aposten sense cap recança per la independència, sempre que no hi hagi trencadisses per culpa de radicals impacients; que els gestors de la cosa no facin tentines tan sovint; que els socis de l’empresa no es collin els uns als altres, desconfiats i desunits; que no quedi marge de dubte sobre les seguretats jurídiques i, sobretot, que en matèria de complicitats internacionals, el més calent no estigui a l’aigüera. Si toquem de peus a terra, hem d’admetre que totes aquestes condicions òptimes no només no s’han assolit passablement fins ara, sinó que queden lluny i en alguns aspectes s’ha donat un pas enrere – no cal ara furgar en la ferida de qui en té la culpa de què -, però la conclusió és que perilla la solidesa del bloc sobre quins fonaments s’ha d’edificar qualsevol pretensió secessionista: disposar d’una majoria social independentista, mínimament estable i irreversible per a ser reconeguda. Caminant encara amb un esclop i una espardenya en molts aspectes, doncs, entestar-se en fixar una data en ferm per sotmetre el procés a la prova del cotó-fluix - un referèndum pactat o a la brava – significa, francament, hipotecar l’empresa i, potser, fins i tot portar-la a mal borràs.

Si analitzem objectivament tot el que s’ha dit i escrit sobre el procés - des del nostre propi bàndol o des de fora de les nostres fronteres, per part de gent que ni té res a veure ni està a sou del govern espanyol -, haurem de convenir que aquesta qüestió de treballar contrarellotge per a construir una maquinària tan delicada, una majoria molt qualificada la consideren una hipoteca que pot costar cara. I, des de fora no ho diuen precisament intel•lectuals o politòlegs parlant hipotèticament, en un pla purament teòric: sinó que molta gent que sap el pa que s’hi dóna – quebequesos o escocesos, sense anar més lluny -, desaconsellen posar-se una corda al coll. Tanmateix, no és cap secret que si les tensions internes a que està sotmesa la pròpia majoria parlamentària per marcar més paquet que l’altre cadascuna de les forces que la composen, les discrepàncies sobre el ritme i la velocitat del full de ruta que s’han de negar oficialment - només faltaria! - no es poden dissimular en converses “of the record” i menys encotillades. A la meva manera de vista, i d’aquesta opinió en són més d’un que els agradaria sense reserves el reconeixement de la sobirania plena per a Catalunya, crec que la prioritat no és quin dia i hora votarem, sinó que quan anem a votar els vots independentistes superin de carrer els vots contraris; en el ben entès que no es pot esperar de les urnes cap victòria aclaparadora - tant de bo! -, però si guanyar per una mica més d’un quart de punt, ja que un resultat esquifit a favor de la independència, sí que inevitablement ens portaria a un xoc de trens de veritat, i no pas entre Catalunya i Madrid, sinó entre els propis catalans, entesos aquests com a ciutadans que viuen i treballen a Catalunya. Sé de sobres que dient les coses com se senten es poden perdre amistats, ja que encara que ens consti d’admetre-ho preval l'absurd principi que amb qui no pensa com jo no podem ser amics. En canvi, jo més aviat crec que podem ser amics inclús pensant diferent, sempre que exposem les discrepàncies sense menystenir-nos, respectant-nos malgrat no pensem igual, podem parlar de tot sense crispar-nos ni deixar-nos de saludar. Fidel a aquesta filosofia de vida, goso repetir que l’ultimàtum de la CUP al govern per aprovar els pressupostos – això sí, en precari i tapant-se el nas -, amenaçant de partir palles si pel setembre no s’ha convocat el referèndum, em sembla que és inacceptable per un govern responsable, ja que és tracta d’una hipoteca quines càrregues, comissions i interessos, si la jugada surt malament, resultat probable amb tantes presses, ens costarà una mica més que un parell d’ous trencats i, a sobre de la truita no se n'aprofitarà ningú, de tan rebregada com quedarà.