FINS QUAN PERMETREM QUE ELS POLITICS POTINEGIN LES PENSIONS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 22 febrer 2017)

● FINS QUAN PERMETREM QUE ELS POLITICS POTINEGIN LES PENSIONS?.- A mesura que s’escura el fons de reserva, sovintegen les lamentacions dels polítics de color blanc per com els de color negre han gestionat aquest assumpte de les pensions, sense aportar cap solució raonada i sostenible. Per tant, potser que els uns i els altres deixin de potinejar més els drets adquirits dels pensionistes actuals i les perspectives dels pensionistes de demà; perquè aquesta qüestió de les pensions, francament, és massa delicada perquè la facin servir els polítics com a moneda de canvi electoral, pretenent sumar vots en base a atiar la por i la inseguretat dels vells envers el seu futur o, pel broc gros, prometent l’oro i el moro, refiant-se del vent per endur-se’n els mirallets temeraris. A la meva manera de veure, doncs, només hi ha tres lectures possibles de la situació:

a)- LA DELS PENSIONISTES ACTUALS.- Tota la gent inclosa en aquest col•lectiu ha meritat, després d’anys d’escrupolosa cotització obligatòria, el dret a percebre una pensió inicial calculada en funció d’una base reguladora referida a un període determinat de dies d’alta, regularitzada automàticament amb l’IPC, per a no veure retallat el poder adquisitiu amb la inflació. Aquesta regla de joc constitueix un dret sagrat, que l’Estat hauria de trencar-se les banyes per a mantenir inviolat. Totes les alternatives a unes regles de joc tan clares, són difícils d’entomar perquè el reglament que atorga drets inequívocs no es pot manipular a mitja partida, mentre aquesta duri. Per tant, ni és de rebuda congelar al tipus del 0,25% les futures revaluacions, ni es pot especular amb revaluar només les pensions mínimes, com alguns capsigranys del govern han fet córrer, ja que el dret adquirit es convertiria en una almoina per a uns i en un greuge per a uns altres. O és que els que van cotitzar més no tenen dret a gaudir de la pensió que els correspon, per a mantenir, amb tota justícia, la vellesa decent que es varen guanyar?

b)- LA DELS QUE CAUSARAN DRET A PENSIÓ A MIG TERMINI.- Aquest col•lectiu es troba en la mateixa situació que l’anterior, en quan a càlcul de la quantia inicial de la pensió i al dret a revaluació que neutralitzi la infracció. En conseqüència, tant en el cas a) com en el b), mentre no sigui possible equilibrar el pressupost en base als ingressos per cotitzacions – allargant l’edat d’accés a la jubilació o creant llocs de treball que no siguin precaris i mal pagats - ,serà necessari recórrer temporalment als pressupostos generals de l’Estat via impostos, per assumir el dèficit.

c)- LA DELS PENSIONISTES A LLARG TERMINI.- Aquí sí que hi ha camp per córrer, però amb la finalitat d’arribar a establir unes noves regles de joc, per consens no per imposició d’una majoria escarransida. Que es fixi l’edat de jubilació, la forma de càlcul, les cotitzacions públiques i les aportacions privades a fons de pensions... El que es vulgui. Però posant-se a treballar des d’ara mateix amb els cinc sentits, no marejant la perdiu pensant que qui dies passa anys empeny, o que el darrer ja tancarà la porta i apagarà el llum.

Resumint: reformar les regles de joc de les pensions públiques de cara al futur, és una obligació dels polítics, perquè els treballadors de menys de quaranta anys avui, demà tinguin clar com s’han de preparar per tenir una pensió que els permeti una vellesa digne. En canvi, que deixin de potinejar les regles de joc establertes fins ara i que procurin proveir els recursos perquè aquella jubilació digna, per la qual han estat i estant cotitzant els ja jubilats i els que ho faran en els propers vint anys, estigui ben garantida sobre la base que la prioritat dels governants ha de ser el benestar de les persones, amb l’ajuda d’una política fiscal eficaç, imaginativa i progressiva.