NO TROBEU QUE ALS CORRUPTES SE’LS HI DONEN MASSA FACILITATS?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 febrer 2017)

● NO TROBEU QUE ALS CORRUPTES SE’LS HI DONEN MASSA FACILITATS?.- A aquest país n’hi devia haver molts que se la decantaven, a l’hora de controlar que cap “servidor públic” - sobretot els de dalt -, posessin la mà a la caixa o fessin jocs de mans amb proveïdors i contractistes, al contrari del que passa amb els petits xoriços que són enxampats a la primera, quan algú es proposa fer net. ¿O és que amb els que gaudeixen de rectoria i tiben dels pressupostos de l’Estat, se’ls hi suposa que en matèria d’honradesa estan per sobre del bé i del mal, fins al punt que les  claus de la caixa forta es poden descuidar per tot arreu, sense por que la deixin escurada si tantes facilitats se’ls hi donen? Per exemple, no pot ser que paios que no tenien més ingressos que els derivats de la política, estalviessin uns quants milions d’euros, els portessin a pasturar per Suïssa, Luxemburg o Andorra, i ningú del seu entorn professional, polític o familiar en tingués la més mínima idea, ni trobés sospitós el tren de vida que portaven. Perquè una de dos, o els controladors de la gestió pública passaven llargues temporades de conjuntivitis aguda que els hi enterbolia la vista, o és que els encarregats de tenir els ulls ben oberts els entrellucaven ja que  també sucaven el melindro a la xocolata de comissions i suborns.

Ja sé que quan es parla de corrupció a l’administració pública, tant li fa dir com no dir; ja que els presumptes delinqüents són disculpats i emparats - fins que no es podia més perquè la merda feia massa pudor -, per la seva família política que també devia reclamar el seu dret a cuixa. I no deixa de ser curiós que en tots els casos d’enriquiment sospitós que s’han descobert, i que estan morint-se de fàstic entretinguts per mil tracamanyes jurídiques als jutjats, cap de les corrupteles s’hagués pogut desenvolupar sense la col•laboració necessària de comparses, per activa o passiva, des de la pròpia família, el cercle íntim d’amistats polítiques i, sobretot, dels que havien de vetllar, per obligació, que els números de la contractació pública quadressin al cèntim. Els que en funció de les seves responsabilitats públiques, per molt alt que fos el càrrec, s’untaven els dits amb mil tracamanyes refiant-se de la impunitat que dóna tenir la paella pel mànec, en teoria estaven sotmesos a minucioses inspeccions, auditories i tribunals de comptes. Aleshores, què dimonis fallava perquè es poguessin estafar tants ciutadans de forma continuada, sense que es disparés cap alarma?

Ahir mateix, l’antic governador del Banc d’Espanya ha estat imputat pel jutge – compte!, amb l’oposició de la Fiscalia – per haver "passat" dels informes dels inspectors interns d’aquesta Institució, els quals desaconsellaven autoritzar la sortida de Bankia a Borsa, avisant que era un bluf financer que arrossegaria la banca espanyola i la Hisenda Pública a una ensulsiada sense precedents, com així ha estat, de que trigaríem generacions senceres a refer-nos-en. És inevitable, doncs, que els ciutadans davant tanta poca vergonya ens preguntem dues coses: primera, per què s’ha tardat anys en obligar a comparèixer davant la justícia al senyor Fernàndez Ordoñez? I, en segon lloc, si entre ell, en Rato i tots els altres pillastres o ineptes col•laboradors necessaris es tornarà fins a l’últim cèntim tot el perjudici patrimonial als ciutadans i si a tota aquesta patuleia la veurem algun dia passant la nit en un caixer, o anant a menjar un plat de sopa a Caritas, com els hi passa a molts dels pelacanyes que per culpa de tants xoriços de camisa blanca s’han arruïnat? I com s’explica que al pillastre d’en Barcenas, fins no fa pas gaire els seus companys de partit li riguessin les gràcies, i no paressin de conspirar fins carregar-se la carrera del jutge Garzón, que el tenia ben amorrat pel ganyot? I què us sembla l’amnèsia i la supina ignorància de totes les dones dels fantasmes – des d’una exministre com Mato a una Infanta reial –, que se’n renten les mans dels Jaguards, Palauets i comptes corrents a l’estranger, que manegaven els seus conjugues sense que les pobres infelices en sabessin res? Què ens prenen per imbécils?.