ABANS MAL ACOMPANYADA QUE SOLA // DIENT "TOTHOM" S'ACABARIA ABANS

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (divendres 4 de març 2016)

● ABANS MAL ACOMPANYADA, QUE SOLA.- Em va colpir escoltar aquesta afirmació en mig d’una conversa que tenien dues dones darrera meu, aprofitant el sol de la terrassa del Zurich, la setmana passada. Em vaig girar per mirar dissimuladament de qui es tractava, i vaig topar-me amb dues dones de mitjana edat, l’una que feia molt de goig i l’altra una mica més deixada. El que no vaig poder endevinar és quina de les dues era la que havia sortit amb aquell ciri trencat. De fet, aquell exabrupte deuria tancar la conversa perquè no varen trigar gaire a passar per davant meu, estimar-se a la galta sense entusiasme i marxar cadascuna en direccions diferents. Quina de les dues estava tan desesperada que no l’importava conviure amb una mala companyia, abans d’estar sola? La que es feia mirar o la més mal girbada?

A la meva manera de veure, fer-se companyia resulta quelcom essencial per a la convivència humana, i existeixen moltes maneres de no sentir-se sols. La més normal és la companyia sigui física: estar o tenir l’altra persona al costat, però també és la més complexa. Tanmateix, es pot fer companyia amb trucades telefòniques, amb cartes escrites en paper com abans, amb correus electrònics, amb SMS, inclús xatejant; el missatge és sempre el mateix: “estic aquí i amb tu”. Perquè ens agradi o no, la necessitat de companyia, en qualsevol de les seves formes, prevaldrà sempre perquè som éssers irremeiablement socials. Ara bé, sovint és té la falsa impressió que quant més serem més riurem; però malgrat pugui ser certa aquesta dita en ocasions especials i temporals, generalment no és així sinó ben al contrari. Inclús en un grup ben avingut hi ha moments en que les persones necessiten “aire”, espai, una mica de soledat. També és una qüestió de pura supervivència anímica. El que passa és que la soledat espanta, només de parlar-ne ja desvetlla una sensació de desempara, i per fugir-ne a vegades es busquen maneres d’estar acompanyats al preu que sigui, com una d’aquelles dues dones. Però fins al punt de conformar-se a viure mal acompanyats? L’amargat Rousseau deia que només els dolents estan sols, però el descregut Nietzsche li replicava que el valor dels éssers humans es mesura per la quantitat de soledat que són capaços de suportar. Jo, en canvi, per sistema desconfio dels solitaris que es vanten de viure com reis d’esquena a l’amor, a l’ambició, a la societat en general, perquè estic segur que un dia o altre es tornaran rancorosos i es venjaran per haver renunciat a tot. Per aquesta raó, tant per tant, puc arribar a comprendre la de les dues dones que preferia més viure mal acompanyada que sola. Quantes persones hi deu haver que han arribat a la mateixa conclusió?

● DIENT “TOTHOM” S’ACABARIA ABANS.- Els progres varen encunyar a principis dels vuitanta la fórmula homes i dones, diputats i diputades, metges i metgesses o, fregant el ridícul, el “miembros y miembras” d’una ministra socialista boja per a la igualtat. Abans d’ahir mateix, en el debat d’investidura, cap orador va descuidar-se de respectar a aquest convencionalisme, no fos cas que se li escolessin vots feministes. A la meva manera de veure, però, en la majoria de les intervencions enlloc de desglossar com lloros l’audiència en “tots i totes”, si haguessin dit “tothom” haurien acabat abans i no haurien caigut en el parany de la cursileria o, en alguns casos, de l’esperpent. Però no em féu cas, la meva no és res més que una opinió, a casa seva que cadascú faci el que li sembli... fins que aquest tractament, com tantes altres coses, passi de moda. http://tabrilde.blogspot.com/