PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 1 febrer 2017)
● LA XENOFÒBIA S’ESCAMPA COM UNA TACA D’OLI. N’HI HA PROU AMB
MANIFESTAR-SE? (1ª part).- Cada vegada que envaeixen societats més o menys
aburgesades d’Occident, colles de refugiats que fugen de les guerres, les
repressions o les misèries de casa seva, desperten alarma, rebuig i, fins i
tot, fastig i odi, en part d'aquestes societats on busquen asil, atrets pel seu
benestar i nivell de vida. Inclús dintre societats que temps enrere estaven
predisposades a acollir persones derrotades i arruïnades física i psíquicament
– no sempre per oferir-los una segona oportunitat, sinó més aviat per
aprofitar-se’n com a força de treball barata, diguem-ho clar -, va a l’alça un
sentiment de basarda o de por envers els forasters, als quals veuen com una
amenaça. En la mesura que aquest sentiment es nota, comencen a escoltar-se
acusacions de xenofòbia procedents de sectors defensors dels drets humans,
mentre els acusats repliquen indignats negant que en siguin, de xenòfobs.
“Nosaltres no ho som així” – protesten, però més que res perquè el mot “xenòfob”
el consideren un insult i els emprenya que puguin trobar-se'n mostres en el seu
tarannà. Precisament, perquè serveixi de base a la reflexió que entre avui i
demà us proposo de fer, m’ha semblat adient escenificar un dels molts comentaris
que es poden trobar a Internet tot sovint, els quals resumeixen, en poques paraules,
els prejudicis que la immigració indiscriminada es perceben des del carrer
estant, per part de persones que no són més bones ni més dolentes que qualsevol
de nosaltres i que potser fins i tot tenim de veïns.
“- Votaré el partit que defensi als catalans i a Catalunya dels invasors.
- Jo també, a la merda el bonisme.
- No siguis xenòfob, per l’amor de Déu! On has endreçat l’humanisme?
- D’acollir milers i milers d'estrangers amb tot pagat i amb els nostres
diners, d’això se’n diu humanisme ?
- Una cosa es certa, la nostra capacitat d’acollida es limitada. I, d’altra
banda, qui controla i orienta els fluxos de refugiats, no seran els nostres
enemics? I això que dic no és xenofòbia!
- Ah! no?
- Clar que no, és una simple qüestió de sobirania!
- D’acord! Jo votaré qui no es comprometi a acollir gent de altres
procedències per sempre més. Quan facin falta, que vinguin; però quan s´acabi
la seva feina, doncs que torni´n d´allà on van venir, abans de que anem a
l’atur siguem nosaltres.
- i com els convidaràs a sortir?
- Al Canadà, Austràlia i d'altres països hi ha una cosa que se'n diu
visats. Si no tens feina, no es renoven.
- Pregunta't qui té xenofòbia. I pregunta't també qui no s'integra i busca
la provocació amb qui els ha acollit. Fa uns quants anys que hi volten
musulmans per casa nostra, però al principi s’integraven, i no veies gaires
nicabs i encara menys una dona amb burca, que no sabies ni de què et parlaven.
Tota aquesta “normalitat” va acabar amb l’arribada dels imans, o no?
-Si, si, pregunta, pregunta...
- Es pot demanar integració als nouvinguts? Podem imaginar com ens
tractarien si haguéssim de refugiar-nos als seus països?
- Es curiosa la síndrome d'Estocolm que patim. Hem estat sota la bota
espanyola - encara hi som - amb totes les seves imposicions, prohibicions i
menysteniments cap a la nostra història, cultura i llengua. I ara resulta que
fa quatre dies venen d'una cultura completament allunyada de la nostra i qui
s’hi ha d'adaptar som nosaltres, no sigui cas que reivindicar una cultura
catalana a Catalunya sigui de gent dolenta, perversa i insolidària.
- Jo ja n’estic fins al cap d’amunt de totes aquestes bestieses!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada