FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dilluns 23 juliol 2018)

L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 2

            Del tros que hi ha davant de casa en diem pati, però en realitat és el que queda de l’antiga horta i dels coberts de les vaques, després de tirar-les a terra en benefici de l’obertura del nou carrer. Avui, aquella quartera de bona terra que es repartia a banda i banda del camí per on transitaven els carretons carregats de cantines de llet, ha quedat limitada a la llenca de cent pams quadrats que va des de la façana de la casa fins a la tanca de totxos que limita la propietat amb la vorera del carrer. Aquesta tanca té l’alçada d’un home i des de l’eixida estant - que queda com si diguéssim a l’altura d’un primer pis - em permet d’estar a l’aguait de tot i de tothom que passa. Hi ha una porta reixada, de dues ales, que s’obre automàticament per deixar entrar o sortir el cotxe de l’Anna o el de la seva mare. La meva filla necessita el cotxe per anar a treballar cada dia des de Valls a Montblanc i la meva dona condueix encara la relíquia de la família, una furgoneta atrotinada – de la que jo me’n fotia sempre dient-li “el quatre llaunes” –, que li serveix per anar a carretejar, dues vegades al mes, els subministres des de la cooperativa de pagesos. L’Anna, en realitat, s’aprofita com d’una ganga caiguda del cel del meu cotxe, del que em vaig haver de despendre per força, quan tot just feia quatre dies que l’havia estrenat. Si escolto que li fa xerricar una marxa o que surt disparada com un coet, sense deixar que el motor s’escalfi una mica, se’m regiren els budells d’indignació, encara que ja sé que a mi ja no m’haurien de treure de polleguera aquestes foteses. L’altre dia vaig descobrir que portava un frontal abonyegat, però quan em va venir a fer el petó de rutina em va fer mandra de preguntar-li què li havia passat: la veritat és que encara no m’he acostumat a fer servir la pissarra per comunicar-me amb els demés.

Cada vegada que obren la porta reixada es prenen tota mena de precaucions perquè el gos no s’escapi, ja que amb canalla voltant a prop no es pot pas badar. És tot un espectacle l’enrenou que munten per impedir que el gos fugi, quan el més senzill fora tancar-lo dintre de casa o mantenir-lo estacat amb la corretja. Però sembla que a tots - incloent-hi el gos – els hi agrada repetir el numeret les vegades que calgui. A mi em fa l’efecte que qualsevol dia tindran un disgust perquè la sogra - tot i que manté en bona forma el seu geni - no passa el mateix amb la força necessària per dominar una bestia, sovint excitada pels brams de la mainada i no tant mainada, que s’acosten al reixat a provocar-lo amb tota la mala baba del món. Però, ja s’ho faran!

           

La sogra mai m’havia tingut per sant de la seva devoció, però poc abans d’emmalaltir la nostra mala relació va empitjorar una mica més en assabentar-se - per un maleït pas en fals del meu soci -, que em ballava pel cap fer-li vendre la finca a una immobiliària que feia mesos ens venia al darrera. Els sogres haguessin aconseguit quartos suficients per viure de renda com uns reis  - no se’ls haguessin pas acabat, ja us ho ben asseguro –, i la Sara i jo n’hauríem tret una bona picossada, com a comissió. Quan la sogra va descobrir la conxorxa abans d’hora, va estar a punt de fer-me fora a puntades de peu. Si no m’hagués ferit una setmana després, potser ja no hi seria a la casa. Ara, però, s’ha d’aguantar, encara que no m’ho perdonarà mai i m’ho farà pagar amb escreix. De fet, quan vaig tornar de l’hospital de Tarragona, el seu déu vos guard no podia haver estat més franc: - a tots els porcs els hi arriba el seu sant Martí. En canvi, el sogre em va venir a veure dos o tres vegades i mai va gosar treure’m els drapets al sol. La Sara es limita a fer el paper que li pertoca com a esposa resignada - no li puc pas retreure res -, però no m’hi posa ni una unça de tendresa al tracte que em dispensa. No em deixarà morir, però no es desviurà per mi. Sort en tinc de l’Anna que ve a fer-me companyia almenys una vegada al dia, intentant que no m’enfonsi del tot. Ni la padrina ni la seva mare han aconseguit, de moment, posar-me-la en contra, però no sé fins quan aguantarà, considerant que de mi ja no en traurà mai més res d’amagat de la seva mare, com fins ara s’havia acostumat.

           

Sota l’eixida hi ha el porxo, que és l’única part de la façana i del pati que no puc controlar amb la vista des de dalt; no obstant, sí que puc escoltar les xerrades que hi fan petar, els sogres que són els que amb més freqüència s’hi asseuen a descansar una mica a l’hora que pica el sol o al capvespre, per prendre la fresca. El sogre, que aparenta ser un home de poques paraules i que més aviat peca d’ésser un pèl sorrut amb tothom, s’esplaia com una calàndria quan la conversa deriva a desembolicar records de joventut. A vegades, mentre ell s’allarga recreant-se amb algun romanço del temps de Mariacastanya, la sogra aprofita per esbandir alguna peça de roba delicada al safareig petit que es va fer posar a l’altra banda del porxo, per rentar a mà. Ho noto perquè sento rajar l’aigua i perquè mentre renta només escolta, sense posar-hi cullerada al monòleg del seu home. Abans me’n solia fotre quan els arreplegava passant el rosari de les seves desmarxades remembrances, en canvi ara quasi m’esforço a parar l’orella per no perdrem un mot del què diuen, encara que sigui una història suada perquè la sogra, sobretot, sol repetir-les més d’una vegada, tot i que sempre una mica diferent de l’anterior. Em conec fil per randa el camí que feia quan anava a repartir la llet pel barri i el nom i el motiu de cadascun dels seus parroquians.

           

He dit que el porxo no el veig perquè queda sota mateix de l’eixida, però en canvi ni de la resta del pati ni de la façana principal em perdo detall. La casa té dos plantes, però en realitat des de tota la vida només s’han utilitzat només els baixos i la primera. La segona, que queda sota teulada, no està obrada i, pràcticament, es fa servir de golfes per a malendreços. De fet, la primera planta té el sostre més alt que la resta perquè suposo estava destinada a menjador i a sala d’estar, funcions que no va exercir mai ja que des de la primeria la família es va acostumar a fer vida a la planta baixa, aprofitant que és on hi ha la llar de foc – al costat de la qual més tard es va posar la cuina econòmica -, completant-se amb el dormitori dels sogres, la cambra de bany, el rebost i un enfony. La primera planta està repartida entre la nostra alcova, un recambró que la Sara fa servir de tocador i per guardar-hi el seu aixovar, una altra cambra de bany i l’habitació de l’Anna. Les dimensions de l’alcova son tan generoses que han permès d’afegir al mobiliari – sense que es noti gaire més atapeïda –, el meu flamant llit articulat, al costat del de matrimoni on ara la Sara s’hi pot repapar tota sola, i una tauleta al costat del finestró que dona a l’eixida perquè jo pugui fer-hi els àpats que vulgui, ja que no paga la pena d’emprenyar ningú per ajudar-me a baixar o pujar l’escala cada dos per tres.

           

A un cantó de la façana, el que queda més allunyat de l’eixida, gairebé arrapat a la paret, hi ha un vell lilà i una mica més enllà un nesprer i un cirerer, tots dos especialment ramalluts. Enfaixant la paret, el sogre ha cavat una rasa de cap a cap per sembrar-hi petúnies i margarides, que diu que és el tipus de flor que li dóna més resultat, doncs alguns assaigs amb rosers o amb clavellines van ser un fracàs absolut. En línia amb el nesprer, però entortolligada a la tanca del carrer, hi ha entaforada una parra que, en contra del que de primer semblava, s’ha fet ben cepada i robusta i aquesta tardor, si no ho espatlla res, podrem collir més d’un penjoll de moscat. La resta del pati que no està ocupat pel camí de pedra que va des del reixat a la porta del cobert que queda darrera dels arbres, on es guarden els cotxes, el sogre l’ha aprofitat per fer-hi una mica d’horta on hi planta de tot: tomàquets de dos o tres classes, albergínies, carbassons, pebrots, patates i, darrerament, també hi ha sembrat una rengla de mongeteres. On li queda un forat lliure hi fa créixer menta i julivert. No sé com ha aconseguit que el gos no s’hi pixi ni furgui la terra. Quan el devia ensinistrar - llavors jo encara pencava i no m’hi podia entretenir com ara a badar - segur que va ésser un espectacle digne de contemplar-se.

(continuarà)

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (diumenge 22 juliol 2018)

L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 1

            Amb la malaltia m’he tornat més observador i corcó del que havia estat mai. Sobretot perquè m’entretinc amb detalls que no m’haurien distret abans, quan anava tan atrafegat que només pensava en la feina. Per exemple, en ma vida havia valorat tant com ara la casa on vivim, de la que aquests darrers dies n’he arribat a conèixer pràcticament tots els rebrecs de la seva centenària carcassa i cada pam del que en diem pati d’entrada, però que en realitat és mig jardí, mig horta. No sé a l’hivern com m’ho faré per passar l’estona, però mentre es mantingui el bon temps em trauran cada dia a l’eixida, deixant-me sota el para-sol que despleguen a migdia, quan la calor comença a petar-hi de ple. Els primers dies, la Sara va anar de corcoll perquè cada dos per tres li demanava que em canviés la cadira de posició fins que no trobava el racó perfecte, arrambat a la barana de cara a ponent, des d’on puc dominar el pati d’entrada, el carrer que travessa per davant de casa i una bona part de la nostra façana.

           

La nostra casa m’he adonat que té un encant especial, el qual vertaderament no havia sabut copsar després de tants anys de viure-hi, potser perquè era com si només m’hi estigués de pas. En canvi, ara ha esdevingut la meva millor amiga, còmplice i confident alhora. Tot allò que s’hi relaciona m’encurioseix, des de la teula on cada dia s’enfilen una parella de coloms - esperant que, havent dinat, la sogra surti a espolsar d’engrunes les estovalles -, fins als continus experiments en les jardineres de flors que conrea el meu sogre. El principal encís de la casa trobo que, sens dubte, és que s’hagi mantingut ferma cent-cinquanta anys o més, després d’estrenar-se com a casa de pagès i vaqueria, malgrat que avui quedi encaixonada en un entorn urbà desenvolupat en un estil que la deixa en evidència, com a mostra marcida d’una altra època. Arran de l’eixida, just a la meva esquena, s’alça un edifici provocador de cinc pisos que, per sort, té orientades les finestres cap a llevant i, per tant, no ens manlleva intimitat sinó que ens fa de recer quan bufa fort vent de la banda de tramuntana i no ens priva del sol. Si fos a l’inrevés, no em faria gràcia tenir badocs a sobre i, segurament, ja hauria avorrit aquesta eixida, tot i ser una atalaia tan entretinguda. A l’altra cantó del carrer hi queda l’escola municipal – un pavelló d’una sola planta que em permet divertir-me mirant la mainada quan juga a l’esbarjo -, i dos altres edificis de pisos nous de trinca, on els darrers inquilins van traslladant-s’hi des de començament de la primavera.

           

La feridura m’ha deixat baldat tot el costat esquerre del cos i m’ha afectat la parla, de manera que a penes se’m nota un fil de veu; però m’ha respectat el cap – tot i que he perdut una mica de memòria - i el braç dret i així, almenys, he pogut refugiar-me en una costum que tenia pràcticament arraconada des de la meva joventut: escriure. Ho faig, sense pretensions, de les coses que veig i sento, amb el ferm propòsit de no remenar en absolut ni la meva malaltia ni la seva lenta evolució. Ja que no puc anar a millor, no val la pena amoïnar-m’hi; em conformo no anant a pitjor, i en quin cas contrari ja decidiré, si encara hi toco, el que em sembli més convenient. Això de l’ordinador portàtil em fa molt de servei, ja que amb una sola mà i quasi sense cap esforç puc anotar el que hem ve de gust, quan vull i sense patir per si m’ho troben i m’ho llegeixen. És com si em donés conversa a mi mateix. Quan peti, que facin allò que els roti, si és que volen perdre el temps encertant la clau d’accés. El més probable és que acabi anant a la bassa, ja que tampoc es que aquest ordinador meu sigui un model que faci salivera i a la Sara, francament, i no crec que l’interessin – un cop s’hagi deslliurat del meu pes mort - les confidències d’un vell capó. Ens portem nou anys, però des que vaig caure malalt és com si ja ens separés una eternitat.

           

La casa és propietat de la seva família, jo soc només el gendre foraster que no ha tingut mai dret a moure ni un moble de lloc. El meu sogre es troba en el mateix cas que jo: també és el fadristern que es va casar amb la pubilla. La sogra és la que porta els pantalons tot i els seus vuitanta i pico d’anys, i la Sara està disposada a prendre-li el relleu, quan pertoqui per llei de vida, sense cap recança. De manera que el meu sogre i jo hem estat i serem sempre un zero a l’esquerra, realitat que no ha servit pas per apropar-nos gens, ans al contrari, ja que ell sempre ha preferit mantenir-se al marge de les males marors, com si fos talment el tros d’enze que el considera la padrina, trafeguejant contínuament per la casa o posant els cinc sentits en conrear les flors i les plantes del pati. A diferència de mi que hi parava tan poc com podia, ell ha estat  sempre un coi de casolà empedreït. Ara que li segueixo, per força, el seu tràfec durant tota la jornada, començo a entendre-li el capteniment i que allò que jo no suportava – enterrar-me dintre aquestes quatre parets -, a ell és el que dóna sentit a la seva vida. Ara, des de la cadira on estic aculat, l’envejo de tot cor i si pogués tornar enrere uns quants anys, no em faria pas res assemblar-m’hi. Però això ja no té remei i m’he de conformar mirant-lo bellugar-se com un gínjol, a punt de tombar la vuitantena. L’altre dia va pujar a la teulada enfilant-s’hi amb una escala de nyigui-nyogui, des de l’eixida. Li vaig fer amb la mà bona que anés amb compte i em va mirar amb suficiència, com volent dir: - no et preocupis, que ja controlo i sé el que em faig.

Bé, no sé pas si ho vaig interpretar santament, al cap i a la fi em va somriure amb aquell seu posat de rateta sabia i, potser, l’home només em volia agrair que passes ànsia. Seguint-lo com sempre a tot arreu, va treure el nas per l’eixida el gos de la meva filla, un bòxer de color marró que sempre baveja i que li varen posar de nom Xispa no sé perquè, ja que quan es posa dret gairebé em toca l’espatlla amb les potes. Mai ens hem entès gaire, ja que a mi els gossos més aviat em fan respecte i els d’aquesta raça, en particular, una mica de basarda i tot. A hores d’ara, vatua l’olla!, em faria gracia que vingués a llepar-me de tant en tant o que s’estirés als meus peus a fer-me companyia, però el pocavergonya només se m’acosta si algú puja a l’eixida, com suara el sogre. Si estic sol ni me’n fa cas. El màxim que es digna fer es aixecar el cap quan em treuen amb la cadira després de llevar-me, remenant una o dues vegades la cua, com si estigués content de veurem; però aquí s’acaben totes les seves festes. Potser si pogués parlar-hi em faria una altra sonada, no ho sé pas. Diuen que les besties ho entenen tot; si és així m’està menystenint com jo vaig fer amb ell des que l’Anna el va portar a casa, quan encara era cadell. Llavors, si que se m’acostava però jo me’l treia de sobre d’una revolada, tot renyant-lo: - fuig d’aquí, gos! Mai el vaig cridar pel seu nom, ara en canvi no me n’amago de confessar que, de pensament, el crido una i altra vegada, com si cregués que pot captar el meu desig d’una mica d’afecte. No deu funcionar la telepatia entre nosaltres perquè s’ha ajagut al peu de l’escala, donant-me l’esquena desdenyosament, això sí sense perdre de vista les anades i vingudes del seu amo, damunt la teulada.

(continuarà)

EP! BON CAP DE SETMANA TINGUEU AMICS I AMIGUES DEL BLOG

Passeu-vos-ho tan bé com pugueu encara que faci calor, que d’això es tracta a l’estiu. Com que la fórmula de simultaniejar durant una temporada les reflexions amb els relats literaris del meu fons d’armari ha resultat un èxit, seguiré aquest sistema, amb el vostre permís, tot l’estiu. 

Mentrestant, els que no sou de la primera volada, com jo, convenceu-vos que la canterella derrotista del “si no fos” podeu optimitzar-la amb un pillo afegitó: “estic bé, si no entrem en detalls”. No cal entrar en detalls, no, perquè massa sovint pel camí s’acaba plorant! El que cal és no renegar mai de la dignitat ni renunciar als somnis es tingui l’edat que es tingui, perquè amb tossuderia tot és possible, fins i tot moure muntanyes com va dir aquell. Però, sobretot, no perdeu mai les ganes de viure per malament que us sembli que les esteu passant, perquè sempre en trobareu algú de pitjor per donar gràcies a Déu de no estar tan baldat com ell, si això us serveix de consol. En definitiva: no deixeu que cap pallús us espatlli la vida puix els pallussos, en el fons, no són res més que uns amargats que gaudeixen tocant el botet. Això sí, tingueu sempre a mà un petricó de seny, per si la sang se us escalfa massa escoltant o llegint segons quines ximpleries o estirabots es publiquen als papers, i guardeu-vos sempre a la faixa el roc de la rauxa, perquè ningú pensi que us mameu el dit en un moment donat. I com que de motius per estar emprenyats segur que en teniu a cabassos – sigueu grans, joves o d’edat indeterminada -, sempre que un gamarús del govern, de la feina, de la colla o d’on carai surti us faci posar de mala llet, sense perdre els estreps ni la bona educació engegueu-lo a pastar fang amb un somriure sorneguer a flor de llavis, perquè s’adoni que els ciutadans i els treballadors, sobretot, ja no som un súbdits babaus.

I si us vaga i no us fa mandra enmig de tantes vacances, doneu una llambregada al calaix de sastre del Blog "A LA MEVA MANERA DE VEURE". Trieu i remeneu entre reflexions i producció literària. Totes les reflexions estan escrites sense cap altra pretensió que mirar l’actualitat amb el vidre del color del sentit comú i sempre des de la modèstia de qui sap que té molt per aprendre i llegir. I de la producció literària, què voleu que us en digui? Me l’estimo com s’estima un fill! Expressions!

http://tabrilde.blogspot.com

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (divendres 20 juliol 2018)

PLORS OFEGATS I DOMINADES IRES - (Primer premi IV Concurs de relats breus Consell Comarcal del Solsonès - 2016)

1 – LA NEUS: UN PLOR OFEGAT –  El pare de la Neus el dugué a casa sent cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè arribés a temps de cagar-li el tió a la nena per Nadal. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que els metges no els asseguraven que la nena hi sigues el Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop arrossegada de sota la manta de quadres que escamotejava el miracle-misteri - incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com la Neus -, que un tros de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare, cagués aquell bé de Déu de regals i torrons, després d’apallissar-la.

Va ser festa major per a tothom menys per a la pobre bèstia, és clar, que no parava de somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi la nena havia trobat un ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per algú i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, vés a saber si comparable amb el d’una mare. Sigui com sigui, a partir d’aleshores, el cadell es va convertir en quelcom més que una mascota, qui sap si com un fill o un germà petit, i fins i tot se’l volia emportar al llit, desobeint la categòrica i al final histèrica prohibició de sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li la contraria; tot i que li trencava el plat bonic ben a contracor, només perquè pensava que el gos podia encomanar-li algun virus si dormien plegats. L’estira i arronsa entre el desig de la nena i la negativa terminant de la mare, va durar fins que el metge, revestit del paper d’àrbitre o d’home bo, va assegurar-los que anant en compte amb la higiene del gos, que a totes hores la nena estigués enganxa al Xispa – amb aquest nom va batejar el cadell la nena, sense demanar parer a ningú -, podia tenir a la llarga efectes beneficiosos.

La Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes de les quals se’n saben tan poques coses, perquè com que no emprenyen prou la gent d’upa, a la indústria farmacèutica tant se li’n dóna de trobar-hi remei d’un dia per altre, ja que no en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Vet-aquí, doncs, que els pares li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre i més, procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable i li passés el més desapercebut possible, com en un somni envoltat de fades, entre coixins de plomalls.

Heus ací, però, que ben aviat els pares van adonar-se que alguna cosa entre el gosset i la nena no girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, de sobte tenia ramalades una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant seu. El veterinari els ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una simple ullada i quatre proves ràpides: en Xispa sordejava, segurament des de naixement. El pare, en escoltar aquell diagnòstic inesperat, es va sentir estafat, i en un primer rampell decidí tornar el gos a la botiga d’on havia sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees fixes i radicals: - "el que vulgui fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.

Ara bé, la veritat sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, a cop calent, no li venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que els que li havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se’l va arrapar al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li dels bracets. I fins i tot un gosset tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes dents, que ni se li despuntaven, als que pretenien separar-lo de la seva amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat, va prometre-li solemnement a la nena que no el tornarien pas i que se’l podia quedar, malgrat la sordesa.

De fet, s’hagué de mossegar la llengua i fer el sacrifici de no dir cap penjament, tot per amor a la Neus, naturalment, però sent conscient que mai més al cadell se’l podria mirar com abans, perquè el pare és d’aquella mena de persones que voldrien que tot el que toquen, compren o maneguen, fos tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, com en el cas del cadell per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures innocents, amb la vida escantonada sense tenir-ne cap culpa, per una punyetera discapacitat o defecte físic.

2 - EN BENET: LA DOMINADA IRA - En Benet era sempre el primer d’arribar a la feina. De fet, ell l’obria el despatx un parell d’hores abans de les nou, que representava era quan, oficialment, tothom tenia de formar al rengle, perquè començaven a degotar els primers clients del dia. Com que en Benet era el més antic dels empleats de l’oficina, els seus companys no li retreien aquell excés de zel, sinó que més aviat el passaven per alt, sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més natural del món que el més veterà també fos el més complidor, però sense prendre’n exemple procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava perquè volia, sense que ningú li hagués manat ni tan sols suggerit subtilment, i que per acabar-ho d’adobar tampoc no se li rescabalava res a canvi d’escarrassar-se tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels descosits de la seva ingenuïtat.

No obstant això, l’estrafolari comportament d’en Benet no donava dret a ningú, com s’havia fet a bastament per part d’alguns dels seus companys des que corregué la brama que era un llepaculs i un portafarcells, a escarnir-lo i treure-se’l de sobre sense miraments. La veritat era que aquell pobre home, més aviat pecava d’ésser un curt d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, que per dissimular que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i els dits li feien tentines, estava disposat a esmerçar a benefici d’inventari totes les hores que convingués, perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu coixejava.

Es refiava que si es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donava esbrinar com s’ho feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit amb les noves tecnologies, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves, sense ficar-hi el nas pel mig ningú, es veia capaç de trampejar la situació amb discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el consideressin curt de gambals.

Però en Jesús, l’amo del negoci, era gat vell i es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts, de manera que ja feia temps que li havia calat les martingales. Tanmateix, per si no se n’hagués adonat, l’emprenyador del seu nebot li recordava cada dos per tres que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al vell xaruc no treia cap a res, puix encara que no se li pagués un ral per les hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i cols els feia perdre diners.

El que passava era que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a en Benet per sentimentalisme, perquè era la darrera resquícia que quedava de la vella colla d’empleats amb qui havia engegat el negoci son pare, però especulant també després de descobrir-se la tracamanya, que potser la seva dedicació a la feina s’encomanaria a la resta del personal, sobretot als que les obligacions se les prenien més a la fresca. L’aposta fou endebades: ningú va seguir-li la beta al pobre capsigrany, ni posant-se a pencar més d’hora, ni mirant de no tenir tanta pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara s’hi repanxolaven fent el ronsa, sense cap recança, amb l’excusa de: “com que ja es queda en Benet...”.

De manera que l’amo de la immobiliària, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el desengany al carrincló d’en Benet, colgant-lo de feina fins a les orelles, ja que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta nova estratègia - un xic maquiavèl·lica, parlant clar -, la va entomar en Benet sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa: matinava una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia fosc. Fins i tot, va acabar per endur-se’n feina a casa.

Però el més sorprenent de tot plegat fou que, malgrat pencava com un escarràs i no li quedava temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica, passaria desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava convertint en una mena d’empleat modèlic i molt valuós - en una vertadera institució de l’empresa, vaja -, ja que al despatx ja només faltava que s’hi quedés a dormir.

Amb aquesta fama de pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la crisi, i que per evitar que fes l’ànec el més probable era que s’hagués de retallar plantilla, es va dir que no li calia patir per res ja que l’amo, rai, ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell, i menys si les coses li anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions per anar a cobrar a partir de l’endemà mateix de la caixa dels encantats.

Per què us ho explico això? Doncs perquè després de tanta lleialtat i dedicació, el pobre Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la pedra de la reestructuració. I malgrat de calent en calent, considerava que sense ell no se’n sortirien, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel·lo mig espavilat en tenien prou per enllestir la feina i encara li sobraria temps per fer carrer; tot plegat, cobrant una tercera part del que li pagaven a l’altre. En resum, que mentre en Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa, on havia pràcticament entrat a treballar amb pantalons curts, pels amos no passava d’ésser un de tants infeliços que, en perdre bufera a causa de l’edat, feien més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la mà que ja se li havia quedat balba, i la liquidació a la butxaca, va aprendre per força i aprenent a dominar la ira, com n’és de difícil de sobreviure amb plom a les ales i sense sang a les venes.

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dijous 19 juliol 2018)

SECRETS D’ALCOVA – (1er premi XIV concurs Plaça Catalunya Manresa 2008)

1) - Ningú se la creu; però tant se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou veient com a aquell li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot el deix de papissota que li havia quedat després de la trompada, per fer més gràcia. La nena va deixat dit a sa mare que no volia veure’l més a aquell capsigrany, que no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que no pensava fer-ne gaire cabal del que li havia dit.

- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? – li va preguntar a la nena, fent aquell posat de màrtir que a ella tant la fastiguejava i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret recargolat propi de la seva collita de frases fetes.

En efecte, no va trigar gens a escopir-lo: - no veus que és gairebé l’únic amiguet que et queda!

Sa mare, no només no l’entenia sinó que no parava de tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés: no deu ser el mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida, que fer-ho amb una fardassa com ella, de quasi disset, que s’hi havia tornat a còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa; a vegades hagués volgut encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.

En el seu estat, no és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes. Per això li sabia greu que, justament sa mare  no fes una mica l’esforç de creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència autoimposada per purgar algun pecat imaginari o per implorar – posant com a penyora la seva abnegació absoluta per la nena – un miracle impossible. No ho podria pas assegurar amb tota certesa, però a vegades se li acudia que sa mare patia del mal de sentir-se culpable. El que no tenia volta de fulla era que es negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que la filla es quedaria definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.

No obstant això, el que més li dolia era que no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot, amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que el pare va agafar de gairell, una mica massa de pressa. Segons sa mare a causa que ella l’havia posat nerviós de tan repetir-li que anés amb compte perquè s’envelava  massa. Aquest era el drama de des de l’accident s’havia instal·lat a la casa: que sa mare feia cinc anys que es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda entre tots dos li varen fer a sa filla, dany del que voldria rescabalar-la com fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena lluny de qualsevol ressentiment malicós ni de cap esperança incerta, només maldava perquè sa mare se la cregués quan li explicava que tot sovint la feia petar amb el pare des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament, qui se la podia empassar una embolada com aquesta?

2)- Mai hauria dit que amb el pare pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si l’entenia: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li endevinava el pensament anticipant la resposta. Tanmateix, li estimava que de tant en tant es passegi davant el finestral que sempre volia obert de bat a bat, acompanyat de veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava vagament, d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i traspassar acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.

De bon principi, com us dic, venien de bracet del pare; però d’un temps ençà ja gosaren rai de treure-hi al finestral el nas tot solets i sempre que podien, fins i tot es quedaven rondant una bona estona fent-li companyia. No pas sempre, ja que més aviat les seves trobades alguns dies semblaven visites de metge: passaven de resquitllada com si tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i tal com la nena diu: això és l’únic que interessa. Inclús alguna vegada els acompanyava gent que a ella no li sonaven de res d’haver-les vistes al barri, però amb la qual de seguida també feien barrila.

El pare, en canvi, era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps i que sabia li faria il·lusió de tornar a veure. L’altre dia, sense anar més lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable, que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs de pintura ràpida i la deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc pellofa - els seus colors preferits – en el quadre que enllestia contrarellotge.

El senyor Josep, aquell dia que el pare va portar-lo al finestral, prenia de la mà com si fossin criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que li volgué presentar: - Mira, Anna Maria, saluda al dibuixant Vilanova i a en Salisi, un altre pinta mones com jo. En Ramon ha traspassat de matinada i, per celebrar el retrobament, anem a plantar els nostres cavallets al cim de Collbaix, per deixar-nos fondre en la posta de sol esplèndida que es prepara per avui.

Quan, trasbalsada i sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar tot fil per randa al seu cosí, en Sergi se la va quedar mirant com un estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara com un imbècil.

3) - En la soledat del dormitori, estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de saludar-la, no sabéssim què dir-li i fotessin el camp abandonant-la sota un cobrellit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan va veure per primera vegada al pare, palplantat davant el finestral. De primer el va confondre amb un núvol, però al parar-hi atenció va reconèixer sense cap mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamón la silueta imprecisa del rostre enyorat. Al adonar-se que l’havia reconegut el pare va somriure-li, picant l’ullet amb picardia; - què et pensaves, princesa, que érem núvols?

            Allavonces li va revelar el gran secret del més enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel firmament de pobles i viles on varen viure. Però no tots, només els que accepten ressuscitar d’aquesta forma reeixida. El pare li va assegurar que convertir-se en núvol era la forma més agradable d’enfrontar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar una bona colla d’amics amb qui avenir-se.

Els núvols, li va confessar que no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el vent arrossega i desboca, als quals s’hi enfilen els esperits afaiçonant-los de personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors als balcons i a les terrasses de les ciutats. El que passava és que no tots els núvols es deixen muntar fàcilment. Alguns estan posseïts - des arran mateix de les lleres dels rius o de les bancades de la mar - per dimonis, que són esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant panxades d’aigua o de pedra, barallant-se escandalosament entre ells fent saltar llamps i centelles a cada trompada.

Mentre el pare, embolcallat en el núvol tranquil li explicava tot això, ella barrufava. Ja se n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant contenta com estava i sa seva mare només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat: ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui ésser lliure com el pare o el senyor Vila Closes.

4) - Feia dies que el sol picava de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De cop, un cap de núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral per fer-se notar descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, haurien comprovat que només el balcó de la seva casa estava mullat.

(Nota: En Josep Vila Closes, en Joan Vilanova i en Ramon Salisi eren pintors manresans)

“SANTA RITA, SANTA RITA, LO QUE SE DA NO SE QUITA”, SEGONS CORINA –

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 18 juliol 2018)

- Aquest ha estat l’encàrrec que li ha fet arribar al ciutadà Juan Carlos Borbón, la seva mantinguda quan feia de rei d’Espanya. Els Borbons tenen un llarg, escandalós i espatarrant  repertori d’amants, o més ben dit de “maîtresses royales” que és com els il·lustrats francesos convingueren en anomenar les putes dels seus reis, per a no usar en va cap variable de la paraula amor. No hi cap dubte que l’encantadora Corina que va arrambar-se al Borbó espanyol més per interès que per passió, encaixa en aquesta denominació d’origen genèrica patentada pels experts francesos en protocol, però no sé sí com a professional del ram està a l’altura de les històriques madames de Pompadour, de Poitiers o de Maintenon, per citar només algunes de les mítiques referents de la professió més vella del món en versió aristocràtica. D’acord amb el que aquesta aristòcrata alemanya de tramoia confessa, a l’inrevés de les franceses sembla que no li va treure tant de profit al seu Borbó com aquest a ella. I quan van trencar peres per causes de força major, el seu “entranyable amic” si bé li va permetre quedar-se amb les joieria i llenceria fina que li havia regalat a compte dels serveis prestats, exigí en canvi que li tornés les propietats que havia escripturat al seu nom, segons diu maîtresse Corina no perquè l’estimés sinó per usar-la de testaferro per torejar fiscalment la Hisenda de l’Estat del qual el Borbó n’era el Cap.

Però com que Corina no es mama el dit i, pel que sembla, la sap molt llarga, li ha contestat al seu Borbonet entranyable que s’hi posi fulles i que quan es dutxi canti, fins que se l’aprengui de memòria, aquella tonada tan castissa de: “santa rita, santa rita, lo que se da no se quita”. Fins aquí, aquest relat podria molt bé classificar-se com una més de les cròniques picants de les quals la premsa rosa en va plena sobre esbatusses de parelles en tràmit de divorcis entravessats, si no fos per una sèrie de detalls tan significatius com que hi està enmig de l’embolic faldiller no és un ciutadà qualsevol sinó el representant de tota una senyora, és un dir, institució: la monarquia. I que la propietat del patrimoni en litigi es tan tèrbola que es fa imprescindible investigar a fons com van arribar a les mans del monarca emèrit, alguns dels immobles posats a nom de la Corina. Perquè si fossin veritat els insistents rumors sobre que la major part de la fortuna del ciutadà Juan Carles s’ha bastit en base de cobrar comissions com intermediari en negocis d’Estat, l’incendi que ha encès la descarada i rancorosa maîtresse despatxada, hauria d’estar ja sota la petja de la fiscalia i de la inspecció d’hisenda. Quan el Borbó, avui escarnit per una puteta venjativa, feia de monarca-cap d’Estat va dir en un solemne missatge de Nadal, que la justícia a Espanya era igual per a tothom. A veure, doncs, si la Justícia definitivament es posa les piles i li fa empassar al presumpte delinqüent per evasió fiscal i possible prevaricació, aquelles paraules que va borbonejar de cara a la galeria.

A la meva manera de veure, quan el riu sona és que aigua baixa, i tota aquesta porqueria que ha han escampat els mitjans, gràcies a la gola profunda, negra i mafiosa d’un ex-comissari vinculat amb les clavegueres de l’Estat, algú l’ha llençat riu avall amb tota la mala intenció d’enverinar l’ambient. Per tant, el que fora lògic en un país normal és que totes les persones implicades en aquest complot ja haurien d’estar de cara a la paret cantant com unes calàndries. Però si això no ha passat, entre d’altres raons, és perquè en aquestes xanxes marranxes hi està embolicada la monarquia. Tanmateix, no es tracta d’una relliscada del monarca emèrit com aquell de la cacera d’elefants, que es pot tapar amb una expressió perdonavides com “no tornarà a passar”, sinó d’una brama que ve de temps reculats sobre el dret de cuixa que la monarquia espanyola, que ja des de temps reculats el monarca de torn reclamava en determinats negocis d’Estat: els minerals del nord-africà ahir i els negocis amb Aràbia Saudita avui. És possible que es digui que tot plegat és una confabulació judeo-maçònica-republicana-independentista i que s’hi pensi tirar terra al damunt, si així fos crec que no es pot consentir si és que ens creiem això de la democràcia. Però tinguem en compte que si el fet que hi estigui emmerdada la monarquia fos obstacle per entrar-hi a sac en la investigació d’un presumpte delicte fins a descobrir tota la veritat, posa en relleu la necessitat de substituir aquesta institució anacrònica per una república. Els caps d’Estat republicans poden ser tan cràpules i lladres com els monarques hereditaris, però la gran diferència és que un president republicà ha de passar per l’adreçador de la Justícia com qualsevol ciutadà normal. I si algú s’ha ofès amb la reflexió d’avui, que perdoni les molèsties. 

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dimarts 17 juliol 2018)

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA (continuació)

La Modesta no va desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia concedit a contracor i es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de ioga, la qual potser a causa de la seva incapacitat l’havia passat de llarg a l’hora de prendre declaracions als testimonis de bon principi, però en la recta final de la investigació no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat observadora la va fer adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta Irene, dels trets principals del personatge: que mai es separava del seu gat, que estant asseguda el tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al pit, sostenint-lo amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó que li servia de suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que havia perdut bona part de la visió de gran, a causa d’un accident, i que es prenia com una platxèria endevinar com eren físicament les persones amb qui es relacionava més sovint, començant per descomptat pels seus alumnes. Quan la Modesta li va parlar de l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè m’havia agafat molt afecte.

- Suposo que hi devia parlar sovint, doncs? – la Modesta la tibà del fil que li havia deixat solt.

- En acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol excusa – féu la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada -, però si parla amb la recepcionista li dirà que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta té molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.

- Quan parlaven, mai li va fer confidències de la seva vida?

- I tant que no! Era un home molt discret i correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses de mi, per exemple si estava o havia estat casada, o si vivia sola; però no es cregui pas que ho fes per xafarderia, em penso que només era una manera de demostrar-me el seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva desgràcia i volia ser amable.

La Modesta no va gosar preguntar-li en quines circumstàncies va perdre la vista, pensant que ja ho esbrinaria per un altre costat. De fet, la mateixa monitora li va posar en safata el següent pas de la seva enquesta, en afegir: - Si en vol saber una mica més d’aquell pobre home li pregunti al senyor Tomàs, que havia sigut cap de Correus aquí al poble abans de retirar-se, i que es pot dir que és el meu millor amic. Precisament aquest dia del que parlem, em va ajudar molt per atendre tots els xafarders.

Quan la Modesta ja es retirava, aparentment sense fer-li’n cas del seu consell, la senyoreta Irene li va insistir una mica alterada: - Vagi, vagi a parlar amb el senyor Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi feia fer als alumnes, doncs el babau del metge va tenir la barra en ple enrenou d’insinuar la ximpleria que potser els canso massa i que el pobre avi qui sap si no s’havia mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui cas que encara en surti escaldada per culpa d’un bocamoll, que al cap i a la fi era un metge de dones.

El senyor Tomàs era de costums i de rutines, i no li agradava gens haver d’improvisar, per aquesta raó de dilluns a divendres es deixava caure com un clau, a l’hora de dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de santa Maria, ocupant la mateixa taula que va afillar-se el dia que va entrar-hi per primera vegada. Tots aquests detalls i els que seguiré explicant, els va saber la Modesta després d’identificar-se i demanar-li si, mentre conversaven, podia asseure’s amb ell per dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al poble per enllestir la investigació que tenia entre mans.

– La Irene és una xicota que fa molt de goig, a pesar que les ha passat putes a la seva vida – començà a descabdellar-li a la Modesta l’antic carter, per correspondre a la confiança que li havia dispensat la seva amiga, en adreçar-li aquella policia perquè l’informés -; pensi que un dia, quan tornava de l’escola on feia de mestra, la va envestir un auto que anava a tota pastilla, conduït per un pirat que justament fugia com un boig, després de robar en una casa de pagès, on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt jove i no se’n deu pas recordar perquè, de fet, aquell robatori i l’accident de la Irene van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota va quedar estabornida i mai més va recuperar del tot la vista. I si no en tenia prou amb la seva pròpia desgràcia, en quedar-se en aquell estat de dependència no es podia cuidar de la mare baldada, amb qui convivia. I com que no eren més de família, els serveis socials van ingressar la mare a l’asil, però la pobre dona no els hi va donar gaire feina perquè es va morir com un pollet al cap de pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo llavors encara no coneixia la Irene, però tota la comarca n’anava plena de la seva mala sort, ja que a més a més resulta que el ximplet que la va atropellar no tenia assegurança i estava més pelat que les rates, de manera que la xicota va anar a cobrar la indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha quedat i d’un racó que tenia sa mare; que si no fos per aquest coixí estaria venent el cupó per les cantonades.

- Així, podríem dir que vostès dos quasi són parella?

- Què vol que li digui? Ja m’agradaria, ja. Tant ella com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment ens aguantem els pets, vostè ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos companyia. Vostè encara és un mamelló comparada amb nosaltres, i certs sentiments segur que no els pot entendre...

- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil d’allò que havia anat a aclarir, abans que amb les divagacions se li escorregués dels dits -, li agrairia que me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a classe.

- No me’n parli, quin disgust va agafar-li a la Irene! Sobretot després que aquell dròpol de metge deixés entendre que potser li havia provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.

- I no hi va tenir-hi res a veure el ioga?

- Que va! Precisament aquell dia el paio va arribar tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no va fer ni els estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja no se’n va aixecar més.

- S’havien tractat, vostès?

- El coneixia d’haver-lo vist, però no ens havíem fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i que amb l’Irene hi xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però tampoc se’l treia de sobre a empentes, perquè sempre li tenia alguna atenció; però quan se la va guanyar de veritat fou el dia que li va regalar un retrat. Com que en prou feines s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Li vaig dir que es tractava d’una sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a la falda, que tenia certa retirada amb ella; ho reconec, malgrat la fesomia li quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador. És tot el que li puc dir d’ell, tal com ja els hi vaig explicar als seus companys i al jutge.

Havent dinat, la Modesta va deixar al senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom i va passar discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del Mossec, aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la mossa: - Deixi-ho estar, que està convidada. 

El senyor Tomàs es va tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles i dibuixant un somriure de complicitat. A un altre amb qui hagués dinat per feina, no li hagués pas consentit que la convidés, però aquell vell era massa encantador per a fer-li un lleig. La següent entrevista la tenia emparaulada amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix, per si li convenia acarar-los amb el director de l’establiment. Com que anava sobrada de temps, va aprofitar la caminada a peu per impregnar-se de la serenitat i romanticisme que a aquella hora es respirava pels voltants del bosc de can Cabrafiga. Quan va entrar al Xalet per continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a l’habitació on s’havia allotjat son oncle, una parella d’uns trenta anys mal comptats. Com que sempre tothom es referia a “els nebots”, havia sobreentès, evidentment equivocada, que es tractava de dos homes quan es tractava de germà i germana, la qual va prendre la iniciativa en presentar-se com la Sara. Devia ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que capegés totes les preguntes de la mossa, i durant  una hora ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la Modesta no es va tallar un pèl: - Tramaven alguna cosa en contra del seu oncle?

- Va lluny d’osques, senyora, si es pensa que nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar cara la neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava les paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per incapacitar-lo amb totes les de la llei.

- Per què els importava tant a vostès, com es gastés els seus diners? – no va afluixar la Modesta.

- Per començar, perquè d’això que fossin seus se n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres tenim tot el dret a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni familiar que va malvendre’s per impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de parlar! No només per raons legals, sinó també morals. Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences entre l’oncle, els avis i els nostres pares. L’oncle, ja li dic des d’ara perquè li quedi clar, era un malparit; però l’avi encara era més cabró... Ep!, no ens jutgi abans d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat la fàbrica de bicicletes, i l’àvia, que era la rica, en la seva condició de pubilla sense cap germà que li disputés l’herència de les propietats més guapes de la comarca; l’oncle i el pare no tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè nosaltres visquéssim de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la nostra mare, que llavors estava casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el seu germà petit, el seu cunyat, amb qui ens va parir a nosaltres. Fixis si n’és de complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada de mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu germà. En assabentar-se’n l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata de sagristia com l’àvia que mai callava, va reaccionar de mala manera i es va posar totalment de part de l’oncle, i després de fracassar manant a la mare que tornés amb el seu marit legal, va tirar pel dret desheretant el nostre pare, el seu fill petit, perquè vivia en pecat amb una adúltera; prohibint-li a més a més que tornés a posar els peus a la fàbrica i a la casa pairal. Segons que em va explicar la mare, el pare va trobar feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un competidor que el va rebre amb els braços oberts, i entre bascos vam pujar nosaltres fins que fa uns quatre anys el pare va morir. Aleshores, la mare ens va confessar amb pèls i senyals tots els embolics de la família i, aconsellada per un parent advocat, vam tornar a Barcelona per mirar de fer les paus amb l’oncle, amb qui encara estava casada perquè mai li va donar el divorci malgrat la repudiés; però l’oncle ni es va dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó per la qual cosa la mare va iniciar els tràmits d’un plet incapacitar-lo, i els diaris en varen anar plens d’aquell sidral unes quantes setmanes; però la mare no va poder suportar la vergonya i, donant-se la culpa per haver trencat la família, un dia se li’n va anar la mà amb les pastilles per dormir, malgrat pietosament el metge amic va certificar la seva mort com accidental, estalviant-nos la vergonya de la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol que s’havia desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la merda, tot de cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare ens va avisar que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de l’àvia, s’estaven saldant.

- No varen intentar localitzar-lo més, per aclarir les coses?

- Clar que ho vàrem mirar, però és que era com si s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que costi de creure. Fins que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en contacte el director de la residència i vàrem començar a lligar caps.

- I per quina raó el director se’ls hi va adreçar, si vostès no comptaven per res pel seu oncle?

- Un altre dels misteris d’aquesta història: sembla que l’oncle, al contrari de nosaltres prou que sabia on vivíem, des que vam tornar a Barcelona; i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.

- Ara sí que m’acabeu de descol·locar. No havíem quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho cap relació?

- Sí, però no sé com ni amb quin propòsit ens tenia localitzats, tot i que no en volia saber res de nosaltres.

- Bé, i ara que està mort, què pensen fer?

- Tot ens ho porta l’advocat, però pel que sé ara cal escorcolla tots els seus papers perquè els quartos que va treure’n de malvendre’s les propietats de la família, en algun lloc els ha entaforat,  ja que els diners no es fonen. I com que mal que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta, va intentar d’arreglar, afegint: - Sobre aquests diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer la truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que disfressava una donació en tota regla.

- I, com s’ho pensaven fer, si pel que tinc entès el seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no hi toqués?

- De tots aquests detalls de la reclamació ja li he dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però tinc entès que es refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge de la residència.

- Sap que els seu oncle s’havia canviat de nom i d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc del món com si fos una altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?

- Doncs, no. Ni mon germà ni jo en sabem res d’aquests plans, fins que el director ens ho va explicar ahir per sobre. No en teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona vegada, ni de quina en portava de cap, cregui’ns!

La Modesta n’estava convençuda de que li deia la veritat, entre d’altres raons perquè havia comprovat que el dia dels fets la Sara se l’havia passat en un box del Clínic, fent companyia a son germà que havia patit un atac de pedra. En conseqüència, va deixar estar l’interrogatori on havia queda i tampoc cregué convenient furgar més el director, resignant-se a tancar “el cas del col·leccionista de fireta“ – com l’havia batejat la premsa -, com una mort natural. L’endemà dematí va presentar-li les seves conclusions definitives al jutge Otero, que se la va escoltar decebut i un poc contrariat : - L’avi era un empresari que, per antigues desavinences amb la família, havia avorrit tota la seva parentela i per despit pretenia deixar-la sense un ral, considerant que eren uns voltors a l’espera de la carronya. Per aquesta raó va liquidar prematurament la seva empresa, traspassant-la als seus empleats quasi a precari; i s’ha anat polint els darrers mesos una a una totes les propietats restants de la seva mare, ingressant els quartos que en treia en un dipòsit totalment legal però fora del país, a nom d’una persona quina identitat va comprar vés a saber a quin preu, valent-se de papers falsos. És l’únic delicte que podem provar en aquesta història rocambolesca; però després de la mort del principal implicat, el delicte deu haver prescrit i no sé si cal perdre-hi més el temps buscant l’autor de la falsificació documental. En quant a la més que probable cobdícia del director del Xalet en aquest afer, tampoc no la podem encausar penalment, perquè tot es basa en suposicions i deduccions que costaria de provar en un judici.

- ¿A qué se refiere, con eso de la codicia?

- A que el propietari del Xalet es devia ensumar que darrera tantes anades i vingudes de la víctima hi havia marro amagat, i va voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat en altres casos de mort d’avis rics i extravagants, n’havien tirat un bon tros a l’olla. Suposo que per casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu dispeser, i creient que en portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests li tindrien en compte el favor el dia que toquessin calent. Això ens porta a que, en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de cor degut al pànic i a l’angoixa que ell mateix es va provocar, de tant menjar-se el coco, congriant una venjança malaltissa que covava de temps ençà.

- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso pintaba bien y había despertado tanto interés mediático… Pero coincido con usted que es mejor dejarlo como está…  Déjeme que le diga antes de irme que, a pesar de que hemos tenido nuestras diferencias, me alegro de haberla tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis malos humores – el jutge es va posar dret i li va allargar la mà. La Modesta, mentre la hi estrenyia, va pensar: mira, vés per on amb aquest m’havia equivocat!

FINAL DE TRAJECTE .- La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en marxar el notari de casa seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall, el qual no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se amatent. En sentir-lo pujar per l’escala – ja li reconeixia el carranquejar característic –, el gat va miolar en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs, de seguida es va adonar que la seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar. Ella, però, el tranquil·litzà, agafant-se-li de bracet per endur-se’l fins a la petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta rodona de costura, que hi feia joc. Li va assenyalar els papers que havien quedat damunt de la taula, dintre el sobre que havia portat el notari, mentre intentava explicar-se en poques paraules: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent, ara fa un any, a la meva classe de ioga? Doncs m’ha deixat una fortuna en el seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?

Davant la sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava d’anar-se’n un notari de ringo-rango, que havia vingut expressament des de Barcelona per comunicar-li la inesperada deixa: - Ara que hauré de tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per tot, oi que sí?

El senyor Tomàs, fent-li una moixaina, li va dir: - Saps què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido jo, que sempre m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària. FI

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dilluns 16 juliol 2018)

EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA (continuació)

SEGONA ESTACIÓ.- La mossa a qui se li havia encolomat la investigació de rutina d’aquella estranya mort – a la comissaria aquell cas se l’havia batejat, una mica a tall de conya, com el “del col·leccionista de fireta” –, anava de corcoll des que el punyeter jutge havia descobert serrells molt llaminers sobre la vertadera identitat del mort, el qual resultava que no era pas un jubilat qualsevol, sinó un empresari de renom a Barcelona, que va deixar parat tothom feia un parell d’anys en retirar-se, en plenes condicions físiques i mentals, als seixanta tres anys; traspassant als seus empleats, com aquell qui diu a cap preu en comparació amb el que se’n podia treure d’un negoci ben encarrilat i justament quan rajava més fort. No van transcendir mai les xifres exactes de la transacció, però segons la brama que corria, pràcticament era com si hagués regalat l’empresa als treballadors, a canvi d’un generós vitalici. Aquesta decisió tan sorprenent i atípica en un empresari es van cuidar d’esbombar-la i exagerar-la els diaris, en una època de l’any, l’estiu, en que més aviat a les redaccions sempre es sol anar curt de material per a fer bullir l’olla, i les “serps d’estiu” sempre són benvingudes. Tanmateix, arrodonia el morbo de la insòlita història el fet que l’empresari va esfumar-se, sense deixar cap rastre. I, francament, perquè semblés tot plegat encara més cosa de bojos, dos nebots amb qui no es feia des de qui sap quan, van iniciar els tràmits per incapacitar-lo amb l’excusa que havia perdut la xaveta, en una maniobra a la desesperada per a recuperar el patrimoni familiar que l’acusaven d’haver-se polit. No era estrany, doncs, que el jutge que l’havia convocat al seu despatx, en tenir al davant l’intendent dels mossos, el rebés renegant: - Casondena, señor Busquets, estamos atrapados en un bon merder, como decís ustedes.

El jutge era força més jove que no pas el policia, que ja n’havia vist de tots colors, i aquell jutjat d’instrucció català havia estat el seu primer destí en la carrera judicial, no dissimulant que es frisava per tornar a la  Salamanca natal de seguida que li arribés el substitut, doncs a Catalunya ja s’hi havia estat massa temps pel  seu gust i tot li picava. Malgrat la seva incomoditat, pressentia que aquell singular cas que li havia caigut a les mans en capella d’emprendre viatge, quan ja tenia pràcticament fetes les maletes, de retop podia ajudar-lo a fer mèrits, si s’ho sabia trampejar per tancar-lo abans d’anar-se’n i els periodistes el feien quedar bé. Per aquesta raó volia que els mossos deixessin de fer-se el desmenjat, prenent-se més en serio les investigacions i passessin per la pedra els nebots, basant-se en una sospita tan de pissarrí com que eren els principals beneficiaris d’aquell mort en circumstàncies tan estranyes. L’intendent, ensumant el perill d’un jutge primerenc i  tan capficat pel seu futur que el veia capaç de maneflejar, en benefici del seu fins llavors escarransit currículum professional, un cas que podia esdevenir mediàtic, va procurar trametre-li tant delicadament com sabia fer-ho quan s’ho proposava, un missatge inequívoc de cautela i seny: - No passi pena, que ja ho tenim tot ben apamat. Porta la investigació l’agent Modesta Calero, a la qual ja sap que no se li’n escapa ni una. Si li sembla, la faig entrar perquè ella mateixa li expliqui cap on assenyalen les pistes en que treballem.

L’intendent sabia que aquella observació, aparentment rutinària i de bon rotllo, anava amb segones de canvi, i que de ben segur no se li posaria gaire bé al jutge Otero, que ja se les havia tingut amb la Modesta més d’una vegada, retraient-li sovint que no feia cas de les seves instruccions ni per casualitat. De fet, la Modesta estava feta a la seva, poc disposada a amollar-se ni a que li manessin com havia de treballar, per tant suportava malament sentir-se massa collada. Quan se li confiava un cas, se la tenia de deixar anar per les seves, fent la vista grossa si respectava poc els horaris i els protocols. Amb aquest comportament esquerp i tan personal ella era conscient que incomodada tant a companys com a superiors, però se’l feia perdonar amb escreix a còpia de trobar el desllorigador abans que ningú dels misteris més reconsagrats que  requeien a aquella comissaria. L’intendent potser era dels pocs que mai no li regatejava la confiança des de bon principi d’una investigació, deixant-la fer al seu aire, mentre li fos lleial. És a dir: que a l’hora de repartir medalles, no les acaparés totes per ella; però per això no tenia de patir pas ja que sempre es feia pregar a l'hora de donar explicacions a la premsa. Tot i que la Modesta no fos santa de la seva devoció, el jutge es va resignar a escoltar el que aquella saberuda tingués per dir-li, mentre es posà a ordenar els papers de la taula com si tingués un rampell de mal de sant Víctor, com volent donar-li a entendre a la mossa, des que poses els peus al despatx, que estava molt atrafegat i que anés al gra. La Modesta, que ja li coneixia el punt flac a sa senyoria, va esperar-se a peu dret que el magistrat mogués fitxa; però fou l’intendent qui li va donar l’entradeta, tractant-la expressament de vostè per a posar-la en guàrdia: - Agent, informi el senyor jutge, si us plau, de com va l’enquesta.

- Encara és massa aviat per treure’n conclusions – respongué obedient la Modesta -, tot just estem al començament i queden molts de melics per lligar.

- Supongo que se da cuenta de que no estamos ante un caso cualquiera, no se le olvide el detalle. La prensa ha metido las narices y no podemos hacer el ridículo ni tomárnoslo a la fresca, por lo que pienso que sería conveniente comparecer ante los medios para calmar los ánimos – li engaltà el jutge, aparentant que tenía la mosca al nas.

- Miri, senyor jutge – va crispar-se la Modesta, mossegant-se la llengua per a no engegar a dida aquell presumit del carai, que tot i que si fa o no fa eren de la mateixa edat, se’l mirava com si fos un sonso -, crec que seria un error esbombar tan aviat qualsevol detall sobre la investigació en curs, perquè totes les pistes són molt tendres i fer declaracions ara no ajudaria a resoldre el cas, sinó que segons com, encara embolicaria més la troca.

- Usted infórmeme directamente de lo que haya averiguado hasta ahora, y ya decidiré yo qué se puede comunicar a los periodistas y qué debemos callarnos, teniendo en cuenta el interés que ese asunto ha despertado en la capital, donde hasta la televisión se ocupa – va tallar-la el jutge, parant els peus a la picallosa subordinada.

La Modesta va dirigir-se, llavors, al seu cap, evitant posar-se en llibres de cavalleria i trencar-li obertament la girada al jutge, potser recordant que la darrera vegada que va encarar-se-li, va amenaçar-la amb amonestar-la per falta de respecte: - Senyor, cada dia li passo la minuta reglamentària del que faig i deixo de fer, però com haurà notat m’abstinc de fer especulacions mentre no tingui proves, sinó només conjuntures. Explicar cada pas que dono, amb qui he parlat, a qui vigilo o de qui sospito, no ens farà anar més de pressa en la investigació, sinó tot al contrari.

- Aquest paio mort li cau bé, oi? – li va preguntar l’intendent, tornant al tracte col·loquial habitual, per rebaixar la tensió.

- Ho confesso, els tenia bens posats – li va contestar la Modesta -. I si no hagués estat perquè em penso que en un moment donat, pel camí se li va travessar l’avarícia dels amos de la residència, aquesta història estrambòtica podia haver tingut un final diferent; fins i tot feliç, des del punt de vista de la víctima, és clar.

- No  la acabo de  comprender  – va reconèixer intrigat, el jutge.

- No s’hi amoïni, que jo també me’n faig creus quan hi penso – féu la Modesta, en una mena de gest de desgravi envers aquell home tan tocat i posat, que no tenia tanta paciència com ella a l’hora de garbellar totes les pistes a l’entorn d’un cas, fins separar el grà de la palla -, m’ha costat d’admetre que un home pot arribar a odiar tant els de la seva sang, que no l’importi fregar quasi la ratlla vermella del que està permès. Seria una bona història per als periodistes, segur que se la rifarien; però no sé si el safareig que se’n faria se’l mereix una persona que, per estrany que sembli dit així, només volia donar una lliçó a uns parents amb qui no s’entenia i havia avorrit perquè li semblava que anaven descaradament al darrera dels diners.

- Me parece que nos desviamos de la cuestión y no nos pagan para divagar haciendo análisis sentimentales, como hace usted con demasiada frecuencia, dicho sea de paso; sino para resolver asuntos penales, explicando sin retóricas las causas y circunstancias de un posible crimen. De manera que si le parece bien exponga su teoría cuanto antes – el jutge no estava pas per orgues i li deixava clar que no allargaria la instrucció fins que li arribés el substitut i se li emportés la glòria, si és que es resolia el cas després.

- Doncs, miri senyor jutge - la Modesta va replicar-li obedient, però picada en el seu amor propi -, la història és ben senzilla de resumir. Amb els elements de que disposem fins ara, la víctima va morir d’un atac de cor a causa del pànic. Si em deixa una mica més de temps per investigar, potser li podré aclarir si aquest terror era degut a un deliri malaltís o si algú li va provocar deliberadament, cosa que em temo malgrat no pugui demostrar.

- Póngame por escrito sus conclusiones provisionales y tome nota de que le concedo cuarenta y ocho horas para cerrar de una vez este asunto – va rendir-se el jutge, acomiadant-se dels dos mossos i començant a resignar-se a retornar a Castella, sense penjar-se la medalla d’haver resolt un cas que podia ser de traca i mocador.

En traspassar la porta del despatx, l’intendent va dir a la Modesta amb sincera admiració, que li havia ben xafat la guitarra a l’entonat del jutge Otero, però que anés amb peus de plom, no fos cas que abans de plegar encara li fes empassar el seu desdeny amb patates.

– Que s’hi posi fulles, que aquest rai ja té els dies comptats per a fer-nos la guitza – li va contestar, picant-li l’ullet –, a més, als jutges, per molt jutges que siguin no se’ls li pot donar la raó quan no la tenen. Oi que era això el que vostè em va predicar des del primer dia?

(continuarà demà)