LA LLEI DE L’EMBUT: ELS OKUPES PODEN CANVIAR UN PANY I EL PROPIETARI LLEGITIM NO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 14 gener 2017)

● LA LLEI DE L’EMBUT: ELS OKUPES PODEN CANVIAR UN PANY I EL PROPIETARI LLEGITIM NO.- Avui el periòdic Regió-7 alerta que a Manresa s’ha detectat una banda de delinqüents, similar a les que operen en altres indrets, que es dedica a ullar pisos desocupats temporalment, als quals canvien els panys de la porta i després busquen persones sense recursos que enreden fent-los creure que els fan llàstima oferint-los les claus per entrar en un pis que fan passar de la seva propietat o que asseguren és d’un banc – que com que els bancs són els dolents de la pel•lícula, robar-los no és pecat -, per el mòdic “preu” de 600 euros trinco-trinco. Suposo que si els que aprofiten la ganga són una mica ensopits, els “llestos” i caritatius entabanadors procuren afaitar-los petites quantitats mensuals. El cas és que un cop la porta del pis té pany nou la gent que hi ha entrat usurpant-lo és inviolable, mentre el propietari de veritat no pugui demostrar fefaentment que n’és l’amo. I els tràmits legals perquè el jutjat reconegui la propietat a qui correspon poden trigar mesos i fins i tot anys, perquè si d’alguna cosa peca, indiscutiblement per a tothom, l’administració de justícia d’aquest país és d’exasperant lentitud. Ara bé, si al propietari legítim del pis se li acudeix posar en pràctica el mateix sistema – canviar el pany pel seu compte –, que ha servit als delinqüents per afanar-lo, en poques hores li caurà a sobre tot el pes de la justícia immediata i els mossos se l’emportaran emmanillat a la cangrí, i tindrà sort si uns quants demòcrates anticapitalistes no l’escridassen titllant-lo de burgès o coses pitjors. A quin país occidental la justícia es passa pel forro la defensa de la propietat individual. De veritat és tan difícil i complicat d’esbrinar a qui pertany un pis, per tardar mesos a reconèixer-ho? No ens havien dit que en una democràcia el principi de propietat és inviolable? Com es menja que els inviolables siguin els usurpadors?

A la meva manera de veure, però, la culpa de que aquesta llei de l’embut perduri no la tenen els jutges – ells potser podrien accelerar una mica els tràmits però poca cosa més –, sinó dels legisladors: d’aquests polítics panxacontents que tenen la barra de passar-se mesos i mesos asseguts als seus escons, discutint sobre el sexe dels àngels o dels dimonis, mentre qüestions que afecten tan directament a la convivència ciutadana – com la que comentem i moltes altres de tan lamentables –, ni tan sols figuren a l’ordre del dia de les seves prioritats. Els jutges moltes vegades, i no només en aquesta qüestió, tenen les mans lligades pels legisladors que no legislen d’acord amb el més elemental sentit comú o quan ho fan, per allò d’arribar a consensos i fer equilibris que acontentin tothom, promulguen lleis tan plenes d’ambigüitats, forats i dreceres que donen vida a tots els picaplets del món i més que en vinguessin. Les coses són blanques o negres, no de color de gos quan fuig, i tot aquelles lleis que només serveixen per enterbolir amb tonalitats grises la realitat, al meu poble en diuen “lleis de l’embut”. I per més inri, resulta que aquesta banda de la qual parla el diari, segons sembla està capitanejada per una dona que té un currículum de delinqüència que tomba d’espatlles, però que sobreviu gràcies a les lleis de l’embut que la protegeixen i, sobretot, a la barra d’aprofitar-se de gent desesperada que s’agafa a un ferro roent per ficar-se a un lloc on viure. I en aquest punt, també tenen una part considerable de culpa els polítics locals i els serveis socials municipals per no detectar els casos de necessitat i no mullar-se per trobar solucions que eradiquin el problema de l’habitatge social d’una punyetera vegada.