MENTRE HI HA VIDA, HI HA ESPERANÇA

CARTA AL VENT

            Se sol dir per animar a algú que n’està passant una de molt grossa; i és veritat: mentre t’aguantis dret pots resistir. Però ara no es tracta només d’aguantar el xàfec com es pugui, procurant no mullar-se i esperant que escampi el temporal. Aquesta actitud ni és prou digna, ni gaire responsable. Sobretot, quan el xàfec ens ha arreplegat en calçotets, perquè ens varem deixar pispar la roba i la cartera mentre dormíem feliços la mona d’un fals benestar, en un paradís terrenal que, segons els cants de sirena que ens engargamellaven molts polítics, banquers i empresaris, no s’havia d’estroncar mai més. I mentre la mamella rajava, ningú preguntava s’hi es podria pagar la festa, ni si de la festa en gaudia tothom. Perquè quan totes ponien a la majoria, també hi havia una minoria que les passava magres, i aquesta gent no sempre sortia a la foto. És ara, quan s’ha caigut del llit de la bacanal, que la gent s’adona de com és passa de malament fent equilibris per arribar a fi de mes. La primera reacció, esclar, ha estat buscar caps de turc per encolomar-los els morts trobats a l’armari; la segona no pot ser arronsar-se d’espatlles i passar de tot, esperant “el salvador” que ens tregui les castanyes del foc. Mentre hi ha vida, hi ha esperança sempre que no ens quedem de braços plegats.

            Ara bé, si apostem per l’esperança no podem cometre l’error de refer la història intentant retornar al lloc de partida, a cavall del mateix model que ens ha portat pel camí del pedregar. Un sistema basat en el culte al diner i no en el respecte a les persones, no és pas el que ens millorarà la vida o, al menys, el que ens farà més passable l’agonia. Mentre fer-se rics i poderosos sigui l’objectiu de la vida, d’esperança n’hi pot haver poca, ja que no tardaran ni dos minuts a aparèixer trepes, especuladors i entabanadors, que fent-nos jocs de mans i magarrufes ens portaran a l’hort, per tornar-nos a desplomar. Si per cas ens aferrem a l’esperança, per reeixir s’hauria d’apostar fort per les persones, a favor de que la riquesa estigui al servei de les persones i no al contrari; a favor de que al poder s’hi arribi per gestionar bé la riquesa en profit de les persones, i no per treure’n profit personal.

            Els actuals dirigents, no només els de casa nostra, malden per sobreviure a la crisi, com és lògic, sortint-ne el mínim d’escaldats a costa de qui sigui. I a partir d’aquesta constatació pragmàtica es reprodueixen amb tota crueltat les ancestrals diferències entre els austers, rics i espavilats països del nord i els suposadament galifardeus, pobres i ganduls països del sud. Si a nivell europeu aquest panorama es dibuixa cada dia amb més nitidesa, a nivell domèstic l’esquema també es fa palès, per desgràcia, amb el mateix dramàtic mimetisme cínic. A mesura que aquell inicial mercat comú de sis amics s’ha convertit en una penya de quasi trenta membres, les diferències i les enveges afloren amb més perversitat. I quan el nord accepta donar un cop de mà al sud, no és mai desinteressadament. Al contrari, quan més abatuts estan els del sud, més els del nord intenten collar-los. “És llei de vida” – ens resignem, com en tantes altres qüestions, quan no ens interessa esgarrapar la veritat fins al fons, i ens conformem amb frases fetes. No deu ser pas per casualitat que els països grassos del nord financin el seu creixement per sota de l’1 per cent d’interès, mentre que els depauperats països del sud, si volen crèdit per a no morir-se de gana, l’han de pagar al 6 o 7 per cent. I per a més inri, resulta que els prestamistes dels països arruïnats del sud són els països opulents del nord, als quals sembla que no els preocupa gens escanyar els seus creditors. “Ja els hi deixarem més diners per pagar els interessos!” – es justifiquen sense escrúpols.

            Mentre hi hagi vida, hi haurà esperança si som capaços de trencar aquest cercle viciós i, oblidant-nos del diner, establim les persones com a prioritat de la vida. Ja seria un bon símptoma de que s’ha entès la lliçó que, per exemple, la partida destinada a armament s’eliminés de tots els pressupostos i que enlloc d’esmerçar tants esforços en competir per dominar el món, s’aprofundís sense afany de lucre en la investigació de malalties; en l’estudi d’energies renovables; en plans de distribució de recursos perquè els països del tercer món superin per si mateixos les endèmiques bosses de pobresa, aprenent a gestionar el seu futur sense dependre de les almoines o de les sobres... Aquesta és la única esperança que ens queda, no per sortir-nos-en de la crisi, sinó simplement per a sobreviure al virus de la deshumanització que ens ha portat la globalització d’un principi nefast: tant tens, tant vals. És a dir: de l’imperi del diner.