Follow by Email

diumenge, 16 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA - (tercera estació)

TERCERA ESTACIÓ
La Modesta no va desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia concedit a contracor i es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de ioga, la qual potser a causa de la seva incapacitat l’havia passat de llarg a l’hora de prendre declaracions als testimonis de bon principi, però en la recta final de la investigació no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat observadora la va fer adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta Irene, dels trets principals del personatge: que mai es separava del seu gat, que estant asseguda el tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al pit, sostenint-lo amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó que li servia de suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que havia perdut bona part de la visió de gran, a causa d’un accident, i que es prenia com una platxèria endevinar com eren físicament les persones amb qui es relacionava més sovint, començant per descomptat pels seus alumnes. Quan la Modesta li va parlar de l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè m’havia agafat molt afecte.
- Suposo que hi devia parlar sovint, doncs? – la Modesta la tibà del fil que li havia deixat solt.
- En acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol excusa – féu la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada -, però si parla amb la recepcionista li dirà que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta té molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.
- Quan parlaven, mai li va fer confidències de la seva vida?
- I tant que no! Era un home molt discret i correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses de mi, per exemple si estava o havia estat casada, o si vivia sola; però no es cregui pas que ho fes per xafarderia, em penso que només era una manera de demostrar-me el seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva desgràcia i volia ser amable.
La Modesta no va gosar preguntar-li en quines circumstàncies va perdre la vista, pensant que ja ho esbrinaria per un altre costat. De fet, la mateixa monitora li va posar en safata el següent pas de la seva enquesta, en afegir: - Si en vol saber una mica més d’aquell pobre home li pregunti al senyor Tomàs, que havia sigut cap de Correus aquí al poble abans de retirar-se, i que es pot dir que és el meu millor amic. Precisament aquest dia del que parlem, em va ajudar molt per atendre tots els xafarders.
Quan la Modesta ja es retirava, aparentment sense fer-li’n cas del seu consell, la senyoreta Irene li va insistir una mica alterada: - Vagi, vagi a parlar amb el senyor Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi feia fer als alumnes, doncs el babau del metge va tenir la barra en ple enrenou d’insinuar la ximpleria que potser els canso massa i que el pobre avi qui sap si no s’havia mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui cas que encara en surti escaldada per culpa d’un bocamoll, que al cap i a la fi era un metge de dones.
El senyor Tomàs era de costums i de rutines, i no li agradava gens haver d’improvisar, per aquesta raó de dilluns a divendres es deixava caure com un clau, a l’hora de dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de santa Maria, ocupant la mateixa taula que va afillar-se el dia que va entrar-hi per primera vegada. Tots aquests detalls i els que seguiré explicant, els va saber la Modesta després d’identificar-se i demanar-li si, mentre conversaven, podia asseure’s amb ell per dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al poble per enllestir la investigació que tenia entre mans.
– La Irene és una xicota que fa molt de goig, a pesar que les ha passat putes a la seva vida – començà a descabdellar-li a la Modesta l’antic carter, per correspondre a la confiança que li havia dispensat la seva amiga, en adreçar-li aquella policia perquè l’informés -; pensi que un dia, quan tornava de l’escola on feia de mestra, la va envestir un auto que anava a tota pastilla, conduït per un pirat que justament fugia com un boig, després de robar en una casa de pagès, on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt jove i no se’n deu pas recordar perquè, de fet, aquell robatori i l’accident de la Irene van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota va quedar estabornida i mai més va recuperar del tot la vista. I si no en tenia prou amb la seva pròpia desgràcia, en quedar-se en aquell estat de dependència no es podia cuidar de la mare baldada, amb qui convivia. I com que no eren més de família, els serveis socials van ingressar la mare a l’asil, però la pobre dona no els hi va donar gaire feina perquè es va morir com un pollet al cap de pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo llavors encara no coneixia la Irene, però tota la comarca n’anava plena de la seva mala sort, ja que a més a més resulta que el ximplet que la va atropellar no tenia assegurança i estava més pelat que les rates, de manera que la xicota va anar a cobrar la indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha quedat i d’un racó que tenia sa mare; que si no fos per aquest coixí estaria venent el cupó per les cantonades.
- Així, podríem dir que vostès dos quasi són parella?
- Què vol que li digui? Ja m’agradaria, ja. Tant ella com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment ens aguantem els pets, vostè ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos companyia. Vostè encara és un mamelló comparada amb nosaltres, i certs sentiments segur que no els pot entendre...
- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil d’allò que havia anat a aclarir, abans que amb les divagacions se li escorregués dels dits -, li agrairia que me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a classe.
- No me’n parli, quin disgust va agafar-li a la Irene! Sobretot després que aquell dròpol de metge deixés entendre que potser li havia provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.
- I no hi va tenir-hi res a veure el ioga?
- Que va! Precisament aquell dia el paio va arribar tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no va fer ni els estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja no se’n va aixecar més.
- S’havien tractat, vostès?
- El coneixia d’haver-lo vist, però no ens havíem fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i que amb l’Irene hi xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però tampoc se’l treia de sobre a empentes, perquè sempre li tenia alguna atenció; però quan se la va guanyar de veritat fou el dia que li va regalar un retrat. Com que en prou feines s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Li vaig dir que es tractava d’una sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a la falda, que tenia certa retirada amb ella; ho reconec, malgrat la fesomia li quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador. És tot el que li puc dir d’ell, tal com ja els hi vaig explicar als seus companys i al jutge.
Havent dinat, la Modesta va deixar al senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom i va passar discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del Mossec, aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la mossa: - Deixi-ho estar, que està convidada. 
El senyor Tomàs es va tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles i dibuixant un somriure de complicitat. A un altre amb qui hagués dinat per feina, no li hagués pas consentit que la convidés, però aquell vell era massa encantador per a fer-li un lleig. La següent entrevista la tenia emparaulada amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix, per si li convenia acarar-los amb el director de l’establiment. Com que anava sobrada de temps, va aprofitar la caminada a peu per impregnar-se de la serenitat i romanticisme que a aquella hora es respirava pels voltants del bosc de can Cabrafiga. Quan va entrar al Xalet per continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a l’habitació on s’havia allotjat son oncle, una parella d’uns trenta anys mal comptats. Com que sempre tothom es referia a “els nebots”, havia sobreentès, evidentment equivocada, que es tractava de dos homes quan es tractava de germà i germana, la qual va prendre la iniciativa en presentar-se com la Sara. Devia ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que capegés totes les preguntes de la mossa, i durant  una hora ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la Modesta no es va tallar un pèl: - Tramaven alguna cosa en contra del seu oncle?
- Va lluny d’osques, senyora, si es pensa que nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar cara la neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava les paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per incapacitar-lo amb totes les de la llei.
- Per què els importava tant a vostès, com es gastés els seus diners? – no va afluixar la Modesta.
- Per començar, perquè d’això que fossin seus se n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres tenim tot el dret a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni familiar que va malvendre’s per impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de parlar! No només per raons legals, sinó també morals. Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences entre l’oncle, els avis i els nostres pares. L’oncle, ja li dic des d’ara perquè li quedi clar, era un malparit; però l’avi encara era més cabró... Ep!, no ens jutgi abans d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat la fàbrica de bicicletes, i l’àvia, que era la rica, en la seva condició de pubilla sense cap germà que li disputés l’herència de les propietats més guapes de la comarca; l’oncle i el pare no tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè nosaltres visquéssim de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la nostra mare, que llavors estava casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el seu germà petit, el seu cunyat, amb qui ens va parir a nosaltres. Fixis si n’és de complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada de mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu germà. En assabentar-se’n l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata de sagristia com l’àvia que mai callava, va reaccionar de mala manera i es va posar totalment de part de l’oncle, i després de fracassar manant a la mare que tornés amb el seu marit legal, va tirar pel dret desheretant el nostre pare, el seu fill petit, perquè vivia en pecat amb una adúltera; prohibint-li a més a més que tornés a posar els peus a la fàbrica i a la casa pairal. Segons que em va explicar la mare, el pare va trobar feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un competidor que el va rebre amb els braços oberts, i entre bascos vam pujar nosaltres fins que fa uns quatre anys el pare va morir. Aleshores, la mare ens va confessar amb pèls i senyals tots els embolics de la família i, aconsellada per un parent advocat, vam tornar a Barcelona per mirar de fer les paus amb l’oncle, amb qui encara estava casada perquè mai li va donar el divorci malgrat la repudiés; però l’oncle ni es va dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó per la qual cosa la mare va iniciar els tràmits d’un plet incapacitar-lo, i els diaris en varen anar plens d’aquell sidral unes quantes setmanes; però la mare no va poder suportar la vergonya i, donant-se la culpa per haver trencat la família, un dia se li’n va anar la mà amb les pastilles per dormir, malgrat pietosament el metge amic va certificar la seva mort com accidental, estalviant-nos la vergonya de la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol que s’havia desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la merda, tot de cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare ens va avisar que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de l’àvia, s’estaven saldant.
