Follow by Email

divendres, 14 d’abril de 2017

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA (primera estació)

PRIMERA ESTACIÓ
  Al Casal, la sessió de ioga havia començat feia una bona estona.
L’home va entrar a la sala, mirant de distreure poc els cossos estirats a terra de panxa enlaire, amb els ulls clucs i els palmells de les mans tombats cap amunt. L’única persona que no estava ajaguda, des d’un racó discret de la sala controlava plàcidament aquella cerimònia, bellugant d’esma per acaronar el pelatge suau d’un gat blanc endormiscat a la seva falda, mentre amb veu mel·líflua repetia una cantarella que ja es devia saber de memòria, de tant repetir-la: ... tanqueu els ulls. Deixeu-vos anar el cos, dels peus fins al cap...”
L’home va desenrotllar l’estora morada que duia plegada sota l’aixella i s’hi va arrupir primer de genolls, abans de tombar-se d’esquena. Ja no tenia edat per a bellugar-se de pressa. Quan el clatell va tocar-li l’enrajolat, deixà que les cames rellisquessin fins que tota l’espinada li quedés immòbil, com arrapada a terra. A la salmodia de la monitora a penes se li va notar cap alteració del to, que delatés si s’havia adonat dels tràfecs del tocatardà, des que va irrompre a la sala: “...Abandoneu les cames a un estat de total i complerta relaxació..”.
L’home mantingué el cos quiescent, deixant-se seduir per aquella veu melosa que ja li era tan familiar que quasi se l’estimava; malgrat tot, no en va tenir prou en escoltar-la per aturar el devessall de temors que li havien fet perdre l’oremus des de bon matí, angoixa que es resumia de moment en una gran incògnita: - què em passarà quan surti al carrer?
-Tot dependrà de si he desorientat o no als que m’anaven a la saga – es respongué sense titubejar, però sota la influència del neguit que no s’arronsava -, si no ho aconsegueixo, m’engraparan de seguida que posi els peus a fora i tot el que m’he escarrassat fins ara no haurà servit de res, se n’anirà a fer punyetes.
Sabia que ho tenia pelut, però malgrat el reguard que barrinava el seu caparró, el cor encara no s’hi volia resignar a deixar-se engrapar, acovardit per la basarda. Un cor, per cert, que li bategava fora de control, estamordit, mentrestant la veu porfidiosa de la monitora, insensible al seu panteix, repetia com si no s’adonés de res, la seva cançó de l’enfadós: ...feu una inspiració forta, deixant que se us infli la panxa...”
Havia tingut mala sort o havia estat massa deixat; seguia donant-li voltes a ambdues possibilitats. En condicions normals no l’haguessin pas enxampat; però avui els nervis els tenia massa a flor de pell i la por, sobretot la por, de qui sap l’havia traït. També es veritat que, darrerament, no es capguardava tant com al principi. Tal vegada s’havia acabat prenent aquella empescada a cavall entre la ingenuïtat i el desafiu amb excés de confiança, com si es tractés d’una simple entremaliadura de les que feia de mainada, sense pensar en les conseqüències d’un eventual fiasco. No havia previst – ni li passà pel cap, tot sigui dit -, la possibilitat que tot plegat acabés fent figa, i que al final de l’obra s’hagués d’arrossegar com un cuc, demanant perdó tothom amb la cua entre cames. Havia assaborit de pensament amb tan deler la seva venjança que, almenys sobre el paper, aquell pla per fer-se fonedís no li semblava pas un castell a l’aire, ja que totes les frontisses d’aquella caparrada, de moment virtual, encaixaven a la perfecció després de rumiar-les dotzenes de vegades; per tant, li costava de creure que hagués ensenyat l’orella o deixat flats per on se’l pogués desemmascarar. Per què, doncs, el rondava des de feia dies el pressentiment que era espiat a rampeu?. Feia deu minuts escassos que havia tingut la sort d’esquitllar-se pels pèls a la classe de ioga, en la qual s’havia matriculat per si de cas necessitava un amagatall el dia menys pensat, quan va decidir tirar pel dret el gloriós escarment en que consistia el seu pla, l’endemà mateix del primer cop que el varen tancar  al quarto de les rates. En colar-s’hi, a la classe de ioga, només pensava en guanyar temps per a recuperar-se del pànic i cavil·lar la següent jugada. De fet, quan aquell matí es va convèncer que li anaven a la saga, la seva primera pensada fou córrer a refugiar-se al Casal, que es trobava si fa o no fa, a dues cantonades d’on es trobava quan es va sentir acorralat. – Si em pogués esmunyir del jove, que és el que m’empaita de més a prop, els puc despistar perquè l’altre va més endarrerit s’animà a fer un esforç de flaquesa, per a despistar els malparits que l’estalonaven.
