14
L’endemà de rebre la
misteriosa darrera carta d’en Mauro es va enraonar si n’havíem de fer cinc
cèntims a l’oncle de la novetat. L’àvia no n’era partidària, potser perquè tenia
un mal pressentiment; però, l’avi va decidir que l’hereu tenia tot el dret a
estar-ne al corrent, ja que vulgues que no es tractava del seu fill. Ni mai que
se li hagués acudit de jugar tan net i lleial! Les debilitats sentimentals no sempre
ajuden a resoldre els embolics de família i, en la meva modesta opinió, malgrat
que no puc pas negar que l’avi intentés comportar-se a l’hora de prendre decisions
que ens afectaven, en aquest cas concret la determinació ens afectava tant a
tots plegats que potser no calia precipitar-se a prendre-la pensant més amb el
cor que amb el cap ja que, a la pràctica, va representar el cop de gràcia per a
la nostra família, el principi del nostre ensorrament moral definitiu.
Cap de nosaltres es va
deslliurar de ser arrossegat per la depriment sensació de tenir-ne la culpa d’un
desenllaç tan inesperat que ens féu caure la cara de vergonya, i que ens va
retorçar la consciència; però, el pitjor de tot plegat és que va provocar la
segona víctima innocent d’aquesta història, en deixar morir-se de pena el cosí Rogelio.
Almenys aquest fou el diagnòstic del sempre meticulós doctor Fina, quan el
varen a anar a buscar a corre-cuita perquè fes un miracle o un dels seus jocs
de mans terapèutics de mig bruixot, a que ens tenia acostumats; però, no hi
hagué res a fer aquest cop: el pobre xicot es va fondre d’una migranya d’enyorament,
segons va ratificar el metge en signar el certificat de defunció.
Per molt que m’hi vaig
esforçar amb tota fal·lera per treure’m-ho del cap, era evident, a la vista del
tràgic desenllaç, que jo no vaig poder o no vaig saber substituir en Mauro com
a referent en qui repenjar-se el seu germà. Però no avancem els esdeveniments,
puix encara ens haguérem de prendre vàries cullerades de fel i empassar-nos més
gripaus abans de posar el punt final a la història. De moment, us explicaré la
inesperada reaparició en escena del tiet Manolo. Així com la presencia de l’oncle Joaquin en la nostra vida ja la tenia
repetida i fins i tot n’estava fart d’ensopegar-me’l cada dos per tres protagonitzant
alguna de les seves gracietes, i que a la tieta Teresita la coneixia d’ençà que
jo portava bolquers, ja que fins que es va posar a servir vivia amb nosaltres i
més d’una vegada, quan jo era un tap de bassa, m’havia netejat els mocs i la
caca, en canvi del tiet Manolo només n’havia sentit a parlar de resquitllada.
De fet, ara que ho penso, alguna de grossa en degué passar en un moment donat
entre ell i l’avi, que explicaria per què el germà petit del pare s’hagués mantingut
tan allunyat en tots els sentits de nosaltres d’ençà que va anar-se’n a viure a
Barcelona.
Tanmateix, ara que m’he decidit a escorcollar
tots els rebrecs de la petita crònica familiar amb tant de mirament com severa
escrupolositat, penso que em tenia de resultar sospitós que a casa no hagués
sentit mai ningú referir-s’hi, encara que fos de passada i sense voler, en un
lapsus involuntari. De tant en tant, sé que arribava alguna carta dels tiets de
Barcelona, com els hi dèiem per distingir-los dels de Saragossa, adreçada sempre
a l’avia i no a l’avi. Vet-aquí un símptoma més d’una mala maror somorta que avui
per mi no té cap explicació lògica, ja que precisament l’àvia no en sabia prou
de lletra com per assabentar-se’n del què deia una carta, sense necessitar l’avi.
D’altra banda, encara que no hi hagués
hagut res del que fos que els hagués distanciat, era evident que l’àvia no hi
tenia res a veure, ja que s’havia pas desentès del tiet Manolo amb tanta severitat
i quasi rancúnia com l’avi; bona prova d’aquesta diferència de tarannà n’era
que damunt la calaixera de l’alcova, la fotografia del casament dels tiets ocupava
el lloc que li corresponia al costat de les fotos emmarcades dels pares, dels
oncles i de la Teresita, aquesta darrera vestida de primera comunió, presidides
per un retrat dels propis avis, que es degueren fer de grans perquè això de
passar per cal retratista el dia del casament era un luxe que no se’l podia
permetre pas tothom. D’aquell diantre de calaixera l’àvia, que era l’única que
se’n cuidava de mantenir-la endreçada, l’havia anat convertint de mica en mica en
una mena de tabernacle per als records familiars - o en un cementiri de relíquies,
com li’n deia de pensament sense que se m’escapés mai, perquè aleshores si que
la pobra dona hauria gabiejat -, on en moments delicats o de trasbals no dubtava
d’encendre-hi, inclús, una llàntia d’oli com si es tractés de l’altar d’una
església; costum que l’avi no suportava, ja que es negava a ficar-se al llit per
clapar deixant un ble encès dintre un vas d’oli, igual que tampoc permetia que
hi hagués ni un ram de flors fresques al dormitori perquè, segons assegurava, es
menjaven l’oxigen de l’habitació.
Doncs bé, fent bona la dita que a casa
dels poca-roba sempre prou sobre mullat, el tiet Manolo ens va posar una conferència
per avisar-nos que la tieta Úrsula s’havia mort, a causa de la passa de grip
que s’estava rabejant amb la Barcelona de les darreries de 1918. Tant era així,
que el governador havia mobilitzat un eixam de metges perquè fessin el seguiment
de l’epidèmia, i en un moment d’histèria col·lectiva, en plenes festes de Nadal
i cap d’any, s’havia manat a la policia que restringís l’accés de massa gent a revetlles, mítings o d’altres
actes públics per l’estil, a fi de
limitar el perill de contagi. Pel que ens va comentar l’avi, després de rebre
la mala notícia, el dia abans de morir la tieta només a Barcelona ciutat
s’havien enterrat més de dues-centes persones, macabra precisió estadística que
feu esgarrifar la mare, que tot allò que tenia relació amb la mort i sobretot
amb malalties contagioses, la impressionava molt.
Al tiet Manolo, a diferència dels seus
dos germans grans, per les referències que he estat recollint, el motivava més que
no pas les feines pròpies de ferroviaris com el seu pare i germans, un treball més
net, descansat i respectable a la seva manera de pensar, malgrat no estigués
tan ben pagat com les feines que requerien esforç físic i eren més brutes. Tot
i que era el membre de la família que més lluny havia arribat en els estudis,
assistint inclús a classes nocturnes per repassar i ampliar els coneixements que
l’avi considerava bàsics, no en tenia prou amb aquell entriquell de formació
complementària per aspirar, per exemple, a portar els llibres d’un negoci, per petit
que fos. Per aquesta raó, l’avi havia començat a fer números per veure si la
família podia assumir el sacrifici de pagar-li classes de comerç, posant com a
condició que les simultaniegés treballant a l’estació, encara que només fos
unes hores cada dia; però, no fou necessari aquest esforç perquè el pillo del
tiet es veu que ja en tenia ullada, de feina, semi-administrativa i no gaire complicada,
que en estar convençut que era la que li convenia havia decidit fer tots els papers
de l’auca, si calia, per aconseguir-la.
De fet, després d’uns quantes setmanes de
fer la papallona a l’estació per tenir content l’avi, es quan va creure
descobrir la feineta que li feia el pes per satisfer les seves pretensions de
viure matant l’aranya sense doblegar gaire l’espinada: la de factor. Evidentment,
no li havia passat mai pel cap de treballar fora de la bombolla protectora de
l’estació, i malgrat ser-ne conscient de les dificultats per aconseguir un endoll
per adjudicar-se la plaça que maldava, entre d’altres raons perquè era de les
que tenia més pretendents fent tanda; però, suposava que d’alguna cosa li tenia
de servir que el pare i els dos germans grans treballessin a la Companyia,
encara que en la seva aposta especulativa no va tenir en compte només jugar-s’ho
tot a aquesta basa.
No ho sé pas ben bé com s’ho va
manegar al final; però, m’ensumo que per aquest cantó de buscar influències o
complicitats al preu que fos, podien haver vingut les desavinences amb l’avi,
tenint en compte que aquest n’estava tan orgullós de fer de ferroviari, que considerava
quasi una ofensa personal que un seu fill se n’avergonyís de pencar a l’estació,
preferint fer de pixatinters enlloc de suar la samarreta com els bons. No
obstant la meva sospita crec que era força versemblant, considerant com pensava
l’avi i l’orgullós que n’estava del seu ofici, la veritat és que poc vaig poder
treure’n l’aigua clara de l’origen de les renyines, puix cap dels que podien donar-me’n
pistes precises del què els hi havia passat, estava disposat a respondre les meves
cada vegada més descarades, insistents i sibil·lines tibades de llengua.
Ara bé, no calia ser gaire llest, tot i
aquell mig pacte de silenci entre tots els de la família, per adonar-se que no
era que no en sabessin res de les topades entre l’avi i el tiet, sinó que simplement
no en volien parlar, i jo vaig acabar, quin remei!, respectant-los per força la
discreció o l’encobriment més o menys premeditat; però, per la mateixa regla de
tres no m’imagino que ningú em pugui discutir el dret a deduir-ne de les meves
recerques, conclusions que per esbiaixades que puguin semblar, segons com es
miri, no crec pas que vagin tan lluny d’osques.
El cas és que el tiet Manolo, evidentment,
no era dels que es mamava el dit combregant amb les rodes de molí que predicava
l’àvia, conseqüent amb l’educació religiosa amb que l’havien pujat a casa seva:
que la feina quan més feixuga millor, ja que treballar era una benedicció del
cel per purgar el pecat original. En canvi, potser li comprava més allò de qui se
la decanta de jove tard o d’hora recull el que es mereix per fer el manta;
encara que jo penso que més aviat era dels que tenien coll avall que la sort
cadascú se l’ha de triscar, sense renunciar a fer valdre tots els comodins o agafar
les dreceres que calguin. I, per tant, n’estic quasi segur que va jugar tan hàbilment
com pogué les cartes que s’havia trobat repartides des del néixer, per jugar-les
mentre durés la partida de la seva vida, considerant si de cas com únic principi
assenyat que qui no arrisca, no pisca.
Quan l’avi se’l va endur per primera
vegada a l’estació perquè hi comencés a rondar i es franquegés amb la feina que
tenia predestinada als tallers, al seu costat, quan el fessin de plantilla, va
tenir l’oportunitat de xafardejar tot el que li va interessar. No sé si ho
hauria de dir, perquè són simples especulacions meves, però em sembla que a
aquestes alçades del relat tant es dir com no dir i, potser, sigui que em fa recança
de retreure-li res al tiet, perquè no m’ha agradat mai que s’esbombin les
intimitats de ningú, començant per les meves, ja que si miréssim bé tots tenim
quelcom per amagar.
Però, el cas és que el cap d’estació, un
tal senyor Cañizares, de qui tothom reprotxava la fama de rondinaire incorregible
i d’esquerp reconsagrat, tenia tres filles que entraven i sortien a totes hores
del pis on s’estaven, just a sobre mateix dels despatxos de l’estació; ensopegant-se
encara que no volguessin amb els ferroviaris que manava son pare, de manera que
no trigaren a conèixer tothom i saludar-los pel seu nom, en la majoria de casos,
perquè eren unes noies molt simpàtiques i gota tímides, en el bon sentit de la
paraula. De les tres, la més jove era de llarg la més bufona; llàstima que arrossegués
de naixement una cama esguerrada, que en caminar feia la sensació angoixosa i
desagradable de claudicar-li l’anca a cada passa.
El tiet Manolo, que si fa o no fa tindria
la mateixa edat que aquella mossa esguerrada,
es va escarrassar per caure-li bé, precisament a aquesta, i se les empescava
per fer-se-la trobadissa arreu, com per atzar, fent el posat d’un trist borinot
encaterinat. En fi, no en sé exactament tots els detalls d’aquell assetjament
sentimental de sainet, però el cas és que després de tanta insistència en fer-li
l’aleta, la tossuda insistència va donar resultat positiu en forma d’un gest i
d’un mig somrís d’ella que li feu superar l’empegueïment i li va esperonar l’optimisme
fins al punt de gosar demanar-li - amb un parell de nassos, tot s’ha de dir - permís
al senyor Cañizares per festejar oficialment sa filla petita. Com que després
de tants dies d’anar-li al darrera, aquell xicot tan educat i galantejador no
li feia nosa, la noia mateixa va fer mans i mànigues perquè son pare no es fes
l’estret tancant-se en banda i deixés que la rondés, sense remugar ni posar-li
pals a la roda.
El cap d’estació, però, abans de
donar-li el vistiplau com a festejador al fill d’un simple capatàs de la brigada
de manteniment, sense ofici ni benefici que se sabés, va cridar el tiet Manolo
al seu despatx i el degué sotmetre a una espècie de tercer grau per tal
d’esbrinar si s’havia fixat amb sa filla pota-ranca per fotre-se’n o per aprofitar-se’n
del seu futur sogre per fer carrera a la Companyia, com insinuaven males
llengües murmuradores que no acabaven d’entendre que de les tres filles del cap
d’estació, fos precisament la baldada la primera que no quedés per vestir
sants.
El pobre home es veu que estava tan trasbalsat
pel defecte físic de sa filla, que li semblava que ningú amb tres dits de front
se li acostaria mai de bona fe, sinó era per entabanar-la o per treure’n algun
profit o, qui sap, si inclús convertint-la en objecte d’alguna juguesca. Mal m’està
de dir-ho, però a mi també m’ha acabat temptant la hipòtesi de premeditació interessada
al darrera d’aquell festeig ja que, fet i pastat, li va anar molt bé al tiet emparellar-se
amb la filla del seu cap, encara que no s’ho hagués proposat, que en dubto, per
trepar a la feina.
Això no vol dir que no se l’acabés
estimant, puix que a banda de ranquejar, tothom coincidia en destacar, inclús l’àvia
ho va recalcar després de veure-la a la caixa el dia que l’enterràvem, que era una
dona excepcionalment maca, tant de cara com de caràcter. Jo nomes la coneixia
per la fotografia del dia del casament, aquella que l’àvia guardava al damunt
de la calaixera i, francament, poques fesomies de dona m’han encaterinat tant com
la de la tieta Úrsula. No obstant això, ja us ho dic des d’ara perquè no hi
hagi malentesos, que no posaria pas les mans al foc per assegurar si el tiet va
jugar net o no en escollir precisament aquella mossa per cassar-hi.
En tot cas, no es pot pas negar que a
partir del moment que el senyor Cañizares va beneir la relació, ves a saber si donant-se
per la pell davant els fets consumats, al tiet de sobte totes li van pondre: d’aprenent
de mecànic sota les ordres de l’avi, ascendí a ajudant de factor, beneficiant-se
d’una reorganització imprevista de plantilla que va deixar, justament, vacant la
plaça que ell cobejava; la qual, esclar, es va cobrir a dit per part del cap
d’estació, com s’esqueia per tenir la festa en pau a casa seva, posant com a
condició que s’havia d’enllestir el casori, pas que per descomptat el tiet devia
donar encantat de la vida, després d’haver-li sortit rodona la jugada, tant si
fou fruit de la casualitat o d’un càlcul poc honest.
De manera que just vuit mesos després d’aquella
carambola, el senyor Cañizares després de tocar moltes tecles, aconseguí que el
destinessin a Barcelona, com a cap de l’estació de la Sagrera i una setmana i
escaig després de prendre possessió del nou destí, miraculosament va quedar vacant
una de les dues places de factor, que donava dret a disposar d’un dels pisos
que la Companyia llogava a bon preu als seus empleats casats. Però, es tractés
o no d’un fastigós matrimoni de conveniència - qui les sap, en definitiva, aquestes
coses tan íntimes -, els tiets de Barcelona van tenir quasi consecutivament dos
fills ben trempats, i es bescantés o no aquella relació, segons algunes males llengües embastada amb agulles,
el cert és que varen viure ben avinguts una mica més de set anys, fins que una estúpida
grip els va escapçar de soca-rel la teòrica felicitat, sense cap misericòrdia.
Si varen ser feliços o no a més de fer-ho veure, són figues d’un altre paner.
Repeteixo que la pel·lícula que acabo
d’explicar me l’he empatollada tot sol en base a especulacions de les meves,
però tinc la raonada sospita que l’avi - que de tan recte com volia ser a
vegades, sovint es passava de frenada -, li devia clavar un bon dia barres
avall al tiet què li semblaven les seves maniobres per consumar allò que
vulgarment es coneix com “braguetasso”, sense estalviar-li el retret que no li
agradava gens que s’avergonyís d’embrutar-se les mans i la roba com un ferroviari
de veritat; en definitiva, el que havien estat tota la vida ell mateix i els
seus dos altres fills. I aquest reny tan sentit, suposo que al tiet li devia fer
tanta gràcia com una cossa al cul, i d’aquí ve, em penso, la fredor que va malaguanyar
en endavant llurs relacions.
