COM DOS RIUS PARAL.LELS (novel.la curta - capítol 3 - final)

3

Emprenguérem, doncs, el descens per la coneguda com vessant espanyola, en direcció al llac de la Pineta. La neu que trepitjàvem era cada cop més flonja i en segons quins trossos del camí se’ns hi enfonsàvem part dels turmells, mentre una cortina de boira començava a embolcallar-nos a mida que baixàvem. De cop i volta, es va aixecar un vent que a cada pas que fèiem donava la sensació que bufava més fort. Arribàrem gairebé a les palpentes al refugi de la Tuca Roya quan tornava a nevar amb ganes, i per si no en teníem prou de xafar merda, la darrera persona que va refugiar-se a la cabanya devia ser bastant desmanegada, ja que vàrem trobar la porta oberta de bat a bat i per culpa d’aquesta manca de responsabilitat, la humitat i el fred se n’havien fet amos i senyors, pràcticament, de tots els racons. A dintre no s’hi podia parar sense foc, i quedava poca reserva de llenya perquè tampoc el darrer estadant es va preocupar de reposar la que havia cremat per escalfar-se ell; però estàvem tan fatigats que, després de menjar una queixalada per a no defallir, ens arronsàrem dintre els sacs de dormir disposats a passar la nit del lloro mentre esperàvem que l’ambient es caldegés una a mica, gràcies als quatre troncs humits que vàrem recollir de fora, els quals de moment feien més fum que no pas flama.

Jo estava tan decebut com neguitós per aquella inesperada bolca dels plans, que em vaig desvetllar tres o quatre vegades per comprovar si el temporal afluixava, adonant-me, ben al contrari, que la neu rebotava a rufagades contra la porta. Només em tranquil·litzava que, de moment, dúiem les motxilles ben proveïdes de teca. L’endemà tot continuava igual: es veia a venir que la cosa aniria a pitjor i que en teníem per llarg. Si hagués anat tot sol segurament hagués fugit d’aquella ratonera on, a més a més, patia per no disposar d’un espai d’intimitat amb l’Àneu, ja que en Sendo no parava de fer el borinot i no ens treia els ulls de sobre si m’acostava massa a la meva xicota. Amb tant de temps per rumiar, no obstant no tenia cap indici raonable de que la relació amb ella es refredés, vaig començar a fer-me cabdells i aquell sapastre que feia quatre dies m’era més aviat indiferent, va convertir-se en el centre de totes les sospites més recargolades. Feia temps sabia que, a la feina, era el cap de l’Àneu, però fins coincidir en aquella travessa no se’m va encendre la bombeta dels dubtes i les malfiances, fins al punt d’acabar espiant-los també, per si es deien alguna cosa a cau d’orella d’amagat meu, per com es miraven o per si sorprenia entre ells cap mostra de complicitat. No sé si en Sendo va calar què em passava pel cap, però quan se’m va acabar la paciència i els hi vaig dir a la colla que seria millor que escampéssim, em va retreure que solament pensés en les meves conveniències i no tingués en compte que en aquelles condicions els exposava a un gran perill i a passar-les putes innecessàriament:  - Al fi i al cap, tot és qüestió de no perdre els estreps i prendre’s-ho amb filosofia  – em va refregar pels morros, expressament per provocar-me i posar-me en evidència davant de tots -, el mal temps no durarà sempre i les dones patiran si han de baixar a tall d’arrencar naps.

Aparentment se’m dirigia a mi, però estic segur que aquelles paraules anaven adreçades a l’Àneu, per impressionar-la, com si volgués enfonsar una cunya entremig del nostre festeig. De fet, va ser ella la que va decidir fer-li cas i decantar-se per esperar, confiant que el mal temps donaria un tomb ben aviat. La veritat era que no li podia retreure la calma perquè la neu, a causa de les rufagades de vent, havia estampit la porta i no ens la deixava obrir des de dintre, i amb en Manel vam haver de sortir per la finestra per aconseguir, al cap de deu minuts de bregar amb la pala, netejar un passadís suficient perquè poguéssim anar a estirar les cames i fer les necessitats. La resta del dia ens el vàrem passar arrodolats en l’únic racó del refugi que la mullena no et penetrava els ossos, xerrant una mica a la babalà de coses intranscendents per distreure’ns i no capficar-nos, mentre foníem neu perquè no ens faltés aigua. No obstant això, les hores s’arrossegaven a pas de puça, i a les set del vespre ja tornàrem a buscar l’abric dels sacs de dormir. Aquella nit, no vaig aclucar l’ull, ensopit més que pel cansament per la impotència d’una espera incerta i, al meu entendre, inútilment perllongada: si per cas el temps, com jo pressentia, tenia tendència a empitjorar i no pas a aclarir-se, allavonces si que les passaríem magres. Fins que no vaig prendre la decisió en ferm de tirar cap avall en clarejar, fes el temps que fes i s’hi poses com s’hi poses el capsigrany d’en Sendo, no vaig respirar tranquil i no va tornar-me l’ànim. Des de les cinc que no parava de donar voltes i al punt de les set vaig despertar els altres, començant per l’Àneu, anunciant que tocàvem el dos, ja que el temps no milloraria en les properes hores, la teca era escassa i fer la viu-viu en aquell forat com uns enzes no duia enlloc.

En Sendo em va plantar cara com ja m’esperava, tot rondinant que de cap manera tenien de fer el que jo deia perquè, entre d’altres raons, per començar no trobaríem el camí de la canal de baixada. Veient que els altres em miraven indecisos, vaig assegurar-los que m’hi jugava el tot pel tot i que estiguessin convençuts que els trauria d’aquell atzucac. En Sendo, allavonces, es va treure del tot la careta replicant-me, obertament, que mossèn Albert va insistir-li que estigués amatent que no prengués mal la seva neboda, per culpa del meu suposat poc senderi. A cop calent, m’hi hagués encarat i li hagués trencat la cara, si l’Àneu mateixa, endevinant el meu ravenxinament, no m’hagués tibat pel braç. La vaig agafar per l’espatlla per recalcar a aquell desgraciat que era la meva xicota, i que no se’n sortiria pas d’intentar embullar la troca entre tots dos. Tanmateix, els hi vaig etzibar un ultimàtum, potser massa crispat degut a les circumstàncies, però del tot conscient del què em feia i del què ens convenia: - vosaltres féu el que us roti, però sapigueu que si us quedeu fins que escampi us en penedireu. L’Àneu i jo tirem cap avall, i qui vulgui seguir-nos ja sap què ha de fer.

 En veure’m tan decidit, com ja havia suposat, en Manel i la Joana es van carregar la motxilla a l’espatlla i es posaren al meu costat. De cua d’ull vaig veure alleujat que en Sendo, al final també es donava per la pell, amb una cara de set jutges. A fora, el vent bufava rabiüt i una neu polsosa i encegadora s’estavellava a la cara, embull en el que si us hi heu trobat alguna vegada, ja sabeu el pa que s’hi dóna. Cal tenir en compte que el refugi de la Tuca Roya es troba en plena escletxa, a dos mil i pico de metres, i que el camí més curt fins a Gavernie, que era on havíem deixat el cotxe, hagués estat tirar per la forqueta d’Allanz; però, enmig d’aquella tempesta no em veia capaç, la veritat sigui dita, d’especular amb possibles dreceres, sinó seguir l’itinerari més  segur encara que féssim una mica de marrada,  ja que no es distingia res més enllà de quatre o cinc pams. De manera que els vaig fer baixar encordats, no pas per por de fotre’ns de lloros, ja que el pendent no era massa perillós, sinó per a no perdre’ns. No li hagués reconegut mai a en Sendo la por que vaig passar aquell dia, perquè no em refregués pel nas a cada moment, que la nostra fugida fou precipitada i temerària; però us ben asseguro que més que una marxa fou un calvari. Malgrat això, un cop hi estiguérem emmerdats, a ningú el vaig sentir remugar, i en aquell moment vaig penedir-me de no haver pres la decisió molt abans.

Jo obria la marxa i en Sendo la tancava sense haver-nos-ho parlat; era l’ordre de cordada més pràctic i sensat. A l’Àneu la vaig voler darrera meu, sense deixar-la triar. Al cap de molta estona de caminar en silenci, em vaig adonar que en Sendo no ens seguia. La meva primera reacció reconec, ara que en faig memòria, que m’avergonyeix: - ja s’apanyarà, és prou talòs! Però de seguida pogué més el sentit de la responsabilitat com a cap de colla que no pas el ressentiment que niava al meu cor, gelós d’aquell paio que estava convençut volia afaitar-me la xicota. Com que no podíem entretenir-nos, li vaig indicar a l’Àneu que seguís caminant amb molta precaució, però sense aturar-se; i als altres dos, que no se separessin gaire entre ells, mentre jo reculava a rescatar en Sendo, no fos cas que hagués pres mal de veritat.

Quina no seria la meva sorpresa quan el vaig veure estimbat a uns dos metres fora de la canal. No havia perdut el coneixement, però estava mig estabornit i, pels gestos que feia, s’havia desllorigat un turmell. Més endavant em va explicar que s’havia deslligat de la cordada perquè li havia agafat un rebombori de panxa, i en enretirar-se uns passos del camí delimitat per la canal per anar de ventre, va relliscar. El meu primer pensament en veure el panorama, fou passar de llarg. La temptació de no fer-hi res per treure-li les castanyes del foc a la persona que allavonces més odiava, he de confessar que m’abellí; però us juro que el mal pensament a penes va durar un instant. No obstant això, no puc pas negar que el vaig tenir i que el vaig considerar, quedant-me palplantat sense moure un dit el temps suficient perquè aquell dròpol intuís el dilema que em ballava pel cap. Tant és així que li vaig notar la basarda que expressaven els seus ulls. Potser el fet de veure’l tan acollonit em va fer reaccionar a temps de no haver-me’n de penedir tota la vida del disbarat que m’havia rondat pel cap. Com poguérem, recolzant-se amb mi, atrapàrem els altres que no havien parat de caminar com els hi havia manat, tot i que a un ritme més lent, per a no deixar-nos despenjats.  

Gràcies a Déu, el malson s’acabà dos hores i escaig després d’escapar del refugi i de quasi gatejar els darrers metres, amb neu encastada per tot arreu. En arribar a la vall d’Estaube les volves es van transformar en aigua, i un ramat d’isards recelosos es sorprengueren de veure’ns aparèixer d’entremig de la boira, encarcarats i amb els dallonses per corbata. Aleshores, en tornar a veure‘m les orelles, vaig guiar la colla en direcció al llac artificial de les Glouiriettes, on sabia de cert que hi trobaríem uns barracons en més o menys bon estat, de quan hi construïren el barratge; ja que no era pas la primera vegada que m’hi perdia per aquells verals. De seguida que els vaig llambregar, vaig tenir el pressentiment que no hi trobaríem tampoc, per acabar-ho d’arreglar, l’hospitalitat que m’esperava. Per començar, els barracons estaven tancats i barrats. No va caldre que els ho tingués de dir dues vegades; ens hi vàrem introduir per una finestra que estava mig trencada, potser d’ençà que unes ànimes de càntir com nosaltres havien fet servir el mateix mètode expeditiu de ficar-s’hi dins per recuperar forces.

Ens instal·làrem en una sala on hi havia quatre lliteres parades, una taula de campanya i mitja dotzena de cadires atrotinades. Quin gust donava treure’ns la mullena del damunt i descalçar-nos els peus! Les dues dones van preparar, amb les escasses provisions que ens quedaven, un àpat salvatge que a causa de la gana ens va semblar que els àngels hi cantaven. Mentrestant, en Manel, que a la mili havia fet pràctiques de socorrisme, embenà el turmell inflat d’en Sendo perquè no se li compliqués la torçada de peu. Abans d’entrar als barracons, com que jo durant tot el camí li servia de crossa, arrossegant-lo arrapat del meu coll, li vaig fer prometre que de l’incident del barranc ni parlar-ne. No sé si aquell cap de carbassa va capir per què li advertia allò, però en veure’m tan seriós almenys em va fer cas i em consta que mai se’n va aprofitar de la meva flaquesa, explicant-ho a l’Àneu. En el fons, jo no n’estava gens cofoi del meu comportament: tot i que l’aventura va acabar bé, el cert és que vaig estar a punt de passar de llarg i negar-li l’ajuda, fent més cas del meu mal instint que no pas dels principis que un muntanyenc com cal mai pot renegar. Però també us confesso que si gràcies a aquests principis, abans de consumar una barbaritat vaig reaccionar assumint per enèsima vegada durant aquella travessa la meva responsabilitat com a cap de colla, no va ser pas per compassió, sinó a contracor.

Encabat de curar en Sendo, en Manel va connectar una emissora amb el seu transistor i vàrem posar-nos al dia, ja que feia quasi una setmana que no teníem notícies del món. Si algú em pregunta mai en què consisteix la felicitat, potser li respongui que s’assembla bastant a la tranquil·litat i relaxació que visquérem, finalment, en aquell coi de barracó abandonat, amb l’estómac revingut, després d’una travessa tan desgraciada, malgrat en Sendo i jo no haguéssim fet les paus del tot, perquè a mi em continuava fent nosa i el volia perdre de vista, quan més lluny millor, de  la vora de l’Àneu.

L’endemà, dissabte, havia parat de ploure i el sol tocava les castanyoles des de primera hora. Feia una setmana justa que havíem començat aquelles vacances esgarrades, i ja només  teníem ganes de tornar a casa; però després de totes les penalitats reconeguérem que tampoc no calia fer-ho de pressa i corrents. Per tant,  aprofitarem per fer una mica el turista i ens acostàrem a fer un tomb a Bagneres de Bigorra, on tafanejàrem a les botigues i compràrem un parell de cartrons de tabac, abans d’acostar-nos a dinar a Bielsa. Ho celebràrem amb xampany francès autèntic, i a l’hora dels brindis en Sendo ens va regalar a cadascun de nosaltres unes ceràmiques imantades per penjar a la porta de la nevera, perquè tinguéssim un record. La que va comprar per mi representava un sant Bernat. Tots dos ens vàrem mirar i ens vam entendre sense afegir-hi res: no se’n parlaria de les nostres diferències.

Però jo no me n’he pas oblidat, ni després de tants anys, i avui encara no m’he tret l’espina de les seves paraules de menyspreu, fent-me passar per un organitzador de travesses inepte. I porto entravessades al païdor, sobretot, les magarrufes que va intentar amb l’Àneu per engalipar-la i apartar-la del meu costat, tal vegada perquè també se l’estimava. Això sí, ni l’un ni l’altre tinguérem ganes de passar comptes d’aquella rivalitat, i com que aviat no va deixar-se veure més per Ripoll, vaig donar per tancat aquell lamentable i vergonyant capítol de la meva vida. Només em sap greu que a l’Àneu, que també era de rebot part interessada en aquella història, no li hagi pogut explicar mai, en tots els anys que portem junts, el meu sobtat rampell de gelosia; ni tampoc la meva dèria de mantenir enganxat a la porta de la nevera aquell sant Bernat de fireta que en Sendo em va regalar. Però de tant en tant a la pobra dona se li revifava la memòria i em deia: - te’n recordes, d’en Sendo?

No gosava mirar-me-la a la cara quan m’ho preguntava, perquè no hagués suportat endevinar-li als ulls una espurna de recança o de melangia. Ja sé que és una bestiesa, però no hi puc fer res per treure-m’ho del cap. Us confesso un darrer secret: en el fons, a l’Àneu mai me la vaig sentir del tot meva. I encara avui que ja no hi és, maldo per saber si en algun moment va encaterinar-se, mal que fos un xic, d’aquell bordegàs. No vaig tenir el coratge d’arriscar-me a sortir-ne de dubtes, en comptes de marejar la perdiu en solitari com un covard, jo que sempre em vanto de tirar pel dret. Però ara que l’Àneu es morta, ja tant se val el què va ser o deixar de ser. Sobretot després que se n’ha anat primer que jo i que s’ha sentit ben acompanyada fins a l’últim bleix. Sempre li vaig pregar al Déu en qui dic no creure, que no permetés que la mala bruixa de la dalla se m’emportés a mi primer que a la dona: perquè si l’Àneu s’hagués quedat sola no se n’hauria pas sortit, acabant esllanguint-se amargada en un racó de casa, enlloc de fer una cara de pa de ral fins el darrer dia que va viure. Suposo que això de voler-la acompanyar fins al final, també ha sigut una manera de demostrar-li la meva estimació fins al darrer moment de la travessa per la vida que vam emprendre, com dos rius paral·lels, fa tants anys.

                                                                FI

COM DOS RIUS PARAL.LELS - (novel.la curta - capítol 2)

2

La mosca em va començar a pujar al nas durant una travessa que no oblidaré mai, per anys que visqui. La meva intenció era fer-li una gràcia al meu cap, en Manel, que era un aficionat a la muntanya, en especial dels Pirineus; lamentant-se sempre que venia a tomb que tot sol no s’atrevís a fer gaires escapades. Pensant que seria una excursió esplèndida, d’aquelles que deixen un bon record de per vida, vaig proposar-li acompanyar-lo i fer-li de guia en una travessa per la  ruta del Gavarnie; tranquil·litzant-lo en quan a l’aparent dificultat, dient-li que també hi portaria la meva xicota i un amic que tenia experiència en escalades. Però la iniciativa, com comprovareu més endavant, va acabar com el rosari de l’aurora per culpa del mal temps i, tal com ja us he dit, vaig estar a punt de buscar-me la perdició capficat com estava amb aquell mal xinat d’en Sendo. Aprofitant un llarg pont de quatre dies, de dissabte a dimarts perquè dilluns era sant Josep, el divendres a quarts de tres, quan vàrem plegar de treballar, just després de dinar amb un embut i de donar la darrera ullada a la motxilla i a l’equip, esperàrem tots tres – jo, en Sendo i l’Àneu - que ens passessin a recollir en Manel i la seva parella, la Joana. Només en Sendo i jo, repeteixo, teníem experiència d’escalada, mentre que la resta de la colla, per dir-ho d’alguna manera, no passaven de ser uns bons aficionats a triscar per la muntanya els caps de setmana.

A bord del flamant R-10 d’en Manel, ja que del meu atrotinat dos cavalls no me’n refiava per anar tan lluny, vàrem sortir brunzent cap a Bielsa, ja que el túnel tancava a les deu del vespre i no podíem malaguanyar ni un sol minut, si volíem assolir tots els objectius, d’acord amb el calendari que els hi havia programat. Ens esperaven, doncs, vuit dies llargs d’aventura i d’emocions, ja que havíem empalmat el pont natural amb quatre dies més de torna, a compte de les vacances d’estiu. Jo era el primer interessat en que tot anés com una seda, perquè era qui m’havia cuidat de lligar tots els melics; i a part de fer mèrits davant del meu cap, volia que sobretot l’Àneu quedés tan impressionada com a mi em va passar, quan vaig descobrir els Pirineus per primera vegada. S’esqueia que hi anàvem els primers dies de primavera, després d’un hivern no massa sever, i res no feia pensar en cap putada climatològica. Però tot just ataüllar els primers pics, ens sorprengué un temporal de pluja i vent que no entrava en els meus càlculs, de manera que un cop traspassada la frontera, un xic més avall d’Aranyonet, vam fer parada i fonda tècnica no prevista, per posar-nos a aixopluc en el primer alberg que vàrem ensopegar. El meu pla original, un cop arribats a Gavarnie aquell mateix vespre, consistia en fer nit a la cabanya de la Païlla i, des d’allà, enfilar-nos l’endemà per al més gran dels dos Astazus, per resseguir després la resta de cims de l’anomenat circ de Gavarnie, mentre no ens fessin figa les cames i el delit no defallís. És a dir: pensava començar la travessa pujant primer dels Astazus, prosseguint després cap el pic i la torre del Marboré, tornant a Gavarnie sense presses per la colossal bretxa de Roland. Un cop assolida aquesta primera etapa de la travessa, si ens sobrava temps i bleix, els volia engrescar a fer una visita de cortesia als Vignemals. Potser no m’escau dir-ho, però els hi havia muntat un autèntic programa de luxe!

No obstant tenir-ho tot tan ben lligat i escandallat sobre el paper, era conscient com corresponia a un gat vell de la muntanya, que el temps sempre és qui allà dalt té la darrera paraula; però sense ni imaginar-me en serio que les coses ens poguessin anar de tan mal borràs. En efecte: tot just d’arribar a Gavarnie - amb un dia d’endarreriment - ens vàrem trobar que les perspectives no eren, ni de bon tros, per tirar coets, ja que els meteoròlegs no es posaven d’acord per pronosticar una cosa tan simple com quan el temps plegaria de fer el ruc; vaja, que no es tenia clar quan pararia de ploure. Malgrat que segons el calendari ja era primavera, allà dalt l’hivern no estava pas tan abatut com per entonar-li el gori-gori; amb l’inconvenient afegit que, segons la múrria experiència dels experts locals, les nevades tardanes, solen ser molt punyeteres. Aquell dissabte, doncs, mentre la pluja fina continuava fent-nos la punyeta i una boira baixa ho envaïa tot, ens vàrem llevar enmig d’un decorat trist, humit i fred. Ni sumant totes aquestes circumstàncies negatives, n’hi va haver prou per fer-me desdir de recuperar el temps perdut, i a mig matí els vaig convèncer de pujar cap al refugi des d’on atacaríem el primer objectiu..

Per acabar-ho d’adobar, però, molt abans d’arribar a la cabana de la Païlla, la pluja es va transformar en neu, una neu rodona que augurava que n’hi havia per estona. Tan emprenyadora fou aquella nova sorpresa, que es pot ben dir que ensopegàrem amb la cabanya quasi d’esma, ja que va arribar un moment que no s’hi veia tres dalt d’un burro i, a més a més, feia un fred que pelava. Ningú se’n va queixar de la inclemència del temps, la veritat sigui dita; però amb la cara de pomes agres que tots feien expressaven, inequívocament, que no les tenien totes, i sentia que es començaven a qüestionar, uns més que altres, la meva competència per gestionar aquella situació. Un cop estiguérem a aixopluc, vàrem escalfar el sopar i no gaire més tard, a les vuit del vespre com les gallines, ens entaforàrem dins els sacs de dormir que era on millor s’estava, esperant recuperar forces per a l’endemà començar l’escalada.

A les dues de la matinada de diumenge em va desvetllar l’Àneu dient que no podia agafar el son, i es bellugava inquieta perquè no estava acostumada a aquella jeia. Vaig aprofitar-ho per llevar-me i fer-li un te per tranquil·litzar-la, mentre donava una ullada al temps. Havia parat de nevar, però no s’hi veia ni a un pam del nas; de manera que vaig entornar-me a l’escalforeta del sac, a tocar del cos arraulit de la meva xicota per ajudar-la a dormir. Quan un muntanyenc s’avorreix esperant que el temperi escampi, dorm o menja. I dormisquejar és el que férem fins a mig matí. Després d’esmorzar, sortírem a buscar llenya perquè no s’apagués el foc, preparàrem una queixalada per dinar, cantàrem, jugàrem a la botifarra i, després de fer totes aquestes coses que es fan per matar les hores d’espera, ens avorrírem com ostres, sense deixar de llambregatejar de tant en tant el cel. Al que menys ens dedicàrem, afortunadament, fou a plànyer-nos de la mala ratxa que estàvem tenint, i que ens fotria les vacances enlaire si no millorava aviat el panorama. Tot i que jo no en tenia cap culpa d’aquella rebequeria climatològica, me’n sentia en certa manera responsable i estava tan emprenyat i avergonyit, que m’hagués fotut un gec d’hòsties, si hagués pogut. Total, que les hores se’ns feien tan llargues i monòtones que en caure la fosca, després d’escalfar-nos una sopa ben consistent, ens en tornàrem al sac a passar la nit.

El dilluns, com que el temps semblava que enfilava la millora i que la bonança s’aguantaria, en Sendo i jo vàrem sortir a veure si trobàvem el camí d’entrada a una de les canals per tirar cap amunt. Ens vàrem creuar amb un parell de padrines del país, xerraires com unes calàndries, i no sé si perquè s’adonaren que érem muntanyencs emprenyats que necessitàvem aixecar la moral, van assegurar-nos no recordar cap principi de primavera tan fastigós com el d’aquell any, però que la marçada ja anava de baixa. Tal com sospitàvem, una canal la teníem a quatre passes; però com que la neu encofurnava l’entrada, ens haguéssim tornat bojos buscant-la, si no hagués estat per les indicacions d’aquelles dues bones dones, a les quals devíem fer llàstima. Ens hi fixàrem ben bé, per a no marrar-la quan ens decidíssim a emprendre l’abellida ascensió. Ja que semblava, efectivament, que el temps volia fer un tomb, l’aire havia perdut humitat i el fred era més viu, tanmateix acordàrem reposar les provisions de boca per si de cas, i en Sendo i l’Àneu van anar fins a la masia que es trobava a uns quatre-cents metres del refugi, on segons una nota penjada a la cartellera de la cabanya, en cas de necessitat s’hi podia anar a omplir el sarró. Va ser, precisament, a partir d’allavonces que vaig notar que l’exagerat interès d’en Sendo per estar sempre prop de l’Àneu, començava a desafinar una mica. De bon principi, havíem quedat que les dues dones se n’ocuparien de la intendència, mentrestant els homes ens dedicaríem a repassar l’equip, però en Sendo es va posar farruc que era una temeritat que sortissin a comprar les dones soles, fent-se el fatxenda protector. La Joana, que tenia rauxes de feminista i en Sendo no li queia bé, es va ravenxinar i decidí quedar-se, tot remugant que què s’havia pensat aquell cregut de merda. D’aquí ve que, al final, l’Àneu i ell se n’anessin de bracet a proveir el rebost. Aquell incident va encendre la primera llum d’alarma dintre del meu caparró, i no vaig trigar gaire a tenir sospites sobre els vertaders sentiments de la meva xicota.

