EL MEU AMIC, EL BANC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 20 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 715 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del mur a Facebook *

● EL MEU AMIC, EL BANC.- Els bancs no tenen amics, ja se sap, només clients; però fins fa uns quants anys, molts d’aquests clients consideraven el seu banc un amic. ¿Què ha passat perquè això hagi canviat i qualsevol paper que arriba del banc la gent se’l miri tres vegades, i encara no se n’acabi de refiar? Doncs que els clients que tenien el banc com un amic, al qual li anaven a consultar gairebé tot el que tingués relació amb els estalvis, o li demanaven consell i suport abans d’engegar qualsevol negoci o projecte, de sobte es varen sentir enganyats. O el que és pitjor, varen adonar-se que el seu banc amic els hi havia aixecat la camisa, abusant de la seva confiança. En conseqüència, quan va escampar-se el rumor que la banca amiga que remenava els calers de la gent feia tripijocs o jocs de mans, i que alguns dels que li tenien tanta confiança s’hi havien enganxat els dits, molts van obrir uns ulls com taronges i no es torbaren ni un minut per anar-li a demanar explicacions a aquell empleat o empleada que els atenia tan amablement, als quals potser fins i tot coneixien des de qui sap quan – perquè els empleats de banca d’abans no passava com ara, que els canvien cada dos per tres de sucursal -, però resulta que fent per primera vegada un posat de sòmines se'ls van treure de sobre, quasi acusant-los de no haver-ho entès tot sobre aquella inversió tan segura que els hi havien recomanat. I de cop i volta, els amics convertits en clients varen assabentar-se que aquella “lletra menuda” que quan varen fer tractes l’amic banc no va donar cap importància, a l’hora de la veritat resulta que foren les traïdores clàusules que van donar pel sac, per exemple, a un munt de “preferentistes” o d’hipotecats, que es creien que el banc els tenia per amics de veritat, i van descobrir, enmig d’un gran desengany, que simplement eren uns tristos clients dels quals el banc en treia tot el que podia, sense cap escrúpol.

A la meva manera de veure, la història d’amor entre aquell client de tota la vida, que no feia un pas sense anar-se a confessar amb el seu amic del banc de tota la vida, s’ha estroncat per sempre i, sovint, amb llàgrimes pel mig. Quan la crisi va ensenyar els ullals i la banca va adonar-se que les flors i violes s’havien acabat, va treure’s la disfressa de xai i va transformar-se en el llop que portava dintre, deixant penjades les pòlisses que finançaven milers d’amics empresaris que es varen arruïnar en tallar-los el crèdit, d’avui per demà, arrossegant centenars de milers de treballadors que, indirectament també eren amics del banc amic, però que en no poder pagar les hipoteques es varen convertir en pollosos pelacanyes, que s'havien de fotre fora com gossos de la casa hipotecada, quines quotes pagaren religiosament mentre tingueren feina, no avenint-se a trobar una solució de compromís, com haurien fet vells amics de veritat, que no els deixés al carrer amb les seves famílies a l'esquena i poguessin refer la seva vida amb serenitat, no per altra cosa que per seguir donant vida al banc amic quan la crisi afluixés. Però aleshores es va fer palès que el banc d’amics no en tenia, i tots aquells que s’ho pensaven es varen quedar retratats amb un pam de nas, sense casa i amb una llufa pendent penjada. Ja ho podríem deixar aquí, perquè aquesta reflexió em comença a fer mal al cor, puix no hi ha res pitjor que un amic et giri la cara. Rectifico, sí que hi ha coses pitjors i més fastigoses encara, una d'elles seria la manera com va actuar el govern d’Espanya en el transcurs d’aquesta crisi d’amistat: desempallegant-se dels amics repudiats pels bancs i, en canvi, movent cel i terra perquè amb els impostos de les víctimes, dels seus fills i dels seus néts, es rescabalés la banca de tots els seus passius perquè  pogués aixecar el cap per anar fent nous amics. El problema és que li serà més difícil trobar encantats que es deixin seduir pels seus cants de sirena, que no es mirin amb lupa des de les lletres menudes fins a les ofertes enganyoses o les comissions injustes, perquè almenys per a tota una generació ben bona de gent, els bancs ja no tornaran a fer amics com abans.