NO M’AGRADEN ELS VENTS DE COMPLOT QUE REMOUEN L’AIRE DEL PROCÉS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 23 gener 2017)

* Aquesta reflexió va generar 996 entrades, verificades i controlades directament des del blog o des del mur a Facebook *

● NO M’AGRADEN ELS VENTS DE COMPLOT QUE REMOUEN L’AIRE DEL PROCÉS.- Els comentaris que he pogut llegir a bastament a la xarxa, o escoltat en boca de varis politòlegs, alguns amb pedigrí, titllant amb la boca petita o pel broc gros, d’acorralada al president la seva actuació ahir al teatre Conservatori de Manresa, m’han dolgut. I no perquè les trobi més o menys objectives, les opinions o les crítiques, sinó perquè la majoria amaguen insinuacions velades però malintencionades, sobre un suposat ball de cancalletes que reparteixen a tort i a dret entre bambolines, els mateixos actors que han acceptat encantats representar un paper en l’obra que es porta assajant i bastint des de fa mesos, al teatre nacional: “Procés cap a la Independència”. I aquest tuf de confabulació entre teòrics amics i companys de viatge, que s’escampa com una brama fastigosa, no m’agrada gens perquè afebleix considerablement les possibilitats d’èxit, el dia que l’obra s’estreni. Ja que una cosa és opinar que els seleccionadors de ciutadans per preguntar al president no van escollir persones “del carrer”, per dir-ho en una expressió col•loquial i planera, sinó que qui més qui menys dels preguntadors tenia els seus interessos creats; i una altra cosa molt més delicada i punyetera es especular amb la possibilitat que "algú", premeditadament i amb picardia, volgués acorralar el president i fer-lo quedar en fals. I això s’ha insinuat! Com també s’està fent córrer que aquest “algú” seria feliç si la CUP finalment donés carbassa als seus socis i els hi fotés pel cap els pressupostos. El problema és que les males llengües que en parlen, més pels racons que a cara descoberta, no surten totes del cantó de l’oposició, sinó també de les pròpies files dels que, en teoria, remen a favor del sobiranisme. I que totes les insinuacions respecte a qui és aquest “algú” miren en una mateixa direcció: la fal•lera d’ERC per fer saltar la banca electoral i convertir-se en l’àrbitre i senyor dels tempos per assolir la República, sense dependre de tebis o de tiquis-miquis a l’hora de tirar pel dret. I ningú d'ERC, amb credibilitat i sense que es noti que ho diu per quedar bé, ho ha desmentit.

A la meva manera de veure, aquest vent de complot que algú bé deu tenir interès en que no pari de bufar, fa molt de mal i qui sap si no en té la culpa de que el procés estigui encallat, i de que no s’ampliï la base popular de recolzament, malgrat els esforços de molts de voluntaris, que sense lligams ni interessos de partit pel mig, intenten guanyar-se els indecisos. Però mentre la classe política sobiranista no deixi de mirar-se el llombrígol de les seves conveniències i llenci els “tactismes” muntanya avall, tota la magnífica feina que infinitat de voluntaris han fet i fan per lligar el demà, l’endemà i el dia després, se n’aniran en orris mentre els que tenen de dirigir el vaixell a bon port es vigilin entre ells de cua d’ull, atents a que ningú marqui més paquet que l’altre. Jo sóc, i no és la primera vegada que ho he escrit en aquest blog i ho he confessat de paraula quan em conviden a una tertúlia, dels que es vàrem desinflar veient com es va gestionar de malament l’eufòria de l’endemà del 9-N i tot el que va esdevenir després, amb la formació d’una coalició de govern impossible de reeixir com s'ha vist, perquè els nans no paraven d’entrebancar i d’enfilar-se a les barbes dels més grans, que s’han deixat dominar. Penso que jo i molts altres tornaríem a somriure esperançats si veiéssim que tenim un govern unit, on totes les forces sobiranistes li donin suport i abandonin els seus interessos de partit fins l’endemà d’haver aconseguit que ens reconeguin, des de fora, la República. Aleshores serà el moment de que cada formació política lluiti per la seva ideologia, però mentrestant tota la força s’hauria d'emprar per aconseguir l’objectiu de país, i gestionar el millor que es pugui els dies que quedin d’autonomia.

Però em temo que no anem per bon camí mentre, després de tants de dies de marejar la perdiu amb la cançó enfadosa dels pressupostos, tot depengui de com es llevin del llit el proper 28 les senyores anticapitalistes de la CUP. ¿Creieu que això és seriós i dóna confiança als indecisos, que un cop siguem independents les picabaralles i els pals a la roda s’hauran acabat? Demà el tres homes forts del govern aniran a Brussel•les a presentar les seves credencials, la qual cosa em sembla molt bé, però em dol que quan tots els seus missatges d’avui a la ciutadania haurien de limitar-se a parlar de la solidesa del seu plantejament, fan el ploramiques i les víctimes perquè el president del Parlament Europeu, que és un adversari polític, els ha boicotejat l'acte convocant a la mateixa hora a tots els ambaixadors acreditats, i que tots els parlamentaris populars europeus faran campana a la conferència dels catalans. I doncs que és pensaven? Que els hi posarien una catifa vermella i, fent realitat aquell somni d’en Francesc Pujols, els convidarien a sopar de franc? Si el dia que es faci el referèndum, una majoria significativa de catalans - homologable internacionalment i sense perill que sigui tombada l’endemà perquè pengi d’un fil -, es decanta per tenir un estat propi, ja veurem con Europa ens prendrà en serio d’una vegada. Mentrestant atiïn els mals vents i no vagin tots a una, amb seny i sense concessions a l’èpica ni a la demagògia, tenim procés per estona. Per desgràcia!, ara que com mai després del 9-N ho havíem tingut tan a prop i ben encarrilat.