La matinada de dimarts, en Manel ens despertà content com unes pasqües: el mal temps finalment havia escampat! La lluna il·luminava la seductora muntanya que ens provocava, picant-nos l’ullet des d’un racó de la finestra perquè la posseíssim de seguida, si ens venia de gust. Jo ja hi estava disposat a tirar-m’hi de pet, però en Sento va opinar que per anar bé, tenia de fer més fred; proposant esperar a que claregés del tot. Em vaig deixar convèncer, perquè no fos dit que només es feia el que jo manava, i ens en tornàrem a clapar una estona més. A quarts de set, però, un desvetllat Manel va insistir de nou que el temps era immillorable i que no maregéssim més la perdiu, que ja havíem perdut prou dies. De fet, la muntanya ens feia delir tant que, en definitiva, pogué més el desig salvatge de sotmetre-la que no pas les reserves repatànies d’en Sendo. Era lògica la impaciència després de tant de temps d’aguantar-nos les ganes de posar-nos en marxa. Ho plegàrem tot dintre les motxilles, i seguint les traces que la tarda abans havíem deixat de cimbell, enfilàrem muntanya amunt. A principis d’estiu, que és quan es fan la majoria de travesses per aquells indrets, vantar-se de participar en una aventura podria considerar-se una mica exagerat perquè la dificultat, inclús per algú poc entrenat, era mínima; però la mateixa ruta feta fora de temporada o sota les inclemències que ens havien agafat de trascantó a nosaltres, podia resultar un xic més complicada. Tot i que havíem ensopegat uns dies bords, anàvem tan accelerats que afrontàrem, il·lusionats com criatures, les quasi quatre hores que jo comptava ens costaria superar els nou-cents i escaig de metres de desnivell, que ens separaven del primer dels Astazus.

No tot foren flors i violes. Per començar, el gel era tan dur i esmolat, que els grampons no se’ns clavaven, i com que anàvem molt carregats de pes, a fi de marxar més segurs en alguns trams amb el piolet tallàvem les preses. Fou una tasca fastigosa, que ens entretingué més del compte. Gracies a Déu que a mitja escalada, la lluminositat del dia esclatà triomfant i el sol ja no fou només un pressentiment vague, sinó que es notava com picava de debò. A partir d’aquella alçada, la neu estava més tova i això ens obligava a anar amb els ulls ben oberts, perquè les capes sobreposades de gel prim es trencaven en trepitjar-les, com si fossin de vidre, descalçant el gel dur, de manera que al mínim descuit podíem relliscar i provocar, per postres, un petit allau que ens podia arrossegar al penya-segat. En canvi, el pendent s’havia suavitzat una mica a partir de mitja ascensió i no es feia tan feixuc d’avançar; tanmateix, la reverberació del sol era tan intensa que sense les ulleres de protecció que els hi vaig obligar a incloure a l’equip, encara ens hagués costat més de valdre’ns. En qualsevol cas, arribàrem als Astazus després de quatre hores i escaig d’haver sortit del refugi, tal com tenia previst, quan amb bon temps ho haguéssim enllestit en la meitat d’estona. Era evident, doncs, que degut a les dificultats sobrevingudes, aquella innocent travessa havia esdevingut un bon trencacolls. Però també s’havia de reconèixer que la contrapartida fou més emocionant i bella.

Ens sentíem feliços, francament  jo el primer, d’haver aconseguit arribar al cim sans i estalvis en unes condicions tan adverses, i de poder contemplar la bellesa incomparable d’aquell paisatge únic. Vertaderament no pot dir que ha estat als Pirineus qui no s’hagi ben repapat la vista amb l’impressionant fesomia de la cara nord del Mont Perdut, si és possible quan encara la neu caiguda l’hivern no s’ha fos del tot, i així ho va reconèixer en Manel, donant per bones les peripècies per arribar-hi. I és que no hi ha res de més bonic i a la vegada entendridor i que faci trempar literalment d’alegria, com contemplar les glaceres suspeses al buit. Crec, fermament, que el Mont Perdut és una de les muntanyes calcàries més altives i orgulloses que existeixen. Altrament, des del cim de qualsevol dels dos Astazus és des d’on s’aprecia millor l’espaterrant espectacle dels pics que conformen l’anomenat circ de Gavernie. Ni els Alps, en la meva opinió, hi toquen vores amb aquell immens coliseu de pedra i gel, ple de salts d’aigua que es converteixen en cascades i que s’estimben a tomba oberta en ple buit, empassant-se quatre o cinc-cents metres de desnivell. Mirats des de baix cap a dalt, els salts d’aigua són imponents, un vertader homenatge a la naturalesa verge; però si els podeu afitorar amb la vista des del balcó del cim, de dalt cap baix, acompanyant les cascades en la seva caiguda lliure, experimentareu una sensació comparable a la d’un orgasme. El xoc visual és de gran cas, fent palesa tota l’arrogància de la naturalesa sense desbravar. Francament, per contemplar espectacles com aquells des de primera fila, pagava la pena d’haver-ho hagut de gruar una mica.

A l’Àneu també se li havia transfigurat tant la fesomia després d’abocar-se a aquell mirador prodigiós, que li hagués volgut dir que estava preciosa fent-li dos petons a les galtes i als llavis, però la presencia de l’estaquirot d’en Sendo em reprimia el desig, en no parar de donar voltes com una papallona, comentant-li de tant en tant no sé què a cau d’orella. Sort que ella semblava no fer-li’n gaire cas, tot i que pel meu gust no se l’acabava d’espolsar de sobre i ja m’estava acabant la paciència, i a aquell coi d’esgarriacries li hagués fet una cara nova. Aquestes expansions de satisfacció per haver assolit, finalment, una part dels objectius de l’excursió, no em feren abaixar la guàrdia en tant que responsable de que tot acabés bé, i veient a venir que el mal temps se’ns tornaria a tirar al damunt si ens entreteníem massa - una glopada que s’havia format a ponent no presagiava res de bo -, vaig proposar-los d’anar tirant cap avall sense presses, però tampoc torbant-nos gaire.

                                                         (continuació i desenllaç demà) 

COM DOS RIUS PARAL.LELS (novel.la curta - capítol 1)

1

            A l’Àneu me l’he estimada molt, no obstant a vegades em treia de polleguera. Sobretot quan em feia morros perquè li plantava cara al carcamal del seu oncle, un home d’aquest que se’n diu d’església, però que li hagués agradat veure-la sempre de genolls per terra, vés a saber si per complaure el refotut déu, la doctrina del qual predicava cada diumenge des de la trona a una colla de feligresos mesells, que encara no se n’havien afartat d’aquelles pallisses de xarrameca eixorca amb que els baldava l’ànima i la capacitat de pensar sense crosses, malgrat els escarments i envestides amb que els havia castigat la vida, potser per ser massa bonifacis. Quan la mare de l’Àneu, la Rosita espardenyera o de cal espardenyer, com us sembli millor dir-li, es va quedar vídua amb una nena de dos anyets arrapada a les faldilles, el seu germanastre capellà la va arreplegar a la rectoria del poble perquè li fes de criada i d’escarràs, de manera que fins que la nena no va deixar de mamar-se el dit i va decidir d’anar-se’n a viure amb mi, va vegetar emperpalada entre la sagristia i la cuina per aquell dròpol que, des del primer dia que la seva mitja neboda em va presentar com el xicot que la festejava, ja em va agafar de cap d’esquila. Suposo que va calar de seguida que em va conèixer, que jo no era un animal de tan bon ferrar com els que tenia al seu estable. El meu tarannà s’assemblava més al de l'Àneu: tots dos érem fets i pastats de la mateixa argila. De fet, érem uns estornells salvatges que no estaven parits per viure engabiats passant rosaris tota la vida, com sant nin i sant non. Això, afegit a què jo era uns anys més gambat que ella, no li degué pas fer gens de gràcia al mossèn, ja que des del primer dia, repeteixo i recalco, em va posar el dit a l’ull sense dissimular-ho ni gota. Tot i que els capellans prediquen que s’ha de tenir sempre el cor moll i parar l’altra galta als que t’ofenen o no et cauen bé, aquell mossèn no estava pas fet de tanta bona pasta.

            Amb l’Àneu, que feia de nuadora a la filatura més important de Ripoll pràcticament des que va deixar d’anar a estudi, on hi va aprendre a penes les quatre regles, un pessic de lletra i la costura suficient  per sorgir-li els calçotets o els mitjons del seu oncle, m’hi vaig topar per pura casualitat quan a aquella fàbrica m’hi tingué de deixar-m’hi caure quasi dos cops al mes per fer-hi el manteniment de rutina de telers i màquines de parar. En capella de la trentena i sent un fadrí ben plantat que no tenia pas cap intenció d’acabar conco, jo em menjava el món: podia fer el pinxo perquè em guanyava prou bé la vida i no tenia vicis que se’m beguessin els estalvis, ni lligams que em retinguessin enlloc. L’única pega era que voltava massa: avui estava aquí, demà allà i pocs dies seguits embrutava els mateixos llençols.