En un moment tan delicat se’n recordà de les recomanacions que, per si es trobaven mai enmig d’una crisi d’angoixa, la monitora cega quina veu el tenia encaterinat els hi va fer practicar varies vegades, i un xic a la desesperada va seguir una de les tècniques de respiració que els hi havia fet aprendre. En tombar la cantonada una mica més refet, va emprendre una petita corredissa amb tota l’energia de que fou capaç, conscient que es tractava de la seva darrera oportunitat per a girar cua: si l’atrapaven, el tancarien una bona temporada a la cambra dels rebecs, on potser se’n faria la pell i tot. Però aconseguí la proesa de refugiar-se dins el Casal, esbufegant per totes les costures, abans que els seus perseguidors se n’adonessin de la picardia. Xiuxiuejà una excusa en passar davant la noia que atenia la recepció, mentre recollia una de les estores morades plegades damunt del taulell.  Després d’una estona allargassat a terra, els ulls clucs i el cos quasi empedreït, quan encara l’assossec físic no havia amansit del tot el seu desbocat magí, la veu dolça de la monitora seguia acomboiant-te’l impertorbable: “...sentiu que els muscles us pesen i que reposen sobre la terra...”
En el desenvolupament del seu pla, preferí no refiar-se’n de ningú i féu els preparatius tot sol, d’amagat. De tota la vida havia tingut un tarannà poc parlador, però en aquella ocasió, a més  a més, va considerar que per a reeixir en el seu propòsit, era imprescindible cosir-se la boca i ser més murri que mai. Per aquesta raó, insisteixo, li costava de creure que ningú se n’hagués adonat de res, ja que no havia fet confidències, ni deixat papers escampats ni serrells de cap mena. Tota la maquinació la duia ficada al caparró. Si li sortia bé la jugada, tothom es quedaria amb un pam de nas; en cas contrari, no li caldria passar comptes. Tanmateix, no havia alterat cap de les seves rutines, i a mesura que s’acostava la data màgica procurà que no se li notés cap indici de tràngol o de desvari. La qual cosa no li resultava fàcil, perquè l’ànsia l’estossinava des de feia una setmana, fins al punt que va suportar, amb la boca closa, uns inoportuns mals de ventre que podien haver-li costat car, si s’hagués acovardit i anat a la infermeria. Però a mesura que s’apropava la data s’adonà que tots els detalls del pla podien modificar-se sobre la marxa, menys la data d’execució; un cop determinada, tenia de respectar-se sense cap excusa, perquè quan desaparegués, els sòmines de la residència es tornessin bojos buscant resposta a tots els trencaclosques que els deixaria parats a còpia de paranys i de pistes enganyoses que no els portarien enlloc, per molt que rumiessin. Només els sabatots dels seus nebots podrien ensumar-se de què anava la broma  si s’esforçaven a pensar una mica, ja que de tot plegat només ells podien trobar-hi un sentit; però no se’n refiava gaire que en fossin capaços, puix la perspicàcia no era, francament, la característica principal dels fills de sa germana.
S’havia inscrit a les sessions de ioga, com us deia, tres mesos enrere; precisament per fer servir les classes de tapadora de la que en portava de cap. Al seu armari del vestuari hi havia anat guardant, de mica en mica, tot el necessari per assegurar-se un esvaniment d’autèntic cap de brot. Cada vegada que hi afegia nova xeixa dins l’armari, se li escapava el riure per sota el nas. Havia assajat mentalment el pla durant setmanes, xalant-hi d’allò més quan s’imaginava el desenllaç. Segurament mai s’havia divertit ni es divertiria tant com quan anava embolicant la troca del cop d’efecte maquinat per escarmentar d’una vegada per totes, aquella colla de voltors que li vetllaven l’herència. Només li sabia greu no poder veure per un forat, la cara de tres déus que posarien els nebots, en descobrir quina sorpresa els hi tenia preparada. No maldàveu perquè us deixés totes les cases? Doncs, apa, ja podeu afartar-vos-en de jugar-hi!se’n fotria, quan obrissin l’armari en busca de les seves coses, i el trobessin ple de cases de fireta. Els n’hi havia entaforat tantes de cases de suro, que quan s’haguessin revingut i capissin garratibats l’escarni que significava tot aquell empantano, ell faria hores que seria lluny, disfressat d’una altra persona.
El que li semblava més difícil d’aconseguir, la documentació flamant per bastir una identitat nova de trinca, havia estat com bufar i fer ampolles, gràcies a les manetes de la persona a qui va encomanar aquella feina tan delicada. Calia una falsificació prou endreçada per a permetre-li obrir comptes bancaris on transferir-hi els diners de les propietats que, de mica en mica, s’anés polint; i devia ser prou ben falsificada la documentació que no va pas despertar cap sospita, ni dels notaris ni dels pixatinters dels bancs. Fins al darrer moment tot havia anat com era d’esperar d’un mecanisme ben greixat, fins que avui, de matinada, l’havia desvetllat una mala nassada, la qual només sortir del Xalet a mig matí, se li confirmà en enxampar dos individus que tenien tot l’aspecte d’espiots, seguint-lo sense massa picardia. El cor li va donar un tomb, i una glopada de sang per excés de pressió se li va bombar descontrolada al  cap, enterbolint-li la vista un instant. - Estic irremeiablement atrapat – reaccionà, esmaperdut en un primer moment. No gosava ni girar el cap, per a fixar-s’hi més detingudament en la fesomia dels perdiguers. Estava segur que els duia enganxats a l’esquena, caminant un per cada banda del carrer, sense dissimular gaire, malgrat el jove, que era qui el seguia de més a prop, feia veure que caçava mosques. Com era possible que l’haguessin descobert?
La veu de la monitora li bugonava les temples, sense deixar-lo concentrar en els seus pensaments: ...escolteu la vostra respiració anant i venint, com una ona zumzejant vora el mar. Sentiu que la calma i la pau us amaren. Escolteu el silenci del vostre cos. Esteu alliberats i tranquils. Us sentiu meravellosament bé...”
Durant una bona estona, els catorze cossos abatuts de panxa enlaire no varen ni camejar. Quan la monitora va intuir, per una mena de remor somorta, que es començaven a desemperesir, desnonà amb tendresa el gat de la seva falda i es va alçar de la cadira, arrapant un bastó blanc amb la ma dreta mentre amb l’esquerra premia el commutador que tenia collat al braç de la seva trona, que li servia per graduar la llum de la sala segons la intensitat que requeria la concentració, o per modular el volum del fil musical que acompanyava els exercicis. Els cossos tentinejaren, adoptant postures inversemblants abans de posar-se completament dempeus. Els més àgils s’alçaren de seguida, mentre que els més feixucs necessitaren de l’ajuda dels seus companys. Finalment, només un cos va romandre submergit en la fase de relaxació profunda, quan tothom ja s’havia incorporat. El que estava més a prop del maimó, amb un cert to de desdeny mal dissimulat, va rondinejar mentre colpejava discretament l’espatlla del despistat: - Apa vinga, mestre, no s’hi val fer salat i després quedar-se adormit com una soca.
Malgrat el sacseig, el cos va restar immòbil. Aleshores, el company el va batzegar més enèrgicament, mentre s’ajupia per examinar-lo millor. La seva cara gairebé fregava la de l’home, que continuava estirat a terra, panxa enlaire, sense moure’s, quan va esvarar-se: - A aquest paio l’hi ha agafat alguna cosa!
  La monitora, sempre a l’aguait de tot el que passava a la classe, afinant el sentit de l’oïda que la compensava de la pèrdua pràcticament total del de la vista, amb la cara trasmudada buscà amb la mà estesa algú que l’apropés al lloc exacte on jeia el cos que no reviscolava. Una de les alumnes més antigues li féu de pigall, mentre ella ofegava un sanglot a la gola i el gat botava d’un salt, des de terra fins a la trona, com si pretengués no deixar vacant el lloc de comandament. – Aviseu un metge de seguida! va disposar la monitora, que intentava trobar sense èxit un fil de vida al canell de l’home que no es despertava, el qual - malgrat ella no podia veure-ho - duia escrita a la cara una expressió de categòric estupor.