- No varen intentar localitzar-lo més, per aclarir les coses?
- Clar que ho vàrem mirar, però és que era com si s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que costi de creure. Fins que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en contacte el director de la residència i vàrem començar a lligar caps.
- I per quina raó el director se’ls hi va adreçar, si vostès no comptaven per res pel seu oncle?
- Un altre dels misteris d’aquesta història: sembla que l’oncle, al contrari de nosaltres prou que sabia on vivíem, des que vam tornar a Barcelona; i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.
- Ara sí que m’acabeu de descol·locar. No havíem quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho cap relació?
- Sí, però no sé com ni amb quin propòsit ens tenia localitzats, tot i que no en volia saber res de nosaltres.
- Bé, i ara que està mort, què pensen fer?
- Tot ens ho porta l’advocat, però pel que sé ara cal escorcolla tots els seus papers perquè els quartos que va treure’n de malvendre’s les propietats de la família, en algun lloc els ha entaforat,  ja que els diners no es fonen. I com que mal que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta, va intentar d’arreglar, afegint: - Sobre aquests diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer la truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que disfressava una donació en tota regla.
- I, com s’ho pensaven fer, si pel que tinc entès el seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no hi toqués?
- De tots aquests detalls de la reclamació ja li he dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però tinc entès que es refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge de la residència.
- Sap que els seu oncle s’havia canviat de nom i d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc del món com si fos una altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?
- Doncs, no. Ni mon germà ni jo en sabem res d’aquests plans, fins que el director ens ho va explicar ahir per sobre. No en teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona vegada, ni de quina en portava de cap, cregui’ns!
La Modesta n’estava convençuda de que li deia la veritat, entre d’altres raons perquè havia comprovat que el dia dels fets la Sara se l’havia passat en un box del Clínic, fent companyia a son germà que havia patit un atac de pedra. En conseqüència, va deixar estar l’interrogatori on havia queda i tampoc cregué convenient furgar més el director, resignant-se a tancar “el cas del col·leccionista de fireta“ – com l’havia batejat la premsa -, com una mort natural. L’endemà dematí va presentar-li les seves conclusions definitives al jutge Otero, que se la va escoltar decebut i un poc contrariat : - L’avi era un empresari que, per antigues desavinences amb la família, havia avorrit tota la seva parentela i per despit pretenia deixar-la sense un ral, considerant que eren uns voltors a l’espera de la carronya. Per aquesta raó va liquidar prematurament la seva empresa, traspassant-la als seus empleats quasi a precari; i s’ha anat polint els darrers mesos una a una totes les propietats restants de la seva mare, ingressant els quartos que en treia en un dipòsit totalment legal però fora del país, a nom d’una persona quina identitat va comprar vés a saber a quin preu, valent-se de papers falsos. És l’únic delicte que podem provar en aquesta història rocambolesca; però després de la mort del principal implicat, el delicte deu haver prescrit i no sé si cal perdre-hi més el temps buscant l’autor de la falsificació documental. En quant a la més que probable cobdícia del director del Xalet en aquest afer, tampoc no la podem encausar penalment, perquè tot es basa en suposicions i deduccions que costaria de provar en un judici.
- ¿A qué se refiere, con eso de la codicia?
- A que el propietari del Xalet es devia ensumar que darrera tantes anades i vingudes de la víctima hi havia marro amagat, i va voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat en altres casos de mort d’avis rics i extravagants, n’havien tirat un bon tros a l’olla. Suposo que per casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu dispeser, i creient que en portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests li tindrien en compte el favor el dia que toquessin calent. Això ens porta a que, en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de cor degut al pànic i a l’angoixa que ell mateix es va provocar, de tant menjar-se el coco, congriant una venjança malaltissa que covava de temps ençà.

- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso pintaba bien y había despertado tanto interés mediático… Pero coincido con usted que es mejor dejarlo como está…  Déjeme que le diga antes de irme que, a pesar de que hemos tenido nuestras diferencias, me alegro de haberla tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis malos humores – el jutge es va posar dret i li va allargar la mà. La Modesta, mentre la hi estrenyia, va pensar: mira, vés per on amb aquest m’havia equivocat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada