VIEDEOJOCS SANGUINARIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 7 de març 2016)

● VIDEOJOCS SANGUINARIS.- A la meva manera de veure, que s’ha anat una mica massa lluny, per fidelitzar una clientela adolescent que vol quanta més acció millor, ho fa palès que avui dia hi ha videojocs molt violents a l'abast de qualsevol menor perquè malgrat hi ha un protocol d'edats, la majoria dels pares es conformen amb tenir entretinguda la canalla. La condició sanguinària dels jocs no respon a una perversió de la indústria sinó, d’una banda, a la possibilitat tècnica de ser cada vegada més realistes en la recreació d’aventures i a la morbositat de protagonistes com el parricida de la catana o l’assassí de la ballesta. La qüestió, però, és: la violència que acapara en general espais en teoria lúdics en el cinema, en la televisió i en els videojocs, és responsable de la violència real a la vida quotidiana? És a dir, influeix aquesta violència gratuïta en els esperits sensibles de jovent inexpert, fins al punt a induir-lo a confondre aquests episodis de ficció amb la vida real? Es podria acusar als directors i productors, que recorren a la sang i fetge, com si es tractés d’una de les belles arts, de corruptors de menors? Això abans no passava, diuen els puristes. Però s’equivoquen, això sempre ha passat. La  violència forma part de la cultura, de la història i de la religió des de sempre. Els sacrificis rituals per aplacar els déus – Abraham posant el ganivet al coll d’Isaac, per exemple – eren tolerats sense crítiques; i les tragèdies gregues - com Edip rei, sense anar més lluny – a cas no encenien entre el públic més influenciable el desig de tallar colls o d’arrencar-se els ulls?