ES BEN BÉ QUE TOTHOM ESCOMBRA CAP A CASA, SI POT...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 17 setembre de 2016)

● ES BEN BÉ QUE TOTHOM ESCOMBRA CAP A CASA, SI POT...- Partint de la base que són molts els que pensen - malgrat no ho reconeixin, per vergonya - que el fi justifica els mitjans, encara que estigui malvist confessar-ho la veritat és que qui més qui menys arramba l’aigua cap al seu molí, amb més o menys elegància i gràcia, si en té l’oportunitat i els mitjans. Fins fa poc jo creia també que viure en la inòpia o en l’analfabetisme, en una societat primitiva sense trencaclosques diaris per resoldre, era garantia d’arribar a vell aguantant-se els pets fins al darrer moment. I, de fet, els exemples més cridaners i espectaculars de longevitat humana solien aparèixer en societats molt més endarrerides, en tots els sentits, que la occidental. Però vet-aquí que el catedràtic de sociologia Miquel Requena, des del nou observatori social de Caixabank, m`ha donat el disgust de tirar per terra una teoria que ja m’estava bé, amb sòlids arguments que, segons els estudis que assegura haver fet, fan palès que les persones amb estudis tenen una esperança de vida molt més alta que els sabatots.

Quina terrible decepció, doncs, pels que no tenim ganes de competir per un lloc de treball o escarressar-nos per un càrrec amb massa responsabilitat, perquè fins ara havíem sentit a dir que molts alts executius i directius la palmaven o es quedaven vegetatius en la flor de la vida, perquè de tan esprémer les neurones i viure amb els nervis de punxa el cor, el fetge o els ronyons els hi havien fet figa. Valia més, doncs, conformar-se amb poc i pair-ho bé, perquè per ser feliç no cal sopar dues vegades ni forçar la màquina delicada del cos, fins que aquest sociòleg dels pebrots, ha sortit amb el ciri trencat que agafant-se les coses amb calma, lluny de la competició i del repte per pujar més alt, sense pretendre ser el més llest i eixerit del barri no n’hi ha prou per anar acumulant quinquennis fins al centenari. Ben al contrari, el catedràtic està convençut que els universitaris, a part de registrar taxes més altes d’accés a les classes professionals i directives, poden aspirar a una esperança de vida quatre anys, almenys, superior als que varen aparcar en la primària o la secundària. Que digui el que vulgui aquest bon senyor, però em sembla injust que els que més tenen, en aquest cas estudis, també passin la mà per la cara als que són savis per exemple en experiència i tranquil•litat. Només em conformo pensant que si pot tothom escombra cap a casa el catedràtic no deu ser l'excepció. I ben fet que fa abonant les tesis selectives i classistes dels que li omplen la menjadora. Tanmateix, a la Papua segur que si els hi arriba la notícia, es rebolquen per terra de tan riure.