CARTA AL VENT (31/08/24).- ACOLLIR O EXPULSAR

 

Sembla, si fem cas de tota la xerrameca que s’escolta aquests sobre el fenomen de la immigració, com si tota la qüestió es pogués resumir en dues opcions: acollir els immigrants legals o expulsar els il·legals. I per desgràcia la qüestió no és tan simple. A la meva manera de veure, quan un país aposta tota la política immigratòria a acollir, amb els braços oberts i un somriure als llavis, a tots els forasters que creuin les seves fronteres “legalment” abans hauria d’haver fet els deures perquè el bon propòsit de l’acolliment no acabi com el rosari de l’aurora. És a dir: que s’està en disposició d’oferir de forma estable als acollits una feina que els permeti viure sense dependre de subsidis, un lloc on viure dignament a la mesura de les seves possibilitats i l’accés en les mateixes condicions que els natius als serveis bàsics: sanitat i educació.

En el cas d’Espanya en general, inclosa Catalunya mal que ens requi reconèixer-ho, no s’està en condicions de garantir cap d’aquestes condicions inevitables, ni de bon tros. Llavors, ¿com es pot fardar amb tanta banalitat de societat acollidora, si les administracions públiques són incapaces de bastir les infraestructures indispensables per facilitar una política d’acolliment com cal? No entrarem en detalls, perquè en tenim proves davant del nas de que el més calent està a l’aigüera. Potser que des d’aquesta realitat i aplicant-nos una certa dosi de pragmatisme analític no contestem aquesta pregunta: ¿és possible que una part de la immigració legal que no sabem com acollir dignament, acabi caient en mans de l’economia submergida i temptada per la delinqüència?

I pel que fa a la immigració il·legal, és evident que si som tan maldestres per acollir la legal que no queda més remei que l’expulsió, ¿perquè els partits no desen les seves diferències i picabaralles quotidianes per consensuar una política d’Estat que reguli aquest llast tan econòmic com social? Mentre no siguem capaços de posar-nos d’acord tots plegats sobre una qüestió tan penosa, de comú acord amb la Comunitat Europea i amb la Comunitat africana tolerant amb les màfies que trafiquen amb la misèria de la gent, per embarcar refugiats deixats de la mà de tots els déus a jugar-se la vida per un mar traïdor cap un paradís utòpic, tenim mala peça al teler. Punt i apart mereixen els refugiats menors d’edat, que tractem a baqueta des d’unes institucions sense recursos i sobrepassades per l’acumulació de necessitats. Tot plegat, una vergonya i perquè tots els polítics que desbarren cada dia sobre el problema de la immigració sense tocar de peus a terra s’ho facin mirar.     

 

Nota: aquesta reflexió la podeu trobar al blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” simplement entrant-hi des de Google, amb tota comoditat i sense interferències de hackers.         

CARTA AL VENT (29/09/24).- A L’ESCOLA S’ENSENYA. A CASA, S’EDUCA

 

La setmana vinent engegarà el nou curs escolar i no trigaran gaire a renovar-se les endèmiques tensions i controvèrsies que, gairebé des del temps de la picó, enverinen el bon ambient que s’hauria de respirar en el món de la docència. Aquesta reflexió d’avui voldria dedicar-la a una de les polèmiques o debats que, entre d’altres, entretenen acadèmics professionals, opinadors més o menys entesos i a un nombre indeterminat de buscadors de tres peus als gats. Es tracta, ni més ni menys, de la responsabilitat que té l’escola en la creixent mala educació – entesa com a manca d’urbanitat, de civisme i desvergonyiment en general – dels nostres adolescents. Sempre que xerrica la convivència i el civisme, la societat troba adient acusar els mestres de negligir l’ensenyament de bona educació. I una majoria considerable de ciutadans hi estan d’acord en senyalar l’escola com a responsable de la degradació, per exemple, de l’ordre de valors cívics.

Permeteu-me que estigui en total desacord amb semblants opinions, perquè les considero pròpies de miops i carrinclons impresentables que les aplaudeixen simplement per descarregar-se de responsabilitats. Potser que acabem per assumir que a l’escola s’hi va a aprendre i que a casa és on s’ha d’educar la mainada. Els mestres s’haurien de dedicar exclusivament a “ensenyar” i el pares, en canvi, a casa s’haurien d’espellingar per “educar”, començant per donar exemple. De que serveix que a les escoles s’expliqui urbanitat o civisme si a les cases aquestes normes bàsiques no tenen continuïtat?

De les escoles n’ha de sortir gent preparada per guanyar-se la vida el millor possible i per contribuir amb els coneixements adquirits en un reguitzell de matèries tècniques o humanistes a millorar la vida de la comunitat. I des de les cases, els pares tenen l’obligació de “pujar” persones com cal. Ojalà emmirallant-se en l’entorn més immediat! Sóc conscient de que, una vegada més, he escrit una carta al vent. Però seria tan maco que la meva proposició és fes realitat! Imagineu-vos quin món tindríem si realment bons i preparats mestres es dediquessin només a ensenyar les matèries curriculars i de formar persones, en tots els sentits – inclòs el cultural, polític i el religiós - se’n responsabilitzessin només les famílies. Potser també s’acabarien les acusacions de titllar d’escola d’adoctrinament.     

 

CARTA AL VENT (28/09/24) - VIURE AMB L'AI AL COR NO ÉS VIURE

 

No sé pas des d'ençà quant, però sospito que des que el món és món, o almenys des que els mortals es deixaren sodomitzar per l’encanteri "de manar", varen descobrir que la por indiscriminada i ben dosificada era una eina perfecte per sotmetre adversaris en potència i, en general, a tothom que fes nosa. Sense necessitat de vessar sang ni de trinxar-ho tot. La por, en abstracte, els déus o els dimonis que es disputen des del principi de tot plegat el poder, van descobrir que tenir la gent amb un ai al cos era la manera més pràctica, sibil·lina i il·lustrada de collar, bandejar i domesticar a qui calgui, sense necessitat d'embrutar-se les mans. Viure esborronats per quelcom tan indefinit com “allò que ens pugui passar” si no fem bondat, per exemple, ha estat la recepta més emprada des del poder per “fer creure” els rebecs o tebis ciutadans, amb la col·laboració inexplicable, esclar, de l’establishment que jo definiria com una colla d’esquizofrèniques ànimes de càntir, incapaces de plantar cara a les coaccions o suborns a còpia de força de voluntat i sentit comú, si res més no per “fer valdre” la seva opinió discrepant.

 

L’establishment complaent i permissiu amb els que manen, siguin del color que siguin mentre remenin les cireres i permetin arreplegar les engrunes dels festins, ha sabut aprofitar-se, amb pocs remordiments i sense cap escrúpol, de l’espantall de "la por" per mantenir els pobres d’esperit de tota mena, esclafats sota les seves botes dels aprofitats. No calia treure el bastó, sempre mal vist, quan la pressió social, moral, legal i, sobretot, religiosa fa la seva feina a base de normes, reglaments, sentències o simples manuals de bones costums, dictades des del cau d’un invisible i misteriós posseïdor la “l’autoritat superior”, pesa com una llosa sobre els esporuguits i estronca tant la crítica militant com la simple dissidència passiva. I com que en la majoria de les vegades, a la sensació de "por" l’acompanyen preocupacions que fan trontollar la confiança en la seguretat i l'eficàcia de les institucions que han de garantir els drets de la societat que més ho passa magre i se sent indefensa, cada vegada hi ha més gent acollonida, que s’agafa per les parets a la mínima, saturada d’ansiolítics per dormir i sobreviure a la basarda induïda interessadament des de les xarxes socials.

 

No es tracta de cap teoria de la conspiració creure que hi ha "intel·ligències" normals i artificials a sou del poder, que es cuiden de greixar l’abocament constant a les xarxes de brames  pertorbadores i catastròfiques. Els poderosos s’han fet gegants aplicant el principi de que "la por guarda la vinya", i per tant treuen a passejar espantalls com la immigració, les pandèmies, el canvi climàtic, la pobresa, l’atur, la soledat no volguda i, darrerament, l'amenaça d'una "intel·ligència artificial", que ningú sap en que consisteix però que es fa servir a tall "d'home del sac"... Per tot això i per moltes altres raons, hauríem de superar les pors i no resignar-nos a viure sempre amb un ai al cor. El problema és com ho aconseguirem?  Com educarem, per exemple, els aprenents de ciutadans en l’esperit empíric de la “força de voluntat” per pensar i actuar amb sentit comú? Perquè, en definitiva, tothom en sap de donar consells, però qui li posa el cascavell al gat?

 

CARTA AL VENT (13).- NI INJURIES NI BRAMES, SIMPLES CALUMNIES

             Els que no troben res millor per entretenir-se que fer córrer mentides a traves de les xarxes socials, no tenen perdó de Déu pel sol fet de perdre el temps amb aquestes ximpleries. Però, si a més a més ho fan emparant-se en l’anonimat és un símptoma clar de coquinesa i si, per postres, en són conscients de que les mentides que escampen poden fer molt de mal a gent que no s'ho mereix, o si precisament les fan córrer expressament les barbaritats que s'inventen per fer mal, ja no podem parlar d’ocurrències de trapelles descarats sinó d'autentiques males besties.  Tanmateix, no es tracta allò que fan córrer d’injúries ni de brames sense fonament sinó d’autèntiques calumnies, condemnades com un pecat per totes les doctrines religioses o com un delicte per tots els codis penals. Quan algú que ha nascut persona i pensa tenir el dret a considerar-se’n, és capaç de caure tan baix en l’escala dels valors morals i ètics, la societat té tot el dret a acusar aquests individus d'ésser unes males bèsties que es "realitzen"destil·lant odi. Qui té estomac per mentir descaradament, per falsejar la veritat sense cap escrúpol ni compte pels efectes colaterals dels seus comentari, sobretot, enginyant-se-les perquè la fal·làcia inventada s’escampi escandalosa i indiscriminadament, i s’esborrona com si es tractés d’un orgasme quan més gros és el rebombori creat, no hauríem ni de perdre el temps deixant-lo beneficiar de les garanties legals que emparen els pressumptes delinqüents: qui sembra odi voluntàriament, sigui encegat per doctrines esbiaixades o perquè és un tarat mental de naixement, a d'anar de pet a la cangrí perquè purgui la seva maldat fins que depuri el verí que porta al cor. No cal que posi exemples de l’odi que circula a dojo per les xarxes socials des de fa un quan temps, però deixeu-me dir que en la meva opinió  tan tarats són els que escriuen la calumnia com els que l’escampen reproduint-la com si es tractés d'un entreteniment. Cada dia que passa més merda s'aboca a les xarxes socials amb total impunitat, a tot arreu del  món. I qui la diu més grossa té premi i es recompensat augmentant el reguitzell de monstres en potència. Evidentment, aquesta carta al vent es perdrà com tantes altres sense destinatari concret, però almenys hauré buidat la mala llet que m’envaeix quan observo fins a quin punt hi ha males bèsties que tenen fetge per embolicar la troca, sense control ni aturador.

CARTA AL VENT (12).- COBRAR PER NO FER LA FEINA

             Ja sé que molts poden titllar de demagògica aquesta reflexió d’avui, però, francament, en un món tan materialista com el que vivim, en que tothom està pendent de la pela i en el qual resulta que tot té un preu, fins i tot els impossibles, crec que per acabar amb la mandra de prendre decisions que s’han de prendre per obligació contractual, la millor política consistiria en tallar l’aixeta de la pasta gansa, advertint que qui no faci la feina compromesa no cobrarà un ral fins que no s’espavili. Llamp me mau!, ja veuríeu com s’acabaria tanta mandanga i tothom aniria a la idea. Per exemple, s’acabaria la patxoca dels polítics que, un cop asseguts a l’escó del respectiu Parlament o a la cadira del seu Ajuntament, fastiguejen la paciència i la bona fe dels  ciutadans que malden perquè es posin a governar, complint i desenvolupant les promeses electorals amb que varen escalfar les braguetes des dels mítings. O potser també es traurien la son de les orelles aquests parell de dotzenes de “juristes de reconegut prestigi”, designats pels partits polítics per asseure`s al Consell del Poder Judicial i desencallar una administració de justícia que fa fàstic, que es toquen els ous enlloc de posar-se a fer la feina, perquè són incapaços de posar-se d’acord per designar qui dels membres del Consell ha de presidir-lo. Es veu que si no troben president, aquella colla de ganduls no es posaran a fer la seva feina, ni mouran un paper perquè els ciutadans gaudeixin d’una justícia com Déu mana. Doncs que se’ls suspengui de sou mentre no es guanyin les garrofes! Si no són capaços de fer la seva feina, que no segueixin xopant de la mamella! Vet-aquí la solució de tanta barra i escarni a la  ciutadania! 

CARTA AL VENT (11).- NO ET POTS RENDIR

 

            Si afluixes, si et dones per la pell ja has begut aigua, siguin quins siguin els problemes que t’entrebanquen. Entre d’altres raons, perquè la majoria de vegades si t’hi fixes i no bades caçant mosques o perdent el temps lamentant la teva mala sort, t’adonaràs que la majoria dels entrebancs amb que et trobes no són més que paranys parats expressament per fer-te caure. Mentre remenis la cua o, com deia aquell, pensis és que estàs viu i, també com deia aquell altre, dementre hi ha vida hi ha esperança. Això sí, si no et quedes plegat de mans posant com un enze sense sang a les venes l’altra galta, perquè mentre et resignis a fer el paper de bleda assolellada, de cancalletes te’n trobaràs i ten posaran a grapats. Tanmateix, tingueu-ho present, el problema principal de tot plegat no són els pals a la roda que et parin competidors que no saben jugar net, mig amics envejosos de que les coses et vagin bé, malxinats compulsius que actuen com actuen per pura malicia espontània, sinó les teranyines i els embolics que embastis al teu coco a base de preocupacions malaltisses, descoratjaments injustificats i absurds propis d’un cagadubtes més que no pas d’algú amb criteri. Però, per de molt grosses que en sentis o et passin, per molt que ens angoixin i enverinin el cervell les notícies més o menys tòxiques, abocades indiscriminadament a qualsevol auditori, sovint pel broc gros i sense ni una unça de seny, no tenim dret a abaixar els braços i deixar-nos anar com si fóssim un pellissot sense ànima ni sentiments, perquè això és el que volen els que viuen de puta mare atiant pors i malastrugances. Pensa que l’única cosa que dona sentit a la vida de les persones, és no acollonir-se a les primeres de canvi i plantar cara. I no cal pas que et disfressis d’herois o de màrtir, simplement n’hi haurà prou que siguis com ets cada dia, des que et despertes cada mati fins que et poses al llit. Sobreviure dempeus el major temps possible no hauria de considerar-se un heroisme sinó una cosa normal.     

 

CARTA AL VENT (10).- MALGRAT TOT, LA DEMOCRÀCIA TÉ UNA MALA SALUT DE FERRO

 

            Sort n’hi ha, perquè de vegades l’esperit democràtic arriba a les últimes i si no fot un pet com un gla és ben bé de xamba, potser per intervenció de vés a saber si fruit d’una conspiració astral. O sigui, de pura carambola; encara que no sempre en surti ben parada la democràcia de les patacades i, a vegades, tot i que aparentment hagi recuperat l’alè amb la cara de pomes agres ja paga. És molt possible que quan en aquells temps reculats d’Atenes, en que els anomenats filòsofs van emprar per primera vegada aquell mot màgic, democràcia, per a referir-se a un sistema de governar els pobles allunyat del repertori d’autarquies, monarquies o dictadures que estaven de moda, el canvi de rumb proposat encantés els que reclamaven igualtat i llibertat per avançar com a gent civilitzada. Però l’escenari bastit i predicat pels pensadors miratge no va durar pas gaire sense fer-se uns i altres trampes al solitari i enterbolir el miratge de bon govern pel poble. I de seguida van descolorir-se i adulterar-se aquell panorama idíl·lic degut a que  dels seus mateixos promotors van aprendre a tirar-hi pedres en contra, amagant la mà perquè no fos dit que eren una colla de caragirats i engalipadors. I així s’ha anat mantenint fins avui com a una democràcia imperfecta a empentes i rodolons, degenerant l’original més en “un concepte” acadèmic i teòric que no pas com un “exemple” pràctic de convivència i respecte ciutadà. No obstant això, però, una immensa quantitat de persones de tot món no volen renunciar a aixoplugar-s’hi sota aquest paraigua meravellós, malgrat saber-lo adulterat. Inclús aquells que comparteixen caricatures democràtiques, s’hi adapten sense escarafalls encara que la caricatura sigui escandalosa i aberrant. Sense anar més lluny, el dictador Franco va institucionalitzar com a “democràcia orgànica”, un regim que no n’era més que un escandalós i vergonyant escarni. I des dels russos fins als xinesos, passant per tants i tants demòcrates de pacotilla, n’hi ha molts que pensen que per ésser estats democràtics n’hi ha prou permetent de tant en tant i “a la seva manera”, consultes electorals manipulades sense manies pels pallassos de la democràcia ben entesa.       

CARTA AL VENT (9).- VIURE AMB LA POR AL COS, NO ÉS VIURE

 

            No sé pas des d'ençà quant, però sospito que des que el món és món, o almenys des que els mortals es deixaren sodomitzar per l’encanteri "de manar", varen descobrir que la por indiscriminada ben dossificada era una eina perfecte per sotmetre adversaris i, en general, a tothom que fa nosa, sense necessitat de vessar sang ni de trinxar-ho tot. La por, en abstracte, els déus o els dimonis que es disputen des del principi de tot plegat el poder, van descobrir que tenir la gent amb un ai al cos era la manera més pràctica, a més de la  més sibil·lina i il.lustrada de collar, apartar i domesticar a qui calgui, sense necessitat d'embrutar-se les mans. Viure esborronats per quelcom tan indefinit com “allò que ens pugui passar” si no fem bondat, per exemple, ha estat la recepta més emprada per “fer creure” els rebels o tebis parroquians, amb la col·laboració inexplicable, esclar, de l’esquizofrènia espontània d’unes quantes ànimes de càntir incapaces de plantar cara a les pressions a còpia de força de voluntat, si res més no per “fer-se valdre” com a ciutadans. L’establishment complaent i permissiu amb els que manen, siguin del color que siguin mentre remenin les cireres, ha sabut aprofitar-se, sense massa remordiments i cap escrùpol, de "la por" per mantenir els pobres d'espèrit de tota mena esclafats sota les seves botes dels aprofitats. No cal treure el bastó, sempre mal vist, quan la pressió social, moral, legals i, sobretot, religiosa fa la seva feina a base de “normes”, “manaments”, sentències i simples “bones costums”, dictades des del cau d’un sovint invisible i sempre misteriós “ésser superior”, pesa com una llosa sobre les voluntats i estronca tant la crítica aferrissada com la simple disidència passiva. I com que en la majoria de les vegades, a la sensació de "por" l’acompanyen preocupacions que fan trontollar la confiança en la seguretat i l'eficàcia de les institucions que han de garantitzar els drets de la societat que més ho passa magre i se sent indefensa, cada vegada hi ha més gent acollonida, que s’agafa per les parets a la mínima, saturada d'ansiolìtics per dormir i sobreviure a la basarda induida interessadament des de les xarxes socials. No es tracta de cap teoria de la cospiració creure que hi ha "inteligències" a sou del poder, que es cuiden de greixar el flux intermitent de brames  pertorbadores i catastròfiques. Els poderosos han crescut sota el principi de que "la por guarda la vinya", i per tant treuen a passejar espantalls com la immigració, les pandèmies, el canvi climàtic, la pobresa, l’atur, la soledat no volguda i, darrerament, l'amenaça d'una "intel·ligència artificial", que ningú sap en que consisteix però que es fa servir a tall "d'home del sac"... Per tot això i per moltes altres raons hauríem de superar les pors i no resignar-nos a viure sempre amb un ai al cor. El problema és com s'aconsegueix? Com s’eduquen els ciutadans adeqüadament i es basteix aquest concepte empíric de la “força de voluntat”? El problema, en definitiva, és que tothom en sap de donar consells...                  

CARTA AL VENT (8).- DESPRÉS DE LLEGIR PONSATI, SOSPITO DE PUIGDEMONT

 

           Francament, després de llegir l’embastat de memòries “Molts o Ningú”, escrit per Clara Ponsatí, exactament la segona part del llibre, des de les planes 43 a la 78, dedicada a reflexionar sobre l’anomenat “procés”, i les jugades de Puigdemont en la partida política entaulada entre Catalunya i Espanya en aquella època, em desvetllà no només la curiositat sinó que em confirmà les meves sospites intuïtives sobre determinades estratègies i moviments de fitxa al tauler. Ponsatí procura no enlluernar el lector del seu testimoni amb les freqüents hipèrboles emmascarades de patriotisme  que embolcallaven els relats oficials sobiranistes, en els quals sovint l’èpica s’imposava en la parròquia fidel massa descaradament a la realitat. La quasi mítica fe que tenien els ciutadans ilusionats en la capacitat de lideratge i de carisma polític de l’expresident i tota la seva cort, per exemple, se m’ha esbocinat després de llegir la descripció que en fa de tot plegat, des d’un privilegiat observatori entre bambolines mateix, una observadora impenitent i insubornable, de la categoria intel·lectual de Clara Ponsatí. Les seves reflexions les va escriure a les poques hores d’ésser convidada a formar part, per sorpresa i per exigències estétiques i paritàries, del govern de la Generalitat. Pocs dies abans de fer el ridícul després del coitus interruptus d'una declaració unilateral d'independència, delatora d'una més que vergonyosa impotencia patològica dels aprenents de pares. Llavors, Ponsatí va escriure sobre en Puigdemont: “...és un home difícil de descriure. No es comunica gaire. No pregunta. És un tio astut. El president no va acabar els estudis universitaris, però això no li ha impedit ser una persona culta. Molt culta. Té al cap la cultura catalana amb precisió; ho ha llegit tot. I segueix llegint. Puigdemont parla molt bé. Molt. Té una habilitat dialèctica brutal. Quan fa discursos, tu te l’escoltes i penses: ”Bravo!”. Però quan passa un temps i et preguntes: “Què ha dit?”, no sempre tens clara la resposta. El discurs llisca tan bé que et despista i et deixa sense saber del tot què està proposant. És l’estil dels aforismes Puigdemont, sentencies ben lligades, piulades incisives, que encerten el diagnòstic del moment i sintonitzen de ple amb la intuïció popular. Parlar bé és un gran do, per a un polític. Però bastir una estratègia i exercir un lideratge demana més que carisma, intuïció i comunicació; requereix treballar en equip, triar bons col·laboradors, confiar-hi, delegar i fer seguiment i, sobretot, requereix decidir, i manar... Jo, en Puigdemont president de la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord. I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees. Davant d’una situació imprevisible, el primer que cal és que la gent pensi. I això no ho teníem... Em va semblar que tot el que, per lògica, hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència, no es veia per enlloc...”

            Us recomano recrear-vos-hi, doncs, en aquest testimoni de Clara Ponsatí, ja que no es tracta de cap esvalotada, hiperventilada o indocumentada criatura oportunista o sensacionalista. La Ponsatí no té pèls a la llengua, de ben segur, però al revés d’altres polítics o personatges públics que parlen pels colzes a la primera oportunitat de trobar qui se'ls escolti, ella abans de badar la boca, pensa i rumia el què i el com dirà les coses. Avui que tothom va de bòlit especulant sobre la tornada mediàtica i potser esperpéntica d'un Puigdemont a contrapeu de la realitat, potser disfressat d’oracle, de mesies o de salvador de la pàtria, a l’empara d'una claca tòxica que li alimenta i aplaudeix les seves perilloses derivades polítiques delirants, molts patim sospitant que el seu retorn amb calçador, enlloc de contribuir a refradar l'ambient polític enrarit i atemperar la crispació, en facilitar un govern que es posi a treballar d'una vegada en benefici del pobre poble estomacac, serveixi només per fer més trencadissa entre el sobiranisme militant i les diverses sensibilitats colaterals. En qualsevol cas, la seva aposta per rebutjar la investidura del botifler Salvador Illa, abocant el país a una repetició electoral, a part de no respectar el principi democràtic de que els socialistes varen derrotar l'independentisme en les darreres eleccions, no engresca ningú que tingui un dit de front aquesta falornia de tornar a votar, i només li compren a Puigdemont quatre iluminats que somnien girar la truita fent volar coloms. Però. esclar, com cridava al vent ahir, el problema de tot plegat rau en que en ple deliri tota aquesta trepa ha llencat a la bassa el poc sentit comú que ens cal tots per sobreviure a la misèria de la classe política que "okupa" i menysprea la democràcia.