EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 23 de novembre de 2016)

● EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.- Cadascú es troba al final de la seva vida un sarró ple dels records bons o dolents, resum de les seves obres. Tots els cadàvers són iguals, la mort no distingeix entre bones persones i males bèsties: dintre de la caixa tots els morts fan la mateixa fila després de ser retocats i en la seva presència l’únic que no se’ls pol negar es respecte. Si no per altra motiu, pel fet que de la mort ningú se n’escapa i la seva dalla deixa a tothom arranat horitzontalment, panxa enlaire, siguis rei o captaire. Per aquesta raó, repeteixo, inclús aquells que es passen la vida asseguts a la porta de sa casa esperant veure desfilar les despulles del seu enemic, quan passa el cadàver per davant no se li pot negar una mostra de respecte, no pas pel que representava en vida o pel que pogués haver fet, sinó simplement perquè des que hom es converteix en cadàver ja no compta al món del vius més enllà dels records endreçats com a penyora al sarró deixat per la senyora de la dalla, als peus del taüt. Tot plegat, com us podeu suposar, ve a tomb de la mort de Rita Barberà i de la cerimònia de la confusió orquestrada a l’entorn d’un minut de silenci seguit per tots els grups polítics en el Congrés dels Diputats, menys pels cadells d’en Pablo Iglesias. Ell mateix ha explicat que el no seguiment d’aquesta iniciativa obeïa a que no els engrescava participar en un homenatge a una política corrupta. Deixant de banda el detall significatiu que gent del seu mateix grup no li n’ha fet cas al líders en iguals circumstàncies al Senat, i que els companys de viatge de Compromís s’han comportat envers la morta respectant tota la seva dignitat institucional, potser que aclarim d’una vegada que guardar un minut de silenci no és cap homenatge – ho seria un aplaudiment, per exemple -, sinó un minut de recolliment durant el qual cada persona, d’acord amb les seves creences, resi perquè un difunt descansi en pau. Desitjar que reposi en pau, no se li pot negar a cap persona, hagi sigut en vida bo o dolent, quan ja no és res més que un cadàver.

A la meva manera de veure, dels morts només en queden els records i la vida i miracles de la persona que era transcendirà l’endemà de la seva mort física, en la mesura que sigui recordat pels vius. Deu-me’n guard de ser un trist cadàver del qual ningú se’n recordés! En Dalí em donaria la raó en aquest punt: “sigui per bé o per mal, el que importa és que se’n parli d’un”. Millor que sigui per les seves bones obres, que una persona passi a la posterioritat, en comptes de per les seves malifetes. Per exemple, el poeta Garcia Lorca, el music Pau Casals o l’inventor de la penicil•lina passaran a la història en un sentit positiu, mentre que les males bèsties d’en Franco o del Hitler sempre seran trets per mostra de la maldat. Per tant, ningú se n’escapa després de mort de passar comptes amb la història. Jo no sé si s’haurà d’entendre primer amb sant Pere per saber on descansarà en pau tota l’eternitat, després d’una vista preliminar, però del que podem estar segurs tots plegats és que no ens escaparem del judici dels homes o de la història, segons la importància. I com deia el meu padrí, als porcs també els hi arriba el seu sant Martí encara que el seu cadàver criï malves. Per tant, tornant a la qüestió de l’ex-alcaldessa de València, els senglars de Podemos haguéssim fet molt santament no perden els papers davant un cadàver encara calent, i encomanar-lo a qui fos en que ells creguin durant el minut de silenci. Tanmateix, si no em compren el consell, almenys que reflexionin aquesta frase: “no et comportis amb els altres com no voldries que es comportessin amb tu”.