LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 10 de gener de 2017)

● LA MINISTRA “CATALANA” S’HA ESTRENAT FOTENT UNA BONA RELLISCADA.- La Dolors Montserrat devia enyorar els vells temps de tertuliana, quan abans d’ahir la va trair la seva espontaneïtat natural i va començar a divagar sobre un assumpte que no devia portar ben estudiat: el copagament farmacèutic. Els que de tant en tant anem de convidats a alguna tertúlia, sabem que en directe no pots embrancar-te en llibres de cavalleria quan la memòria et deixa penjat enmig d’una argumentació, perquè si comences a improvisar sobre la marxa per no quedar com un sòmines, pots fotre el ridícul més vergonyós per voler-te fer el viu. És clar que si no ets més que un tertulià ras, la cosa té una importància relativa i el màxim que pot passar és que acabis amb l’ego matxucat; ara bé, si ets una ministra, has d’anar més en compte amb allò que dius perquè no te’n deixaran passar ni una i als pocs minuts la teva relliscada s’haurà escampat per tot el món mundial. Sobretot si t’has fotut de peus a la galleda, tractant un assumpte tan delicat com retocar a l’alça el copagament farmacèutic als jubilats. O pitjor encara: que se t’entengui que "això" que vares dir, no era "allò" que volies dir. Per aquesta raó, la inefable senyora Montserrat bis - la renyarà sa mare, tan tocada i posada a l’hora de garlar més del compte quan era diputada? -, va anar a corre-cuita a desmentir allò que tothom va entendre que havia dit, però com sol passar quan s’ha anat de trompis, les paraules se li varen entortolligar a la boca i va ser més penosa la rectificació que no pas la primera cagada. Finalment, aquest matí, després de passar-se segurament la nit consultant amb el coixí, ha ofert una nova versió del “què volia dir” una mica més coherent que el “que va dir”; fins i tot se li podia comprar l’argument. La llàstima és que quan l’has vessada sent ministra, per molt que vulguis arreglar la relliscada, els titulars dels noticiaris van a sac i aquest migdia totes les televisions com demà ho destacaran tots el diaris, recalcaven que la ministra se l’havia hagut d’empassar amb patates.

Tenint en compte, però, que els que coneixem la ministra “catalana” ens consta que no és una taral•lirot, i que li reconec prou seny per mesurar les seves intervencions públiques, siguin des del faristol oficial o asseguda en una tertúlia radiofònica, em pregunto si tot plegat no va ser una relliscada sinó l’enlairament premeditat d’un globus sonda, vella tàctica política practicada pels governants murris, per sondejar com respon el poble a una determinada insinuació. És una manera de trampejar la ciutadania o, per dir-ho més clar per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla: si les protestes són airades, marxa enrere i demà serà un altre dia; però si la gent ho entoma amb resignació, catacrac al proper Consell de Ministres. Ja us ho dic, no sé si aquesta és l’explicació, perquè considero la ministra una mica més “moderna”, políticament parlant, i penso que no recorreria a aquest parany arnat d’una altra època. Ara bé, si no va tractar-se d’un globus sonda, hem de tornar a la relliscada, però jo que em tinc per un gat vell, com a simple observador sense pretensions de l’actualitat, em pregunto si la boca de la senyora ministra, tot i que es fes un garbuix explicant-ho, no parlava en el fons d’allò que portava amagat al cor (“ex abundantia cordis os loquitur” – deia, entre d’altres, aquell gran polític que fou Ciceró). I si fos veritat que hi ha una colla d’experts estudiant la manera de cargolar una mica més el poder adquisitiu dels jubilats, apujant la seva contribució en la compra de medicaments? La senyora ministra posava èmfasi en els trams de pensions superiors a 18.000 fins a 100.000 euros, i d’aquest discurs al meu poble en diuen una fal•làcia, ja que si la pensió bruta màxima de la seguretat social és de 35 mil i escaig d’euros, què hi pinten els 100.000 euros? Sincerament, aquesta reflexió no es pot deixar aquí, perquè el cap em bull i demà seguiré burxant. Potser no servirà de res, com sempre, però cal que la gent gran diguem que ja n’hi ha prou de pensar només amb els jubilats, que s’han guanyat la seva pensió contributiva després de quaranta anys de pencar, quan es tracta de retallar el dèficit. No com els polítics que "legislen" què hem de cobrar de pensió, i que ja tenen la feina feta amb dos legislatures de diputat. Però demà reprendrem la reflexió per posar els punts sobre les is.  

QUI BALLA ELS SEUS MALSDECAPS ESPANTA, MENTRE NO LI COBRIN TAXES PER FER-HO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 9 de gener de 2017)

● QUI BALLA ELS SEUS MALSDECAPS ESPANTA, MENTRE NO LI COBRIN TAXES PER FER-HO – Per aquesta raó cap hotel que es dediqui al negoci d’entretenir les caravanes de gent gran que viatgen gràcies a l’Imserso, saben que el ball de saló, des d’aprendre’n fins a practicar-lo, és imprescindible per tenir la clientela contenta malgrat els augments escarransits de les seves pensions els preocupi. Tant o més insubstituïble que la teca passable, mireu que us dic. I és una opinió bastant compartida pels usuaris del que s’anomena “turisme social”, que ballar ofereix una oportunitat magnifica d’abraçar una parella sense aixecar sospites, dir-li fins i tot com n’és d’agradable tenir-la entre els braços sense ser acusat d’assetjament o de fer una cosa impròpia. Algun romàntic del segle passat va escriure que “ballar era una forma de fer l’amor amb mètodes pacífics”, definició que avui ja queda potser una mica carrinclona, quan comprovés la requesta que tenen els balls de línia on l’enyorada “arramblada” és físicament impossible. Llunyana època aquella que va inspirar la frase, sobretot si comparem els balls més solts que es porten avui amb els minuets, els valsos i tanmateix els boleros, per citar els principals exponents dels balls de més forrolla: el minuet, el ball galant per antonomàsia, en el transcurs del qual l’home i la dona s’ajuntaven i es separaven formant files paral•leles i guardant una distància prudent i respectuosa; el vals, que amb el gràcil ritme de tres per quatre passa per ésser l’expressió màxima de l’elegància i de l’harmonia, tant és així que el propi Freud va dir que les giragonses interminables dels balladors poden equiparar-se a les que dona un planeta al voltant de la seva estrella; i finalment, el bolero, el més popular i agraït dels valls lents, apropiat per refer-se de les sacsejades d’un roc and roll o de la trepidant marxa d’un pasdoble.

Per tot plegat, em costa de creure que l’Ajuntament de Brussel•les hagi decidit un bon dia cobrar als seus ciutadans una taxa per ballar en establiments públics. Però deu ser veritat, perquè l’estiu passat el propietari d’un cèntric cafè, el Bonnefooi, va denunciar mitjançant el portal digital Bruzz.be, que inspectors municipals havien comprovat que una mitjana de cent persones hi remenaven els malucs diàriament al seu establiment, notificant-li en conseqüència una taxa de 0,40 euros per cap. No sé si d'aquesta iniciativa ressuscitada de una llei anomenada "d'impostos de la crisi", ha passat a la història o encara està vigent. En qualsevol cas esperem que no prosperi l’exemple entre d'altres ajuntaments que s’agafarien a un clau roent per tal de fer caixa. Per cert, fou un ministre de finances del rei Sol francès, en Lluis XIV, qui va establir una doctrina recaptadora que molts dels actuals responsables d’hisendes públiques – inclosos en Montoro, en Jonqueras o en Pisarello -, tenen com a lectura de capçalera i a la qual s’encomanen sovint: “l’art de cobrar impostos consisteix a treure-li el màxim nombre de plomes a l’oca amb el mínim nombre d’esgarips”.

QUIN COMENÇAMENT D’ANY! UNA MASSACRE PER DIA I CAMPS DE LA VERGONYA SOTA ZERO

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 8 de gener de 2017)

● QUIN COMENÇAMENT D’ANY! UNA MASSACRE PER DIA I CAMPS DE LA VERGONYA SOTA ZERO.- Si fos a casa nostra que cada dia la vida de dotzenes de persones quedessin destrossades per massacres, ja no quedarien parets lliures on enfilar-nos, ni pararíem de fer manifestacions i minuts de silenci; però mentre passi a casa dels altres, a quilòmetres de distància, sembla que no ens afecta, almenys aparentment, perquè em sembla que es poden comptar amb els dits d’una mà, i ens en sobrarien, les protestes al carrer o als parlaments tan democràtics d’occident, en contra dels terroristes que en nom de l’Islam envien suïcides, sovint criatures, a massacrar infidels, vagin d’uniforme o siguin persones civils. No vull pensar que no es facin casserolades, manifestacions i solemnes declaracions parlamentàries de condemna als terroristes i de suport a les víctimes, per allò de nadar i guardar la roba, és a dir: per a no provocar la fera. Es curiós que les potències mai s’acabin posant d’acord per combatre el terrorisme o per treballar per la pau amb fets i no amb paraules, perquè pel que es veu en política global cada país té interessos contradictoris, inclús en una qüestió sobre la qual la tebiesa no hauria de valdre. A vegades hi ha silencis que fan fàstic i complicitats encobertes que farien vomitar si es coneixes la veritat de tot plegat, començant pel tràfec d’armes que inexplicablement cap prohibició ni bloqueig, ni beneit per la mateixa ONU, atura. Qui sap si perquè del comerç de les armes en viu massa gent que passa per honrada i, fins i tot, democràtica.

Tanmateix, com s’explica que no sigui notícia de primera plana a tots els diaris del món que amb l’ona de fred que arrasa mitja Europa, sobre tot el sud, hi hagi milers i milers de criatures i d’avis que en els camps de refugiats de la vergonya, de Grècia per exemple, s’ho passen com poden dintre de tendes de campanya de nyigui-nyogui, sense més calefacció que quatre mantes i el caliu dels cossos quan s’acosten els uns als altres per combatre el tremolor. Avui es publica que a l’Europa glaçada han mort unes trenta persones de fred. M’agradaria saber si algú ha comptabilitzat els cadàvers que s’han enterrat per aquesta mateixa causa als camps de la vergonya, un d’ells instal•lat a la idíl•lica i abans d’ahir elitista illa de Lesbos. O és que en aquests camps la dona de la dalla, les pneumònies o la simple grip passen de llarg? Jo ja ho entenc, si els diaris i els noticiaris plantifiquessin a les portades les tristes realitats dels camps de la vergonya o la vergonya de les potencies que només s’exalten contra el terrorisme quan la bomba els hi esclata sota el seu cul, aquest cap d’any no haguéssim tingut estómac d’empassar-nos sopars pantagruèlics, el cost de cadascun dels quals trauria la fam durant un mes a una persona sense recursos. O potser tant se’ns en dóna? M'agradaria saber-ho, per decidir si faig parar aquest tren i foto el camp. 

VÉS QUINA UNA SE LI VA ACUDIR AHIR, AL MOSSÈN DEL MEU POBLE!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 7 de gener de 2017)

● VÉS QUINA UNA SE LI VA ACUDIR AHIR, AL MOSSÈN DEL MEU POBLE!.- (Nota: no us vull despistar, avui la reflexió es basa en una ficció) - Ja fa dos anys que un mossèn negre porta la parròquia del meu poble. Després que anéssim mal servits de capellans una llarga temporada, perquè degut a la crisi de vocacions ens havíem de repartir el rector entre tres pobles de la comarca, el bisbe va destinar-nos en exclusiva al meu poble, Mandarina, un bon home de color, procedent de no sé quina part de l’Àfrica que pel que sembla exporten clero a l’estranger, temporalment. El bisbe sort en va tenir d’acollir-se a aquest conveni de col•laboració, per tapar forats a la plantilla diocesana. El que ens va tocar a nosaltres, mossèn Àngel, és un paio trempat i molt de la broma, que en poques setmanes va caure bé tant entre els creients com a la majoria dels veïns menys missaires. Potser va facilitar l’empatia que el mossèn xampurregés passablement el català i que volgués ficar el nas en totes les activitats del poble, no per maneflejar sinó per aprendre tant les costums i tradicions com per lligar amb tothom. Bé, resumint: que després de dos anys de convivència, pràcticament s’ha posat a la butxaca la feligresia, que són minoria, sinó que tot déu el coneix i el respecta, encara que la facin petar més pel carrer que a missa. Però noi, aquest bon rotllo podria ser que se n'anés en orris, en vint-i-quatre hores per culpa de l’homilia amb que ahir, dia de Reis, se li va ocórrer d’adreçar-se als veïns que per allò de la festivitat, omplien l’església més que de costum.

Vet-aquí, doncs, que el bon home - jo estic convençut que de bona fe i sense ganes de tocar el voraviu expressament - va escollir un tema delicat, que ha caigut malament a mesura que s’ha escampat la prèdica, i tant des de l’anonimat de la xarxa alguns li diuen de tot, com d'altres que pixen aigua-beneita l’han amenaçat inclús de protestar al bisbe. Jo no hi era a missa, perquè no solo posar-hi els peus llevat que sigui festa major o, per obligació, en alguns funerals, però m’han dit que el mossèn va denunciar la gran quantitat de joguines i d'altres regals més sofisticats que la mainada del poble acapara entre Reis, Tió i Santa Claus, mentre allà on ell va néixer els més agraciats s'han de conformar només amb una joguina i gràcies. En resum, que el bon home abusant de la seva simpatia natural i d'haver caigut tan bé a la gent del poble, va proposar que diumenge vinent tothom que vulgui renuncií a una part de les joguines que sobren als seus fills, per tal d’enviar-les als que no en poden haver ni una i s’han d’entretenir amb autèntiques “manualitats”. Si ho hagués sabut abans quina en portava de cap, no estic pas segur de si li hagués tret del cap perquè en el fons hi estic bastant d’acord que hi ha “Reis” que es passen d'esplèndids i que hi ha criatures que, francament, no tenen temps ni de fer cas de tot allò que els hi han portat. A part del retret del mossèn sobre la realitat escandalosa que el món està mal repartit - i per constatar-ho no cal pas comparar-nos amb Àfrica, perquè a tot arreu couen faves amb les mateixes cassoles -, hi ha un altre fet per a mi molt més alarmant: moltes criatures no poden prendre consciència de quan costen totes les seves joguines, perquè els hi han portat els Reis, Santa Claus o els hi cagat el Tió. ¿Qui sap si la decepció de quan s’assabentin que els Reis, Santa Claus o el Tió, a part de estar subvencionats pel consumisme desbocat, serveixen de camuflatge a pares, padrins, avis o tiets, no la superarà la del dia que hagin d’entomar, quan ja siguin prou grans per adonar-se'n, que a la vida les coses no cauen del cel, sinó que s’han de suar? El mossèn ha tocat un tema delicat és cert i potser refiant-se de la familiaritat no ha tingut prou mà esquerra, però la resposta que ha rebut d'alguns hipòcrites del meu poble m’ha deixat ben parat. És veu que pocs estan disposats a reconèixer que mentre en temps reculats les criatures eren felices només jugant amb una pilota de parracs o amb un cavall o una nina de cartró, ara amb joguines sofisticades i jocs electrònics que els hi surten per les orelles, no poden donar-hi abast i en poques hores molts d'aquests regals tan cars queden arraconats. La qual cosa vol dir que moltes vegades no es compren els joguets perquè a la canalla li facin falta per ser feliços, sinó per "fardar-ne" davant els amics i els altres pares, ja que "el meu fill no pot ser menys que els altres".

(Nota bis: he dit al principi que la reflexió d’avui es basava en una ficció, però a mesura que l'escric, vés que no sigui més real del que em pensava). 

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA, A VIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 6 de gener de 2017)

● MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA, A VIC.- Després de la retransmissió de la cavalcada de Reis des de Vic per part de TV3, vaig comptar amb prou feines una dotzena dels polèmics fanalets estelats. Suposo que des dels cercles polítics de Madrid i de les seves sucursals barcelonines no es buscaran ara tres peus al gat, fent córrer que els càmeres de TV3 obeïen consignes “de dalt” per a no enfocar-los massa, perquè ja seria casualitat que en cap primers plans del públic del recorregut i el de la plaça major n’apareguessin tan pocs dels mil cinc-cents que, segons els organitzadors de la iniciativa, es van posar en circulació. Per tant, dedueixo de tot plegat que no n’hi havia per tant, ni per un costat ni per l’altre, d’esverar el galliner. Els que varen alertar maliciosament, inclosa la premsa embrolladora, de la suposada manipulació política de la mainada catalana que s’orientava per anar a esperar els Reis d’Orient amb un fanalet independentista a les mans, no només pixaven fora de test sinó que estaven encenent, una vegada més, el misto d'una calumnia no gratuïta amb el clar propòsit de calar foc a l’odiat sobiranisme. Agafant el rave per les fulles, com passa cada dos per tres entre els gelosos guardians a sou de la Constitució d'uns quants, que quan engeguen una brama malintencionada els hi surt el tret per la culata, ahir també es varen retratar vestits de mala fe, tot solets. Des de fa quatre anys que a Vic uns quants nens acompanyats dels seus pares i avis reben els Reis d’Orient amb un fanalet estelat o no, i no se’n feia safareig a Madrid ni forrolla a Catalunya. Pràcticament, era un gest que passava desapercebut. Però enguany que la televisió autònoma es proposava trametre en directe una de les cavalcades més genuïnes de les Nits de Reis catalanes, ja la vàrem tenir armada! Des de Madrid cridant a rebato i des de Catalunya, caient com uns rucs en la provocació, responent mobilitzant el Sometent.

Però vet aquí que no n’hi havia per tant de fer el gamarús els uns – inclòs tot un president del govern, com si la qüestió dels fanalets de Vic fos un afer d’Estat –, esquinçant-se les vestidures i escandalitzant el personal amb la denuncia de adoctrinar políticament les criatures, i els altres embolicant-se en llibres de cavalleria, barrejant la gimnàstica amb la magnèsia. Què n’hem tret de tota aquest “episodi nacional”? Doncs que els escalfabraguetes de Madrid s’han quedat amb un pam de nas veient com ni a la cavalcada de Vic ni a cap altre de Catalunya apareixien nens adoctrinats ni manipulats, sinó que la normalitat i tranquil•litat fou absoluta, en tots els sentits. En canvi, s’ha de lamentar per enèsima vegada que la zitzània escampada des de Madrid, i de les sucursals centralistes des de Catalunya estant, sembri la discòrdia entre els sobiranistes i s’hagi escenificat el sainet de les discòrdies entre aliats amb pell molt prima. Calien les declaracions oficials d’Òmnium i els estirabots de destacats peixos grossos, com en Rufian, i unes quantes rèpliques desafortunades des de les trones tertulianes? Als catalans no sé si ens pertoca aquella dita de “tants de caps tants de barrets”, però del que no hi ha cap dubte és quan alguns pontifiquen des de les tertúlies mediàtiques o des dels faristols dels partits, semblen portar un cadell d’oracle dintre el cos. Ens ho hem de fer mirar això de caure tan sovint de quatre grapes, en les provocacions dels que només busquen embrollar la troca per treure’n profit de les avinences tan desavingudes dels polítics catalans. Si enlloc de anar tan cremats per com els successius sondeigs electorals posicionen cada partit, mentre el procés estigui en marxa només tinguéssim ulls per arribar a la meta colze contra colze, potser algun dia ho aconseguiríem. Però mentre aprofitem cada circumstància per “marcar paquet”, fins i tot per tan poca cosa com un trist fanalet, no busquem a fora les raons per les quals no s’aconsegueix trencar el sostre de partidaris decidits de la independència.

FINALMENT PASSO D’ESCRIURE LA CARTA AL REIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 5 de gener de 2017)

● FINALMENT PASSO D’ESCRIURE LA CARTA AL REIS.- A la cua de criatures que s’esperen amb una carta a les mans per lliurar-la al patge reial, hi havia un parell de nens magrebins i una nena negra, tots tres acompanyats de llurs mares amb mocador de cap inclòs, i en passar he escoltat una parella de mitjana edat del país que tot fent el badoc els hi queia la baba en considerar-ho un exemple d’integració dels migrats. El sac del patge reial estava mig ple de cartes de la mainada i pel què he sabut fa poc, la majoria de les cartes demanaven joguines i regals a dojo; algunes gosaven afegir-hi: “feina pels pares”; poques feien referència a allò de: “salut per a tota la família”; una de sola exigia que s’acabessin les guerres i cap - per sorpresa del militant d’ERC que els darrers tres anys es disfressa de patge-carter reial -, se n’ha recordat de reclamar als reis la república catalana, sigui perquè la canalla d’aquests romanços dels grans en passen o, senzillament, perquè endevinen que incloure-ho a la carta als reis seria un contrasentit. Com ho seria, també, que un ganàpia com jo fes cua com la canalla amb la carta als dits, perquè avui no toca escriure una carta als reis els qui per l’edat s'adonen que se’ls hi ha passat l’arròs de la il•lusió i de la innocència, sobretot tenint en compte quantes vegades es vantem de saber que els reis ni són reis, ni s’enfilen pels balcons per deixar els regals, ni qui sap si creuen en Betlem. Avui els ganàpies han d’estar a l’altra banda de la cua, i mirar de fer possible que els somnis de les criatures es realitzin com sempre ho han fet: gratant-se la butxaca els ganàpies, generosament a la salut del consumisme.

No obstant això, sé que avui tot un reguitzell de ganàpies com jo però no tan desconeguts, alguns fins i tot il•lustres o honorables, faran públiques sengles cartes als reis, no pas per demanar joguines, sinó per quedar bé amb la vianda al plat, deixant constància de les queixes, greuges, desigualtats o injustícies que semblen cròniques en repetir-se, quasi paraula per paraula any rere any. Mitjançant l’oportunisme de la carta als reis, alguns ganduls encolomen a aquests personatges de ficció els problemes que no saben resoldre per si mateixos, sabent que poca cosa hi poden fer, per molt bé que representin el seu paper de mags procedents d’Orient, durant la cavalcada. El que no acabo d’entendre és que els ganàpies tinguin la barra de dirigir-se a uns personatges mítics, que desfilen aclamats pels carrers i places de les nostres ciutats perquè s'espera que portin regals, mentre compatriotes seus s’arrosseguen com pòtols a les portes d’una Europa, com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya, pidolant que els hi donin un refugi que tothom els hi regateja.

Com puc ser tan malparit de participar en la farsa de suplicar als reis de l’Orient Mitjà devastat i massacrat per l’explotació i l’urc d’Occident, que ens donin un cop de mà per resoldre un munt de capricis, comparats amb les seves misèries? Em nego a escriure una carta als reis perquè em treguin les castanyes del foc, sense cap esforç per part meva. Però, sobretot, m’hi nego perquè em fa vergonya demanar favors a uns personatges que, encara que siguin virtuals i no de carn i os, son del mateix color de pell i de la mateixa sang que els milers d’ofegats al mediterrani o els milions que han acabat estibats i humiliats en dipòsits de cossos sense futur, fugitius de la guerra, de la misèria, de l’extermini ètnic, de la violació o de les dictadures dels islamistes radicals ... Francament, passo d’escriure la carta als reis d’Orient perquè ho trobo immoral i absurd.

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

ATURADA TEMPORAL DEL BLOG “A LA MEVA MANERA DE VEURE” FINS PASSAT FESTES

Em trobo en perfectes condicions de salut, toquem fusta, i passablement recuperat del cansament anímic, però per fer net del tot he decidir perllongar fins passat festes, l’endemà de Reis, l’aturada tècnica del Blog , "A LA MEVA MANERA DE VEURE", a més a més per aquestes raons concretes:

a)- Vull atendre compromisos de participar en varis concursos literaris, als quals m’han convidat els organitzadors, desempolsegant així part de la producció de narracions literàries, curtes i llargues adormides als calaixos del meu escriptori, abans no es floreixi.

b)- Vull procurar estar-me una temporada de “reflexionar” en va, sobre les bestieses dels principals governants d’arreu del món, que amb total menyspreu envers la dignitat de les persones, el medi-ambient i el sentit comú més elemental, estan arrossegant des de fa temps el planeta cap a un colossal atzucac.

c)- Vull estalviar-me, tanmateix, durant unes setmanes de constatar cada dia com l’anomenat “procés cap a un Estat propi” a Catalunya, malgrat tots els esforços d’uns quants irreductibles de bona fe per a mantenir la mobilització ciutadana en dansa, una part de la bona gent que es va creure això de la unitat i d’empènyer tothom en un mateix sentit, sense mirar de treure’n ningú cap profit personal, avui s’està desinflant i decantant, per molt que ho neguin precisament els causants d’aquests desenganys, que enlloc tibar del carro pel camí més recte cap a un objectiu comú de país, l’empenyen per dreceres empedrades d’interessos de partit  i a còpia de sotragades maldestres i d’estirabots de conductors cap-calents acabaran estimbant-lo pel camí del pedregar.

Per aquestes tres raons, tanco la barraca de “A LA MEVA MANERA DE VEURE” fins passat festes, l’endemà de Reis, esperant que sigui veritat, en tots tres aspectes, allò “d’any nou, vida nova”.

Mentrestant, BON DIA, BON HUMOR, SALUT, OBTIMISME I SENTIU-VOS FELIÇOS.

A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 9 de desembre de 2016)

● A L’AGUAÏT DELS GESTOS DEL PRESIDENT I LA VICEPRESIDENTA SOR IAIA.- Van buscats a les redaccions de tots els mitjans d’informació els intèrprets en gestos, per endevinar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, després que el govern central s’ha fet un lífting. Durant el darrers cinc anys les coses estaven diàfanes: aquí seguíem una fulla de ruta, encara que la modifiquéssim cada dos per tres, fent veure que no ens impressionava la xerrameca ni la fanfarroneria, i a Madrid una esfinx gallega feia com si sentis ploure cada vegada que escoltava demanar a crits el dret a decidir, mitjançant un referèndum, la independència. No calien intèrprets ni oracles per adonar-se que les relacions entre catalans sobiranistes i espanyols unionistes anaven de mal borràs, tot estava clar. Però ara, que pensen dissoldre un conflicte territorial més vell que l’anar a peu, com si fos un simple terrós de sucre en un got d’aigua, és quan em trobo perdut i confús, perquè no sé com interpretar els gestos que diuen fan des de Madrid. I sospito que no sigui només per entretenir-se amb un nou joguet que anomenen diàleg, però que no saben ni com es posa en marxa. potser perquè les instruccions estan escrites en angles. A mi, què voleu que us digui, tantes palpentes i tentines per posar-se a enraonar em fan angunia, per no dir malastrugança. I encara em descol•loca més el gallec i la seva confraria d’escolans de amén, encomanant-se als “gestos” que administrarà sàviament Sor Iaia, la nova especialista en desfer nusos emmarranats, per desllorigar les relacions Espanya-Catalunya.