Com si aquella ordre hagués estat el que necessitaven per reaccionar, sis o set alumnes es van precipitar cap a la recepció. Els que es van quedar a la sala feien rotllana a l’entorn del cos quan s’hi va acostar l’encarregada de la recepció, que després de donar una ràpida llambregada a l’home estès a terra, va informar la monitora: - senyoreta Irene, es tracta de l’avi que ve del Xalet, el que va apuntar-se perquè li havien assegurat que el ioga li aniria bé per a l’artrosi i el mal d’esquena, se’n recorda? Sí, dona, aquell que semblava estar-ne una mica penjat de vostè.
Sense dissimular una certa coqueteria, la monitora li va replicar: - Apa!, no diguis bajanades, que no és el moment d’anar de verbes.  
Algú suggerí d’obrir-li l’armari dels vestidors per accedir a les seves pertinences i veure si hi trobaven cap adreça o referència de familiars a qui es pogués avisar. La monitora féu un gest imprecís amb la mà: - què li sembla d’això que em diuen, senyor Tomàs?
  L’alumne a qui es dirigia la monitora era un cap de Correus retirat, a qui sempre recorria quan es trobava en mig d’un atzucac; en part perquè era de les que encara creien que de la paraula i del criteri d’un funcionari sempre se n’havia de fer cas solien anar a missa. El senyor Tomàs no s’ho féu repetir dues vegades, i seguit per la xicota de la recepció va anar-se’n cap als vestuaris i quan tornà, fent una ganyota d’estranyesa, va explicar-se amb la precisió i impassibilitat pròpies de qui està acostumat a fer inventaris: - a l’armari només hi ha bosses plenes de cases de suro de totes mides, i a banda d’això hi hem trobat un vestit i una camisa fosca, dues mudes de roba interior i una bossa de viatge d’aquestes de marca bona, que està tancada amb clau; tot per estrenar.
Mentrestant, el metge que havien anat a buscar al consultori obert al principal del mateix edifici quina planta baixa ocupava el Casal de la Gent Gran del poble, va intentar reanimar l’infeliç, però després d’un examen superficial - a tall d’anar a arrencar naps, com més tard declararia el senyor Tomàs al jutge, perquè no li agradaven les presses en res -, va dir quelcom que la monitora ja sabia des que ella mateixa li havia buscat endebades el pols, uns moments abans: que no es podia pas fer res per aquell pobre home. – Jo diria que ha mort a causa d’un coresforç – va precisar el metge, com insinuant que potser aquella colla de vells havien fet un exercici massa sever.
La monitora, malgrat el seu momentani desconcert, va reaccionar empipada en escoltar el temerari suggeriment del metge, aclarint que tots els seus alumnes eren gent gran, sí; però com ell mateix podria comprovar, preguntant-ho a qui volgués, l’únic que els feia fer eren mansos exercicis de relaxació, raó per la qual una persona mig invident com ella podia, perfectament encarregar-se de menar la classe. El metge, que de fet era ginecòleg, va disculpar-se pel seu comentari arruixat recalcant, tossut, que no obstant trobava l’aspecte físic de l’home força saludable, el que no s’explicava era aquella mala ganya, com de basarda, que no se li havia esborrat del rostre: -  si és que s’ho passava tan bé fent, no entenc aquest posat que li ha quedat, vés per on.
Cap dels presents va comprovar el que feia notar el metge perquè, just un moment abans, la noia de la recepció tapà com pogué, el cap i part del cos del difunt,  amb un parell d’estores morades, de les que feien servir els alumnes per tombar-se a terra. 
Oportunament avisats, van presentar-se amb pocs minuts de diferència la trepa  del jutjat de guàrdia, una parella de mossos i els responsables del Xalet que, una vegada reconegut el cadàver com el del seu hoste, es posaren de seguida a disposició de tothom, assegurant amb un servilisme exagerat que se’n farien càrrec de totes les molèsties. El jutge, un cop va informar-se per sobre de les circumstàncies en que havia esdevingut la mort,  es va interessar per aclarir qui era. Li va respondre el que s’havia presentat abans com a director del Xalet, anomenat així més que res per distingir-lo de l’altra residència d’avis del poble, de menys categoria que el casalot del bosc de can Cabrafiga, on hi havia estat en temps reculats l’antic hospital, la qual era coneguda com “la de la Generalitat”. El senyor Delfí era un dispeser complicat, de molt mal ferrar, que ens treia de polleguera amb la dèria que no sé qui l’empaitava -.
Després d’una pausa per veure com se la prenia el jutge aquella primera informació, decidí entrar en detalls més delicats, sense massa escrúpols: - A vegades s’escalabornava en un racó de la casa i ens feia anar de bòlit fins que el trobàvem.
