ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 26 de novembre de 2016)

● ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.- Amb la mort de Castro ha tombat, potser, el darrer referent carismàtic per als revolucionaris que contraposaven una versió poètica de marxisme romàntic, plantant cara al capitalisme més imperialista. Semblava una empresa condemnada al fracàs quan aquells barbuts es van tirar a la muntanya, però el castrisme s’ha mantingut quasi mig segle i, estic convençut que Fidel, responent al patró dels dictadors i tirans de totes les èpoques - en dictador i tirà s'hi va convertir quan la inicial flamarada revolucionaria idíl·lica va començar a marcir-se -, va morir pensant que tot ho deixava lligat i ben lligat. De fet, a martellades del nepotisme més escandalós i ranci ha apuntalat en la família la continuïtat del sistema. Però l’optimisme en el progrés i la confiança en la possibilitat de millora general de les condicions de vida d’un poble explotat pel dictador Batista i els ianquis que li donaven suport, fa temps que va desaparèixer de l’Habana. Tanmateix, del gran patrimoni cultural de l’esquerra, exportat a la meitat els països sud-americans, després d’assajar moltes teories de transformacions reals de la societat en millor, els resultats han sigut minsos i el poble les poques alegries que ha tingut li han costat tants de sacrificis que molts es pregunten si valia la pena.

A la meva manera de veure, en Fidel pretenia eradicar el capitalisme deixant de consumir articles fabricats mitjançant l’explotació de la mà d’obra i només per donar beneficis a quatre panxacontents, però el seu germà Raul ha tingut de permetre que, de mica en mica a través del turisme i de la inversió especulativa, aquell sistema capitalista del qual tantes pestes havien dit torni amb una rialla de galta a galta. Per tant, el comandant se n’ha anat amb tot els cordills del seu sistema descordats, malgrat durant uns quants dies semblarà que els vells temps de la revolució estiguin tornant per quedar-se. De moment, però, cap dels exiliats que torna a veure la família té intencions de quedar-se, i molts dels cubans que s’ho poden permetre nomes pensen en tocar el dos, per veure-les venir. Això deu voler dir alguna cosa, i no crec que en Fidel, que tenia el cap clar pel que diuen, no se n’hagués adonat. Per tant, jo ni brindaré ni ploraré, em conformo amb un: “Déu l’hagi perdonat!”.

http://tabrilde.blogspot.com