EN NOM DEL POBLE, PERÒ DE QUIN POBLE?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 febrer 2017)

● EN NOM DEL POBLE, PERÒ DE QUIN POBLE?.- Aquest cap de setmana sobretot, però des de sempre, els polítics de tota mena de plomatge tenen la mania de parlar en nom del poble en abstracte i amb caràcter general, encara que estrictament parlant només representin els seus votants, sigui quin sigui el percentatge respecte del total de ciutadans que formen el pobre en concret i real. Per tant, malgrat no parin de posar-se el poble a la boca, cap aclareix que cadascú es refereix només a un bocí de poble en particular, malgrat sembli el contrari per la vehemència que parlen. Jo reconec que, en ple embalament atribuint-se una representació més ampla de la que poden acreditar, fa mandra sincerar-se i despullar-se de tots els avals populars que no els hi corresponen. És un concepte, aquest de “poble”, que està carregat de connotacions diverses i d’interpretacions contraposades. No és fàcil posar-lo sobre la taula i dissecar-lo tranquil•lament, car és un fenomen viu, dinàmic, canviant, a voltes contradictori i sempre propens a la manipulació.

No és fàcil, ho reconec, si es mira l’assumpte com alguns espavilats pretenen, des del punt de vista que el poble - independent de amb quines companyies s’acomboï i en quines parròquies trascoli la doctrina - s’entortolliga amb la mateixa bandera. Però aquesta argumentació és una fal•làcia, un sofisma, perquè tots els polítics tenen un comú denominador: les Banderes, les Lleis i Constitucions i les Institucions democràtiques que configuren allò que identifica un poble, no obstant cap polític, per “popular” que es cregui, pot atribuir-se l’honor de parlar en nom del conjunt del poble, llevat potser els caps d’Estat que, per cert, són els que menys utilitzen aquest privilegi. Si la resta de polítics només poden parlar en nom dels seus parroquians, tenint en compte aquesta veritat de pissarrí convindria que més d’un d’aquest que fan servir “el nom del poble” indegudament, fessin una cura d’humilitat i toquessin de peus a terra.

A la meva manera de veure, el quid de la qüestió es que “el poble autèntic” és el que es retrata i configura a les urnes votant, no el que els polítics diuen que representen, des d'uns escons sovint enterbolits per conveniències i servituds a vegades poc edificants. Si en democràcia la regla de joc que s’hauria de respectar de totes totes, per damunt de qualsevol altra consideració, és la que ha beneit les urnes, ¿com poden dir que representen el poble els que no li’n fan cas gairebé mai fora dels mítings, on fan veure que se l’escoltin amb ulls oberts com mussols, o els que el donen pel sac sense escrúpols ni vergonya incomplint programes i promeses electorals, com si donessin per fet que “el poble” ja hi compta que a l’hora de posar-les a la pràctica son paper mullat? Fins aquí, és possible que em doneu la raó i ja ho podríem deixar estar en aquest punt, i tots contents. Però vet-aquí que quan el lògic seria que els polítics que escarneixen el poble, mai més haurien de ser dignes de rebre el seu vot, arriben les següents eleccions i resulta que el poble escarnit i manipulat continua fent-los confiança com si fos mesell. Com es paeix aquesta realitat contra natura? A mi, francament, aquestes incongruències populars em trenquen tots els esquemes democràtics, i començo a entendre perquè algú va sentenciar allò de que cada poble té els governants que es mereix.