- ¿Saben que significa ese montón de juguetería que acaparaba en su armario? –, va preguntar el jutge en castellà, però advertint que podien respondre-li en català perquè l’entenia perfectament, encara que a ell li feia un no sé què d’atrevir-se a parlar-lo.
- Com diu? va mirar-se’l el director, amb posat de no saber de què li parlaven.
- Me han informado que en su armario se han encontrado dos sacas llenas de casas de corcho, de esas que se usan en los pesebres - li va aclarir el jutge.
- No en tenim ni idea - va replicar el director –, però vagi a saber! Ja li he dit que era un home molt estrafolari.
- ¿Tiene familia? – el jutge no volia que el distraguessin de la rutina ni posar-se a especular sobre les manies de l’avi mort, entre d’altres raons perquè aquell cas l’agafava en capella d’un cobejat trasllat a la seva terra i tenia ganes de passar-ne via.
- No el venia a veure ningú - ronsejà el director –, de fet mai li vàrem conèixer cap parent; però ens havia deixat les senyes d’uns nebots, per si de cas. Va ser ell mateix, pel seu propi peu i tot solet, qui va plantar-se un bon dia a la porta del Xalet amb un parell de maletes que es féu traginar des de l’estació per un taxista, després d’emparaular per telèfon una curta estada, amb l’excusa refer-se d’una empiocada. El Xalet no és una residència barata, com ja deuen saber; però el senyor Delfí, que així es deia, no semblava pas anar just d’armilla precisament, i mai va pas regatejar gens ni mica els tractes. I el que tenia de ser una temporadeta de convalescència s’ha allargat més d’un any, fins ara; senyal que s’hi devia trobar bé amb nosaltres.
- ¿Sospecharon en algún momento que estuviera huyendo o escondiéndose? – insistí meticulosament el jutge.
- Era molt reservat, això sí que ho tenia – el director féu una altra pausa i, com si pensés en veu alta, va continuar -, i força malpensat, afegiria; però també era de bon conformar i, al final, sempre s’avenia a raons per molt que ens hagués xeringat la moral una bona estona, com si veure’ns empipats li fes gràcia.  
- A vegades no podies aguantar-li la mirada perquè li divertia escorcollar-te els ulls, amb un deix de picardia descarada – va intervenir l’empleat del Xalet, que no semblava tan diplomàtic com el seu cap -; potser d’aquí bé que no es relacionés amb quasi cap altre dispeser. Era dels que no s’allarguen més enllà d’un “bon dia” o d’un “bona nit”, i es queden tan amples. Fins i tot va demanar-nos de fer els àpats en una taula individual, cosa que va en contra de les normes de la casa, ja que tothom menja en taules rodones de sis persones; però se li consentí el caprici com a cas excepcional. Tret d’aquestes rareses, era un bon jan i un client complidor i molt generós a l’hora de pagar els serveis extres, com no se’n troben gaires d’aquesta bona pasta. El problema és que amb diners no es paga tot i alguns cuidadors es queixaven sovint de les seves morrades i impertinències.
- Per ser precisos, només es feia antipàtic i pesat quan li agafava la ceba que l’espiaven i que li volien prendre els estalvis – va matisar el director -, llavors ens feia patir que no prengués mal, ja que desapareixia hores senceres en els amagatalls més complicats; i quan el trobàvem estava tan trasbalsat que ens costava una bona estona de retornar-lo.
El senyor Tomàs que – malgrat l’estima i consideració que li tenia la monitora – era de temperament poca-solta i burleta, va etzibar-ne una de les seves, sort que fou en veu baixa: - No es pot arribar a vell a cap preu, perquè ens tornem com la canalla.
 Abans d’aixecar el cadàver i mentre esperaven els de la funerària que l’havien de traslladar al dipòsit per fer-li l’autòpsia, el gat blanc de la senyoreta Irene va acostar-se al mort per llepar-li una mà que havia quedat al descobert, després de la llambregada del jutge. A continuació, d’un bot, va pujar a la falda de la seva mestressa que, estàtica i altiva com una reinona, potser una mica més pàl·lida que de costum, s’havia assegut a la seva trona de vímet, aferrant amb energia el bastó, presidint aquella mena de dol inesperat, amb la mirada borda perduda en l’infinit. (continuarà demà)







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada