PER QUÈ HE DE MENJAR-ME UN DEUTE QUE JO NI HE ENGREIXAT NI ME N’HE BENEFICIAT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 14 de novembre de 2016)

● PER QUÈ HE DE MENJAR-ME UN DEUTE QUE JO NI HE ENGREIXAT NI ME N’HE BENEFICIAT? - Amb els grans números m’hi perdo i no em faig càrrec de la magnitud de la tragèdia fins que m’assec tranquil•lament i faig el compte de la vella, comptant amb els dits. Segons els comptes oficials del darrer exercici, el deute de la Generalitat puja 72.274 milions d’euros. Un cop ben assegut per a no caure d’esquena de la impressió, comprovo que la gepa que arrossega l’economia catalana em repercuteix a la meva butxaca exactament en gairebé 10.000 euros, per fer números rodons, i si afino més la punteria, descomptant els menors de divuit anys i tots els insolvents, resulta que les passaré magres per eixugar la part que em volen endossar d’aquesta llufa. Però el que m’indigna més, si voleu que us sigui sincer, és que com tants d’altres ingenus ciutadans no me n’havia preocupat de passar pel sedàs els balanços, confiant que els governants ja governaven. Ara bé, quan m’hi fixo m’adono del desgavell, sobretot a partir del 2005, per cert en ple govern tripartit. Per entendre’ns, fins aleshores el deute pujava a 14.544 milions (8,3% del PIB), que ja era una bona i poc exemplar picossada, però quan plega el segon govern tripartit la llufa s’ha doblat a 32.000 milions, i això ja s’assembla més a una tragèdia. I no trobo excusa suficient que una bona part del dèficit ha mantingut l’estat del benestar, perquè em consta que s’ha gastat més en gestors que en beneficiaris i no s’ha planificat sempre amb vertadera professionalitat, ans al contrari, i s’ha allargat més el braç que la màniga. A més a més, el govern central enlloc d’ajudar a aixecar el cap ens ha amorrat tot el que ha pogut traspassant-nos la seva pròpia morositat. Patim, doncs, un ofec econòmic d’immenses proporcions, tant difícil de dominar com de gestionar. I mentrestant, les “reines” de la CUP maregen la perdiu desfullant la margarida per trobar "nos" als pressupostos que podrien alleujar la situació, somniant truites impossibles quines despeses que no podran assumir-se amb els ingressos actuals, llevat que el senyor Jonqueras sàpiga fer màgia, i que multiplicaran encara més el deute corrent. Doncs no, de cap manera! Jo no penso assumir sense picar de peus a terra aquest deute que m’encolomen fent un capmàs, perquè ni he malgastat ni m’he entrampat frívolament. Qui ho hagi fet, usurpant-me la personalitat, que pagui els plats que hagi trencat!

Però, el que m’emprenya més és que estic enfonsat en aquest pou degut a aquells a qui havia fet confiança perquè vetllessin que no fos víctima de cap enganyifa, i que devien aixecar-me la camisa quan em feien creure que en aquest país i en el del costat es lligàvem els gossos amb llonganisses, que érem els que teníem el rebost més ple i que podíem tirar de beta sense por, vivint com reis malgrat no fóssim monàrquics. I això no ho deien quatre pelacanyes indocumentats, sinó que capgrossos destacats d’aquí i del país veí se n’omplien la boca i, fins i tot, anaven pel món fent-se el fatxenda i donant lliçons de teoria econòmica a alguns que l’havien inventada. I és que tot era fum, tot era fantasia, tot era un somni de color de rosa que, en caure del llit d’una trompada, es va convertir en un malson. I de treure pit i de ser els primers en acudir a tots els merders, encara que no se’ns hi demanés, com si fóssim una potència de les grosses, hem de veure com una colla de la nostra gent han de parar la mà si volen menjar calent un cop al dia. I el que em fa més malícia de tot plegat, és adonar-me que els mateixos d’aquí i d’allà que van arruïnar-nos la vida, ara ens volen apedaçar l’armilla per tornar a començar la roda del malbaratament. I, a més a més, tenen la cara de dir que saben com fer-ho!