LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 10 de gener de 2017)

● LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.- La Dolors Montserrat devia enyorar els vells temps de tertuliana, quan abans d’ahir la va trair la seva espontaneïtat natural i va començar a divagar sobre un assumpte que no devia portar ben estudiat: el copagament farmacèutic. Els que de tant en tant anem de convidats a alguna tertúlia, sabem que en directe no pots embrancar-te en llibres de cavalleria quan la memòria et deixa penjat enmig d’una argumentació, perquè si comences a improvisar sobre la marxa per no quedar com un sòmines, pots fotre el ridícul més vergonyós per voler-te fer el viu. És clar que si no ets més que un tertulià ras, la cosa té una importància relativa i el màxim que pot passar és que acabis amb l’ego matxucat; ara bé, si ets una ministra, has d’anar més en compte amb allò que dius perquè no te’n deixaran passar ni una i als pocs minuts la teva relliscada s’haurà escampat per tot el món mundial. Sobretot si t’has fotut de peus a la galleda, tractant un assumpte tan delicat com retocar a l’alça el copagament farmacèutic als jubilats. O pitjor encara: que se t’entengui que "això" que vares dir, no era "allò" que volies dir. Per aquesta raó, la inefable senyora Montserrat bis - la renyarà sa mare, tan tocada i posada a l’hora de garlar més del compte quan era diputada? -, va anar a corre-cuita a desmentir allò que tothom va entendre que havia dit, però com sol passar quan s’ha anat de trompis, les paraules se li varen entortolligar a la boca i va ser més penosa la rectificació que no pas la primera cagada. Finalment, aquest matí, després de passar-se segurament la nit consultant amb el coixí, ha ofert una nova versió del “què volia dir” una mica més coherent que el “que va dir”; fins i tot se li podia comprar l’argument. La llàstima és que quan l’has vessada sent ministra, per molt que vulguis arreglar la relliscada, els titulars dels noticiaris van a sac i aquest migdia totes les televisions com demà ho destacaran tots el diaris, recalcaven que la ministra se l’havia hagut d’empassar amb patates.

Tenint en compte, però, que els que coneixem la ministra “catalana” ens consta que no és una taral•lirot, i que li reconec prou seny per mesurar les seves intervencions públiques, siguin des del faristol oficial o asseguda en una tertúlia radiofònica, em pregunto si tot plegat no va ser una relliscada sinó l’enlairament premeditat d’un globus sonda, vella tàctica política practicada pels governants murris, per sondejar com respon el poble a una determinada insinuació. És una manera de trampejar la ciutadania o, per dir-ho més clar per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla: si les protestes són airades, marxa enrere i demà serà un altre dia; però si la gent ho entoma amb resignació, catacrac al proper Consell de Ministres. Ja us ho dic, no sé si aquesta és l’explicació, perquè considero la ministra una mica més “moderna”, políticament parlant, i penso que no recorreria a aquest parany arnat d’una altra època. Ara bé, si no va tractar-se d’un globus sonda, hem de tornar a la relliscada, però jo que em tinc per un gat vell, com a simple observador sense pretensions de l’actualitat, em pregunto si la boca de la senyora ministra, tot i que es fes un garbuix explicant-ho, no parlava en el fons d’allò que portava amagat al cor (“ex abundantia cordis os loquitur” – deia, entre d’altres, aquell gran polític que fou Ciceró). I si fos veritat que hi ha una colla d’experts estudiant la manera de cargolar una mica més el poder adquisitiu dels jubilats, apujant la seva contribució en la compra de medicaments? La senyora ministra posava èmfasi en els trams de pensions superiors a 18.000 fins a 100.000 euros, i d’aquest discurs al meu poble en diuen una fal•làcia, ja que si la pensió bruta màxima de la seguretat social és de 35 mil i escaig d’euros, què hi pinten els 100.000 euros? Sincerament, aquesta reflexió no es pot deixar aquí, perquè el cap em bull i demà seguiré burxant. Potser no servirà de res, com sempre, però cal que la gent gran diguem que ja n’hi ha prou de pensar només amb els jubilats, que s’han guanyat la seva pensió contributiva després de quaranta anys de pencar, quan es tracta de retallar el dèficit. No com els polítics que "legislen" què hem de cobrar de pensió, i que ja tenen la feina feta amb dos legislatures de diputat. Però demà reprendrem la reflexió per posar els punts sobre les is.