QUI BALLA ELS SEUS MALSDECAPS ESPANTA, MENTRE NO LI COBRIN TAXES PER FER-HO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 9 de gener de 2017)

● QUI BALLA ELS SEUS MALSDECAPS ESPANTA, MENTRE NO LI COBRIN TAXES PER FER-HO – Per aquesta raó cap hotel que es dediqui al negoci d’entretenir les caravanes de gent gran que viatgen gràcies a l’Imserso, saben que el ball de saló, des d’aprendre’n fins a practicar-lo, és imprescindible per tenir la clientela contenta malgrat els augments escarransits de les seves pensions els preocupi. Tant o més insubstituïble que la teca passable, mireu que us dic. I és una opinió bastant compartida pels usuaris del que s’anomena “turisme social”, que ballar ofereix una oportunitat magnifica d’abraçar una parella sense aixecar sospites, dir-li fins i tot com n’és d’agradable tenir-la entre els braços sense ser acusat d’assetjament o de fer una cosa impròpia. Algun romàntic del segle passat va escriure que “ballar era una forma de fer l’amor amb mètodes pacífics”, definició que avui ja queda potser una mica carrinclona, quan comprovés la requesta que tenen els balls de línia on l’enyorada “arramblada” és físicament impossible. Llunyana època aquella que va inspirar la frase, sobretot si comparem els balls més solts que es porten avui amb els minuets, els valsos i tanmateix els boleros, per citar els principals exponents dels balls de més forrolla: el minuet, el ball galant per antonomàsia, en el transcurs del qual l’home i la dona s’ajuntaven i es separaven formant files paral•leles i guardant una distància prudent i respectuosa; el vals, que amb el gràcil ritme de tres per quatre passa per ésser l’expressió màxima de l’elegància i de l’harmonia, tant és així que el propi Freud va dir que les giragonses interminables dels balladors poden equiparar-se a les que dona un planeta al voltant de la seva estrella; i finalment, el bolero, el més popular i agraït dels valls lents, apropiat per refer-se de les sacsejades d’un roc and roll o de la trepidant marxa d’un pasdoble.

Per tot plegat, em costa de creure que l’Ajuntament de Brussel•les hagi decidit un bon dia cobrar als seus ciutadans una taxa per ballar en establiments públics. Però deu ser veritat, perquè l’estiu passat el propietari d’un cèntric cafè, el Bonnefooi, va denunciar mitjançant el portal digital Bruzz.be, que inspectors municipals havien comprovat que una mitjana de cent persones hi remenaven els malucs diàriament al seu establiment, notificant-li en conseqüència una taxa de 0,40 euros per cap. No sé si d'aquesta iniciativa ressuscitada de una llei anomenada "d'impostos de la crisi", ha passat a la història o encara està vigent. En qualsevol cas esperem que no prosperi l’exemple entre d'altres ajuntaments que s’agafarien a un clau roent per tal de fer caixa. Per cert, fou un ministre de finances del rei Sol francès, en Lluis XIV, qui va establir una doctrina recaptadora que molts dels actuals responsables d’hisendes públiques – inclosos en Montoro, en Jonqueras o en Pisarello -, tenen com a lectura de capçalera i a la qual s’encomanen sovint: “l’art de cobrar impostos consisteix a treure-li el màxim nombre de plomes a l’oca amb el mínim nombre d’esgarips”.