Follow by Email

dijous, 3 de març de 2016

TANT DE BO ACABEM FOTENT EL CAMP!

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dijous 3 de març 2016

● TANT DE BO ACABEM FOTENT EL CAMP! – No tenia la intenció de tornar a parlar del debat d’investidura, perquè tot allò que se’n podia dir ja ho vaig escriure anticipadament abans d’ahir, en la reflexió “Per llogar-hi cadires”, i no vaig anar tan lluny d’osques en els pronòstics; però després de veure - per obligada curiositat periodística - el lamentable espectacle que es va representar a les Corts, només puc afegir que sento vergonya de la classe política, amb molt poques excepcions. Sobretot pel que fa a les agres intervencions dels principals actors, no solament allunyades de la mínima cortesia parlamentària, des de la tribuna d’oradors, sinó que fregant la mala educació col•lectiva, no parant la xarrameca ambiental, o individualment l’histrionisme. I subratllo expressament “des de la columna d’oradors”, perquè les mateixes senyories que s’insultaven de cara a la galeria, en trobar-se pels passadissos o al bar del Congrés es feien la gara-gara o es tustaven amistosament l’espatlla com si fossin amics de farra (el cap de gabinet d’en Rajoy i l’ex-cap de gabinet d’en Felipe González i factòtum de l’acord amb Ciutadans, van estar-se 40 minuts de rellotge garlant al bar del costat, de què?). Capteniment que palesa el pitjor defecte que pot atribuir-se a un polític: la hipocresia de tenir dues cares, la de quan actuen sota els focus i la de quan es treuen la disfressa de fer comèdia.

A la meva manera de veure, doncs, si una cosa em va quedar clara ahir és que la seu parlamentària s’assemblava més a un plató de televisió, on cadascú interpretava un guió, en comptes d’un lloc sagrat per fer amics entre els adversaris i establir con-sensos, encara que fossin agafats amb agulles, si convenia per a la governabilitat del país. Però ahir, francament, poques amistats es varen congriar fent el paper de pinxos i de busca-raons . Si els mocs que es varen dedicar els uns als altres eren de veritat i no un simple posat, anem de cap a unes noves eleccions. Ahir el candidat va sortir apallissat de l’hemicicle, però no em fa llàstima perquè va jugar voluntàriament i conscient el paper de cornut consentit: les seves primeres paraules per introduir el debat van ésser reconèixer que tot plegat era una farsa i que ja sabia que en sortiria escaldat, amb la bossa buida i les orelles calentes. El que no sé és si li va quedar delit per pagar el beure. En canvi, el que sí em dol es que entre uns i altres a la que varen rebolcar com a una meuca va ser a la democràcia i, el que és pitjor, varen desenganyar a varis milers de ciutadans de percebre la política com una eina noble per conrear la convivència.

I faig punt i a part per referir-me a les intervencions dels diputats d’obediència catalana. Tant en Tardà com l’Homs – el d’Esquerra amb més vehemència i l’ex-convergent posant els punts sobre les is amb cara de set jutges, però sense estripar – varen donar una lliçó d’història i de dignitat a una audiència que, bullint l’olla com està bullint, se’n foten encara avui dels sobiranistes catalans com si fossin quatre gats impresentables. L’exabrupte final del discurs d’en Tardà jo li compro, perquè després del que vaig arribar a escoltar era el que es mereixien tota aquella trepa de sords, miops i indocumentats, dels quals Catalunya no pot esperar-ne cap favor ni demà ni d’aquí a cent anys.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada