SILENCIS
ANTICS
(Finalista 17è Premi Vila de
Puigcerdà –
Publicarà Garsineu Edicions Sant
Jordi 2013)
PRIMERA
CARTA AL VENT
Mare, m’estic consumint en el silenci.
Voldria
tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem paperets
escrits per tots els racons de la casa per a dir-nos, simplement, que ens trobàvem
a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que varem encetar el pare i jo, al
que vós us hi afegíreu al descobrir el nostre secret, no dissimulant que n’estàveu
una mica gelosa d’aquella intimitat.
No
vaig ser-hi a temps per a dir-vos, per darrera vegada, el molt que us trobaria
a faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu tingut la vellesa
que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les rodes que, des que
varem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels que manen aquí, sobretot
fent de testaferros dels alemanys que els han envaït.
És
ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que passa és
que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant llet de la
mateixa camada que nosaltres, i això és el que em fa de més mal pair.
El
pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - si algun dia us perdeu i no
sabeu com trobar-nos, pensem que sempre us queda el recurs d’encomanar-vos a l’empara
del vent.
Aquesta mena d’estirabots eren propis del
pare, ja ho sabeu.
Doncs bé, ara estic tan desesperada
que m’he decidit a seguir el seu consell. Voldria que de debò us arribés la
meva carta a coll i be de qualsevol vent, m’és igual del cantó que bufi mentre
faci la seva feina de carter ben feta, per a confiar-vos una sensació que
m’esclata al pit i que no puc aturar més – digueu-li somni o pressentiment, com
us sembli millor– avui que no tinc més remei que mantenir, per força, la boca
closa.
M’ho
han deixat ben clar: els hi faig nosa i només faran veure que no em veuen, si
no em faig notar.
Des
que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta.
Em
sorprèn a mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig comprendre
la màgia, la seducció d’una paraula justa, dita quan toca. I en canvi adés, us ho
ben asseguro, no podeu pas imaginar-vos tot el que es pot arribar a dir sense necessitat
de paraules.
Durant
les diàries passejades per la fageda que comença a quatre passes de la casa on
m’estic, com qui fa una teràpia a la desesperada em vaig empassant la pena sense
contemplacions; i fins que no vaig assumir que d’ara endavant em sortirà més a
compte no badar boca si penso sobreviure sense maldecaps afegits, em sentia envaïda
i eixorca.
Per
això, quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos
arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en
mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu, des d’ençà
del vostre traspàs a Perpinyà.
Fou fa quatre dies, a la fageda de
Les Cluses, a la falda del turonet que fa de sentinella al poble que ens ha
recollit i amagat per l’amor de Déu. És una fageda magnífica, mantinguda en la discreció
per uns vilatans esquerps i atrafegats, que deuen haver tastat, com jo, el
consol de trobar-hi aixopluc i no tenen ganes d’esbombar-ne massa llurs
beneficioses influències, perquè no els hi prenguin, ara que sembla que res
tingui amo.
Passejo
de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda, quan encara les
criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per la Madeleine. Percebre
El
primer dia hi vaig anar a parar quasibé d’esma: havia sortit de la casa on ens
hi estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint.
Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la porta i el camí de la fageda,
vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al costat de la
figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la camamilla borda,
com si mai més els hagués de veure. M’heu
de creure si us dic que no em feia res, aquell dematí, deixar-m’hi escolar la
vida, a la fageda.
Sentia
un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a evadir-me
de l’horrible malson que estem patint, des que varem sortir del foc per anar a
caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns suposats
amics que, quan més ens en teníem de refiar, ens han girat l’esquena descaradament,
renegant de nosaltres.
És possible que l’afany per fer-me
amb tothom i guanyar-me el reconeixement dels demés mentre era algú, respongués
a que sempre vaig sentir-me com cridada a servir d’alguna cosa més, en aquest
mon, que de dona o, fins i tot, de mare. Ja que només hi estem de pas en aquest
món, em vaig proposar de ben menuda – xopa de les idees del pare –, deixar-hi
una mena d’empremta personal, que potser em reconeguessin algun dia els que
escrivissin la història. Jo creia que aquest objectiu ja el tenia encarrilat amb escreix, embolicant-me amb la bandera republicana
i plantant cara més decidida que ningú, als que estaven de part dels militars
revoltats.
Doncs
es veu que no, mare.
Adés
resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i tothom se’ns espolsa
de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de monstres que els hi podem
encomanar la pesta bubònica.
Fins
i tot aquests esgarrapa cristos de comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres,
els anarquistes Quin mal volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures
penjades del coll? Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que els
hi fa basarda és que s’escampin per França, com una taca d’oli, les nostres
idees.
La
darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït a una
barba i a un ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus – la va ben
encertar al advertir-me: - per manyac
que sigui el gos, si el trepitges es torna rabiós.
Després
de rebre trepitjades a cabassos i de masegar-me tot el cos a tort i a dret,
m’he tornat rabiosa; vet aquí el que em deu haver passat. Sempre havia cregut
en la meva bona sort, i tenia confiança cega que podria sortir-me’n de tot. Però
aquí, a les Cluses, he aprés una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de la dissipació
que començava a abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens queda res d’allò
que posseíem, i cap de les coses que fem servir aquí és nostre.
Perquè
no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és lliure, si
el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em vàreu engargamellar
des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li tenia de sortir
balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella musica amb la que el
pare em va pujar.
I
al que no li agradi la tonada, que s’hi posi fulles!
La immersió en un paratge solitari he
descobert que acarona i amoroseix la soledat que es tragina al damunt, i que
t’eslloma. Quan passejo sota la protecció de tants arbres centenaris, m’enrabio
pel menyspreu d’aquella gent - tan superba com ignorant - que malda per tapar-nos
la boca i, si poguessin, per fer-nos callar per sempre més. Però, de mica en
mica em vaig assossegant. El fet que tinguis ben clissada la gent que et vol
fer la punyeta, també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera, amb certa distància.
Això
sí, ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a l’encanteri
d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar que m’hi
volia arraulir per sempre. No em faig moltes il·lusions sobre la condició humana,
després del que he viscut i patit. La dignitat, la solidaritat, el concepte de
la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte per a les idees, tot això he
vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una bufegada de pànic col·lectiu.
No
obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que t’afecti, sento
que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com fa el sol ixent des
que s’entafora per entre la tupida vegetació de la fageda, fins que aconsegueix
treure el nas reverberant de resplendor.
El
pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres.
Al
sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram en defensa
de la seva intimitat, dels seus reflexos amables, la fageda de Les Cluses m’ha
fet retrobar-me amb la llibertat de pensar, d’esbravar-me tant com vulgui i de
sentir novament autoestima.
L’arbreda
té bastant de refugi d’ànimes en pena.
Des
de l’indret més espès intueixo que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada
en alguna de les soques més veteranes, que vetlla pel poble i per tots nosaltres,
encara que siguem forasters; i sense fer diferències ens proveeix d’albades blaves,
de dies d’or i de ponents vermells, tant a nosaltres com a la resta de
clusencs, que en deuen saber també un niu d’il·lusions i de desenganys.
En
René Reynal, l’home amb qui s’està la Madeleine , em va encoratjar l’altre dia: - aprofita aquest compàs d’espera que serà
el temps d’exili, com de trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas
acoquinar-te, convertida en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes.
El
meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora
dels Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar a les
criatures, que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al
ras, vós, que en prou feines us teníeu dreta, els hi vàreu dir per a tranquil·litzar-les:
- No us espanteu de la nit, és el dia que dorm.
SEGONA CARTA AL VENT
El
que em va passar pel cap quan l’Anita em va comunicar la terrible notícia de la
vostra mort sobtada, venint-me a buscar expressament a la casa a on m’estava de
pas a Perpinyà, no trobo paraules per explicar-vos-ho.
Em
vaig quedar de pedra, dubtant que fos cert allò que em deia aquella dona que es
preocupava per nosaltres, però a la que encara no havia tractat prou com per a refiar-me’n
massa. Vaig maleir una i mil vegades el metge que només unes hores abans va
assegurar-me que la crisi que havíeu tingut ja estava superada i que aviat us donaria
l’alta. Encara avui em retrec que no me l’havia pas de creure, que no us havia pas
d’haver deixat sola aquell vespre.
Quan
vaig tornar-hi corrents, a l’hospital, ja us havien baixat al dipòsit, amortallada
amb el mateix llençol del llit a on us havíeu mort per estalviar-se, qui fos, la
feina de vestir-vos amb la vostra roba, que quan jo vaig arribar ja qui sap a on
parava.
Al
funeral, l’endemà, érem quatre gats, i sort de la pobra Anita que em va deixar
els francs justos per pagar a l’enterramorts la cerimònia més econòmica del seu
repertori. Després, encara li va lleure de presentar-me la Madeleine , una xicota de
molta empenta, que em va fer saber que feia de mestra en un poblot de mala
mort, Les Cluses, a tocar de Ceret, a la comarca del Vallespir.
No
sé pas què li deuria explicar l’Anita de les meves peripècies a aquella mossa,
el cas és que es va oferir a fer-nos de dispesera, a mi i a les criatures, fins
que estiguéssim una mica refets, tots plegats, de les darreres sotragades. No
li podia pas rebutjar una proposta que semblava sincera; de fet, abans que jo pogués
badar boca ja m’havia presentat als dos paios que l’acomboiaven. L’un era en
René, el seu home, que va afanyar-se a ratificar-me l’oferiment de sopluig, i
l’altre en Pierre, el seu cunyat, que tenia casa parada a Perpinyà, a on
treballava de paleta.
La
família d’en René, els Reynal, de seguida vaig adonar-me que eren tota una
institució a la comuna de Les Cluses, tant pel seu arrelament a aquesta terra des
d’una colla de generacions, com per tractar-se de gent que sempre s’havia tingut
d’idees avançades; una fama prou ambigua, com per amagar-s’hi més d’un equívoc.
Precisament, un germà d’en René s’havia estat una temporada a Espanya a les
primeries de la guerra, fent costat als republicans i simpatitzant amb als de
la nostra corda.
Per
aquesta raó, al contrari d’altres paisans seus, els Reynals no ens miraven de
cap d’esquila, i quan l’Anita els hi va xerrar la meva tragèdia i la del meu
home, la Madeleine
i en Renè van fer mans i mànigues per afillar-nos. Em sembla que ens tenen un
xic massa idealitzats i tot, no
adonant-se’n que la presencia al poble d’una refugiada anarquista no és ben
vista per tothom, i que els puc comprometre .
En
realitat, però, el cas és que quan vàreu morir jo no tenia, francament, on
ficar-me, llevat que anés a espetegar a Paris on els contactes de que m’havien
parlat, per si de cas un dia els necessitava, m’haurien trobat de ben segur algun
forat, i potser calés i tot per ajudar-me a fer bullir l’olla una temporadeta.
Però
jo no volia pas allunar-me de la frontera, mentre no sabes com s’acabava el
viacrucis d’en Joan, que després d’haver-lo tingut fastiguejant-se durant
setmanes a la presó de Figueres, al final se l’endugueren a un batalló de
treballadors, a Alcalà.
Ell
no ha fet res, ja que es va passar tota la guerra menant les terres dels meus
sogres, a l’Armentera, mirant de no comprometre’s amb cap bàndol.
Jo
tampoc vaig matar ni robar, esclar; el meu únic pecat, si se li pot dir així, hauria
estat parlar més del compte i, sobretot, figurar fins uns quants mesos abans de
parir la petita, entre les militants anarquistes més arrauxades i que gràcies a
la meva facilitat de redacció em vaig fer un fart d’escriure als capitostos algunes
de les arengues més abrandades. I que el pare, malgrat les seves xacres, fins
que va tenir delit per fer-ho, es cuidava de donar suport als milicians que
tornaven ferits del front, a la torreta que havien requisat els de la FAI al Guinardó.
Les
darreres notícies que n’he tingut d’en Joan són de fa dies: es tracta de l’única
carta una mica llarga que he rebut sencera fins avui, rebotada com sempre via Anita.
Us en faríeu creus de com n’és d’enrevessat cartejar-nos.
Uns
quants presoners d’Alcalà es refien del capellà que manifasseja en aquell camp
de concentració disfressat de colònia de treballadors a on ha anat a raure el
meu home: es veu que s’ha ofert a passar les cartes d’estranquis de la censura i
fer-les arribar a les famílies sense demanar, en principi, res a canvi.
Però
en Joan no les deu tenir totes i procura no dirigir-se’m mai pel meu nom de
veritat ni referir-se a detalls que el poguessin comprometre si queien en
segons quines mans i, per arrodonir les precaucions, les adreça a ca l’Anita,
que ja s’estava a França des de molt abans de la guerra i, per tant, despista i
no fa mal d’ulls als borinots que espien les anades i vingudes dels refugiats
espanyols. M’han dit que treballa com a voluntària en una mena de comitè
d’acollida de republicans, que em penso s’ha empescat tota sola, pagant-se les
despeses de tot aquest tràfec de la seva butxaca, perquè en realitat és una
idealista que va per lliure.
En
la darrera carta, com us deia, el meu home em pinta un panorama depriment, tot
i que intenta dissimular-ho perquè no em preocupi. El que més
em fot és que m’escrigui en castellà. Precisament aquesta condició, que els hi
posa el mossèn per tramitar la correspondència, em fa sospitar de les seves
bones intencions, ja que si no pensés violar i repassar el que hi escriuen,
tant se li’n fotria de l’idioma en que ho fessin, no us sembla?
A
més a més, em surt amb ciris trencats com aquest que us transcric literalment perquè em digueu si tinc o no raó de malfiar-me’n:
- “... solo te pido que vayas a misa, pues a mi
también me llevan todos los domingos y de tanto cantar el cara al sol, ya lo sé
de memoria”.
Això
mai no ho hagués escrit de bon grat en Joan que, com jo mateixa, a l’església
no ens hi han vist ni el dia del casament; d’aquí ve que juraria que està fent
comèdia a propòsit, i que n’he de deduir l’entrellat de la situació real en que
es troba, llegint entre línies i posant-hi una mica d’imaginació per destriar
el blat de la palla.
Em
diu que no pot escriurem més sovint perquè a vegades no té ni paper per a fer-ho,
i que espera amb candeletes que el deixin anar, tan aviat com arribin els avals
que son pare pidola pel poble, arrossegant-se com un gos porta a porta.
Però
també veig que no s’enganya pas, fent volar coloms: - ... aquí, només el que té padrins se’n surt de pressa. Espero que el
pare, que al principi de la guerra va amagar al soto tanta gent de dretes com
pogué, en trobi algun d’aquells a qui va salvar la vida, que vulgui enrecordar-se’n
i li torni el favor, ara que remenen les cireres. Però em temo que si ningú vol
mullar-se, m’hi puc passar aquí un any o més, a pic i pala. Mira si n’estic
d’acollonit que al travessar Saragossa, quan ens traslladaven des de Figueres, fins
i tot vaig resar-li a la
Pilarica , que diuen té de bo amb la Guàrdia Civil i els
falangistes. I és que si el pare no aconsegueix que algú m’avali ho tinc cru: em
penjaran del coll l’etiqueta de “roig” i ja hauré begut oli...
En
Joan no sé si resistirà un calvari com aquest.
Ell
vol encoratjar-me, però el conec prou bé per saber que està capmoix i jo no puc
fer-hi res, llevat de no mourem gaire lluny d’aquí per si és veritat que el deixen
anar com diu o s’escapa, doncs el que tenim enraonat des de la separació en
plena reculada, és que tan bon punt pogués ens atraparia a mi i a les criatures
a França, costés el que costés, ja que era impensable que amb els meus
antecedents, els nacionals fessin els ulls grossos si gosava tornar a casa.
