Follow by Email

dimarts, 11 d’abril de 2017

CÉSAR NAVARRO, UN MADRILENY ENCATERINAT AMB CATALUNYA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 11 d’abril 2017)

● CÉSAR NAVARRO, UN MADRILENY ENCATERINAT AMB CATALUNYA.- Ha estat president durant tres mandats de l’Ateneu de Madrid, maçó en exercici, republicà amic amb rei però no llepaculs del monarca, metge i fill de metge al Getafe natal. Exiliat després de la guerra a l’Alvèrnia, on va descobrir la riquesa de la llengua d’Oc; deixeble del doctor Marañón i de Ramon i Cajal i col•laborador de l’Ernest Lluch. No s’ha estat a Catalunya més enllà d’una setmana seguida, al llarg dels seus 84 anys de vida; però resulta que parla un català que fa trempera, molt millor que molts catalans de pedigrí, i que coneix la nostra cultura i tradició passant la mà per la cara a dotzenes d'exaltats militants del sobiranisme embolicats amb l’estelada. Parla patuès, basc i gallec; però el català el va aprendre a base d'escoltar tots els discos de l’Emili Vendrell, la lletra de quines cançons se sap de memòria i se’n vanta de recitar-les amb una pronuncia tan perfecte que sembla mentida. Tanmateix, s’ha empassat bona part dels nostres clàssics, tant en poesia com en prosa, sent-ne un vertader expert sense pretensions, la qual cosa fa encara més estimable la seva admiració sincera per la llengua, la literatura i la cultura catalanes. No és nou que l’Ateneu madrileny tingui un humanista per president, però sí ho és que l'actual estigui tan encaterinat de Catalunya que pugui recitar de memòria des de poemes sencers d’en Maragall o en Sagarra, fins a fragments de “L’Escanyapobres” o de “La febre d’or”, de Narcís Oller, escriptor renaixentista que considera un dels millors prosistes hispànics de tots els temps.


A la meva manera de veure, doncs, potser avui que s’ha atorgat una Creu de sant Jordi a títol pòstum a la Carme Chacón, en un evident gest d'oportunisme polític, també se la mereixeria aquest metge madrileny que, a part del seu profund coneixement de la cultura catalana, sense haver trepitjat el territori a penes, des de la presidència de l’Ateneu de Madrid ha impulsat un cicle de conferències amb el propòsit d’aconseguir que es produeixi un debat constructiu sobre l’actual situació política de Catalunya i les seves perspectives de futur, tant socials i jurídiques com institucionals i polítiques. La sala d’actes de la institució cultural madrilenya creada l’any 1820 va acollir, per exemple el febrer passat, un debat entre dos catedràtics de Dret Constitucional sobre un tema tan delicat de tractar a la capital d’Espanya, com “Independència de Catalunya o reforma de l’Estat Autonòmic”. A vegades ja em faig càrrec que tant és dir com no dir, però penso que aniria bé per rebaixar la tensió territorial, posar en relleu els casos d’espanyols de soca-rel que no tenen cap tírria contra Catalunya – inclosa llengua i cultura -, sinó tot el contrari. Crec, francament, que fa més per la concòrdia i el consens un madrileny com en César Navarro, que no pas alguns catalans tan "purs", tocats i posats, que giren la cara i titllen de renegat a qui s'atreveix a escriure o cantar en castellà. Tant de bo també els actuals governants espanyols fossin com el president de l’Ateneu de Madrid, que es deleix perquè els valors republicans de decència, ètica, tolerància i llibertat - inclosa la d’expressió -, algun dia siguin els que prevalguin a la societat. I ara que tant costa d’entendre a la dreta dels populars i dels ciutadans, i a l’esquerra dels socialistes descafeïnats que el dret a decidir dels pobles no es discutible ni negociable en democràcia, potser que recordin que a l’Ateneu de Madrid uns socis van posar a votació si Déu existia, i els agnòstics van perdre per un vot sense que ningú s'esquincés els vestits. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada