LLIBRES, ROSES, SENTIMENTS, IL.LUSIONS...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 22 d’abril de 2016)

● LLIBRES, ROSES, SENTIMENTS, IL.LUSIONS....- Ja sé que el mercantilisme acaba posant la banya a tot arreu, i que fins i tot amb els seus tentacles interessats només pels beneficis, a vegades transforma iniciatives populars innocents i pràcticament nascudes en la intimitat, en grans negocis de masses. Però em resisteixo a que la massificació planificada de costums, festes o commemoracions entranyables, pugui destruir l’espontaneïtat de les coses senzilles, gairebé casolanes, improvisades, inclús mimades a cada poble perquè fossin diferents de les del poble del costat, passant-les per l’adreçador de la uniformitat global. Els sentiments no s’exporten ni s'exploten, almenys això és el que pensaven els somia-truites romàntics; però els executius agressius, a l’aguait de la que salta, no podien pas deixar passar l’oportunitat de treure’n profit comercial de gestos tan macos com regalar una rosa amb certa solemnitat a la persona estimada, com a penyora d'encaterinament. No sé pas qui va adonar-se del filó comercial que aquest gest representava, però a fe de Déu que no la va pas errar: aquell gest amable, quasi clandestí en els seus inicis, entre simples enamorats els primers dies de primavera, va encendre-li la bombeta al promotor de bones idees i vet-aquí que en poc temps ja no n’hi hagué prou amb les roses del país, per abastar la demanda creixent d’una flor convertida en simpàtic símbol d’amor i d’amistat, en el marc d’una diada tan ben trobada com la del patró de Catalunya, arrodonida amb l’homenatge al llibre, recordant a l'insigne Cervantes. Un negoci rodó, francament, si no fos que s’ha convertit en una festa nacional tan arrelada, festa de la cultura i de l’amor, i que els sentiments i les il•lusions que ho mouen tot plegat, han deixat el negoci en segon terme i malgrat al vespre tothom farà balanç l'alegria al carrer no tindrà preu. Bona diada de sant Jordi, des del meu modest balcó florit. 

L'AIGUA MINERAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 21 d’abril de 2016)

● L’AIGUA MINERAL.- El meu cap, a vegades va per lliure i es posa a barrinar idees tan esbojarrades com, per exemple, si els brolladors o deus d’aigua mineral disposen de tantes reserves com per omplir la barbaritat d’ampolles que es consumeixen diàriament. Al meu cap ja li he hagut de cridar l’alto més d’una vegada, per tenir la barra de passejar-me davant del nas insinuacions malicioses o sornegueries temeràries, sobre qüestions delicades i sensibles de la vida quotidiana. No se si a vosaltres us passa, però a vegades sembla com si la part més entremaliada del cervell se’m desboqués proposant-me fantasies que em costen de creure, però que em fan rumiar: i si fos veritat? Una d’aquestes falòrnies té a veure, com us anava dient, amb l’aigua de boca que ens arriba a taula embotellada, des de les més variades procedències. El dimoniet burleta que tots tenim a dispesa en el subconscient - en el meu cas a les temples - em mareja amb un dubte insistent: “en un país on tants pocavergo-nyes fan de les seves endinyant-nos gat per llebre cada dos per tres, pot ser que a ningú se li hagi acudit potinejar en el gran negoci de l’aigua mineral?”

Per aquesta raó, quan l’altre dia vaig llegir que tres o quatre mil consumidors d’aigua mineral han de fer cua al wàter perquè el ventre se’ls hi ha afluixat, vaig pensar: “mira, a veure si serà veritat la sospita que amb l’aigua també és fan tripijocs!”. Però és veu que no, es veu que tot plegat té una explicació: que el problema de l’aigua andorrana que ha provocat cagarrines a tanta gent, no en té cap culpa de les corre-cuites a "can Roca", sinó que el rebombori de panxa es déu a una mala neteja de les botelles o de les garrafes. Tan fàcil i sense massa complicacions com seria reomplir les botelles amb aigua de l’aixeta i sembla que a ningú se li ha acudit! Estic disposat a treure’m del cap aquests mals pensaments i des d’aquí mateix i tant fort com faci falta reconeixeré que els empresaris del ram de l’aigua (mineral) són més legals que els permisos de caça i pesca; però no puc estar-me de pensar que, amb les mil i una que s’inventen alguns per reomplir ampolles de marca amb licor de garrafa, no hagin tingut la temptació de fer jocs de mans amb l’aigua embotellada, cosa que seria el més fàcil del món. Avui, doncs, me n’aniré a dormir tranquil: enmig de tanta corrupció, enganyifa i falsificació, almenys tots els que tenen a veure amb el negoci de l’aigua mineral porten les mans netes... Ja hi tornem a ser! El dimoniet okupa de les meves temples em bugona que, si per cas, no facin becaines els inspectors. 

ELS PARTITS TORNEN LES SUBVENCIONS ELECTORALS SI SÓN INCAPAÇOS D'INVESTIR UN GOVERN?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 20 d’abril de 2016)

● ELS PARTITS TORNEN LES SUBVENCIONS ELECTORALS SI SÓN INCAPAÇOS D'INVESTIR UN GOVERN? .- Després de cent dies de marejar la perdiu, els diputats elegits el passat desembre sembla que passaran amb més pena que glòria al cel de les oques, el proper 2 de maig. Tothom sap que la llei electoral preveu que els partits, en funció dels escons aconseguits, rebin de l’Estat una generosa subvenció – pel totals de vots i per cada escó -, la qual els permetria viure honradament sense passar angunies, si no estiressin més el braç que la màniga. Considerant que el contracte tàcit amb els electors és de quatre anys, el que dura una legislatura, quan aquesta fa figa abans de començar ses gandules senyories han estat incapaces de posar-se d’acord per bastir un govern de coalició, m’agradaria saber si els partits han de tornar aquelles subvencions, o almenys la part proporcional, per incompliment de contracte? Estem parlant de milions d’euros, no de xavalla, i encara que algú considerarà impertinent o políticament incorrecte preguntar coses tan delicades, a la meva manera de veure no es cap bajanada ni rucada, perquè si no ho tinc mal entès, i per aquesta raó demano un aclariment, els partits apliquen a aquesta qüestió del finançament el principi de santa Rita: “lo que se da, no se quita”. És a dir: la liquidació a compte de les darreres eleccions ja està cobrada i, en molts casos, gastada i tot amb escreix, de manera que una nova convocatòria el mes de juny posarà la mamella de l’Estat a zero. Si féu números, veureu que les criaturades i rebequeries dels polítics, en no voler-se avenir per governar cedint una mica cadascuna de les parts, ens costen un ou. Per tant, em sembla que la reflexió d’avui es mereixeria la resposta d’algú que sàpiga de què va la missa, i tant de bo jo fos un mal pensat, un perepunyetes, i els partits efectivament retornessin la subvenció cobrada per una feina que no han fet, quan s’han de dissoldre unes Corts estèrils o capades. Llamp me mau!, ara que hi penso, potser si els hi fessin tornar els diners posarien més ànsia i els cinc sentits a la feina i es comportarien com uns dignes representants del poble, enlloc de com uns còmics tronats i egòlatres. 

SOBRE EL CLIENTELISME, QUE ALENTEIX EL PROGRÈS I FOMENTA LA DESIGUALTAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 d’abril de 2016)

● SOBRE EL CLIENTELISME, QUE ALENTEIX EL PROGRÈS I FOMENTA LA DESIGUALTAT.- Es vol dissimular, però el cas és que el clientelisme polític està arrelat a l’administració pública des de temps immemorial, depengui del govern central o de les autonomies. A l’administració central hi ha nombrosos casos de favoritisme esbiaixat que perjudica la gestió perquè, enlloc d’haver-se seleccionat els millors i més competents per ocupar els llocs de responsabilitat, varen passar al davant els que portaven recomanació. Per no semblar radical, estic disposat a admetre que només en igualtat de condicions, tenir padrins decanta la balança. Però és un d’aquests fets indiscutibles que no es poden provar i que són de domini públic, que en totes les administracions els casos d’adjudicacions de determinats contractes de serveis per redactar estudis, informes i, sobretot, el nomenament d’assessors dels càrrecs públics, envernissats de clientelisme, són relativament freqüents. No hi hauria res a dir si aquests “agraciats” fossin llumeneres, però per desgràcia en la pràctica quotidiana queda palès a bastament que l’abús del clientelisme allunya de contractes i nomenaments públics candidats que podrien ser deu vegades més eficients. El lleidatà Joan Oro, quan era director de la NASA, tenia molt clar que amb recomanats no s’arribava gaire lluny perquè qui per col•locar-se recorre a l’amiguisme sol ésser un mediocre; i es vantava de que ell per formar part del seu equip triava persones intel•ligents, malgrat que inclús ho fossin més que ell. Perquè el millor líder és que té el mèrit de rodejar-se dels millors col•laboradors, i no pas d’escolars d’amèn i d’estómacs agraïts.

A la meva manera de veure, però, això del clientelisme no s’acaba en les contractacions unipersonals, sinó que també es dóna en tots els nivells de l’administració - inclosa l’autonòmica -, la defensa per acció o per omissió d’interessos corporatius, per afebliment dels mecanismes de compensació del poder. I això és molt greu, ja que la defensa d’interessos oligopolístics exclou d’activitats directives persones amb capacitat d’innovar i reduir costos en el conjunt de l’economia pública. A més, en molts de casos, la defensa d’interessos corporatius i partidistes impedeix sovint reformes en matèries tan sensibles com educació, justícia, sanitat o administració pública, que contribuirien a fer més eficient el sistema. Per altra banda, la societat no basada en la meritocràcia que alimenta els endolls, desmotiva la formació de capital humà i crea un model de triomfador social, allunyat de l’eficiència i de la cultura de l’esforç i perpetua, des d’aquells reculats temps del “que inventen ellos”, uns valors hostils a l’emprenedoria. En fi, un exemple de clientelisme, entre d’altres que de ben segur tots podríem retreure, són els 1.800 empleats “no funcionaris” que la Junta d’Andalusia ha reconegut la setmana passada que els paga la nòmina cada més sense que fotin ni brot. 

QUAN ESCLATI LA CRISI ENERGÈTICA, ENS AGAFARÀ AMB ELS PIXATS AL VENTRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 18 d’abril de 2016)

● QUAN ESCLATI LA CRISI ENERGÈTICA, ENS AGAFARÀ AMB ELS PIXATS AL VENTRE.- Em preocupa que quan endrecem a mitges la crisi financera, ens n’esclati sota el nas una de pitjor: l’energètica. Els països previsors i endreçats ja fa temps que han posat fil a l’agulla per a no trobar-se el dia demà amb els pixats al ventre; en canvi, nosaltres, malgrat registrar una taxa esgarrifosa de dependència energètica de tot guisqui – un 79% contra un 54% de mitjana europea -, els governants tan llestos que patim van i bloquegen la investigació sobre energies renovables, congelant els ajuts a les investigacions sobre fonts d’energia neta; diuen que ho fan per estalviar, sense adonar-se que els estalvis per avui son fam per demà. Els socis europeus, mig fotent-se’n, ja ens han fet saber que veuen molt difícil que a Espanya, d’aquí a vuit anys, el 20% de l’energia sigui d’origen renovable, tal com hi estaríem obligats si obeíssim les recomanacions comunitàries. De fet, la Comissió Europea fa uns mesos ja li va donar un bon mastegot al govern espanyol mitjançant un informe que posa a caldo la seva nefasta política en matèria energètica. El més revelador de l’informe, pel que fa als interessos dels consumidors, és l’afirmació que “la tarifa elèctrica espanyola està inflada a benefici de les nuclears i les hidroelèctriques”. I que la fórmula escollida després de llargs estires i arronses entre ministeris i elèctriques per a determinar el dèficit tarifari “és un pur enredo comptable”. De passada, també criticava la “utilització insostenible de l’aigua, mancada de recursos per al seu ús eficient”, però d’aquesta qüestió de l’aigua ja en parlarem un altre dia. Pregunto: què s’ha fet des d’aquella estirada d’orelles, per part del govern espanyol? Doncs un decret del ministre Soria, l’any 2014, retallant en 1.700 milions d’euros les primes a les instal•lacions d’energies renovables, cogeneració i residus. I des de llavors, res més per aconseguir una energia més neta i barata. D’entrada, sembla que el govern pensa que els dos objectius són incompatibles i que qui vulgui respirar aire més pur que en pagui el gust i les ganes.

A la meva manera de veure, els països que miren una mica més enllà del nas aposten per les energies renovables perquè l’experiència palesa que cada cop són més competitives. Nombrosos bancs d’inversió han detectat que les renovables ja són més barates i rendibles que les convencionals per produir electricitat, però cal que els governs no les bloquegin per interessos tèrbols. Els subsidis, ajudes o propines que reben els productors d’energies fòssils són una barrera, com ho és “l’impost al sol” que, altre vegada el nefast i borni ministre Soria, va fer aprovar l’octubre passat per dissuadir l’autoconsum domèstic i industrial amb energia fotovoltaica. Mentre molts de països desenvolupen l’eolítica i altres fonts renovables, els nostres ineptes governants fan el badoc entretenint-se amb tonteries. Llegia l’altre dia un estudi publicat a la revista “Ecosystems”, que a casa nostra, amb una riquesa forestal important, si aconseguíssim que la biomassa extreta d’un territori es revertís en consum de proximitat, això generaria beneficis directes a les empreses i llars del sector i alhora podria afavorir la reducció del sotabosc combustible, culpable de l’esverament de molts incendis forestals. Però, és clar, els nostres governants no estan per aquestes qüestions pròpies de polítics amb quatre dits d’estadistes.

MENTRE TOT S’ARREGLI VOTANT, ALABAT SIA DEU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 17 d’abril de 2016)

● MENTRE TOT S’ARREGLI VOTANT, ALABAT SIA DEU!.- La democràcia es basa en respectar un principi bàsic de convivència, tan senzill com un home, un vot. Però no és tan senzill de portar-ho a la pràctica com d’escriure-ho. Generacions de demòcrates de totes les èpoques han posat en quarantena si tots els vots tenien el mateix valor, i ja des de bon començament els mateixos promotors del sistema, Pericles i companyia, van relegar tres quartes parts de la població d’Atenes a ciutadans de segona categoria: dones, esclaus i metecs (immigrants). Tanmateix, en una tan democràcia consolidada i sovint posada d'exemple, com la de la Gran Bretanya, resulta que conservadors i laboristes ho tenen molt més fàcil a l’hora d’obtenir un escó de diputat, que no pas els liberals, que n'han de sumar molts més per xucar el melindro. És, certament, una injustícia, un escarni i, potser fins i tot, un frau a la democràcia; però els anglesos sempre ho han volgut així i s’hi troben còmodes. En aquest sentit, convé recordar que la cambra dels Comuns no té una disposició en forma d’hemicicle, com la majoria dels Parlaments del món, sinó la d’una doble bancada, amb dos grups principals encarats l’un davant de l’altre, en una clara escenificació de règim polític bipartidista, com a conseqüència del sistema majoritari d’elecció que condemna els diputats de les terceres forces a un paper forçosament residual. De fet, tots els sistemes electorals són inexplicablement injustos o gasius amb els minoritaris, i per això us dic que no n’hi ha cap, ni un, enlloc del món, que respecti al peu de la lletra el principi sagrat d’un home un vot, a l’hora de la veritat. I menys encara quan, com passa a Catalunya, es pretén quadrar la circumferència de proporcionar el vot territorial, amb la bona intenció de que les comarques menys habitades estiguin ben representades, però amb el resultat qüestionable que el vot d’un ciutadà resident a la Garrotxa o al Montsià, val molt més que no pas un de l'àrea metropolitana. I en l’àmbit estatal, per posar un altre exemple ben concret, al Congrés dels Diputats, els bascos del PNB tenen el triple d’escons que els comunistes d’IU amb menys de la tercera part dels vots que aquest han obtingut.

No obstant aquestes imperfeccions, és molt millor posar a votació dels ciutadans qui ha de governar i com ha de governar, que no pas tancar les urnes a pany i forrellat. Avui mateix, a casa nostra a Manresa els delegats de l’ANC decidiran en assemblea que s’ha de fer per la Diada i com s’ha d’organitzar la plataforma cívica més important dels darrers temps. I els arrenglerats amb PODEM fa quatre o cinc dies que decideixen “on line” si s’ha de pactar o no amb els socialistes, havent-hi Ciutadans remenant la cua per entremig. I, si anem més lluny, al Brasil els congressistes votaran dintre de poc si boten la presidenta per corrupte, i els suïssos gairebé cada cap de setmana decideixen alguna cosa. La gràcia de tot plegat és que després de desfogar-se cada part en defensa de les seves tesis, una vegada fet et recompte de vots – encara que la majoria sigui esquifida – els que hagin perdut acceptin esportivament la derrota, faceta del joc democràtic que no s’ha acabat d'assimilar prou bé i molts dels conflictes actual son conseqüència d'acceptar el veredicte de les urnes comés quan ens donen la raó. D’altra banda, en aquests dies que la dura realitat de la immigració s’està convertint en un problema, i que la societat per culpa de la crisi ha accentuat les desigualtat entre pobres i rics, algú que no és cap palangana ja s’ha començat a despenjar amb sortides d’emblanquinador com, per exemple, que el vot d’un pelacanyes o d’un analfabet no hauria de tenir el mateix pes que el d’un que hagi nascut amb la flor a cul. A vegades d’aquests brots de xenofòbia no s’han fa massa cas perquè es diu que són quatre desgraciats els que en parlen, però si no es tallen sense contemplacions, demà ens en podem penedir. 

ELS DE “MANOS LIMPIAS” TAMPOC LES PORTAVEN NETES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 16 d’abril de 2016)

● ELS DE “MANOS LIMPIAS” TAMPOC LES PORTAVEN NETES.- Ara si que l’hem feta bona: els que fanfarronejaven de rentar-se les mans quatre cops al dia amb salfumant, resulta que les tenien tan llardoses que portaven merda inclús sota les ungles. Reconec que malgrat sóc una persona amb molta imaginació, capaç de relligar històries d’allò més inversemblants, mai se m’hagués acudit una història tan esperpèntica com la que varen bastir aquesta gent, que havien tingut papers destacats en moviments d’ultra dreta, traient-se de la màniga un misteriós sindicat justicier - MANOS LIMPIAS - a la caça indiscriminada de corruptes, esquerrans torrapipes i separatistes fastigosos; i una presumpta associació d’usuaris de la banca – Ausbanc – que, en teoria, defensava els seus interessos. Resulta que ambdues entitats, més o menys disfressades de legalitat, havien muntat el negoci del segle: quan es topaven amb un bon marro, es personaven en qualitat d’acusació particular en el Jutjat que instruïa les diligències, i quan tenien ben acollonida i empaperada la peça més feble de l’engranatge de corrupció, feien arribar als interessats que podien tenir raons poderoses per tapar el femer, una oferta de “rescat” de sis xifres. “Tu pagues el gust i les ganes i jo retiro discretament l’acusació” – era el missatge, segons sembla, que xiuxiuejaven a cau d’orella de la seva presa indefensa. I no es tracta de cap especulació: almenys en dos casos - Unicaja, implicada en el cas dels Eros d’Andalusia, i la infanta Cristina, en el cas Nos – hi ha constància fefaent dels intents d’extorsió. I no s'hi posaven pas per xavalla: estaven tan segurs de l’èxit, que els paràsits inventors d'aquesta màquina de fer bitllets sense deixar-hi la carcanada es creien que havien des-cobert el “modus vivendi” perfecte i, a l’inrevés dels ciutadans honrats, cada vegada que explotava un bon sarau ells ho celebraven amb una copa de xampany francès entre les seves mans netes, lleials al seu jurament de no brindar mai amb cava separatista. Amb el que pensaven embutxacar-se, s'ho podien permetre. Ja veieu, no hi ha un pam de net, però si voleu animar-vos penseu que tan va el càntir a la font, que es trenca. 

LA VERTADERA HISTÒRIA D’UN MALEÏT DEUTE INDUÏT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 d’abril de 2016)

● LA VERTADERA HISTÒRIA D’UN MALEÏT DEUTE INDUÏT.- Pels que comptem amb els dits de la mà, el per què les finances públiques fan crac una darrera d’altra, és molt senzill i entenedor si ens deixem de pamplines i parlem planerament: qui en realitat ha tallat tota la vida el bacallà en aquest món, abans i després de convertir-se en monstre global, ha estat el capitalisme que enlluernant amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als manaires amb deliris de grandesa, els féu creure que els “aju-dava” a fer realitat els seus somnis a canvi d’endeutar-los de mica en mica fins a les celles, per poder-hi jugar com si fossin titelles. L’activista brasiler Rodolfo Cascao, que forma part de la prelatura de Sao Félix do Araguaia del bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga, que volta aquests dies per casa nostra per parlar de “desigualtat i propietat”, és de l’opinió que “els Estats capitalistes occidentals, després de la fi de la segona guerra mundial, temorosos que s’encomanés el virus comunista, van bastir un estat del benestar que va trontollar amb la caiguda del mur de Berlin i que d’ençà de la crisi financera es troba en ple procés de desintegració, com indiquen les dades que demostren que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres”.

En efecte, quan el capitalisme els hi va tenir la corda al coll als seus confiats clients, va començar a tibar-los fort, exigint la devolució dels crèdits, conscient que els pobres capsigranys estaven més escurats que les rates. Aleshores es va treure la careta, descobrint el secret del seu gran negoci: deixar diners, a interessos cada cop més alts, procurant que la roda del manlleu no parés de girar en aquest sentit pervers i que la bola cada vegada es fes més grossa. Ja que l’objectiu d’aquests llops creditors vestits amb pell de generosos col•legues de farra, no és pas que els deutors es recuperin mai dels excessos comesos les nits de borratxera, sinó que sobretot els governs que s’havien pensat que les flors i violes del benestar durarien sempre, i que els cops de mà eren de franc, es vegin obligats a seguir manllevant i endeutar-se cada cop més, perquè els usurers puguin seguir vivint dels interessos amb que els tenen amorrats de per vida. I aquesta descripció tant és d’aplicació a les economies privades com a les administracions públiques, però precisament és en aquestes que es donen les escenes més patètiques de cinisme i de mesquinesa de peixos grossos cruspint-se els petits sense cap remordiment. I és que com predica en Cascao, “certa versió del capitalisme és incompatible amb la dignitat humana”.

A la meva manera de veure, també crec que una versió esbiaixada i barroera del capitalisme civilitzat – els misteriosos “mercats” i “dotze apòstols, amb la “gran banca” per mig, - tenen tan agafats pels dallonses els seus escarnits i escanyats deutors, que els obliguen a treure forces de flaquesa per evitar la vergonya d’una fallida, que acaba sent inevitable en el moment que desobeeixen i reneguen de l’esclavatge a que estan sotmesos, pel pecat tan humà de voler viure per sobre de les seves possibilitats, pensant que era veritat la faula dels gossos lligats amb llonganisses. Com diria la vella del conte que ens explicaven de petits, la que passava comptes a la vora del foc fent servir només els dits de la mà, si no es canvia ràpidament de forma de repartiment de la riquesa per evitar les desigualtats, ni després de tota una vida pencant com negres n’hi haurà prou per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim la bossa eixuta i per arribar a fi de més ens han de fiar, sempre algú ens farà ballar com vulgui. Per tant, cada dia que per culpa de la por passem de plantar cara i seguim jugant aquest joc estúpid i suïcida d’engreixar un deute impossible de tornar, estarem més i més penjats i, al final, potser els malvats creditors ja no en tindran prou cobrant-se interessos abusius i gosaran hipotecar-nos l’ànima com a penyora. La qüestió és, quin serà el valent que s’atrevirà a treure-li el cascavell al gat? La vella del conte també deia: "la por està en un racó i cadascú agafa la que vol". 

GESTOS I MAL GESTOS. EMPAR MOLINÉ / MARIA DE LOS LLANOS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 14 d’abril de 2016)

● GESTOS I MAL GESTOS. EMPAR MOLINÉ / MARIA DE LOS LLANOS.- L’escriptora i periodista Empar Moliné va cremar unes planes d’un llibre, enganxades a les cobertes d’un exemplar de la Constitució espanyola, en el programa “Els Matins” de TV3, dilluns passat. Va ser un gest simbòlic, crític, conscientment provocatiu i volgudament sarcàstic. La delegada del govern a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, en la gala de lliurament de la distinció de Català de l’Any, fa vuit dies, quan tot el públic posat dempeus va aplaudir les sentides paraules del guardonat, l’Oscar Camps, tothom es va adonar que la delegada del govern central i destacada militant del PP, si bé s’havia aixecat de la butaca com la resta de públic per no “cantar” més del compte, va abstenir-se ostensiblement de picar de mans. Si fou un gest inconscient, va ser una descortesia; però si va ser premeditat, fou un mal gest mesquí. En el cas de l’Empar, el seu gest ha portat cua i li portarà més d’un disgust, el primer de tots haver-se de mossegar la llengua i demanar perdó, encara que fos a la seva manera, pressionada des del mitjà públic on treballa. El mal gest de la Maria de los Llanos, en canvi, li aportarà més d’una felicitació i s’afegirà al seu currículum de mèrits professionals.

El gest de l’Empar anava subtitulat amb un record a les famílies perjudicades per la declaració d’inconstitucionalitat del decret sobre pobresa energètica, perquè segons el TC el govern català no té d’empatollar-se amb quelcom que és una competència del senyor Rajoy i del seu ministre d’Industria i Energia, l’exemplar ciutadà Soria. “Per tant – va dir la Moliné, amb aquell posat murri i sorneguer que acompanya els seus gestos – les 895 famílies que s’havien acollit a l’ajornament de les factures de llum i gas durant l’hivern s’hauran d’escalfar com puguin, potser amb qualsevol llibre que tinguin a mà...”. La resta ja la sabeu o si no us la imagineu. El mal gest de la Maria de los Llanos, si va ser conscient, responia al despit per les acusacions al governs europeus, i al espanyol en particular, per com es gestionava el drama dels refugiats, pronunciades per un voluntari honest en nom dels seus companys que es juguen la vida per salvar les vides dels altres, al qual els rebecs catalans per votació popular i secreta van elegir “Català de l’Any”. Tant el gest de la Moliné com el mal gest de la Maria de los LLanos tenen dret a manifestar-se, per respecte a la llibertat d’expressió. Però en funció d’aquesta llibertat, reclamo el meu dret a identificar-me més amb el gest i les paraules de l’Empar, que no pas amb el mal gest de la delegada del govern.

Perquè un gest no és només un moviment del braç, del cap, del cos, sinó que ajuda a expressar sentiments o idees, reforçant les paraules o sense pronunciar-ne cap. Els gestos amaneixen les paraules d’un discurs, d’un debat o d’una simple conversa domèstica, fent més visible, més tangible, més convincent el missatge. Capítol apart mereix la gesticulació política: podríem dir que un gest polític és un moviment deliberadament exagerat i calculat per fer més expressiva i impactant una determinada frase o un eslògan de campanya electoral. Algú ha escrit que la política és l’art dels gestos. ¿Qui dubta que l’aparició a la darrera gala dels Goya dels Picapedra vestits d’esmòquing no fou un gest polític? Per si de cas, en Pablo Iglesias va aprofitar la pífia del seu assessor d’imatge per buscar-li una rendibilitat política, en comentar: “És un gest significatiu que quan els de la dreta es treuen la corbata, els d’esquerres ens posem esmòquing i corbatí”. A la meva manera de veure, doncs, els gestos amb o sense espontaneïtat, picardia, massa calculats, inclús assajats a vegades, si són gestos de cara a la galeria sempre els trobo a faltar sinceritat. I sense sortir del cor, un gest no val res. Per aquesta raó m’agrada l’Empar Moliné quan gesticula. I, per acabar la reflexió, m'agradaria dir que considero un gest que aquest comentari coincideixi amb el 85è aniversari de la segona república.

ON S’ÉS VIST QUE NO ES PUGUI CONTROLAR UN GOVERN EN FUNCIONS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 d’abril de 2016)

● ON S’ÉS VIST QUE NO ES PUGUI CONTROLAR UN GOVERN EN FUNCIONS?.- Només en un país on mani un govern que es cregui estar per sobre del bé i del mal, es pot gosar menystenir la sobirania popular, amb l’excusa que mentre el govern estigui “en funcions” durant el parèntesi entre dues legislatures, les seves decisions no es poden discutir ni les ha d’explicar. Si està “en funcions” és perquè després de les eleccions ha perdut la majoria parlamentària que li permetria governar controlat per l'oposició, però precisament perquè ha perdut diputats de la seva corda mentre estigui "en funcions" hauria de ser més respectuós que mai amb la nova representació de la sobirania popular, perquè és allò en que es basa el sistema democràtic. En conseqüència, negar-se orgullosament al control parlamentari, com fa el senyor Rajoy i tota la seva cort celestial, a part de ser una falta imperdonable de cortesia, és una actitud que recorda perillosament la que seria pròpia d'un govern que es considerés designat “per la gràcia de Déu”, és a dir com passava en la dictadura del general Franco.

La Constitució francesa de 1793 va ser el primer text legal que va establir que "la sobirania democràtica resideix en el poble ..." . Jean Jacques Rousseau, en “El contracte social”, atribueix a cada membre de l'Estat una part alíquota del que anomena l' "autoritat sobirana" . Aquesta és probablement la primera referència teòrica sobre la sobirania popular. D'acord a les diverses tesis mantingudes fins ara, es pot definir un Estat democràtic com aquell "on la residència legal i efectiva del poder de comandament d'un conjunt social es troba i s'exerceix en i per la universalitat dels ciutadans ". Per aquesta raó, el sufragi universal es converteix en un dret fonamental de tots els ciutadans, que el poden exercir amb total independència de qualsevol altra consideració, llevat de les limitacions per edat o incapacitat mental. Però ni raons de sexe, raça, tendència sexual, estatus social o ideologia poden saltar-se el principi més sagrat: una persona un vot.

En resum, si la sobirania popular resideix en el poble, que l’exerceix delegant-la en representants elegits per sufragi universal, cap governant, per il•luminat que es pensi que és, pot regatejar als parlamentaris el dret de controlar l’executiu, independentment de si administra el poder “en funcions” o investit de la confiança dels diputats. Entossudir-se en mantenir una tesi contraria, com fa el president Rajoy, és no solament entestar-se com una criatura mal educada a contradir l'ordre establert i, inclús, el que és de sentit comú, sinó que a la meva manera de veure, es tracta d’una aberració democràtica tan greu que ens podria portar a l’absurd que si el període d’interinitat d’un govern trapasser i manipulador es perllongués setmanes i mesos mentre maregen la perdiu, els governants podrien fer el que els hi rotés, basant-se en que els nous parlamentaris - els únics dipositaris legítims de la sobirania popular, no ho oblidem - no són els mateixos que varen fer confiança a aquest govern díscol, investint-lo en el seu moment. És cert que els parlamentaris no fan la mateixa cara, i que potser ni vesteixen ni es pentinen com els que hi havia abans, però el poble sobirà que els hi ha atorgat la seva representació és el mateix de sempre. I si el poble no ha canviat perquè no pot canviar la seva naturalesa, encara que sí de manera de pensar, i la sobirania en un sistema democràtic li pertany per definició, a qui el poble hagi fet confiança té tot el dret a controlar qualsevol acció o omissió del govern que estigui a càrrec del poder executiu, més que mai durant un període de transició com el que es coneix per “estar en funcions”. Rebel•lar-se al control parlamentari per part dels ministres suposa un escarni al sistema democràtic que hauria d’estar tipificat en la Constitució com a tal, i ser castigat d’ofici amb la inhabilitació política mentre el tarat democràticament, no demostrés la seva rehabilitació total. I perdoneu les molèsties. 

EL CAS D’EN CONDE, PARADIGMA DE LA CORRUPCIÓ CARPETOVETÒNICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 d’abril de 2016)

● EL CAS D’EN CONDE, PARADIGMA DE LA CORRUPCIÓ CARPETOVETÒNICA.- Em costa de creure que als països aparentment normals passin les coses que passen aquí, després de trenta anys d’esquizofrènica experiència democràtica: per exemple, que els xoriços que s’han enriquit irregularment saquejant la hisenda pública, evadint capitals, robant a mansalva emparant-se en la impunitat d’un alt càrrec de confiança o traficant influències, no han retornat mai ni una engruna del botí acaparat, ni després d'enxampar-los. Un cas paradigmàtic és el de Mario Conde, l’oracle de les finances i el gallec prodigi que va enfilar-se esgraó a esgraó fins a la cúpula de l’establishment, arrabassant a empentes i cop de colze la presidència del vaixell insígnia de la banca, el qual va abandonar amb la cua entre cames l’any 1933, després de provocar un forat al casc de la nau estimat – vés a saber - en tres mil milions i escaig d’euros, pel que s’havien escolat bona part dels actius dels que era dipositari, inclosos els fons de pensions dels tripulants i bona part de les reserves a la bodega, si no es va enfonsar del tot fou gràcies a l’armador Botin, que el va comprar a preu de saldo i el va remodelar de cap a peus, sota la franquícia Santander, perdent-hi bous i esquelles molts clients i accionistes. La malifeta de l’entonat Conde la justícia li va començar a fer pagar amb una primera sentència de 6 anys de presó, per apropiació indeguda; no obstant això, vestit de pirata va tenir la barra de demanar la confiança dels espanyols, presentant-se a les eleccions generals del 2000, aconseguint que en un país que es veu que hi ha gent per tot, li fessin costat quasi vint-i un il•lusos ciutadans bornis i indocumentats, amb els quals no en va tenir prou per guanyar-se la immunitat durant quatre anys com a càrrec electe, com li va sortir bé a l’altre corsari, en Ruiz Mateos, que va endollar-se al Parlament europeu. L’any a sobre, l’Audiència Nacional li va revisar la sentència a l’alça i resolgué tancar-lo 14 anys a la cangrí, condemna que un any després el Tribunal Suprem va arrodonir a 20 anys, amb l’obligació subsidiària de tornar 43,27 milions d’euros.

Però vet-aquí que de la pena imposada, l’intrèpid i fastigós pirata només en va complir la meitat, i malgrat no va tornar ni un ral del que havia robat - perquè al•legà ser més pobre que les rates, fent veure que en endavant tindria de viure de la “caritat” de la seva dona -, va sortir lliure i tan ben clenxinat que enlloc de sortir de la presó semblava que ho fes de la capsa. A més a més, als quatre dies de trepitjar el carrer, una colla d’amics, d’aquests que la no en queden gaires, li van péixer recursos a dojo per obrir un parell de negocis tapadora dels tripijocs que havia dissenyat a la presó, pagar-se una nova campanya electoral a Galicia, concórrer a totes les tertúlies mediàtiques on els amants de l'estrafolarisme nacional se’l rifaven, i pagar uns quants “negres” perquè li escrivissin llibres i articles d’opinió on donava, no pas gratuïtament, lliçons de bona administració, d’ètica i de política. Però malgrat es va tornar a veure les orelles i presumia d’haver pagat amb escreix els seus passats errors, dels calers robats no en va pas tornar ni cinc, seguint l’exemple d’altres il•lustres xoriços, com en Roldan i companyia. Però els espanyolets no calia pas que patissin: Hisenda a tota aquesta trepa “d’insolvents patètics” ja els té ben apuntats al llibre gros dels morosos. La llàstima és que al llibre en qüestió massa sovint se li fan teranyines. Però ara resulta que el senyor Conde, el ciutadà exemplar, potser refiant-se que en Montoro i companyia continuarien dormint la migdiada pels segles dels segles, va cometre la temeritat de treure del paner de Suïssa uns quants dels ous que havia fet fonedissos del Banesto, i la guàrdia civil, que li portava botada d’ençà que els havia posat en evidència, ha acabat emmanillant-lo. Què passarà a partir d’ara? Qui ho sap! El pirata segurament s’enrocarà en el seu posat d’encantador de serps i ens voldrà fer empassar – amb la inestimable col•laboració de les càmeres i peons del periodisme groc – que ja va complir la condemna, que ja n’hi ha prou que el persegueixin els lletjos, els ignorants i els pelacanyes perquè li tenen enveja de que ell sigui tan guapo, tan llest i que visqui com un rei dels aires del cel i, sobretot, sortirà amb l’argument de moda entre els evasors: que el racó que tenia a Suïssa corresponia a l'herència del seu pobre pare o d’un tiet previsor, aprofitant-se que aquest país és tan normal que els pocavergonyes amb diners, poder i influencies poden viure com reis. I que això continuarà anant d’aquesta manera fins que els corruptes de qualsevol mena no es podreixin a la cangrí fins que no hagin rescabalat amb escreix dels danys i perjudicis - econòmics o morals – causats, a les seves víctimes individuals o col•lectives.

MENORS ESQUERPS A L’ESCOLA I A CASA. MESTRES I PARES, VÍCTIMES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 d’abril de 2016)

● MENORS ESQUERPS A L’ESCOLA I A CASA. MESTRES I PARES, VÍCTIMES.- Quasi el 70% d’una mostra feta a vuit-cents i escaig de mestres, que han contestat una enquesta realitzada pel sindicat USTEC, ha reconegut haver patit algun tipus d’agressió física o verbal durant l’exercici de la seva vida professional en escoles públiques de Catalunya, segons va informar aquest sindicat la setmana passada. Els analistes dels resultats destaquen la segregació escolar per raons socioeconòmiques, com una de les principals causes tant de la violència de baixa intensitat (faltes de consideració i de respecte) - que és la més habitual i pràcticament quotidiana a l'escola -, com de la que ja es pot considerar d’alta intensitat (agressió física o intimidació), més esporàdica però més escandalosa quan transcendeix de l'àmbit acadèmic. En contra del que podria semblar, la violència d’alta intensitat es dóna més a primària que a secundària, i tothom coincideix en assenyalar que la tebiesa de les famílies per ocupar-se i educar els fills com caldria, és un dels factors desencadenants de les tensions. Tanmateix, en l’escenari exclusivament domèstic les relacions dels adolescents i els seus pares no és molt diferent de com aquells es comporten amb els docents. Segons dades facilitades pel Departament de Justícia Juvenil de la Generalitat, les agressions d’adolescents als seus pares ha experimentat un cridaner augment des de la dècada dels noranta, assenyalant els experts que això es degut a que el model familiar ha evolucionat, sobretot a partir de la massiva incorporació forçosa de la dona al món laboral i del persistent absentisme de l'home a la llar, que ha fet que els adolescents hagin passat d’un model autoritari, tant a casa com a l’escola, a un altre de més dispers, tebi i permissiu. Tanmateix, s'ha de tenir en compte que el consumisme ha viciat moltes llars, que ha minvat la protecció social i que en un context ple d’incerteses econòmiques i socials, cada dia més adults es veuen incapaços de conviure amb els seus fills adolescents.

Aquesta realitat no és exclusiva de la nostra societat, sinó que com tots els problemes socials d’avui dia, la incidència és global. Sense anar més lluny, dimecres passat el claustre d’un institut de Tolosa de Llenguadoc, el Gallièni, estava en vaga com a protesta per l’agressió dels alumnes a tres mestres, i per demanar més mitjans per gestionar les “deixalles humanes” – literalment, segons el comunicat del professorat – d’una societat desarticulada i cada vegada més abandonada per l’Estat. Una situació similar varen denunciar a l’escola Hubertine-Auclert, de la mateixa ciutat, lamentant-se que els mestres eren insultats i agredits, que les baixes laborals es succeïen sense solució de continuïtat, i que el mes de gener un mestre de 27 anys es va suïcidar. I cap d’aquests centres educatius està ubicat en un dels tradicionals suburbis conflictius francesos. La USTEC explica, en relació a la segregació socioeconòmica de que parlàvem, que aquest fenomen es nota també en escoles concertades, fins i tot en barris pobres com Roquetes, al districte de Nou Barris, de Barcelona.

A la meva manera de veure, doncs, s’ha degradat tant l’educació en els valors tradicionals que els adolescents han acabat prioritzant el “tenir” al “ser” i, per aquesta raó, el jo (el jo sempre per davant i per sobre de tothom), i el ja (jo ho vull ja!), formen part del vocabulari més generalitzat entre els adolescents i alguns que encara son massa petits per considerar-se’n. Qui sap si fixant-se en l’exemple que reben dels adults amb qui tenen més contacte, han arribat a la conclusió que “tenir” és el valor més important per transitar amb les espatlles ben cobertes per la vida. Aleshores no és cap disbarat que creguin que si no es té no es pot ser feliç, ja que ningú dels seus referents més propers li fa veure el valor del “ser”, i que allò que importa és l’esforç que, per exemple, costa fer els deures, i que com a recompensa té més valor la mirada d’orgull dels pares quan es porten bones notes que no pas un premi material. I que, en definitiva, no hi ha millor satisfacció per a una persona que la que se sent quan s'és amable, agraït, solidari i respectuós amb els altres. 

ENMIG D’UNA CRISI DE CONFIANÇA GENERAL, DE QUI TE’N REFIES?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 d’abril de 2016)

● ENMIG D’UNA CRISI DE CONFIANÇA GENERAL, DE QUI TE’N REFIES? - Com deia Nietzsche, “el que em preocupa no és que m’hàgiu mentit, sinó que d’ara endavant ja no podré creure més en vós”. No sé si us hi heu trobat, però després d’enxampar algú mirant d’enredar-vos, no heu notat com si entre ell i vosaltres, un tel imperceptible de dubte espatllés per sempre més la vostra relació? Per desgràcia, pocs poden assegurar que un dia o altre no hàgim mentit, sigui per malícia, per murrieria, per conveniència o per pietat; i una bona part dels que hi han caigut en aquesta debilitat humana, sense excepció pretenem emmascarar la falsedat, la farfolla o la simple nyepa instrumental, amb una excusa de mal pagador: “no es tracta de mentides, sinó de mitges veritats”. Tanmateix, n’hi ha de tan llestos que creuen, en un moment donat, disposar de trucs infal•libles per saber quan els altres ens enganyen; alguns, fins i tot, es vanten de conèixer els coixos bo i asseguts. Aquests que són tan espavilats, precisament, són els primers en caure engalipats de quatre grapes en les teranyines subtils d’històries ensucrades, de promeses que se les emporta el vent o, directament, en la vergonyosa estafa de l’estampeta. Però pocs dels que denuncien haver estat víctimes d’una aixecada de camisa reconeixen que, per les raons que sigui, inclosa la de treure’n algun profit de l'ensarronada, s’hi havien posat bé; com si diguéssim, havien donat facilitats.

L’homenot de Llofriu, en Josep Pla, tenia una teoria que confessava haver-la arreplegat dels seus admirats clàssics i murris amics italians: “per viure tranquil has d’entrenar-te contínuament a empassar-te les mentides, donant-les per sobreenteses”. I no creguéssiu pas que es tractava d’un dels seus entortolligats estirabots per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla o, millor, per jugar al joc que tant li agradava “d’épater le bourgeois”, sinó que ho deia convençut perquè trobava que era la recepta més còmode per a no posar-se pedres al fetge. Però si ho rumieu bé, tot i que jo mateix en algun moment havia pensat que seria agradable tenir el do d’endevinar quan et volen fer passar garses per perdius - una mirada fugissera de la parella, un gest furtiu dels fills, una conducta evasiva dels amics o, en general, que el teu interlocutor no sigui capaç d’aguantar-te la mi-rada de fit a fit -, el cert és que malgrat que tots aquests detalls no són més que senyals d’alarma, fent-ne cas mai tindríem la seguretat de si ens porten a vendre o no, i conviure amb aquesta malfiança seria un calvari. Potser, doncs, no cal que ens hi encaparrem massa i val més que pesem que podem confiar amb tothom perquè nosaltres sabem com detectar i, sobretot, pair les mentides d’aquí i les martingales d’allà, encara que renunciem a posar massa sovint aquesta suposada habilitat secreta a prova, per a no tenir disgustos.

QÜESTIÓ DE RITMES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 09 d’abril de 2016)

● QÜESTIÓ DE RITMES.- En la presa de possessió com a nou líder de l’UGT, en Camil Ros ha tret la pols a una qüestió tabú en relació al Procés – quan parlem de “procés” a Catalunya, a quina altra cosa ens referim que no sigui al que ens ha de portar a la independència? –, que és el “ritme”. Dirigint-se al vicepresident Oriol Junqueras, assegut entre els convidats a la fila zero, li va recomanar que no vulgui córrer massa, fent servir una amable metàfora culinària per treure-li ferro al consell: “... per fer un arròs caldós és important un sofregit a foc lent i que tots els ingredients es vagin barrejant de mica en mica, posant-hi el fumet que calgui perquè no es cremi. Hi ha qui pensa que amb 18 minuts de cocció de l’arròs n’hi ha prou, però no és així: fa falta el temps que calgui. I l’arròs caldós s’ha de fer entre tots”. La referencia als 18 mesos pactats entre JxS i la CUP i la recent polèmica sobre l’idioma únic de la futura república són evidents; el que convé saber és si és tractava de l’opinió personal d’en Ros o el criteri oficial del sindicat.

De fet, no és la primera vegada que se’n parla de la qüestió del ritme del procés. Un dels debats clau en el si del moviment independentista català ha sigut sempre el dels ritmes i les majories. Entre el “tenim pressa, molta pressa” dels que exigeixen proclamar com més aviat millor la secessió, i les veus més moderades, hi ha tot un ample ventall de posicions. El mateix expresident Mas, en la seva compareixença al Palau el 5 d’agost de l’any passat, va dir allò que no va agradar gaire als que col·loquialment són coneguts en el sobiranisme com "els hiperventilats" : “... amb una majoria d'escons es pot emprendre el viatge a Ítaca, però no a ritme de creuer”. I després va aclarir: “Si el resultat de les eleccions queda just, no es pot parar però sí avançar d'una altra manera; no em refereixo a l'objectiu final, sinó a com es plantegen els ritmes”

En Francesc Homs, el conseller àulic vitalici, va pronosticar el reculat octubre de 2013 que la hisenda pròpia “pot determinar el ritme del procés” cap a l'estat propi". Exactament el que està passant avui. En una conferència a Girona, va subratllar que el camí que ha emprès Catalunya “no té retorn, però no podem declarar l'estat propi i l'endemà el president haver de trucar al ministre d'Hisenda de Madrid perquè continuï recaptant-nos els diners”. El ritme del procés està provocant perilloses discrepàncies entre els mateixos partits sobiranistes i, inclús, segons va transcendir l'altre dia se'n va fer safareig a l’ANC. L'exdiputat de la CUP-CC Josep Manel Busqueta també fa quatre dies va demanar al president Carles Puigdemont que “sigui honest” i digui obertament si no es pot avançar el ritme en el procés de ruptura amb l'Estat espanyol. L'economista, que va renunciar a l’acta de diputat per exigències del guió del pacte d’investidura, troba a faltar més pressió mediàtica cap al govern per no fer passos “clars i contundents” per a la independència. Tanmateix, com és públic i notori, la CUP assumeix que va pecar d'innocència durant tot el procés negociador per investir Puigdemont, i l'expresident Mas, des de la paperera de rebuig on el varen llençar els cupaires, renega d'haver-los fet confiança. Per tant, en Camil Ros, en referir-se al “ritme” no ha fet res més que posar el dit a la nafra, i per molt que alguns li retreguin una certa mala baba i ganes de tocar el botet, del ritme del procés se n’ha de parlar sense complexes, perquè tant ens la podem fotre per anar amb massa a poc a poc, per prudència, com per agafar la directa a tomba oberta.

● AL MINISTRE D’HISENDA LI CREIXEN NANS AL CIRC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 08 d’abril de 2016)

● AL MINISTRE D’HISENDA LI CREIXEN NANS AL CIRC.- En Montoro i els seus homòlegs autonòmics s’han tirat els plats pel cap, i ni posant el senyor ministre cara de mag Tamariz ha aconseguit que li sortís bé el joc de mans de fer creure que les autonomies tenen les mans foradades i, per tant, tota la culpa del dèficit pressupostari que fa quatre anys a teixit sense treva. Fins fa poc, entre l'inefable Montoro-Tamariz i la vicepresidenta Soraya-Rotenmeyer, se n’havien sortit carregant tots els neulers de la pèssima gestió econòmica espanyola, a les frivolitats separatistes de la díscola ventafocs catalana que aspira a recuperar el tracte de princesa, del qual va ser privada per la força fa tres-cents anys.

Però a mesura que la pilota del deute s’ha anat fent més grossa i que aquí tothom ja s’olora que lleparà fort, si no s’hi posa remei a la sangonera que suposa una política tan nefasta com poc realista, en matèria econòmica, com la dictada pel govern central. I fins i tot els consellers correligionaris del ministre d’Hisenda s’han posat d’acord - sense necessitat de reunir-se prèviament amb els seus col•legues autonòmics - per consensuar una resposta comuna i adequada, i l’han engegat a dida espontàniament a les poques hores de rebre l’ultimàtum del ministeri: "o en quinze dies passeu totes el ribot a la previsió de despeses o des de Madrid us enviarem els homes de negre a intervenir-vos la caixa". Vet-aquí que a l’empara d’aquesta aparença d’igualtat de tracte - de passada es vol escarmentar Catalunya que és la que ha estat més maltractada - abans que els autèntics i temuts homes de negre els envií la Troika per ocupar la Montcloa.

Fins ara, el govern havia aconseguit dissimular la tibantor domèstica per qüestió del finançament, fent quadrar als seus i comprant el silenci de la tropa socialista amb un plat de llenties amb una mica més de xoriço, atiant-los contra la malgastadora, malcriada i rebel Catalunya; però es veu que cada vegada es fa més difícil d'amagar la mala maror entre els barons populars i els ministres que reparteixen el ranxo. I és que com passa en les famílies aparentment ben avingudes, quan no hi ha peles per seguir tirant de beta comencen els problemes de convivència, i ja ni anant al llit es poden fer les paus. 

● LA LOMCE APARCADA FINALMENT A LA CUNETA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 6 d’abril de 2016)

● LA LOMCE APARCADA FINALMENT A LA CUNETA.- En Pitàgores, aquell del famós teorema, va enunciar també un principi que haurien de tenir present tots els responsables de la política educativa arreu del món: “eduqueu els infants de petits, i no serà necessari castigar els homes de grans”. Em va com anell al dit recordar-ho, en un moment que la reforma educativa més carca i sectària de totes les que han proposat a Espanya els ministres d'Educació de torn des de la restauració de la democràcia, anit per ampla majoria el Congrés va aprovar la proposta socialista de deixar-la fora de servei a la vorera. Això vol dir que queden desactivades temporalment la prova final de primària – anomenada revàlida de sisè -, les revàlides d’ESO i de batxillerat i la segregació per nivells a 4art d’ESO, entre d’altres mesures contestades per la comunitat educativa. I aviat tornarem a parlar en arribar a fi de curs lectiu, com passa any rere any, i aquest no serà una excepció, que el model finlandès segueix ocupant el primer lloc en l’avaluació dels sistemes educatius europeus en funció dels resultats dels exàmens. I si entrem en el sempre odiós joc de les comparances, resultarà que una vegada més els nostres governants faran veure que venen de l’hort o que cauen de la figuera davant d’evidències tan simples com contundents, del per què de l’excel·lència del model d'ensenyament finlandès: el repetit èxit rau en l’alt nivell d’autoexigència dels mestres i a que aquesta professió gaudeix d’un gran prestigi social, ja que des del govern al darrer ciutadà reconeixen als docents que fan una tasca de la màxima transcendència: formar, més que ciutadans, persones que ensenyen a la mainada, quasi des del parvulari, que per ser una persona de profit és molt més important “ser” que no pas “tenir”.

Però, l’èxit educatiu del model finlandès no només depèn de la selecció i formació dels seus mestres. Seguint amb el mètode analític de la comparança, que encara que dolgui ha demostrat ésser el més efectiu de cara a reflexionar i treure conclusions, el model finlandès es caracteritza sobretot per la seva estabilitat normativa – les lleis educatives no canvien cada dos per tres com aquí, cada vegada que es relleva el govern -, les aules disposen de més recursos, el percentatge del PIB que els pressupostos dediquen a l’educació és tres vegades superior al nostre, la ràtio mestre/alumne per aula és sostenible, es posen els cinc sentits en les necessitats educatives especials i, sobretot, les famílies s’impliquen activament en l’educació dels fills, de la qual es responsabilitzen començant per fer respectar i recolzar el mestre sense fer tentines. Tanmateix, els aspirants a mestre saben que des de primària tindran un sou digne - de mitjana 41.000 euros bruts anuals – a canvi d'un alt grau de preparació professional i tècnica i d'una sensibilitat social estrictament asèptica i neutral en matèria política i religiosa. I com diria en Pla, el demés són collonades.

EXCUSES DE MURRIS I MALS PAGADORS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 d’abril de 2016)

● EXCUSES DE MURRIS I MALS PAGADORS.- La majoria dels agafats segons sembla amb els pixats al ventre, en esbombar-se que eren clients assidus de paradisos fiscals, han reaccionat de la mateixa manera: que la societat instrumental muntada en aquest cas a Panamà no estava operativa. Fixeu-vos que cap nega que hi tingués res a veure amb l’embull, sinó tot al contrari: ho admeten, però asseguren que no servia per res, que el tenien com aquell qui diu per fer bonic, bastit un diumenge a la tarda per passar l’estona... I quan he escrit això dels “agafats amb els pixats al ventre” ho he fet amb retintin, perquè no vull creure’m que durant l’any i escaig que es remenava la merda d’aquest femer, cap dels justiciers en potència hagués tingut la temptació de posar preu a ser discrets respecte d’algun dels enxampats més sensibles a l’escàndol. Perquè no oblidem que aquesta pel•lícula no va de bons i dolents, de guàrdies i lladres: no són bons del tot els que han esbombat la porqueria, ni dolents per definició els que estan empastifats? Desenganyeu-vos-en, tots duen les mans brutes, ja que segons sabem les tones d’escombraries s’han posat a subhasta a preu d’or, i el diari alemany a qui - no pas per casualitat -, li varen oferir primer la lla-minera mercaderia va haver-se de resignar a compartir el sucós botí amb d’altres col•legues del seu gremi, perquè tot sol no podia reunir “la pasta” que li demanaven per comprar tota la partida de gènere. Aquesta circumstància em fa témer que el degoteig de noms de clients s’anirà dosificant a conveniència dels justiciers que tenen les llistes tancades a pany i forrellat; però no posaria les mans al foc assegurant que són uns innocents pardals que no miraran de treure’n profit si poden i algú està disposat a pagar el gust i les ganes, perquè se’l faci desaparèixer del llistat de la vergonya, sense deixar cap rastre. El negoci és el negoci, i aquest ambigu cartell “Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació”, què voleu que us digui!; em sona també a quelcom rocambolesc i poc catòlic. No vull dir tèrbol ni mafiós, perquè ningú se m’ofengui, però ja m’enteneu...

D’altra banda, això de treure’s les puces de sobre al•legant que l’embull - “xiringuito”, per entendre’ns - ja no té activitat, és tan poc intel•ligent i imaginatiu que m’estranya que unes persones que s’han pres tantes molèsties per registrar una d’aquestes societats instrumentals a la quinta forca, la tinguin morta de fàstic. Que es pensen que la gent es mama el dit? Qui decideix obrir la paradeta en un paradís fiscal ho fa per tres raons ben concretes: 1)- Perquè no vol tenir tots els seus ous a la mateixa panera, ja que no es refia dels que remenen les cireres al seu país. 2)- Perquè arreplega tants d'ous, que ningú es pot creure que siguin de producció pròpia i no vol donar explicacions de com els aconsegueix. 3)- Perquè considera que la hisenda pública del seu país abusa del dret de cuixa sobre el seu patrimoni legítim, i l’amenaça amb prendre-li el bastard, preferint dipositar tots els ous en un altre magatzem que li facin millors tractes.

A la meva manera de veure, doncs, tothom que refugia part del seu patrimoni A o B en un paradís fiscal, és perfectament conscient de per què ho fa: per no pagar impostos al seu país perquè considera que l’espremen massa el suc i busquen tres peus al gat sobre la procedència dels ous que remena. I també sap perfectament que no pagant impostos priva els ciutadans del seu país de recursos per viure com es mereixen les persones. Per tant, que no vinguin ara aquests impresentables a explicar-nos sopars de duro, perquè inclús admetent que pot ser legal tenir un racó fora del país per si de cas un mal de ventre, sempre que tingui al corrent a Hisenda, no és gens ètic comportar-se amb tanta poca solidaritat i deslleialtat amb els seus compatriotes, sobretot considerant que molts dels diners distrets de pagar impostos tenen una procedència poc clara i bastant deshonesta, per no dir directament delictiva. Finalment, m’agradaria fer palès que als llistats de la vergonya no hi apareix cap pelacanyes, sinó només gent rica per herència familiar, per manca d’escrúpols en els negocis o per corrupció política a gran escala. No hi ha implicats esgarrapacristos, ni treballadors, ni petits empresaris que fan més hores que un rellotge per tirar endavant la família... En resum: no hi ha en tota la llista dels papers de Panamà una sola persona honrada. 

EL CARDENAL BERTONE I D’ALTRES HIPÒCRITES QUE PREDIQUEN EL QUE NO CREUEN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 4 d’abril de 2016)

● EL CARDENAL BERTONE I D’ALTRES HIPÒCRITES QUE PREDIQUEN EL QUE NO CREUEN .- El Vaticà ha obert un expedient informatiu, semblant al del PP amb la senadora díscola Rita Barberà, per depurar la seva responsabilitat en un afer d’aquells que fan tanta pudor que escandalitzen a la parròquia: se li demanen explicacions d’on han anat a parar 422.000 euros, distrets de les donacions a un hospital pediàtric administrat per la santa seu. Es veu que corren rumors que acusen a sa eminència d’haver-los utilitzat en benefici propi per pagar les luxoses obres de reforma d'un àtic del palau San Carlo, on es va mudar quan va ser substituït com a secretari d’Estat. Per molt que s’agafi l’acusació amb pinces per allò de la presumpció d’innocència, quan una societat tan hermètica com la vaticana filtra una notícia d’aquesta naturalesa, vol dir que no es tracta d’una simple brama. Francament, a mi no m’estranya perquè encara recordo les sucoses xafarderies que sobre la cúria romana feia barrila el corresponsal de TV3 al Vaticà – el periodista osonenc Vicenç Lozano. La darrera vegada que li vaig sentir insinuar, a bastament, algunes misèries que s’oculten dintre els murs de la ciutat del món amb més sotanes i hàbits per metre quadrat, fou en un Casal de la gent gran, i us asseguro que alguns “secrets del Vaticà” eren tan escabrosos que la conclusió que en varen treure els avis de la xerrada fou: “no n’hi ha un pam de net”.

A la meva manera de veure, és molt fotut descobrir com persones que tenies per referents socials i morals, que haurien de donar exemple d’honestedat i de solidaritat sobretot quan hi ha tanta gent que les passa magres, tiben d’allà on poden per viure sense reprimir-se gens, ni econòmica ni moralment parlant. L’any passat, per exemple, quan els bancs d’aliments d’aquest país no donaven l’abast per garantir un parell de plats calents al dia a gent maltractada per la crisi, el 80% dels executius de les empreses del club Ibex – les que tallen el bacallà -, es varen apujar els seus ingressos descaradament, en alguns casos fins al 300%, sense cap vergonya. I aquells arruïnats senyors Urdangarin, que tenen el patrimoni embargat i li ploren al jutge que passen angunies, se’n van de vacances a Saigon; i quan algú estira el fil ho neguen dient que només hi va viatjar el fill gran per participar en no sé quina activitat escolar, però dies després del desmentit resulta que una periodista especialitzada en la família reial – la Mari Àngels Alcázar – fica la pota, coonscient o inconscientment, comentant a la seva columna de “La Vanguardia” que va ser tota la família en pes, i vés a saber si amb guardaespatlles inclosos, la que va fer costat al seu fillet al Vietnam, que no queda a la cantonada precisament. I en un país com Angola, on els dos terços de la població viu amb menys de dos dòlars al dia i molts han de migrar – en tenim una mostra fent de manters a Barcelona -, resulta que la filla del president, Monika dos Santos, es considerada la dona més rica de l’Àfrica, amb una fortuna estimada pels que es dediquen a fer aquests càlculs morbosos de 3.100 milions de dòlars. I sense anar més lluny, el fill del president Pujol – l’angelet i verge Oriolet, que amenaçava amb portar al jutjat a qui li digués lladre – resulta que està regatejant amb el fiscal que a canvi d’admetre que és un pòtol, a la presó només hi hagi d’entrar i sortir. En què quedem, a aquell model d’honradesa ja no li ve d’aquí confessar-se xoriço? I per si no en teníem prou de desenganys, ahir es varen filtrar els “papers de Panamà”, on l’establishment mundial queda retratat com un malparit evasor d’impostos. Si els periodistes dipositaris de les tones de documentació no es deixen subornar, els propers dies assistirem atònits a una mostra tan universal de la hipocresia capitalista, que no sé si la podrem pair els pelacanyes que encara creiem que robar és un crim. I especular per a no pagar els impostos que toquen perquè sigui possible l’estat del benestar, és el pitjor dels robatoris. Almenys, per si us serveix de consol en un dia tan trist, de moment diuen que l’alcaldessa de Madrid – l’ex-jutgessa Manuela Carmena – dina cada dia al seu despatx oficial el que es porta de casa, a la carmanyola. Que duri l’exemple, perquè la convé que passi una mica d’aire fresc, que ens refresqui l’ambient corromput. 

VALENTIA O INOPORTUNITAT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 3 d’abril de 2016)

● VALENTIA O INOPORTUNITAT?.- El grup Koiné, integrat per més de 250 lingüistes i filòlegs de reconegut prestigi professional – Premis d’honor de les lletres catalanes, membres de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, catedràtics i professors de les universitats dels Països Catalans on hi ha facultats de llengua catalana, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, catedràtics i professors de secundària, etcètera – han signat un manifest reclamant que el català, en un marc republicà, sigui l’únic idioma oficial, argumentant-ho en dues qüestions principals:

a) La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

b)- Que la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.

Simultàniament als al•leluies des del món sobiranista més de la ceba, no han trigat gaire ha aparèixer desqualificacions frontals - com és lògic la primera, amb força mala baba, des de plataforma Societat Civil Catalana -, però també des d’altres sectors considerats amics o neutrals s’ha disparat amb bala. Els més radicals titllen el manifest de sectari i els més moderats s’estiren els cabells per considerar-lo inoportú i difícil de digerir per a la meitat dels catalans que tenen el castellà com a llengua materna, i amb els quals també s’ha de comptar si es vol assolir algun dia una independència que no arranqui coixa. A la meva manera de veure, tant els signants del manifest com d’altres que, des de posicions més o menys properes al sobiranisme en discrepen de la iniciativa, tenen raó. Vet-aquí, doncs, la mare dels ous. El que defensen els lingüistes defineix exactament el greuge que Catalunya arrossega envers Espanya des del Decret de Nova Planta, fa tres-cents anys. Però no és menys cert que si toquem de peus a terra el recolzament electoral de l’independentisme ha de superar quant més millor l’escarransit “fifty-fifty”. Perquè la república catalana no sigui flor d’un dia, el partit on ens la juguem no cal que acabi “amorrant” l’adversari per deu a zero, n’hi ha prou i de sobres que guanyem amb un resultat digne, indiscutible però no insultant. I perquè això sigui possible és evident que cal comptar amb els de la ceba de tota la vida, amb els convertits de fa quatre dies i amb els indiferents i porucs que volen i dolen, a molts dels quals no els hi farà gaire gràcia el manifest Koiné. Si del que es tracta és de sumar i d’afegir al carro sobiranista el màxim nombre possible dels que “viuen i treballen a la Catalunya lingüísticament plural”, qui sap si l'erudit i abraonat pronunciament d’uns quants, tot i tenir més raó que un sant, no es convertirà en un gest precipitat i poc generós per sumar enlloc de dividir. Francament, per dir-ho sense embuts: potser cal ésser valents, però no insensats. 

TAL COM ESTÀ EL PATI, VAL LA PENA DE TRENCAR-TE EL CAP PENSANT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 2 d’abril de 2016)

● TAL COM ESTÀ EL PATI, VAL LA PENA DE TRENCAR-TE EL CAP PENSANT? - El filòsof Eugeni Trias deia que quan es pensa millor és en èpoques de crisi, de conflictes, fins i tot d’inestabilitat emocional; però jo no n’estic pas tan segur que sigui del tot certa aquesta afirmació, sense una matisació final: quan et trobes enmig d'un trencacolls de veritat, sovint no et queda més remei que pensar una mica en com t’hi has ficat i, sobretot, en com te’n sortiràs. La qüestió, però, és que quan anem massa esverats per treure’ns un problema de sobre, i de pressa i corrents ens veiem quasi obligats a respondre determinades preguntes, les respostes no solen ser gaire meditades. I si el que cal per treure’n el desllorigador i sortir-ne de l’atzucac són plantejaments de caire, posem, moral o ètic, la veritat és que costa més de reflexionar-hi serenament, i malgrat sembli que sí que se’n parla, els maldecaps es donen per resolts precipitadament i amb certa frivolitat, d’un dia per altre. El savi mossèn Ballarin va destriar molt bé la diferència entre “pensar” o de “filosofar”, que ve a ésser el mateix, i "marejar la perdiu xerrant o fent barrila" per passar l’estona: “Els grecs es passaven hores sota la parra xerrant. Els plaïa de fer-la petar acompanyats d’uns quants amics, una gerra de vi i un grapat d'olives a la vora. Xerrant i xerrant, a estones quietes, s’empassaven les xerreres i païen els mots xerrats. Eren xerraires, però no eren xerrameques. Però després de les xerreres, s’aturaven a fer allò que no solem fer gaire el homes: pensaven”.

S’ha lluitat molt per la llibertat d’expressió, però en sé de poques manifestacions per reivindicar que la gent, sobretot la que té responsabilitats públiques o domèstiques, es prengui un xic de temps cada dia per pensar abans d’obrir la boca o per meditar abans d’actuar. Potser és demanar massa, en una època que sembla que està més ben vist i valorat dir les coses pel broc gros sense esperar a comptar, per exemple, fins a cent, sigui en una tertúlia mediàtica o en un debat parlamentari, o de prendre en cinc minuts decisions que potser comprometre dotzenes d’anys. Ja no diguem de tenir la costum, tan carca en opinió dels executius agressius, de consultar-ho tot amb el coixí. “No t’ho pensis massa” – és la consigna que hom s’ha d’escoltar moltes vegades, perquè sembra que en l’època de les computadores de butxaca l’agilitat mental sigui el principal mèrit de les persones. Dels que pensaven les coses abans de dir-les, en temps reculats se’ls coneixia per filòsofs, però ja llavors se’ls considerava incòmodes i perepunyetes i a més d’un el manaia de torn el convidava a esmorzar un bol de cicuta. Avui, filosofar tampoc es pot dir que estigui massa de moda, considerant que no cal pensar massa ja tenint a l’abast la promiscuïtat enciclopèdica d’Internet, que té respostes prefabricades a dojo i pertot. Aquestes reflexions de cada dia, en aquest modest bloc, no pretenen res més que retornar a la bona costum de fer pensar, perquè malgrat el patí està com està, només reflexionant-hi una mica aconseguirem una perspectiva de les coses que ens ajudi a viure. Una mica ve a ser allò que l’altra dia un bon i savi amic meu - el retratista Joan Segon, que practica l’art d’observar el món que l’envolta des d’angles insòlits que a la majoria ens passen desapercebuts -, ens deia: “caminant pel carrer pots fer tres coses: veure, mirar o observar. Per veure tothom serveix, llevat que siguis cec, amb ajuda o no d’ulleres més o menys gruixudes; però els que passegen mirant ja són menys, perquè mirar exigeix parar-hi un xic d’atenció en allò que tothom veu; però que observin no n’hi ha gaires, perquè observar suposa entrar en el detall de cada imatge que te’ns al davant més detingudament” En resum, tant per "reflexionar" com per "observar" manca temps, però més valdria que tal com està el patí en busquéssim. Francament.