El
que passa, mare, és que l’espera es fa massa llarga i ja n’estem tots una mica
tips: les criatures perquè - encara que a la seva edat no s’adonen de gran cosa
- no els hi fa cap bé aquest continu bellugueig amunt i avall i, en quan a mi,
perquè francament estic tan dolguda per la fi d’en cagaelàstics que hem tingut
tanta gent de bona fe que varem fugir amb el que portaven posat i poca cosa
més, confiant que a l’altre banda de la ratlla un tropell de francesos ens
rebrien amb els braços oberts, com si fóssim germans, i ens ajudarien a
refer-nos amb escreix de la misèria.
Jo
no em puc pas queixar, dintre de tot, malgrat també les he passat putes.
Però
n’hi ha d’altres que s’ho han passat molt pitjor o ja crien malves. He vist coses
que no es poden explicar, que per molt que visqui mai no podré oblidar-les.
Per
aquesta raó, perdre’m a la fageda de Les Cluses és com fer una cura de repòs
que aprofito per reviure, a través d’una mena de cristall fantàstic una refeta memòria
de les coses que he hagut de viure, però tal com m’agradaria que m’haguessin passat,
incloses les il·lusions marcides. M’agrada tancar els ulls per fantasiejar millor,
i percebre com les meues petjades desperten records i perfums oblidats pels
corriolets solitaris de la fageda o, tal vegada, destorben el son d’un follet
suspès, miraculosament, de l’aire blau i tebi que em fa sentir àgil i alegre,
com si un jardí de sensacions per estrenar esclatessin dintre meu.
No
us ho creureu, mare, però jo he vist més d’un dia com sorgien del fons de les
ombres més pregones del bosc, materialitzant-se del no res, unes figures
esveltes i tan transparents com un devessall de llum. Primer se m’acostaren
tímidament, com si volguessin jugar amb mi sense esglaiar-me.
- Qui sou?– els hi
vaig preguntar, agosarada el primer dia.
- Som els sospirs, els desitjos, els afanys que volies sepultar de viu en
viu, escagarrinada de por quan et vares deixar anar, enlloc de plantar cara als
que t’empastifen i et fan arribar a dubtar d’allò en que has cregut, des que tenies
ús de raó –, em
respongueren, fent una cantarella burleta.
Parant
atenció a les veuetes del bosc he descobert tantes coses que considerem incomprensibles
i misterioses, només perquè estan embolcallades de superstició i d’ocultisme o,
senzillament, perquè ningú es vol prendre la molèstia de polir, sense presses
ni perjudicis, cadascuna de les seves arestes i cantells.
Qui
sap si als poderosos i a la gent d’upa, no els hi sembla un joc de canalla, que
alguns malgastem els millors anys de la nostra vida enfilant utopies. Em refio
que la generació dels meus fills o dels meus néts els hi escopiran a la cara
d’aquests tifes, algun dia, el blasme i
el regany per la seva egoista miopia d’avui.
- Potser no és per malícia que són d’aquesta mena de pensar, sinó per falta
de sensibilitat o de fantasia – vaig
tractar de disculpar-los al principi, en un ingenu gest de bona voluntat que no
va servir-me de res.
- Tothom té dret a somiar truites i a fer volar coloms – varen
engaltar-me, sense donar-me peixet, les veus del bosc, com si em coneguessin de
tota la vida, van afegir: – No és això el que penses?
Aigua passada, no mou molí, ja ho
sé, em deia a mi mateixa traient-hi importància als meu mèrits.
Però,
les veus del bosc tenen una mica de raó al retreure’m la meva fluixesa d’ànim.
Comptat i debatut, només serveixo per empescar-me romanços ensucrats o per
engiponar discursos engrescadors perquè els pronunciïn els altres; però m’he
avesat a mirar les persones de fit a fit quan hi parlo, i d’aquesta habilitat
si que me’n sento orgullosa. De la mateixa manera, perquè m’he acostumat per
força a que m’escorcollin, en igualtat de condicions mai abaixo la mirada davant
de ningú. He comprovat que és la forma més planera d’esgarrapar les poques o
moltes escates de sinceritat i de veritat, amb que les persones enfarcellen les
confidències.
Les
sensacions que experimento a la fageda quan em poso a somniar, són simplement
una projecció de la fantasia – negada, però perfectament possible – d’aquell univers
en llibertat que maldava des de les beceroles de la mà del pare. Tot un món de
follets desconeguts va i ve pel bosc, fent-me companyia mentre deixo que els
peus llisquin pel camí encatifat de fulles seques. Al meu entorn, es fa un silenci
aspectant, només trencat pels murmuris de les manes d’aquest poble encantador,
a on m’ha arreplegat la generosa Madeleine.
Quan
tanco els ulls, us ho repeteixo mare, puc confegir la flaire i el missatge dels
somnis esquinçats que passen i traspassen davant meu, penjats de les espatlles
mig esguerrades dels gnoms burletes, que em volen fer delir.
I
un reguitzell de projectes adormits acaben bellugant-se com petits nenúfars dintre
les meves mans, que havia arribat a pensar, ruca de mi, que estaven buides. Ara
que ja m’he refet, després de desxifrar l’eloqüència silenciosa i sorprenent dels
racons de la fageda, gràcies als follets o a les fades que van impedir que em
deixés escolar l’ànima d’un cos aleshores torbat, abatut i bescantat.
Noteu, mare, que al final us parlo d’esperança?
Heu
entès que, en el fons, les meues paraules anteriors són gemecs de confiança en
els que ens vindran al darrera?
Ja
sé que el pare sovint deia que qui viu només d’esperança mort dejú, i que esperant,
esperant, t’hi pots florir. Però jo crec, ara més que mai, que tota pedra fa
paret. Ja els hi lleurà de reivindicar les nostres utopies, avui estèrils, als
que ens segueixin, quan parin de desfullar la margarida de l’incertesa, o de
perdre el temps desxifrant horòscops perversos. Per aquesta raó, m’he convençut
que tinc encara per davant un camí per estrenar, ple d’infinites sensacions verges.
- Tot arribarà – em consolen i m’encoratgen, a la vegada,
les veus del bosc.
I
jo penso que sí. Que després d’una època dolenta en ve una altra de bona. Que les
coses avui són com són i demà, de ben segur, pintaran d’una altra manera, i que
igual com hi ha una llei per a la mort, també n’hi deu haver una altra per als
que volen sobreviure.
- Allavonces ja hauran assolat els
teus ideals i, potser, fins i tot, et sigui reconegut tot l’esforç i el sacrifici
que hi has esmerçat per a defensar-los – em van somriure,
fent-me una ganyota de complicitat.
Beneita del cabàs, vaig pensar, no
t’ho creguis pas!
Però
després ho he arribat a entendre: quan els hi caigui la bena dels ulls a tanta
gent que l’esparvera sentir a parlar de revolució, llavors potser sí es reconeixerà
que els somnis del pare, i de tants altres com ell, foren profecia. Sonarà una
tonada des les entranyes de cada arbreda, arreu del món, que proclamarà que
l’home ha nascut per ésser lliure; si cal amb l’ajuda de tots els déus o de
tots els dimonis.
Encetada aquesta correspondència a través del vent,
us prometo mare que no tornaré a empedregar-me el fetge per culpa de ningú.
Bata
qui bata, ara és la meua.
Ho
demostraré sobrevivint, sense acceptar ni posar condicions prèvies, tal com m’escriu
en Joan en la darrera carta llarga i concentrada que m’ha pujat l’Anita des de
Perpinyà. He dit concentrada, perquè és inversemblant la quantitat de lletres
que el meu home pot arribar a encabir-hi, per aprofitar fins al darrer bocí de
paper.
