Follow by Email

dimarts, 1 de novembre de 2016

TOTS PENDENTS DEL TELÈFON, UN MISSATGER MÉS DISCRET QUE EL MOTORISTA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 1 de novembre 2016)

● TOTS PENDENTS DEL TELÈFON, UN MISSATGER MÉS DISCRET QUE EL MOTORISTA.- El nomenament o defenestració de ministres-titelles en època del dictador, segons la llegenda urbana inevitablement venia precedida per l’aparició d’un motorista a casa del beneït pel dit de Franco o fulminat pel braç incorrupte de Santa Teresa. En Franco aquestes coses protocol•làries les brodava, convençut que quan es mana a la brava una mica de formes tenen la seva importància per guardar la vinya; però estic per assegurar que el seu paisà gallec, en Rajoy, és molt capaç de superar-lo. Els periodistes sedassers de l’època feien guàrdia a la porta del Pardo disposats a seguir tots els motoristes que sortien cap a Madrid, i perquè no se’ls en escapés ni un els reporters – la majoria homes i becaris - es repartien la feina i anaven a mitges amb els resultats. Per aquesta raó, les especulacions que feien alguns diaris sobre noms concrets eren molt entre línies, i en una mena de sofregit dialèctic que per entendre’l s’havia d’estar poc o molt entrenat. Quan el que feia i desfeia governs fou en Felipe, normalment les travesses l’encertaven sempre la moguda, i no només a causa de la clarividència dels redactors de nacional, sinó gràcies a que en l’entorn socialista sempre hi havia “goles profundes” disposades a fer favors als periodistes a canvi de bon tracte. En època de l’Aznar, sobretot en la primera legislatura, va semblar que la discreció i la reserva tornarien a presidir les relacions entre Montcloa i premsa, però a partir de la primera remodelació de govern ja es va comprovar que l’entorn dels populars era una espècie de can pixa rellisca, i les confidències pràcticament es feien gratis. En Rajoy, en canvi, tot ho fa en clau gallega: mai se sap del cert si puja o baixa, ni dóna pistes que no acabin sent una broma o un parany.


Malgrat això, des d’ahir gairebé tots els diaris – els de paper i els digitals – que no volen perdre pistonada aventuren combinacions ministerials fent servir la lògica o disparant a cegues, i si l’encerten l’endevinen. Els que l’encertin, cosa que crec poc probable, ens ho refregaran pel nas una setmana seguida; i els que no l’endevinin en donaran la culpa a la sornegueria d’un president que s’ho passa bomba jugant a una imprevisió calculada i, en alguns casos, una mica perversa i tot amb els que ha hagut d’agrair els serveis prestats. Els que el coneixen, al president, diuen que com a gallec genuí prefereix les benvingudes efusives i no sap quina cara posar en els acomiadaments. Des de Catalunya, malgrat el discurs políticament correcte sigui assegurar que nosaltres en passem de tot el que fan a Madrid, la veritat sigui dita hi ha més ciutadans catalans dels que pensem que estan pendents de la composició dels ministeris per fer-ne una lectura de les intencions del govern central respecte de la patata calenta que li té a punt el Parlament. Fa quatre dies vaig escriure que em semblava hi haurien signes de distensió, per com repetien la cançó apresa alguns lloros populars; però una cosa és el que es diu que pot passar i una altra són els fets que ens trobem a taula cada dia, servits per una fiscalia absolutament polititzada. A la meva manera de veure, un detall cabdal per començar-nos a creure que en Rajoy, obligat per les circumstàncies i a contracor, afluixarà la corda, serà veure què en fa d’un ministre de l’interior que, en matèria de mantenir les formes democràtiques, ha ficat la pota quasi cada dia del seu mandat. ¿El mantindrà a càrrec de la porra, el traslladarà a un altre ministeri perquè troba que no té res a criticar-li, o el deixarà caure sense paracaigudes? Vet-aquí la prova del cotó-fluix! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada