AMB EL MÒBIL ENGANXAT AL CUL

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimecres 2 de març 2016

● AMB EL MÒBIL ENGANXAT AL CUL.- L’altre dia me’n va passar una que anys enrere hagués jurat que mai em passaria: quan ja estava a quatre cantonades de casa em vaig adonar que m'havia descuidat el mòbil, i vaig recular, tan angoixat com si tingues el “mono”, per anar-lo a buscar a corre-cuita. La raó és que no em veia capaç d’encetar la meva passejada matinera sense aquell fòtil a la butxaca. I vaig reaccionar d’aquella manera, no perquè estigués pendent de cap trucada urgent, sinó pura i simplement perquè sense el telèfon a l’abast de la mà em sentia despullat, desprotegit, fràgil. I això que el meu mòbil no és res de l’altra món: només serveix per rebre i fer trucades, i para de comptar. Potser us semblaré un carca, però de moment em defenso de les mofes dels meus amics més avançats en aquest aspecte, dient que no suportaria viure captiu dels SMS, watsaps i companyia que capfiquen a la majoria de la gent que trobo. No obstant això, reconec que aquests aparells tan sofisticats són un gran invent, entre d'altres raons perquè permeten mantenir contacte constant amb qui es vulgui, visqui on visqui, sigui l'hora que sigui. Dic que jo de cap manera, que per aquí no hi passo, com si fos una mena de militància en una de les moltes confraries de persones que per estupideses com aquesta es consideren més íntegres, però sóc conscient que, en el fons, només es tracta d’una excusa de mal pagador per dissimular la meva poca traça per dominar un d’aquest aparells tan guapos d’última generació.

Tanmateix, sé que m’hauré d’espavilar un dia o altre per no semblar un sòmines enmig de tantes persones normals, malgrat estiguin amorrades cada dos per tres al seu telèfon fantàstic, mentre jo faig el ridícul amb el meu Nokia de parvulari, ja que fins i tot la canalla domina allò que tan m'espanta com si no haguessin fet res més a la vida que manipular aquella joguina. Potser era abans que ja podíem estar contents si els nadons vinguessin amb una barra de pa sota l’aixella, perquè ara si no neixen amb un mòbil enganxat al cul, sembla que els hi falti alguna peça. En fi, qui sap si aquesta progressiva dependència, quasi malaltissa, que vaig experimentar per primera vegada fa quatre dies, no acabarà posseint-me del tot, i de mica en mica acabaré convertint-me en un fanàtic del Skype o del FaceTime, encantat no només de parlar per telèfon sinó de veure’ns la cara mentre parlem. Algú va definir el progrés tecnològic com un il•lusionista que ens pren amb una mà el que ens dóna amb l’altra. Penso que tenia tota la raó, perquè quantes vegades no heu tingut la sensació que quan la vida us dóna alguna cosa nova, un corrent d’aire misteriós se n’emporta sempre una altra del vostre costat, qui sap si com a penyora?