MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 de novembre de 2016)

● MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.- Que molta gent tingui feina, avui dia no vol dir res per a valorar la salut econòmica d’un país, si un grapat molt considerable de feines estan mal pagades i els treballadors que pretenen només guanyar-s’hi la vida, considera que no són feines decents. Quan s’aspira a una feina decent és senyal que no se’n té, no hi doneu més voltes. Mentre la cara bruta del capitalisme no s’avergonyeixi d’aprofitar-se, en temps d’atur elevat, que els treballadors accepten condicions de treball insatisfactòries - bé sigui en salaris baixos, jornades llargues o mitjans escassos –, a canvi de conservar la feina, malgrat sigui una merda de feina que ni cobreixi les seves necessitats ni aporti estabilitat, no anem bé. Venja’m quins són els factors de referència per considerar una feina decent. En primer lloc, rebre un salari que sigui suficient per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació, l’habitatge i les despeses que se’n deriven (calefacció, llum, aigua, etc.), però també per disposar d’ingressos suficients per desenvolupar una mínima vida social: menjar ocasionalment fora de casa o estalviar per si es té un mal de ventre i per quan s'arribi a vell. En segon lloc, la sensació de seguretat és l’aspecte més valorat per definir una feina decent. Les feines en que la relació laboral s’estableix, per exemple, mitjançant contractes diaris successivament renovats, o que requereixen treballadors discontinus per sistema en llocs fixes, provoquen que el descontent entre els que tenen feina sigui cada vegada més gran. El tercer factor que serveix per posar nota a una feina decent és que permeti disposar d’unes vacances pagades i d’un salari com cal en cas de malaltia. I, finalment, que l’entorn laboral sigui segur i no pas tòxic... Si fem una ullada a l'entorn, ens adonarem que una gran part dels que tenen la sort de treballar – uns privilegiats respecte dels que engreixen les estadístiques de l’atur -, no fan salts d’alegria amb la feina que tenen, dada ben significativa, francament.

A la meva manera de veure, doncs, mentre les organitzacions polítiques i patronals no entenguin que escanyar les condicions de treball suposa benefici per avui i bancarrota per demà, no avançarem. La OIT ha dit que la promoció de les feines decents és avui un dels objectius pendents en 193 països, també entre els occidentals més industrialitzats. Aleshores, quan comprendran aquests que diuen rumiar tant perquè siguem feliços, que si no circula diner, si els treballadors no es guanyen la vida dignament perquè animin el consum, d’aquest atzucac no ens en sortirem mai? Sembla que la Comissió Europea canvia els criteris d’austeritat i que deixarà obrir la mà, però falta que aquesta nova cultura s’imposi adequadament. Als EE.UU. per si us n’havíeu oblidat varen enterrar la depressió del 29 seguint una doctrina simple: "incrementar la despesa pública en moments de recessió, per a generar demanda que estimuli la inversió". El principal inconvenient és que aquesta doctrina keyniana avui augmentaria el dèficit, i amb els nivells d’endeutament que arrosseguen alguns països, entre ells el nostre, potser seria arriscat de fer-ho sense un bon i competent director d'orquestra. A banda d’això, potser seria també l’hora de preguntar-nos perquè s’han fet tantes inversions improductives, que enlloc de generar riquesa han fet més pobres als pobres i més rics als rics? I aquesta pregunta només la poden contestar els establishments panxacontents que han defensat unes directrius que han fet augmentar el número d’infeliços, enfront d’una minoria cada vegada més encantada de la vida, perquè es pensa que tothom, i no només ells, lliguen els gossos amb llonganisses.