ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 de novembre de 2016)

● ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES - Fa uns mesos tots els musics de l’orquestra de la Scala de Milà van sol•licitar al seu director que presentés la dimissió, si no volia que es declaressin en vaga perquè els hi feia por amb els seus mètodes autoritaris. Quan des d'una empresa, una organització o una simple família la por s’imposa a la confiança i a la lleialtat, ja podeu tocar a morts perquè cap dels projectes que engeguin sota aquest condicionant arribarà a bon port. Sort que aquesta por concreta que es basa en l’autoritarisme, el culte a la disciplina o la nul•la capacitat de consensuar els mètodes o les maneres d’aconseguir els objectius, té un remei senzill i ràpid d’aplicar, sempre que es tingui el valor de denunciar la causa sense contemplacions. Mort el gos, morta la ràbia, en sentit figurat. Però el que em preocupa de veritat és que hi hagi professionals en sembrar pors, amb prou discreció o malícia perquè no se n’adonin els seus destinataris predestinats, masegant de mica en mica el crèdit i la confiança de la societat en les institucions i en els lideratges, intoxicant l’ambient amb incerteses i dubtes sobre tot. I encara em treu molt més la son, descobrir que moltes vegades els que transmeten por ho fan perquè tenen por. Quanta gent que té idees interessants sobre com resoldre problemes complicats de tota mena, des de culs de sac tècnics o financers a atzucacs polítics, es talla i prefereix no obrir la boca per por que allò que exposi no li agradi al seu cap directe, de qui penja la seva nòmina i la carrera? Quants treballadors qualificats prefereixen executar el que se’ls hi mana i no s’atreveixen a innovar per por que se’l titlli de trepes o de poc respectuosos amb els superiors jeràrquics? Vaig llegir en algun informe d’una escola de negocis, que moltes empreses anirien millor si els seus empleats col•laboressin voluntàriament aportant idees innovadores, però que no ho fan per por que aquesta proposta de canvis els hi reportés conseqüències negatives. D’aquesta por se’n parla poc en algunes empreses, perquè sol ser un tema tabú.

A la meva manera de veure, doncs, la por que es destil.la sibil•linament sobre la societat, per tenir-la dominada i submisa, seguint aquell principi maquiavèl•lic de que la por guarda la vinya, és la que em fa basarda de veritat Sense anar més lluny, s’hi prenem per mostra el procés independentista que ens toca de tant a prop, no en tinc cap dubte que la por s’utilitza des dels dos bàndols descaradament. No és una crítica sinó una constatació. Els sobiranistes volen guanyar partidaris argumentant que si no es parteixen palles amb Espanya els catalans ho passarem molt magra, perquè l’Estat està entrampat fins a les celles, i des de la sanitat a l’educació, passant per les pensions i acabant en el futur dels fills, tot penja d’un fil a punt de trencar-se. Els unionistes, en canvi, mouen els espantalls de la por en sentit contrari: sense l’aixopluc de les faldilles de la lloca espanyola els pollets catalans passarem gana perquè ningú voldrà invertir en un país proscrit d’Europa, del món i quasi de l’univers. I, per descomptat, els vells haurem d’anar a cobrar la pensió al riu i els joves migraran on puguin. La por, sempre el discurs de la por. Si de mi depengués l’estratègia per fer avançar el procés, recomanaria que s’oblidessin d’algunes falses premisses, com ara que prudència és igual a covardia o que confondre el valor amb temeritat. També compro una cosa que vaig llegir no fa gaire, em sembla que era d’en Llàtzer Moix, que considero pertinent per acabar aquesta reflexió: “Els ordres democràticament constituïts no se subverteixen prescindint de la por, sinó respectant – en tota circumstància i no només quan convé a una part – les normes de convivència. Les transformacions consensuades no són gaire discutibles ni fan por. Les unilaterals, sí. Per molt condiment “sense por” que les assaoni”