Però d’ençà que em vaig ensopegar l’Àneu i vàrem agradar-nos mútuament a primera vista, fins al punt que a les poques setmanes ja ens consideréssim promesos – abans inclús que no haguéssim formalitzat la relació davant sa mare -, procurava fer-m’ho venir bé per passar tantes festes i festetes com podia a Ripoll i, fent valer els meus coneixements d’escalada i el petit renom que tenia en el món del muntanyisme, vaig aconseguir fer-me convidar com expert per la colla excursionista amb qui ella sortia a caminar quasi tots els diumenges. L’afició per la natura i les escalades, em penso que era l’únic esbarjo que li permetia el seu oncle, sense estar-li contínuament a sobre, amarrada a una pota de l’armari de la sagristia. Per cert, festejar d’amagat la neboda d’un mossèn, quan la xafarderia va córrer de boca en boca, afegia morbo al meu encaterinament fulminant i sincer d’aquella mossa, especialment després de constatar que ni a ella ni a mi ens convencia gaire aquell Déu que predicava el seu oncle, entre d’altres raons perquè li semblava bé - segons una làmina amb la que no parava d’ensarronar la mainada de la catequesi -,  que un calçasses anomenat Abraham estigués disposat a degollar el seu propi fill com si fos un anyell, només per posar a prova la seva obediència cega. Ni l’Àneu ni jo, francament, crèiem que per demostrar lleialtat i respecte per algú s’hagués d’arribar a extrems tan sàdics; n’hi ha prou, per fer-te estimar de la teva parella, dels teus fills o, àdhuc dels teus amics, amb que cadascú sigui com és, sense retocs, maquillatges ni rampells de banyabaixa.

            El dia que el director de la fàbrica va decidir instal·lar a la porta d’entrada de cada nau rellotges, amb la mala i descarada intenció de controlar les anaves i vingudes del personal i, sobretot, per pescar in fraganti els que feien salat a l’hora de formar o als primers de fotre el camp a l'hora de plegar, l’Àneu em va sorprendre amb un comentari que posava en relleu la vesant més esquerpa del seu caràcter, aparentment aplançonat i submís: - per culpa de maquinotes com aquestes, cada dia som menys persones i més ramat de bens.

Jo pensava com ella, no cal pas que vos ho subratlli, i cada dia em feia més fàstic la moda d’anar a preu fet, de passar controls vexants i estúpids per a no res, i d’empassar-me un munt de normes internes que, fins i tot, em pretenien programar quan podia anar de ventre. D’aquí ve que no m’agradés, tampoc, que em fessin baixar cada dos per tres a Barcelona per feina; encara que es cobrava més, no em compensava dels inconvenients i molèsties d’adaptar-me al ritme neuròtic d’una capital on tothom anava a cop de xiulet. Jo sóc, per exemple, dels que no suporta agafar el metro, per la senzilla raó que s’hi ha de pujar i baixar quan ell vol; i per poc que badis, les portes sempre t’enganxen la camisa. A nosaltres dos, en canvi, ens feia feliços la llibertat de moure’ns per on volguéssim i de pensar i fer la feina de cada dia com ens rotés, sense estar pendents a totes hores de cronometradors ni de neurastènics manegadors de la vida dels altres. De ben segur que a aquesta coincidència de gustos es deu que em respongués afirmativament de seguida, quan li vaig proposar de posar-nos a viure junts, saltant-nos tots els convencionalismes i carrinclonades amb que la capellanada li havia rentat el cervell durant tota la seva vida.

Va ser durant el cap de setmana que ella complia els vint-i-un anys que vam decidir escapar-nos a Setcases, sense que ningú de la colla excursionista ens fes d’espelma, amb l’excusa d’arribar-nos fins a les Agudes per una ruta mancada de complicacions, que jo em coneixia de memòria quasi amb els ulls embenats. Però vet-aquí que precisament la nit abans i fins ben entrada la matinada del dissabte va nevar contra tot pronòstic, de manera que havent-nos anat a dormir amb estels, res feia pensar que l’endemà ens trobaríem neu a Tregurà. No obstant aquesta sorpresa desagradable, com que les previsions eren que el dia tombaria a bonança, vam decidir no girar cua i entornar-nos-en cap a casa per prudència, sinó prosseguir l’excursió que havíem encetat i que a mi, no sé si a ella també, em feia molta il·lusió. Ben aviat em vaig adonar que el gruix de neu que s’acumulava a partir de mitja muntanya era més considerable del què m’esperava. ja que esborrava els llindars del camí i ens entretenia procurant no donar un pas en fals. Per acabar-ho d’adobar, com que a mesura que pujàvem cap al Puig la neu ens impedia d’avançar tan ràpid com volíem, en l’arribar a un indret on la vall s’estreny fent una mena d’embut, per si de cas muntàrem la tenda de túnel tan guapa que ens havíem firat expressament feia un parell de mesos per fer acampades com aquella i que, la veritat sigui dita, ens moríem de ganes d’estrenar. Encalafornats dintre, vàrem treure la carmanyola i ens disposàrem a fer un berenar-sopar d’una tacada, ja que des de mig matí que havien esmorzat de forquilla a Setcases, durant la marxa cap a les Agudes només havíem fet quatre queixalades per matar el cuc a peu dret. I cap dels dos érem llepafils, sinó més aviat de vida. Després d’atipar-nos, doncs, com uns lladres, vam passar la primera nit de la nostra vida junts, sols i abraçats, estimant-nos tant com els nostres cossos ho van desitjar i fins que en vàrem tenir prou.

Potser fou precipitat o impertinent per la meva part, però ens ho havíem passat tan bé aquella nit que en clarejar, abans d’esmorzar i tornar cap a Setcases, on ens esperava el meu dos cavalls, la vaig desensopir a petons i amb la proposta que fes el pensament de mudar-se de la rectoria al meu pis de Ripoll. Ella va respondre’m que sí, sense fer-se l’estreta ni rumiar-s’ho gens; com si de fet estigués esperant que li demanés. Ja podeu comptar, doncs, que son oncle no va pair que una parenta que considerava de la seva propietat li posés banyes, preferint la companyia d’un renegat com jo a la d’un sant baró com ell. Em consta que va moure cel i terra per fer-la desdir de la seva decisió, convençut que es tractava d’una caparrada passatgera i que jo la portaria per mal camí. Però en comprovar que anàvem en serio, va rebaixar-se fins a l’extrem de pressionar descaradament l’amo de la filatura perquè li toqués el crostó a la seva desvergonyida neboda, bescantant-la quasi com si es tractés d’una barjaula. Malgrat era una altra època i, sobretot per aquelles contrades on es pixava aigua beneita a cada cantonada, els capellans tenien la mà molt llarga i s’havia d’anar amb peus de plom per a no trencar-los la girada, l’amo de la filatura, que els devia tenir ben posats i dels clergues en general més aviat no en devia ser gaire devot, de les calumnies i trapacèries de l’oncle de l’Àneu en contra de la nostra relació sentimental, per les traces, en va fer un cas com un cabàs.

Sigui com sigui, però, aquell carallot de capellà va tenir més sort burxant en Sendo, que tenia el pap ple d’enveja i de despit per sentir-se rebutjat. Aquest paio era un taral·lirot que treballava de contramestre a la mateixa filatura que la meva xicota, i que també feia la papallona a la colla excursionista, sortint a caminar plegats amb l’Àneu, des d’abans que jo la coneixes. I pel que sembla, he comprés finalment que li anava al darrera de feia temps, amb la diferència que enlloc de fer com jo, que en quan la vaig ullar per primera vegada i el cor em féu un salt d’alegria vaig anar de cara a barraca, com sempre faig amb totes les coses que m’interessen de veritat. Ell, en canvi, era dels que dissimulen les intencions i els desitjos darrera d’un canyer des d’on puguin tirar la pedra i amagar la mà. Ara bé, a més a més, en el seu cas es refiava tant que el mossèn li faria de bo amb la mossa, que quasi es va dedicar més a conquistar-lo a ell que no pas a fer-li saber a ella que l’estimava. El cas és que entre tots dos, en Sendo i l’oncle de l’Àneu amb la sotana de tapadora, m’havien parat una trampa tan malparida i traïdora que, fins i tot jo, que em vanto d’endevinar els coixos bo i asseguts, vaig estar a punt de caure-hi de quatre grapes. Us ben asseguro que aquell tros de gamarús em va fer ballar ben bé el paraigua, fent-me dubtar fins i tot de la bona fe i el candor de l’Àneu. Mireu si n’és gros el que em varen fer, que vaig estar a punt de cometre per la seva culpa un disbarat d’aquells que te n’has de penedir tota la vida.

                                                                                            (Continuarà demà)

LLUFES I BALDUFES (conte)

LLUFES I BALDUFES

OBRA GUANYADORA DEL PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS”

HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 - Publicada per editorial SALÒRIA

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores. De fet, ell només era en Jaumet, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu, per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la bona costum de reservar xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. Malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila. Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que, potser per aquesta raó, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que hi havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa, i d’un gos manyac i rodamón que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa. Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el deguérem donar per mort. És cert que era un personatge peculiar, però no estava pas tan tocat del bolet com els que no el coneixien de res, volien fer creure. De gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més que van parar per l’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si voleu recular en el temps cent anys.

Per exemple, n’hi havia un que li deien el Drapaire, i no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut com un carbassonet, que era escotorit com un gínjol, es podia transformar en un instant en diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporadeta que, al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves aptituds histriòniques al encarregar-se dels efectes especials de les pel·lícules mudes. Aquell home, asseguren els que van ser-ne testimonis del seu talent o habilitat, plorava i escarnia tots els remors de l’auca amb una perfecció, una versemblança i una gràcia vertaderament originals, fins i tot fregant l’extravagància més d’una vegada: les ones d’una mar embravida, sense anar més lluny, les simulava amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un guillat. Tanmateix, era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig... Llàstima que amb l’arribada del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies. Diuen que pel negoci no era gaire espavilat, i que sovint li aixecaven la camisa.

No puc oblidar-me, tampoc, d’en Cheru, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava corrents cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau de circumstàncies, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat i el van veure aparèixer, aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.

¿I quina pagesa de la Seu no se’n recorda d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol que engalipava a la mateixa porta del cansalader, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li exigís a la vida fos menjar botifarres a cremadent.

En canvi n’hi va haver un altre, en Pepet Déu, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic objectiu de la seva vida. I  ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. Deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.

I no s’acaba aquí el repertori: quan jo era encara un vailet, un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el cap gros” perquè tenia la mania d’arribar a ser un artista de renom i mentrestant exercitava la veu a la taverna i als dos cafès del poble, desafinant de mala manera. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els breus recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.

Ara, a qui sí que tenia apamat de veritat fou al Geperut, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet emparat en una parròquia potser un xic escassa però fidel, de la què se’n podia refiar per estalviar-se d’anar mendicant porta per porta com feien els passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que si m’ho permeteu, us resumiré en poques paraules perquè s’explicava com un llibre sense fulls. L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa. Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat cap al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”

Jo me l’apreciava, malgrat tot, a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia n’aprenies una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense gastar ni un ral des quan era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, era devot d’aranyons, mores, figues o pometes de pastor. l el pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i trist de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan al caure-li la setantena va decidir que començava a fer-se vell. No et refot! Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però tal com diuen que sentenciava en Jaumet, el Geperut també era dels que creuen que les llufes és millor dur-les penjades a l’esquena, que no pas encastades al front, com si fossin banyes.      

UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ, SI US PLAU

UN PETRICÓ D’IL.LUSIÓ, SI US PLAU

Fidels a una tradició familiar de molts anys, com molts de catalans, avui dia de la Puríssima hem guarnit la llar amb motius nadalencs, autòctons o adoptats, pessebre, avet, tió ... Ahir, mentre em barallava amb els llums i les guirlandes que, amb tota la paciència i concentració de que em veia capaç, anava entortolligant a la barana del balcó, una amiga que havia vingut a fer barrila amb la dona vaig escoltar que li comentava, en veure’m tan atrafegat, vés a saber si amb un deix de retret o d’enveja: “no sé com encara teniu tanta il•lusió”. I de seguida vaig caçar al vol aquesta anècdota domèstica, pensant que em serviria per a la reflexió d’avui, ja que sóc dels convençuts que a l’última cosa que podem renunciar les persones és a mantenir encesa, peti el que peti, la llàntia de la il•lusió. Ni en els pitjors moments ens la podem deixar prendre, i si cal arrapar-nos-hi tan fort com calgui - no diré com a un ferro roent, però quasi -, per superar un mal tràngol, un atzucac o, simplement, per alegrar-nos un dia regirat.

A la meva manera de veure, si no es perd la il•lusió, ja es té molt de guanyat per a no perdre la batalla del què sigui, perquè en el mateix farcell en que es porta la il•lusió s’hi inclou l’esperit de superació i allò que se’n diu forces de flaquesa, que són les vitamines de la força de voluntat. Ja que, precisament, quan la il•lusió no s’ha de perdre de cap manera, és quan les coses van mal dades o pinten bastos; estar il•lusionat i posar cara de pasqua quan tot són flors i violes, no té mèrit. Molts, per no dir tots, dels descobriments científics que han permès la humanitat d’avançar han estat possibles gràcies a que en un moment donat, en el qual la sensació de fracàs era més forta i angoixant, els investigadors no varen tirar la tovallola, per la senzilla raó que no deixaren apagar mai el ble de la quimera. I repassant la història dels pobles, també hi trobaríem dotzenes de causes considerades perdudes, que acabaren reeixint gràcies a la il•lusió d’uns quants que no deixaren mai d’empènyer el carro, encara que fos contracorrent i no fent cas de les burles, enlloc de posar-se a jeure. Crist ja ho va dir: la fe mou muntanyes. Jo diria que fe i il•lusió venen a ser la mateixa cosa, llevat que hi hagi tanta poques ganes de sortir-se’n que confonem l'una i l'altra amb fer volar coloms. Per tot plegat, amics i amigues, us desitjo de tot cor que sempre tingueu a mà un petricó d’il•lusió de la bona, i que no tingueu vergonya que se sàpiga ni mandra de fer-la servir. Inclús amb l’aigua al coll es pot tenir il•lusió, entre d’altres raons, perquè la il•lusió se la fabrica cadascú i surt de franc. 

EL REPTE DE SUPERAR LA DISCAPACITAT

La setmana passada es va escaure el dia universal del discapacitat, seguint aquesta moda perversa de dedicar un dia de l’any a pensar en un problema específic i oblidar-se’n fins l’any vinent. ¿Què us sembla si avui, commemorant la Constitució que en teoria hauria de vetllar perquè tothom sigui feliç a la seva empara, reflexionem una mica sobre aquesta punyeta de la discapacitat? Al llarg de la nostra vida, tots patim alguna petita pèrdua de capacitat física – sense ulleres, quan llegeixo se m’ajunten les lletres; enmig d’una animada sobretaula em perdo part de la conversa perquè la oïda em fa boicot; el genoll em fa figa quan m’aixeco de la cadira, i abans d’engegar he de fer un compàs d’espera ... -, que ens impediria desenvolupar al cent per cent, sense un reciclatge dels sentits, activitats quotidianes imprescindibles. Tanmateix, però, hi ha un nombre considerable de ciutadans – per desgràcia, no massa endreçat estadísticament per fer-nos-en càrrec de l’abast del problema –, als quals la discapacitat que pateixen és tan severa, que posa en perill fer efectiu el seu dret com a persones a la igualtat d’oportunitats, perquè tenen de dependre de terceres persones, d’un aparell o d’una màquina cara. Vet-aquí, doncs, que ara toquem el moll de l’os del problema: amb mitjans per comprar totes les atencions que calguin, conviure amb una discapacitat es fa suportable; però això només s’aconsegueix si els diners et surten per les orelles o tens la sort de viure en una societat on el benestar de les persones sigui una prioritat política. Per desgràcia, de discapacitats que es puguin permetre totes les comoditats no n’hi ha gaires, i de països que assumeixin com a responsabilitat institucional que la discapacitat severa no sigui una barrera per accedir a les mateixes oportunitats que qualsevol ciutadà normal, es poden comptar amb els dits d’una mà i gairebé ens en sobren.

A la meva manera de veure, doncs, queda molta feina per fer per evitar discriminacions per culpa de les discapacitats, començant per avançar en el cens i classificació d’aquest col•lectiu, i continuant per visualitzar sense complexes totes les mancances en quan a mobilitat i accessibilitat derivades d’una situació de discapacitat en diferents espais: domèstic, urbà, universitari, laboral, oci, etcètera, etcètera. No parlo de normativa eixorca i d'aparador, sinó de realitats pràctiques. A partir d’aquest primer diagnòstic sense embuts del problema, de ben segur es podrien proposar i quantificar les mesures necessàries per augmentar, desenvolupar i garantir l’autonomia personal dels discapacitats, amb la finalitat de que puguin tenir dret a les mateixes oportunitats que tothom. I penso que no és una oportunitat qualsevol la de sentir-se útils, perquè no hi ha res que faci sentir més malament que la sensació de no ser bo per res, de ser un rebuig. Crec sincerament que donar sentit a la vida d’un discapacitat fent-lo sentir necessari, seria una bona teràpia fins i tot en bona part dels discapacitats severs, per a no convertir-se vegetals d’esperit. Potser una vegada fets els números de tot plegat, trobaríem que el pressupost es podria equilibrar estalviant en bombes i en mantenir paràsits, com ara les dotzenes de càrrecs de confiança i d’assessors ben pagats que creen al seu voltant els polítics perquè no es refien dels funcionaris de carrera. I ja que toquem la política, potser també seria hora de plantejar-se en serio per quins set sous una part dels discapacitats intel•lectuals no poden exercir el seu dret a vot. No arriben a cent-mil a tota Espanya i el seu pes no seria determinant ni faria decantar cap balança, però ells se sentirien més persones... 

S'HA AIXECAT EL TELÓ! ARA VEUREM TEATRE "DEL BUENO"...

En capella del xiulet de sortida de la campanya electoral, una part considerable de la classe política sembla que ha encaixat amb sorpresa, o directament se’ls hi ha entravessat, que un tant per cent important de ciutadans, segons les enquestes, confessin que se’ls miren amb recel i com a la defensiva. Bastants no l’entenen aquesta manca d’empatia, sobretot considerant que, a la seva manera de veure, no hi ha dret que els ciutadans valorin tan poc els sacrificis i renuncies personals que s’han de fer per dedicar-se a la política. La pena de tot plegat, però, és que els polítics que es queixen i posen cara de set jutges per culpa del desagraïment dels electors no són, precisament, els que tindrien potser raó de queixar-se que el ciutadà emprenyat posi tots els polítics dintre el mateix sac, sinó els que en els darrers anys cada dia abonen - amb promeses incomplertes, decisions francament millorables i negligències imperdonables -, que els ciutadans amb la mosca més amunt del nas els hi tinguin posat el dit a l’ull. Malgrat tot, que consti que n’hi ha pilots de polítics honestos, de ben segur més que de corruptes, i que caldria reconèixer-ho més sovint, perquè el problema és que la majoria dels que no tenen la camisa plena de llànties els cremen o els fastiguegen, quan no passa que els conviden discretament a no deixar-se veure massa a la vora del padrí de la família política a la qual pertanyen. El primer símptoma d’honestedat i fidelitat al jurament o promesa de defensar els drets dels ciutadans, consisteix en passar-se pel forro la disciplina de partit, i obeir només el dictat de la pròpia consciència. És cert que, potser, no floreixen tantes flors com perquè esclati la primavera, però són suficients per fer confiança a la política, ja que gràcies a les honroses excepcions dels que es desmarquen de la disciplina imposada per les cúpules dels partits, no es pot perdre l’esperança en la regeneració del sistema, i que se li retorni a la política el prestigi, que mai hauria d’haver acabat a la bassa, en tant que eina imprescindible per a la convivència.

La qüestió és qui s’atrevirà a fer dissabte a fons d’una punyetera vegada; des de dintre del sistema sembla impossible, perquè molts dels que s’amorren a la menjadora política troben difícil prescindir de la moma o de la rectoria: és més fàcil desmamar una criatura, que apartar un polític mediocre de la mamella del poder. D’altra banda, no es pot entendre que autèntics exemples d’ineptitud, de cara dura, de pocavergonya o d’hipocresia, figurin encara en el repertori de candidats a diputats, com si els electors tinguessin pa a l’ull, el nas tapat i les orelles a cal ferrer. En tot cas, aquella sàvia dita: “per les seves obres els coneixereu”, durant el festival de teatre “del bueno” que acaba de començar, resultarà ser el sedàs més efectiu per separar el blat de la palla. Potser amb un matís important: a part de quedar retratats els mals actors participants en aquest festival pel seu currículum, si són veterans còmics i gats vells dels escenaris, també quedaran com uns pallussos molts actors debutants, gràcies a les seves paraules. Cada cop el públic que assisteix a les representacions és més entès, i tant si s’ho mira des de la platea com des del galliner, no triga gaire a calar que l’estupidesa d’alguns intèrprets és proporcional a la seva capacitat d’enlluernar amb paraules que enlloc de sentiments venen pura retòrica. Els pitjors actors solen tenir la llengua fluixa, parlen de tot sense saber-ne un borrall, prometen el que sigui sense ni haver-ne estudiat si és viable i sostenible el projecte i, per aquesta raó, desbarren pels descosits. I alguns fora de sèrie en aquests tipus de festivals-espectacle, palesaran una temporada més els seus mèrits per referendar o optar per primera vegada a una matrícula d’honor en cinisme. Que els Déus ens agafin ben confessats!

UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR (Conte)

La setmana passada, amb motiu del dia mundial de reflexió contra la violència de gènere, volia penjar un conte que fa temps vaig escriure, el qual em semblava adient per a la diada. Com que tots els sants tenen vuitada, i les commemoracions suposo que també, el penjo ara. M’agradaria que us fes el pes...

 UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR

1

Era la primera vegada que li feia de cangur al fill de la veïna.

Des que vaig quedar-me vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que em va quedar del meu home amb feinetes agafades al vol, una mica d’amagatotis, que gairebé sempre cobro d’estranquis perquè a qui paga ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-ho, i a mi, per descomptat, tampoc crec que em surti massa a compte anar a la llei.  Malgrat encara em sento jove, resulta que per segons què ja sóc massa granadeta, quasi una iaia. O sigui que, per exemple, per trobar una feina estable i ben pagada, ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència per buscar-me les garrofes fora de casa; ja que si bé de jove plegava punts de mitja, era a benefici d’inventari a la merceria de ma mare, que mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia, la pobra dona, per pagar-se els autònoms i els impostos dels quals no es podia esquequejar. I, de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra, que es va quedar baldada en una cadira de rodes sense poder-se valdre’s mai més per ella mateixa. I per torna, tenia de vigilar a distància com se les apanyava tota sola ma mare, una dona envellida, sorruda i vídua crònica des que de resultes de la maleïda guerra el pare va morir, sent jo una criatura, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat en un camp de treballs forçats, quan el varen depurar per roig. 

De primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball molt esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir les cabòries, ans al contrari: em tenia d’empassar, si us plau per força, els sopars de duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter de vells rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que me’n sortia prou bé amb les criatures, em va semblar gratificant i tot aquesta feina, tot considerant que amb el meu home no vam tenir fills i que,  per tant, hi tenia de posar els cinc sentits per comportar-me com a mare de recanvi. El més fumut i complicat de la feina de mainadera trobo que es caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures estan una mica gambades; ves per on, doncs, que aquest inconvenient me l’estalviava amb el fill dels veïns, ja que amb aquell vailet ens havíem topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor, i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.

La veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen en segons quines mans; per aquesta raó, amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i anar de xefla amb les amistats més sovint. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com si encara fóssim nenes -, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar romanços sense cap ni centener, va especular que potser els veïns del meu replà passaven per un mal moment sentimental, i que abans de deixar-ho córrer volien donar-se una segona oportunitat, i que jo, si aquest fos el cas, hi podia jugar un paper determinant.

- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada de les seves continues fantasies.

Ara que hi penso, però, potser ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau!  Si, si, ja ho entenc que ara no té cap mèrit reconèixer-ho, a misses dites, després d’haver-li vist el cul a la gallina. Quan em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, el nen ja estava sopat i duia el pijama posat; només em tocava procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la tele. Tanmateix, la veïna em va repetir dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.

- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia sempre uns quants, de contes, a punt; com si diguéssim, un petit repertori que m’havia après de memòria perquè no m’agafessin mai més amb els pixats al ventre. No volguéssiu saber la vergonya que vaig passar la primera vegada que un nano m’ho va demanar, i vaig  haver-me’n de sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un conte fet de retalls i engrunes d’altres relats, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquella nit no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint dels meus recursos de rondallaire experta.

            - Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria - que per sobreviure va acceptar d’emigrar a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa descendència del monarca que hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment al peu de la lletra d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent capritx: - és que no fa per tu, el sostre del meu palau? Ella li va contestar, per a no molestar-lo, imitant la dolça cantarella que havia sentit en les pel·lícules que empraven les institutrius veteranes i múrries: - Majestat, jo vull que la meva casa, a més a més d’un lloc per viure-hi amb totes les comoditats, sobretot sigui una llar.

En Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va demanar: - I com s’acaba el conte?

Li vaig assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i va disposar en endavant de casa pròpia. El monarca, mal que li pesés, es tingué d’esforçar per entendre-la i respectar-li l’antull.

 - Llavors – volgué saber la criatura, amb una innocent picardia que em va deixar bocabadada –, és que una casa no és sempre una llar?

Abans que li pogués respondre una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va desconcertar amb un altre dubte afegit que resultava de pissarrí fins i tot en els llavis d’una criatura, després d’escoltar-me: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?

Vaig haver-m’ho de rumiar una estona, ja que de moment em vaig quedar en blanc, cosa que ja sol passar als adults de tant en tant, quan no saben com entomar preguntes aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la memòria un altre relat que vaig trobar apropiat per sortir del pas amb traça i elegància: - La mama t’ha llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?

En fer el nen que sí amb el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - ¿Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista: els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això, Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i benvinguts per algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.

- Doncs jo tinc una casa i una llar! -  en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat, un nou dubte l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat?

En Jordi, que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son; es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a les criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar en el món feliç on la seva fada padrina, des de la capçalera estant, se’ls l’emporta cada nit reconvertint i adaptant les sensacions i imatges viscudes durant el dia a la mida dels seus caparrons d’infant. Valia més així, que s’hagués quedat adormit perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut, la veïna hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar. A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molts de nens que mai no havien tingut una casa de veritat i, per tant, poc entendrien el sentit d’una llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat hauria esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito el jornal per fer bullir l’olla, no m’ho puc pas permetre. Per tant, millor que el nano s’hagués quedat com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que val la pena que ho sàpiga des de tan petit. 

2

            Passava un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que s’encenia la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son jo havia tancat la tele, perquè preferia esperar els veïns llegint la darrera novel·la de la Camil·la Läckbert que em tenia atrapada en una trama complicada, tot i que em va costar molt de temps familiaritzar-me amb l’estil peculiar d’aquesta escriptora. Quan la veïna va entrar al menjador, em va semblar que estava trasbalsada; però no la coneixia prou bé com per preguntar-li a boca de canó què li passava i si la podia ajudar. De fet, la veïna ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè em va donar explicacions sense que jo les hi demanés: - Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat, i hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.

- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.

- Em penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil·la. Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se –, ja li pagarem fins a l’hora convinguda encara que plegui abans.

I després va preguntar-me pel seu fill, com si fins llavors hagués tingut al cap una altra preocupació: - L’ha fet gabiejar molt, el nen?

- Gens ni mica – li vaig contestar, per tranquil·litzar-la - és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat com un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’he deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.

- No sé pas si tornarem a repetir-ho – vaig sentir que deia, com en un sospir.

En veure que la veïna s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava, malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. No vaig tardar gaire en comprovar-ho: - Joana, el meu home em vol deixar.

            Després de descarregar una confidència d’aquesta gruixària, feta con aquell qui diu a boca de canó a una pràcticament desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit la pobra dona es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però no va ser així: no va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però com que no va forçar cap escena, jo tampoc no vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li alguna mostra de suport més afectuosa. M’havia comunicat una notícia tan terrible sense una engruna de sentiment, quan en la meva manera de pensar que un matrimoni s’esquerdi és el pitjor que et pot passar. Potser sí que la processó li anava per dintre i que quan reaccionés faria el xap, vaig pensar, sense saber ben bé quina cara posar-hi. Francament, vaig creure que el més assenyat seria escampar la boira de seguida que em pagués, i deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig. Però em vaig quedar d’una peça quan amb el mateix to de veu impostat d’abans, em va demanar: - Li sabria greu passar la nit aquí?

            El que més em va sorprendre d’aquesta proposició fou que dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no estava pujant el seu marit?

- Si – em va respondre i, com sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia, per a no quedar-m’hi a soles.

            Arribat a aquest punt, vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com pressentia ma germana. Malgrat olorar-me que m’amagava els detalls potser més escabrosos i delicats d’aquella història domèstica que acabava d’encetar, no vaig gosar de furgar-hi més; però me la devia quedar mirant d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir per segona vegada: - Ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés sola amb el meu home aquesta nit.

            Al veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi per fer-me cedir: - Faci-ho pel nen! No li faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.

            - Però que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni  tinc cap dret a ficar-m’hi pel mig de les seves desavinences – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare sobre no ficar-se per entremig dels matrimonis, perquè sovint sol passar que dos es barallen i el tercer rep.

            - No li ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una desconeguda pot fer més de servei que algú de la família. Si crido ma germana, no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara farem l’escàndol més gros i empallegós.

            - Miri, no pateixi, que ja em quedaré – vaig començar a estovar-me, perquè no sabia trobar una excusa apropiada per negar-m’hi en rodó. De sobte, però, vaig tenir una mala nassada, atrevint-me a escopir la sospita que em rondava pel cap feia una estona – no obstant això, digui’m la veritat: no m’ho demanarà perquè té por que el seu marit la maltracti, quan es quedin sols? 

            La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa, però com que no li vaig treure la  vista de sobre esperant la resposta, al final va deixar-se anar i va confessar-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una forastera: que el seu home li aixecava la veu, la mà i la vexava.

            - Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la defensa -, em quedaré pel nen. A més a més, després del conte que li he explicat aquest vespre, no tinc més remei que fer-ho.   

            Per aquesta raó, i també perquè em va semblar que la veïna calia que aprengués una lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa, com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home i sort en vaig tenir d’una desconeguda que em va ajudar a aixecar el cap de terra. Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi, s’ha de sobreviure com sigui, per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. Però com que això no es pot aconseguir sense ajuda, no s’ha de tenir por ni vergonya de demanar-ne. Perquè sense unes bones crosses, aquestes travessies pel desert poden deixar-te eixorca.

3

            La reacció de l’home de la veïna quan va pujar del pàrquing i va veure que encara no me n’havia anat va ser d’alarma, tement que li hagués passat quelcom al nen o a la seva dona. Després del que acabàvem de parlar, em va sorprendre la seva preocupació i, sobretot, no vaig notar res que m’indiqués que no era sincera. La veïna el va tranquil·litzar  sobre la meva presència, explicant-li que m’havia demanat de quedar-me a passar la nit, explicació que enlloc d’apaivagar-lo va incrementar-li la sensació de desconfiança, i amb posat de no entendre res va interpel·lar-la sense dissimular la irritació que l’estava envaint: - que té alguna relació aquest numeret amb la conversa d’abans?

            - Doncs mira, ara que ho dius, sí. M’ha agafat una d’aquelles migranyes tan fortes i prefereixo, ja que la tenim aquí, que es quedi, perquè si en Jordi necessita alguna cosa jo no n’hagi d’estar pendent.

            - Dona, no pots disposar dels altres com si no tinguessin res a fer, i menys per una tonteria com aquesta; a part que no ens sobren els quartos per anar-los llançant. La senyora Joana pot anar-se’n a dormir a casa seva, que prou li hem donat la tabarra aquesta nit.

            Jo potser hi hauria d’haver ficat cullerada i dir-li, per exemple, que era la meva feina o qualsevol altra excusa, però no vaig obrir la boca, m’atreviria a dir que un xic despistada per l’aparent cordialitat entre una parella que, en teoria, s’havien barallat i estaven a punt de deixar-se. Però no ho vaig fer, no sé si perquè en el fons no em venia de gust ficar-me pel mig d’un vesper. Era millor no deixar-m’hi embolicar en aquella saragata, devia pensar quan vaig decidir esperar a veure-les venir des de l’altre costat del replà. De fet, tampoc és que la veïna em llancés mirades desesperades demanant auxili. Finalment, vaig sentir que, per acabar-ho d’adobar, se’n desdeia de la conversa anterior: - Si no et sembla bé que es quedi, no hi donem més voltes. Paga-li les hores convingudes i que se’n vagi, que jo començo a tirar cap al llit.

            No hi entenia res, però suposo que estava tan avergonyida per la seva recent representació – qui sap si de paper d’estrassa? - que m’havia dedicat minuts abans, que ni tan sols va tenir delit per acomiadar-se’m. Però no em va saber greu, sinó que més aviat em va treure un pes de l’estómac. Quan el seu home em va pagar la feina, ens vàrem creuar les paraules justes i convencionals, i cadascú es va tancar a casa seva. Confesso que em va costar d’agafar el son després de tantes emocions, i que l’endemà mati vaig espiar els veïns per si descobria alguna novetat inquietant, però no vaig veure cap detall sospitós de que haguessin tingut xerinola. A migdia, la veïna va tornar amb el nen que devia haver recollit de l’escola. No vaig gosar ensopir-la per preguntar-li com es trobava i si havia passat bona nit, ni encara menys demanar-li explicacions sobre les confidències de la vigília.

4

            Mai més m’han llogat de mainadera, i cada vegada que ens hem creuat pel carrer o al portal, és com si no tinguéssim res més a dir-nos que donar-nos el bon dia o la bona nit. No obstant això, no vaig poder evitar, durant molt de temps, de fixar-me dissimuladament si li descobria algun blau a la cara o als braços, com si no sabés que els maltractadors poden fer tant de mal o més, amb menyspreus i humiliacions sistemàtiques i quotidianes, sense necessitat de pegar físicament; però mai vaig gosar d’envestir-la directament per preguntar com li anaven les coses, tot i que em vaig obsessionar de tal manera que n’hi havia prou que al seu pis hi sentís sorolls una mica diferents dels rutinaris, o que parlaven més alt del normal, perquè em vingués una esgarrifança de pànic. No sé si la veïna patia o no, però jo sí que vaig viure un vertader calvari pensant en el què podia passar.

            De sobte, un bon dia quan vaig anar a veure qui trucava a la porta, me la vaig trobar a ella i al nen palplantats, fent com si ens haguéssim vist la vesprada. Pensant que venien a explicar-me algun maldecap, vaig convidar-la a entrar, però em va dir: - gràcies Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis. En Martí ha trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran, on en Jordi hi podrà jugar a cor que vols.

            El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - Has de venir-la a veure, la nova casa, perquè els pares m’han promès que serà la millor llar del món.

            Mai més els he tornat a veure, però sempre més me’n recordaré d’ells perquè encara duc el misteri de la seva confessió sense aclarir, penjat a l’esquena. ¿Serà veritat que la seva casa ha esdevingut una llar, o per por de l’escàndol, mentre en Jordi sigui petit, es convertirà en una tomba consentida com els hi passa a moltes dones anònimes maltractades?