FORA ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 12 setembre de 2016)

● FORA ROSARIS DELS NOSTRES OVARIS.- Perdoneu, però és la transcripció literal d’una guixada de considerables dimensions que des de fa una setmana presideix l’entrada principal de l’església de Crist Rei, al bell mig del Passeig de Pere III, centre neuràlgic de Manresa. I per què me’n faig ressò en aquest racó? Doncs perquè es presta a tres reflexions, com a mínim, molt preocupants.

1ª)- Que si enlloc de en una església catòlica aquesta pintada de mal gust s’hagués fet en qualsevol altra capella o església d’una altra confessió religiosa, els membres de la congregació no haguessin tardat ni una hora en deixar la paret neta com una patena. És un fet objectiu, les conclusions traieu-les vosaltres mateixos; però com a mínim s’haurà d’admetre que hi ha una tendència força accentuada i cada vegada més generalitzada entre la parròquia catòlica cap a la comoditat i una certa feblesa del compromís practicant. Ja sé que trobaríem excepcions, però no farien més que confirmar la meva afirmació.

2ª)- Que si una guixada semblant s’hagués fet a la façana de la Mezquita de la mateixa ciutat, ja la tindríem armada i, de ben segur, hi haurien a hores d’ara comentaris histèrics per a tots el gustos, i un reguitzell de genteta aniria de cul buscant la manera de desagreujar als musulmans que se sentissin ofesos. I potser fins i tot es donaria ordre a la policia local que durant unes quantes setmanes fes el borinot pels voltants de l’edifici.

3ª)- Que pel to del missatge és molt probable que l’autoria de la parida recaigui en una joveneta de la generació més suposadament “progre”, de la societat que considera que això que els avis en diuen “valors” no serveixen de res avui dia, que quasi sembla que només tenen dret a viure i dir la seva els que no respecten res ni ningú. Si tingués raó, es faria palès una vegada més que en aquest aspecte de l’esverament revolucionari les dones es vanten amb fets de ser més “llançades” que no pas els homes. En qualsevol cas, amb manobres d’aquesta mena, rai, no aixecarem dretes gaires parets de la utòpica “república de les persones”, referència amb la qual s'omple darrerament la boca tothom que vulgui considerar-se “in”.

A la meva manera de veure-ho, però, tant abans no sigui massa tard potser els que encara creiem en els valors i no ens hem begut l’enteniment hauríem de perdre la por a cantar unes quantes veritats als que van de progres quan són colla i es creuen amos del carrer, enlloc de fer-los la gara-gara a tantes “joies” que emparant-se en la llibertat d’expressió se’n foten del mort i de qui el vetlla.