A la meva de veure, si els gestos consisteixen en canviar cromos al capdavant de la delegació del govern i que el nou delegat es passegi per totes les ràdios i televisions que el conviden a predicar la nova doctrina del diàleg, o que la vicepresidenta obri oficina a Barcelona per despatxar quatre o cinc dies cada mes, o que el portaveu del govern sigui més diplomàtic en referir-se als catalans, francament no me’ls crec després de comprovar que quan enceten aquest suposat diàleg prenent-se la molèstia de venir a Barcelona, reben als líders de l’oposició primer que als representants del govern. Aquest és, com a mínim, un gest de pa sucat amb oli. Però des de Catalunya també en sabem de fer gestos, i la convocatòria del Pacte pel Dret a Decidir dos dies abans de Nadal n’és un, el qual no ha passat desapercebut a Madrid, ja que de seguida l'han fet servir per aturar sine die els acostaments entre Sor Iaia i el vicepresident Jonqueras. No en saben de dialogar, o no en volen saber, però el que em fa més por és que tampoc són cap llumenera llegint els gestos. El govern central, que fins fa quatre dies practicava la política del “no” per sistema, espera que si fa un gest a favor de la cultura catalana, administra unes quantes cataplasmes al finançament i potser fins i tot desbloqueja inversions, tot s’arreglarà i el govern sobiranista es menjarà el referèndum amb patates. Qualsevol observador que es miri el panorama polític amb objectivitat haurà de reconèixer que mentre els “gestos” de Madrid són pur maquillatge, els que arriben des de Barcelona són “gestos” coherents amb tot allò que s’ha predicat els darrers anys. Si Madrid sabes llegir els gestos sense distorsionar-los, hauria d’admetre que la carta que alcaldes catalans han fet arribar a dotzenes d’alcaldes de les principals ciutats del món per explicar el procés, sí que és un gest per treure’s el barret. En una època no massa llunyana va fer forrolla allò de “la feina ben feta...” Doncs que a Madrid en prenguin nota que només amb “gestos” igual a “bones intencions”, els problemes no es desencallen. Potser sí que les invitacions al diàleg són ben intencionades, però mentre no es pugui parlar de tot, metre no es pugui “repelar” el problema des de les arrels, posant sobre la taula tant el referèndum d'uns com la unitat nacional dels altres, no hi ha diàleg que valgui. I els gestos, poden acabar sent inútils senyals de fum. 

ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 8 de desembre de 2016)

● ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE PERIODISME..- Ara mateix, el periodisme viu una de les seves etapes més complicades: si no tinc malament les dades, en el darrer quinquenni han sigut assassinats o han rossegat les presons de la repressió professional més periodistes que mai, arreu del món. Com a conseqüència de les bales perdudes en mil escenaris de guerres alienes. O per haver triat una vida de risc enlloc de la comoditat d’escriure notes de societat o cròniques polítiques des del balancí de casa. O per no mossegar-se la llengua a l’hora de denunciar màfies com les de Mèxic, repressions de ciutadans per les seves idees polítiques o religioses, vexacions institucionalitzades dels drets humans... Cada dia hi ha vides de periodistes en perill per informar d’allò que algú no vol que se sàpiga. És cert que el desafiament que plategen les noves tecnologies de comunicació obren escenaris nous per aquesta professió, però encara són molts els que persegueixen la “notícia” arremangant-se enmig del fang, de la merda o de l’horror. I és que per molt que, a vegades des del mateix gremi, panxacontents minimitzi l’aportació i el sacrifici vocacional dels freelanders o dels corresponsals de guerra, la realitat és que gràcies a ells ens arriben les cròniques més colpidores sobre la crueltat de que son capaços els humans i les fotografies més escruixidores sobre la misèria, la desesperació i la impotència de les infinites víctimes en les mil i una batalles d’aquesta tercera guerra mundial encoberta que ja fa anys que es mantè, a la major gloria dels fabricants d’armament i dels Estats que hipòcritament paren la mà a l`'estil egipci per cobrar la comissió.

El manresà Josep Maria Planes fou un d’aquests periodistes per vocació, que uns assassins van liquidar d’un tret al cap a l’Arrabassada quan no havia complert ni els trenta anys – no li varen deixar ni arribar ni a l’edat de Crist -, en plena flamarada revolucionaria el juliol del 36. Va morir perquè en el seu periodisme d’investigació de l’anarquisme faista i les seves vinculacions amb atracaments “llibertaris”, a l’estil gàngsters de Chicago, inclòs el capítol de “passar comptes”, després de verificar les seves fonts no tingué pèls a la llengua per a deixar-ne constància, amb una elegància i neutralitat exquisides, als seus lectors. Ara que estem a punt d’acabar l’any Planes, que des de Manresa se li va dedicar per reivindicar la seva petjada, i relligant-t’ho amb el periodisme del qual parlava al començament de la reflexió, us deixo una mostra del que va escriure a “La Publicitat” (10/4/1934) sobre l’anarquisme barceloní de l’època: “... Hi ha tres o quatre fórmules que emplenen tota la mentalitat d’aquesta gent. És impressionant comprovar l’èxit de la tasca de propaganda que ha realitzat Solidaritat Obrera i les altres publicacions anarquistes. Per als seus milers de lectors, aquesta prosa pedant i confusa és acceptada com el propi Evangeli. Existeix una fe cega en que no hi ha altra veritat que la dels anarquistes, Són inútils tots els raonaments, totes les argumentacions. Us topeu sempre amb el mur d’aquesta resposta: ”no hi ha més solució que el comunisme llibertari”. I quan es pregunten, amb tota serietat, si veuen gaire pròxim el triomf de la seva revolució, us miren com si els féssiu llàstima...” Per atrevir-se a escriure opinions com aquesta, li varen passar factura precisament quan en teoria la revolució havia triomfat i tenien la paella pel mànec. En homenatge tots els periodistes valents. 

MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 7 de desembre de 2016)

● MIREU QUÈ HA PASSAT AMB LA NADIA!.- El mal que s’ha fet als bons sentiments de les persones que, en escoltar de boca del pare de Nadia el calvari de la seva filla, que per culpa d’una malaltia rara que l’arrossegava fatalment a la mort si no podia sotmetre’s a una operació a l’estranger que costava un ull de la cara i part del ronyó també, varen posar-se la mà a la cartera. L’aparició del pare en diversos programes de televisió, explicant les peripècies de la seva nena d’onze anys, des que el 2006 va ser diagnosticada com a portadora d’una tara genètica, anomenada tricotiodistrofia, que en qüestió de poc temps accelerava els mecanismes de l’envelliment va sensibilitzar la solidaritat i la generositat. El pare explicava que malgrat penjava una sentència del cap de la nena, sense tractament ni cura en principi, li havien arribat referències fiables sobre l’existència d’una eminència mèdica que ha resultat ser “virtual”– el doctor Brown -, al qual definia com “el millor genetista del món”, avalat segons la seva fantasia delirant pel premi Nobel de Medicina de l’any 2013. Aquesta entelèquia científica, segons el pare engalipador, liderava un equip mèdic que investigava i aplicava tractaments genètics tan avançats i costosos, que la depauperada Seguretat Social espanyola i la de molts altres països, que també s’havien d’estrènyer el cinturó, no es podien permetre. El pare de la nena – estigui o no manipulat, i exagerés o no el diagnòstic per un afany de lucre, i sigui cert o no que ell mateix tingui un càncer terminal del qual no es tracta per bolcar-se en la curació de la filla -, es presentava com un heroi en combat contra els molins de vent de la vida, que no es rendia mai i, fins i tot, referia una confusa història èpica sobre la recerca a l’Afganistan, “entre bombes i atemptats”, d’un altre gran expert mundial del qual li havien parlat ... El cas és que la bones persones d’aquest país, encaterinades pels ulls dolços i la tragèdia vital de la Nadia, varen córrer a mobilitzar-se per aconseguir recaptar a contrarellotge petites fortunes per salvar la vida de la nena, si encara s'hi podia ésser a temps...

Però el pare ha portat tantes vegades el càntir a la font, que al final s’ha trencat de la pitjor manera possible: esquitxant de merda tothom. Jo no sé si la nena n’és conscient o no d’aquest drama sobrevingut a la seva família, però en cas que en sigui sóc de l’opinió que la condemna que li pertoqui al pare per haver ordit un engany tan miserable ha de tenir una pena accessòria indispensable, que no m’atreveixo a quantificar perquè no crec que es pugui mesurar l'immens mal que s’ha causat, no només a la seva pròpia filla sinó, sobretot, al moviment anònim de persones solidaries i crèdules, algunes de les quals qui sap si a partir d’ara s’ho pensaran dues vegades abans de ser tan generoses i despreses. Per molt que ara els pares de la nena assegurin que tornaran tots els donatius, ni que ho fessin amb interessos espaterrants, el mal ja està fet i, a la meva manera de veure, no té perdó ni de Déu ni dels homes com se n’han rigut del mort i de qui el vetllava. D’altra banda, no m’explico com en un món digital dominat per la transparència absoluta, on tot se sap al moment, quan s’improvisen iniciatives espontànies amb l’objecte de recaptar diners per a una causa desesperada, no hi hagi algun servei de seguretat, dels que escorcollen la xarxa pels descosits en busca de terroristes o de pedòfils, que tibi de la corda per descobrir, abans no tingui remei, si una determinada crida humanitària fa pudor d’estafa.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERADE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 6 de desembre de 2016)

● EM CUIDO PERQUÈ NO M’HAGIN DE CUIDAR.- De la mateixa manera que quan es desvetlla el bon temps hom passa de la mandra d’anar al gimnàs, per no haver de comprar una altra talla de bikini, en el cas de les dones, o pel que fa als homes, que la corba de la felicitat no els impedeixi lligar amb les mes guapes de la piscina, de l’oficina o de la festa; a partir d’un determinat moment que en podríem dir “crític”, la gent “madura”, per entendre’ns, fa també el propòsit de fer més bondat quan s’adona que no fa tant de goig com quan era jove, i no vol renunciar a jugar la partida de la seva vida fins que s'apaguin els llums de la timba i li quedin cartes a les mans i recursos a la butxaca per a seguir apostant. El que trobo a faltar en aquesta decisió tardana de sotmetre’s a unes quantes disciplines estètiques, és la manca de sinceritat repetint la cançó enfadosa que cuidar-se té únicament per objectiu immediat neutralitzar, emmascarar o descaradament falsificar, l’empremta de l’edat. M’agradaria que moltes més persones d’aquesta edat incerta del “si no fos”, justifiquessin sense complexes les cuques per mantenir-se en forma, amb l'argument que li vaig sentir dir a una amiga sobre activitats físiques i més d’un sacrifici a taula que s’imposava: “em cuido, perquè no m’hagin de cuidar”. Reforca de pallanga!, com diria aquell. Quin repte més eixerit

A la meva manera de veure, quan hom es fa gran – repeteixo que aquesta sensació no té calendari ni data concreta i cadascú se'n sent dels símptomes a diverses edats -, i fa més cas dels consells dels metges perquè nota que la maquinaria li fa el boig, no sempre actua com una persona assenyada perquè vol i dol, i enlloc de cuidar-se com convindria amb regularitat moderada, avui mira amb la sal i demà esmorza amb una torrada i un guàrdia civil (arengada), perquè se m'entengui el sentit de la reflexió amb un exemple exagerat. He observat que els joves executius, inclús els de mitja edat, obsessionats per triomfar en totes les competicions en que participen, quan s’apunten a un programa per estar en forma el segueixen més que amb fe, sota la influència d’una mena d’abducció sobrenatural. En canvi, els que ja estan de tornada de competir són més repatanis a l’hora de ser constants, i si no troben al sacrifici de cuidar-se un al•licient afegit – companyia agradable per sortir a caminar o per suar al gimnàs, una parella que faci atractiva una dieta punyetera, un metge o metgessa que sàpiga posar-se a la pell d’una persona que sospita que anirà de capa caiguda faci el que faci-, molts tiraran la tovallola i d’altres escoltaran tots els cants de sirena, inclosos els que prometen l’elixir de l’eterna joventut. Jo crec que aquella amiga que em va fer aquella confessió de que us he parlat, l’encertava. No hi ha millor al•licient per a cuidar-se amb mètode i il•lusió malgrat les xacres inevitables dels anys, que fer-ho per evitar que t’hagin de cuidar. Dependre dels altres per viure, ha de ser molt fotut. Encara que qui cuidi ho faci de tot cor, perquè si volem ser realistes d'aquesta espècie els exemplars cada dia va més buscats perquè escassegen. De manera que mentre puguem, cuidem-nos!

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 5 de desembre de 2016)

● DEMÀ TREBALLARÉ COM SEMPRE, NI MÉS NI MENYS PERQUÈ SIGUI LA CONSTITUCIÓ.- M’agradaria demanar-vos que la reflexió que us proposo avui la llegíssiu fins al final, encara que us vinguin ganes de llençar-la a la bassa després de les primeres ratlles. Per favor, llegiu-la fins al cap d’avall i després, si no us fa el pes passeu-me’n factura. Tots els països tenen uns símbols amb els quals els ciutadans s’hi identifiquin o no sense cap reserva i es comporten, si res més no per respecte, sigui la bandera, l’himne o la Constitució. En alguns casos, però, i Catalunya amb relació a Espanya n’és un exemple fefaent, una part del territori nacional considera que els símbols de l’Estat no li concerneixen en res perquè ja en té de propis i, per tant, rebutja els de l’Estat perquè entén que li són imposats per la força. Enguany que la tibantor entre una part de Catalunya i una part d’Espanya ha arribat a uns nivells tan alarmants que el fantasma del secessionisme dona voltes com un corcó en totes les trobades entre representants d’una i altra banda, des del sobiranisme català han pensat que una manera més de fer entendre a Espanya que ells en passen de la seva Constitució, es menystenir-la olímpicament en quants actes i celebracions es convoquen per homenatjar-la. Entenc, doncs, el punt de vista de molts de catalans que, per experiències diverses que han patit, sobretot en els darrers anys, es considerin oprimits, escarnits o bescantats en nom d’una Constitució interpretada en clau de partit i no pas d’Estat. Per aquesta raó, trobo que està justificada amb escreix l’actitud de dir: “com que la vostra constitució ens manega més que no pas ens empara, ja us la podeu confitar i demà obrirem els Ajuntaments com si fos un dia feiner”. Ho entenc, però també em pregunto si no s'estan equivocant, democràticament parlant. Si el missatge que s’està donant és: “no respecto aquesta Constitució perquè no es la nostra”, el dia que en tinguem una de nostra permetérem que els que no la considerin seva li facin pam i pipa? Jo crec que hi hauríem de pensar per una vegada, considerant-ho més amb el cap que amb el cor, perquè després no ens lamentem que es compleixi la dita: “tal faràs, tal trobaràs”. I els que sabeu una mica de lleis ja coneixeu l'emprenyadora força dels precedents.

Dit això, hem de reconèixer que la Constitució està en gran part esgotada. El context del 1978 era molt diferent de l’actual, i malgrat l’actual ministre portaveu del govern de Madrid hagi dit que: “només la Bíblia va ser escrita per durar milers d’anys i totes les altres coses es poden revisar”, el text no s’ha adaptat en absolut. Qüestions com la integració europea i el seu impacte intern ni tan sols s’esmenten; d’altres, com és el cas d’algunes institucions o, sobretot, el model territorial, tenen una regulació francament insatisfactòria. Qui sap, ¿si els darrers governs centrals – socialistes i populars -, enlloc d’atiar els guardians constitucionals contra qualsevol iniciativa legislativa catalana haguessin obert un debat clar i franc, sense dramatismes, sobre els elements que resulten problemàtics, demà els sobiranistes catalans voldrien xafar la festa als constitucionalistes espanyols? Tanmateix, ¿serà possible avui aquest debat, en una Espanya dominada per una cultura política en la qual falten grans dosis de respecte a la diversitat, al diàleg i a la voluntat de consens?

A la meva manera de veure, el problema més greu de la Constitució és que ha perdut la capacitat d’integració amb què va néixer. S’ha esquerdat el marc constitucional per la dèria d’alguns sectors curts de vista i de gambals, d’apropiar-se-la seguint una mala costum que els espanyols han exercit amb totes les Constitucions anteriors. Em sembla que s’ha de ser molt miop per a no adonar-se que aquesta expropiació d’una regla de joc que en teoria és de tots, sobretot des del govern presidit per en Rajoy s’ha utilitzat la Constitució més per excloure que per integrar. Els catalans, ara sí escric en general, des de l’ensarronada de l’Estatut aprovat en referèndum popular i a les Corts Generals, però declarat inconstitucional per pressions polítiques, ens hem sentit expulsats de la Constitució a causa de la interpretació restrictiva i excloent que una colla de magistrats desprestigiats van imposar, reduint llavors la base social i el suport de molts catalans al sistema constitucional. Si és que en realitat ara el govern central vol engegar un debat sobre la necessària reforma constitucional, ha d’agafar el toro per les banyes i reconèixer que el model autonòmic està escanyat i fa falta un nou disseny més modern i realista. Mentrestant, jo demà treballaré com un dia qualsevol, però no ho faré perquè sigui el dia de la Constitució, sinó perquè en trepitjar-me l'Estatut que havia votat me’n van excloure del marc constitucional espanyol i aquest dia ja no figura al meu calendari.

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.-

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloggers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 4 de desembre de 2016)

● AL PARAR TAULA, EL MÒBIL A LA DRETA O A L’ESQUERRA DEL PLAT?.- En Climent, que la sornegueria li ve de les seves arrels berguedanes, va deixar parats els seus alumnes de l’escola d’hostaleria amb una pregunta tan sorprenent com les del Merlí, el professor de moda a la tele. “Al parar taula, a quin costat del plat creieu que s’ha de posar el mòbil” – els hi ha engaltar, fent el posat més ingenu dels del seu repertori de pallasso repatani. Es va fer un silenci immediat i, a continuació, tots els deixebles es varen mirar els uns als altres, per si havien plegat bé la pregunta del mestre; finalment davant l’astorament majoritari, en Climent s’hi va recrear: “us he ben fotut, oi? Aquesta no us l’esperàveu pas!” Com gairebé sempre, va ser el desvergonyit d'en Carles qui li va esgarrà la petita diversió: “Apa, senyor Climent, que els restaurants no posen mòbils a taula com si fossin coberts! Fins aquí hi arribem, que no venim pas de pagès!”. No va afegir, "cm vostè", però francament ho degué pensar. Tanmateix, en Climent no es va arronsar confessant que, com insinuava el bordegàs d’en Carles, els havia volgut aixecar la camisa, sinó que va insistir en la seva proposició: “No penseu pas que era parlar per parlar, si no s’hi posa remei a aquesta moda de passar-se tot un sopar amb el mòbil enganxat al dit, aviat ens l’haurem de plantejar en serio la pregunta que us he fet abans”.

Bé, jo no hi era en aquella classe i el que us he explicat ho sé d’oïdes, però a la meva manera de veure, deixant de banda que de tant en tant en Climent li agrada temptar els seus deixebles amb preguntes que semblen fregar l’absurd, aquesta vegada no crec que l’home anés lluny d’osques. La darrera vegada que vaig entrar en un restaurant a l’hora de dinar, em va sorprendre que a la majoria de les taules s’hi veia gent penjada del mòbil o inclús de la pantalla d’un petit ordinador. Però el que més em va cridar l’atenció és que moltes parelles que quan varen entrar per les aparences em va semblar que festejaven, varen passar-se tota l’estona agafant el mòbil amb l’esquerra i la forquilla o la cullera amb la dreta. Amb qui cony parlaven tan enganxats? Un cambrer de la vella escola, que es va adonar de la meva perplexitat, atribuint-la com així és de fet, que als restaurants hi poso els peus com aquell que diu només els anys de traspàs, em va assessorar: “miri, això és el pa de cada dia. Pensi que a vegades entra una parella, i no sempre de la primera volada, que es passen tot l’àpat fent anar el dit com boixos. Un dia que els hi vaig preguntar si tenien molta feina endarrerida, em van deixar parat contestant-me que s’estaven enviant missatges i wassaps entre ells. Collons!, i perdoni l’expressió, on anirem a parar amb aquesta tropa que no s’enraona?” Vet-aquí la paraula clau, la que va dir el cambrer: enraonar!. Ara que tothom vol dialogar tant i el diàleg se’l penja tothom a la solapa com si fos un pin, potser que ens prenguéssim la molèstia d’enraonar. Una societat que perd la costum d’enraonar i es conforma parlant pel mòbil, acabarà per trobar-li gust al monòleg seu i al dels altres, i d’aquí al cretinisme hi ha un pas. Feu-me'n cas!

VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA

● El Blog d’opinió "A LA MEVA MANERA DE VEURE" ha estat escollit amb 21 bloquers més, majors de 60 anys, per servir de base per a un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ●

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 3 de desembre de 2016)

● VAL MÉS SER PATIDOR I PRECAVUT, QUE TIRAR-S’HO TOT A L’ESQUENA.- Em sembla bé que quan hi ha una desgràcia es procuri que mai més es repeteixi prenent una sèrie de mesures; però aquestes presses post accident no dispensen de responsabilitat als que són capaços de trobar remei, en vint-i-quatre hores a problemes que s’havien fet crònics, perquè durant mesos i mesos ningú es va dignar a moure el cul de la cadira. Francament, no tinc estómac per disculpar que algú hagí hagut de pagar el pato perquè es comencin a arreglar coses. I que massa governants el primer que els passi pel cap quan tenen fred de peus sigui amagar les víctimes, si n’hi ha, o les proves de la negligència, sota una catifa. Sense anar més lluny, quasi a tocar de casa, em venen a la memòria recalcitrans punts negres en carreteres mal dissenyades; discoteques o sales de festes on ningú controla l’aforament en dies punta; boscos que no es netegen i són polvorins en potència; residències de gent gran que no en sortirien gaire galdoses d’una revisió elemental ; presons on no se sap com la droga hi circula a tremuja; cases que es lloguen com a llars familiars amb cèdules d’habitabilitat pintades a l’oli; proliferació d’atacs cada cop més violents contra la propietat privada, sense que les lleis prevegin una resposta proporcional i ràpida o la constància que per tolerància malentesa d'uns quants panxacontents ganduls s’estan covant els ous de quadrilles urbanes antisistema, que qualsevol dia ens donaran un ensurt, del qual costarà refer-nos-en. Per tot plegat em pregunto: és necessari que algú mori o que hi hagi un escàndol mediàtic perquè es reaccioni i, a corre-cuita, es trobin solucions que quatre dies abans es deia que eren impossibles?

A la meva manera de veure i salvant les distàncies, encara que segons qui llegeixi aquesta reflexió s’esquinçarà les vestidures i dirà que sóc un exagerat, moltes morts o patiments d’innocents es podrien evitar si qui governa es poses la bena abans que la ferida sense vergonya; però el que passa també massa sovint és que la bena no es posa perquè costa diners i no es fan dotacions pressupostaries preventives, apurant el risc fins que una mort o un escàndol justifiquin incorporar una partida extraordinària en el pressupost. Cada vegada, per exemple, que hi ha un nou cas de violència de gènere, d’abús de menors, de bulling, d’estafes a gent gran, etcètera, els polítics diuen que no se n’aniran a dormir fins que no hagin parit lleis que crucifiquin de veritat tota la gentussa que comet aquests delictes. Però quan el soroll afluixa i un clau mediàtic en desplaça un altre, tothom fa vistes esperant el guapo que s’atreveixi a desllorigar d’una vegada les causes reals dels problemes quotidians de civisme, de seguretat o de simple convivència. I aquesta reflexió tant és vàlida en la vida pública com en la privada. Si tots els pares es prenguessin en serio que la part principal de l’educació dels fills s’ha d’aprendre a casa i no a l’escola, qui sap si la societat maltractada no podria mirar el futur amb més optimisme. Però mentre molts de joves i no tan joves es vantin d’haver-se matriculat a “la universitat del carrer”, potser tindrem màsters en revolucions de butxaca, però no tirarem gaires trossos de carn a la l’olla.

REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 2 de desembre de 2016)

● REFLEXIÓ SOBRE ELS USUARIS QUE FAN UN MAL ÚS DE FACEBOOK.- Quan vaig vèncer la meva resistència conceptual a utilitzar la xarxa com a eina de treball per a canalitzar, després de jubilar-me, la meva inquietud literària i periodística, vaig crear l’any 2011 la pàgina web “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, amb el propòsit de publicar-hi cada dia una reflexió sobre qüestions d’actualitat i, de tant en tant, narracions llargues i curtes que m’havien premiat en certàmens literaris. De fet, la idea i l’empenta me la va donar la Joana Maria, la meva dona. I des d’aleshores aquest blog, que va néixer sense cap altra pretensió que la de matar el cuc d’escriure, ha anat prenent una envergadura que no havia previst: rep la visita de una mitjana de set-cents lectors diaris, verificats pel sistema de control intern de la pàgina web, als quals s’han d’afegir els que comparteixen les reflexions des de Facebook estant, participant dels debats activament o clicant un simple “m’agrada”. Tant és així, que la Facultat de Sociologia de la Universitat de Barcelona fa més d’un any es va fixar en el meu blog per la constància en la publicació, per la independència intel•lectual de les opinions i per ésser jo una persona jubilada. I des de fa més d’un any l’ha inclòs en un estudi sobre 21 bloquers majors de 60 anys, quines conclusions pel que ens han dit seran publicades abans d’acabar aquest curs acadèmic. És a dir, he utilitzat la xarxa i en concret Facebook per vehicular la meva vocació d’escriptor. Jo estic convençut, amb tota la modèstia més sincera, que l’èxit del blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE” rau en la seva honestedat, fidelitat i, sobretot, en procurar explicar-me planerament, com jo dic “net de pols i de palla”. Però com que no vull ésser esclau del blog ni tampoc disposo de tot el temps del món per a dedicar-hi, un cop penjada la reflexió acuso sempre rebut dels “m’agrada” i dels diversos comentaris, inclús si algú expressa la seva discrepància primer repasso l’escrit i si no hi trobo res a rectificar o a explicar millor, li comunico al lector crític ratificant el meu punt de vista des del respecte al seu. Tanmateix, aprofito les facilitats del banc de dades de Facebook per felicitar cada dia els aniversaris de les amistats, amb un missatge personal i si me n’assabento acompanyo en el sentiment als que han perdut pares o fills. Per fer tot això és pel que utilitzo Facebook. I malgrat el disgust d’ahir, seguiré fent-ho perquè com m’heu convençut entre tots, els que en fan un mal ús o el boicotegen directament no es mereixen sortir-se’n amb la seva. A la merda, els incívics, cretins i analfabets vocacionals!

A la meva manera de veure, si plegant veles solucionés res potser encara seria raonable engegar-ho; però com que no serviria de res he decidit continuar fent la meva, d’acord amb els propòsits que us he explicat abans. En una de les reflexions publicades fa temps ja vaig deixar constància que les amistats que es teixeixen a la xarxa no són tan virtuals com sembla, sinó que s’estableixen entre les persones uns certs vincles força més autèntics que un “bon dia” o un “passiu bé”. Amb el lector habitual de les meves reflexions, a la llarga s’estableix un lligam: ell perquè potser s’ha acostumat al meu estil, ja que esperar que comparteixi la manera de pensar ja seria abusar de la confiança; però per part meva també m’obliga a esmerçar-me en escollir de què parlaré i com ho diré. En sentir-me obligat a expressar-me clar i català, sense ofendre ni pretendre adoctrinar, fa que sovint repassi el text dos o tres vegades. Acabo amb un prec: a partir d’ara, sempre que veieu una fotografia o un text inapropiats, sobretot qualsevol invitació a participar en una cadena estúpida de les que circulen per la xarxa, per molt que apareguin sota el meu padrinatge no us ho cregueu, perquè mai he perdut el temps en aquestes bajanades ni ho faré ara. Però si això passés, ja no enviaré cap desmentit, ni faré arribar cap més denúncia a l'administració de Facebook. Vosaltres, amics i amigues, ja endevinareu que no en seré el pare de determinades parides. I pel que fa als de Facebook, ells ja saben que la seguretat dels comptes i la privacitat dels participants, per molts protocols que existeixin, fan aigües per totes bandes. Ells sabran fins quan permetran que passi. Per la meva part, seguiré fent la meva. I al que no li sembli bé que aquesta eina l’utilitzi com cal, pot esborrar-me d’amic perquè d'amics així no en vull. I a tots als que m’heu donat suport, gràcies.

QUIN MAL DE VENTRE ESPERA A LA UE, PER CULPA DELS PACTES AMB ELS TURCS!

● Aquest Bloc d’opinió ha estat escollit amb 21 blocaires més, majors de 60 anys,  per servir de base per un estudi acadèmic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ● 

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 29 de novembre de 2016)

● QUIN MAL DE VENTRE ESPERA A LA UE, PER CULPA DELS PACTES AMB ELS TURCS! - L’Erdogan té ben agafats pels dallonses als capitostos de la UE, capitanejats una vegada més per Merkel, com a conseqüència del pacte contra-natura signat amb Turquia per aturar la sangonera d’asilats que estaven envaint Europa, fugint de les guerres i la misèria dels seus països. A canvi de pela llarga i d’un reguitzell de concessions a la desesperada, el turc va accedir a integrar en una població turca ja prou saturada tres milions llargs de refugiats i, per tant, multiplicant els problemes per accedir a la sanitat i a la educació. Però després de quasi mig any de contenir un allau de boques famolenques lluny de les fronteres europees, el turc s’ha cansat que des de Brussel•les no paressin de tocar-li el voraviu retraient-li els seus tics dictatorials, en reprimir la llibertat d’expressió i els drets humans més elementals a tothom que no combrega amb els seus deliris de grandesa. La gota que ha desbordat el vas de la paciència d’Erdogan ha sigut una resolució dels eurodiputats, en el sentit que si Turquia s’atreveix a restablir la pena de mort, la UE no tindrà més remei que suspendre el procés d’adhesió a la comunitat. Però el turc no està per orgues i, conscient que té la paella pel mànec, ha amenaçat la UE que si s’atreveixen a rebutjar la seva candidatura a formar part del Club comunitari, ja poden començar a pensar on acolliran la riuada de refugiats que inundaran Europa, “fins a aconseguir-ne el control” - en expressió del ministre d’Afers Exteriors.

Tanmateix, els europeus han sigut tan mesquins gestionant aquesta tragèdia dels refugiats, que després de bloquejar a Grècia més de 62.000 migrats sense present ni futur, i de comprar la complicitat de Turquia per aturar-ne tres milions més, perquè cap país vol fer-se’n càrrec a l’hora de la veritat, un Erdogan envalentit i emprenyat per les crítiques a la seva manera de governar amb mà de ferro, sense cap respecte als principis democràtics que caracteritzen Europa, a més a més es permet fotre-se’n de Brussel•les retraient-li’ls que dels diners promesos perquè Turquia fes de tap als refugiats, no n’ha vist ni una quarta part i que també es regateja el compromís de lliure circulació dels turcs per Europa. Total, que la UE té un pa com unes hòsties amb tot aquest negoci maldestre dels refugiats, per culpa d'haver donat prioritat a la unió econòmica enlloc de relligar la política. De fet, no cal ser cap expert per adonar-se que no existeix una directriu política comuna i els estats membres, a dins de la Unió, actuen més com ciutadans de cada país que com a ciutadans europeus. Però tampoc l’Eurozona pot vantar-se d’haver-la encertat en matèria econòmica: ja no es discuteix que es va equivocar en l’intent anòmal de crear una moneda, sense Estat ni Banc Central. A la meva manera de veure, doncs, li serà difícil a aquesta Europa desunida aguantar l’envit d’un turc que ensenya les dents perquè una Merkel, sobrepassada pel malson d'uns refugiats molt superiors al que podia preveure, enlloc de negociar serenament va deixar-se hipotecar, quasi posant-se de genolls.

A VALÈNCIA I AL VATICÀ NO VOLEN NORMES FALLERES CARQUES NI CARDENALS ARNATS.-

(●● NOTA SOBRE EL BLOG: La Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona ha seleccionat el blog “A LA MEVA MANERA DE VEURE”, entre d’altres 21 escriptors i periodistes de + 60 anys que mantenen un blog d’opinió, per realitzar-ne una investigació acadèmica. Una vegada completades les entrevistes i la feina de camp, s’està procedint a la transcripció i a l’elaboració de les conclusions, tasca que per enllestir-la poden passar unes quantes setmanes segons ens ha comunicat la coordinadora de l’estudi. En quan es publiquin els resultats, en penjarem un resum al blog per a coneixement de tots els seguidors, gràcies els quals des de 2011 el blog el llegeixen una mitjana de 700 lectors controlats diaris, i a través de Facebook es desenvolupen espontàniament debats molt enriquidors a partir de les meves reflexions sovint provocadores ●●)  

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 28 de novembre de 2016)

● A VALÈNCIA I AL VATICÀ NO VOLEN NORMES FALLERES CARQUES NI CARDENALS ARNATS.- El corrent d’aire fresc que ha recorregut Valencia, des que Compromís ha obert les finestres de bat a bat de l'Ajuntament i de la Generalitat, s’han descobert les arnes que s’amagaven sota les faldilles de milers de falleres, gràcies a un reglament de qui sap quants anys, segur que del temps de Maria Castanya, que la setmana passada va ser suspès en espera de substituir-lo per un de menys tronat, però que sobretot compti amb l’assessorament de l’Institut de la Dona per evitar normes tan masclistes com les actuals:.. “quan les falleres vagin vestides de carrer hauran d’evitar les transparències i els escots excessius, faldilles per sobre del genoll, sabates de taló, pantalons texans i bosses de mà massa grans ... Si la indumentària que porti una fallera es considera indecorosa, el seu acompanyant tindrà l’obligació de fer-la canviar-se i en cas de negativa, tancar-la a casa castigada...” Aquesta mostra de l’anacronisme més carca es pot trobar al reglament de la Junta General Fallera, i malgrat l’empeny dels que ara manen, em sembla que aquesta caspa els tradicionalistes del “caloret” no se la deixaran raspallar de l’espatlla, sense plantar cara. El que em fot és que no crec que ho facin per convicció, sinó per ganes de fer la punyeta i fer-se passar el punt.

Tanmateix, al Vaticà tampoc agrada que el papa Francesc vagi sotragant tots els racons de l’ortodòxia, i que desmunti tabús fins ara com que els divorciats (adúlters en la pràctica) puguin combregar, o qui ha practicat l’avortament pugui ser perdonat per un capellà ras qualsevol, ha caigut molt malament en alguns sectors arnats. En nom dels cardenals més emprenyats, que són més d’una dotzena pel cap baix, quatre s’han constituït en una mena de “comitè de vaga” – els alemanys Brandmüller i Meisner, el nord-americà Burke i l’italià Cafarra -, i el desembre passat van enviar una dura carta a Francesc, en la qual li expressaven la seva preocupació i, en pla crític i una mica sarcàstic, li exigien que aclarís la doctrina en el sentit de si l’adulteri o l’avortament havien deixat de ser “pecats mortals”. Com que el Papa va donar la callada per resposta, aquesta colla de radicals, complint l’amenaça d’anar a totes, aquest mes han publicat la carta privada, amb tota la malicia de ser conscients que la revelació de la rebel•lia dels prelats causaria un escàndol en l’univers catòlic. Sort que aquestes mogudes clericals no es avancen al mateix ritme que les de la resta d’humans, per tant es fa difícil de dir si el got està a punt de vessar o no; no obstant això, el recent l’acostament del Vaticà als luterans, en el seu darrer viatge apostòlic, ha fet cruixir les carns del col•lectiu cardenalici arnat i no han tardat a acusar a Francesc de “protestantizar” l’Església catòlica. El Papa argentí, a ritme de tango, els hi ha contestat que no li faran perdre la son. A la meva manera de veure, doncs, davant les rebequeries de personatges arnats en contra del progrés - siguin cardenals o la junta fallera de València -, val més fer com el Papa i deixar que els estirabots entrin per una orella i surtin per l’altra, ja que com deia en Perogrullo: “el major desprecio, es no hacer aprecio”.

BANC BO, BANC DOLENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 27 de novembre de 2016)

● BANC BO, BANC DOLENT.- Aquest final de setmana gairebé trenta mil voluntaris han recollit en 48 hores, per al Banc d'Aliments quatre mil tones i escaig de menjar. Es calcula que superen de lluny el mig milió els ciutadans que en aquest país no poden fer un àpat decent que inclogui carn, pollastre o peix, com a mínim, un parell de cops a la setmana, i que una de cada cinc famílies catalanes sobreviu de miracle per sota del llindar de la pobresa. I que si no fos per iniciatives solidàries de la societat civil, molta d’aquesta gent ho passaria encara més magra i començaria a fer disbarats, més en contra seu que dels altres. Perquè per molt que es digui, l’augment de la delinqüència no està associada a la pobresa, necessàriament. N’hi ha molts de pobres que, per malament que ho passin, no robaran res a ningú encara que es vulgui fer veure el contrari. Aquest Banc Bo no reparteix dividends i els que el fan funcionar, des dels directius, coordinadors i fins al darrer bastaix, no perceben cap sou sinó que hi sacrifiquen de franc moltes hores de lleure els jubilats i de son els que treballen. Tampoc hi aboquen el sac les institucions, al contrari: començant per la Comissió Europea, es regateja l’ajuda als programes d’ajuda alimentària. Però a la inversa dels Bancs comercials, que fan gruar el crèdit a qui no té quelcom per respondre, cada dia hi ha més cua al taulell del Banc dels Aliments de gent que no té més remei que pidolar menjar. I aquest Banc Bo no demana avals als seus clients, sinó que fa mans i mànigues per a no deixar ningú amb el cul a l’aire, i si se li acaben les reserves en busca gratant la solidaritat anònima, sense rendir-se mai.

A l’altra banda hi tenim el Banc Dolent, aquell que per entendre’ns sense anar amb embuts és un immens abocador de porqueria immobiliària, que es van treure de sobre les entitats financeres que no varen saber gestionar els seus actius amb la responsabilitat d'un bon pare de família. Una porqueria que es van espolsat de sobre els bancs rescatats amb els diners dels contribuents, endossant-la a un Banc tant dolent, que ja se’l va batejar així per no enganyar ningú, el qual per reial decret es carregava el mort. I aquesta operació que varen tenir la barra de definir com a sanejament financer ens costa i costarà virolla llarga, tanta com perquè la seva directora s’embutxaqui no sé quantes dotzenes de salaris mínims, a més a més dels sous ben apanyats dels empleats i les dietes generoses dels consellers i assessors d'aquesta entelèquia. No deu ser tan “dolent” per als que hi tenen la nòmina, perquè ningú ha reclamat un “plus de toxicitat”. Però el més fotut de tot plegat és que aquesta virolla sortirà al final de l’obra de les butxaques dels ciutadans com sempre, a base d’impostos, taxes i retallades a l’estat del benestar. I si algun dia el mercat immobiliari revifa, qui en traurà profit dels beneficis de les vendes d'actius no seran els ciutadans a costa de qui va anar el sanejament de la Banca que va provocar el daltabaix econòmic més greu de la història, sinó aquesta mateixa Banca sanejada, els quatre espavilats de tota la vida i els polítics especialitzats en portes giratòries. Queda clara la diferència entre un Banc BO i un Banc DOLENT?

ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 26 de novembre de 2016)

● ENTRE BRINDIS HISTÈRICS, LLÀGRIMES DE COCODRIL I DOL SINCER, HA FET MUTIS CASTRO.- Amb la mort de Castro ha tombat, potser, el darrer referent carismàtic per als revolucionaris que contraposaven una versió poètica de marxisme romàntic, plantant cara al capitalisme més imperialista. Semblava una empresa condemnada al fracàs quan aquells barbuts es van tirar a la muntanya, però el castrisme s’ha mantingut quasi mig segle i, estic convençut que Fidel, responent al patró dels dictadors i tirans de totes les èpoques - en dictador i tirà s'hi va convertir quan la inicial flamarada revolucionaria idíl·lica va començar a marcir-se -, va morir pensant que tot ho deixava lligat i ben lligat. De fet, a martellades del nepotisme més escandalós i ranci ha apuntalat en la família la continuïtat del sistema. Però l’optimisme en el progrés i la confiança en la possibilitat de millora general de les condicions de vida d’un poble explotat pel dictador Batista i els ianquis que li donaven suport, fa temps que va desaparèixer de l’Habana. Tanmateix, del gran patrimoni cultural de l’esquerra, exportat a la meitat els països sud-americans, després d’assajar moltes teories de transformacions reals de la societat en millor, els resultats han sigut minsos i el poble les poques alegries que ha tingut li han costat tants de sacrificis que molts es pregunten si valia la pena.

A la meva manera de veure, en Fidel pretenia eradicar el capitalisme deixant de consumir articles fabricats mitjançant l’explotació de la mà d’obra i només per donar beneficis a quatre panxacontents, però el seu germà Raul ha tingut de permetre que, de mica en mica a través del turisme i de la inversió especulativa, aquell sistema capitalista del qual tantes pestes havien dit torni amb una rialla de galta a galta. Per tant, el comandant se n’ha anat amb tot els cordills del seu sistema descordats, malgrat durant uns quants dies semblarà que els vells temps de la revolució estiguin tornant per quedar-se. De moment, però, cap dels exiliats que torna a veure la família té intencions de quedar-se, i molts dels cubans que s’ho poden permetre nomes pensen en tocar el dos, per veure-les venir. Això deu voler dir alguna cosa, i no crec que en Fidel, que tenia el cap clar pel que diuen, no se n’hagués adonat. Per tant, jo ni brindaré ni ploraré, em conformo amb un: “Déu l’hagi perdonat!”.

http://tabrilde.blogspot.com 

MORIR-SE DE PENA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 25 de novembre de 2016)

● MORIR-SE DE PENA.- Fa ràbia sentir expressions com aquesta però en boca de gent que no en tenen ni idea de les moltes persones – des d’ancians a criatures – que es moren de pena arreu, cada dia. No en dubto gens ni mica que l’exalcaldessa de València hagués passat per un calvari personal els darrers mesos, però en certa mesura l’escarni i l’abandó sobretot dels seus, en part li anava també inclòs amb el càrrec; en canvi els molts que es moren de pena sense sortir al telenotícies, qui sap si no mereixen que se'ls planyi amb raó. Segons Arrels, només a Barcelona hi ha 3000 persones que es van morint de pena a pessics, dia a dia, amagats sota mantes i cartrons; de mitjana, tenen 43 anys, amb estudis superiors més del 12%, qui més qui menys amb trastorns físics o mentals... Les seves vides – ruptures familiars, somnis truncats, fallides econòmiques, fracassos professionals, addicions sobrevingudes, malalties mal curades, atur ... – sí que donen motius per a morir-se de pena de veritat o almenys per fer llàstima. De ben segur que si alguns d’aquests pelacanyes i poca-robes varen escoltar la senyora Rita - vantant-se que determinats obsequis que li feien per ésser qui era, com ara una bossa de Vuitton no tenien d’escandalitzar ningú perquè era el més corrent del món -, no varen pas pronosticar-li que es moriria de pena i en canvi ells varen decandir-se més, en veure que amb els “obsequis” que els queien amb prou feines en tenien prou per un bric de Don Simón i un entrepà de mortadel•la, i el dia que hi havia sort un cafè amb llet calent.

A la meva manera de veure, a alguns polítics de plastilina – li he comprat l’expressió al senyor Margallo -, i tertulians a sou de qui pagui millor la feina de remoure femers, no els hi faria cap mal, sinó tot al contrari, comprovar com es mort la gent de pena, a pessics, en aquest país. Que donin una volta pel caixer de la sucursal 725 de CaixaBank, al costat de la plaça del Pes de la Palla, on hi vegeten les deixalles humanes d’un advocat, d’un encarregat de restaurant, d’un empresari arruïnat que té cura d’un fill tarat, i quatre refugiats sense ofici ni benefici, tots consumint-se de pena. O que entrin a qualsevol geriàtric a passar una tarda amb els vells que encara s’aguanten els pets, barrejats amb els que no toquen quarts ni hores, i també sabran el pa que s’hi dóna morint-se de pena... De cara al cap de setmana, val més no posar-nos de més mal humor, però no es pot deixar de denunciar les actituds frívoles d’aquells que, precisament perquè són personatges públics i tenen la seva parròquia, no poden permetre’s dir les bajanades com aquesta de "morir-se de pena", només havent-ne sentit tocar campanes. Perdoneu les molèsties... 

QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 24 de novembre de 2016)

● QUI VOL DONAR LLIÇONS HA D’ESTAR PREPARAT PER ENTOMAR MOCS.- Des de Catalunya es té una mica més que la sospita, de que els nacionalistes bascos es miren els sobiranistes catalans amb una certa condescendència crítica, entre sorneguera i múrria, dels que estan sempre a punt de donar-los lliçons sobre com s'hauríen de trampejar les relacions amb l’Estat i les seves institucions, sense arribar a les mans ni tenir bronca cada dos per tres, posant-se ells com exemple. No obstant que aquest malestar cada vegada es nota més, des de l’establishment sobiranista català ningú admetrà mai pensar que els renys més o menys en serio que se’ls hi escapen als bascos, ni alguna de més fresca que es permeten de tant en tant, siguin producte de la mala fe, ni encara menys, de ganes de tocar el botet. Però el cert és que no fan gràcia alguns estirabots clavats barres avall per patums del PNV, i gent d’aquí que té la pell més prima o els que són llenguts de mena, fa temps que s’aguanten les ganes de cantar-los unes quantes veritats als bascos, sobretot quan es posen en pla paternalista i refreguen pel nas d’una Generalitat que no pot veure ni amb pintura el Tribunal Constitucional, la fotografia del lendakari sortint d’Ajuria-Enea agafadet de la mà amb el president d'aquell Tribunal. I tampoc s’ha entomat bé que després de signar el pacte de govern entre nacionalistes i socialistes, tant els uns com els altres s’hagin vantat, mirant de reüll cap a Catalunya, que ells sí que fan les coses amb seny i no com altres que tot ho volen resoldre “unilateralment”, argument que no ve de nou.

A la meva manera de veure, aquests missatges que cada dos per tres deixen anar els pragmàtics bascos perquè els pleguin els esvalotats catalans tenen una part que es pot comprar, jo mateix en altres reflexions ho he admès, i una altra que és infumable, per exemple posar tan d’èmfasi i esperances en la nova redacció de l'Estatut perquè, en aquesta qüestió, Catalunya enlloc de rebre lliçons els en pot donar a tremuja, amb el valor a afegit de fer-ho com escarmentats i baquetejats. La bona sintonia estrenada amb els socialistes mai podrà superar aquella promesa d’en Zapatero: “Aprovaré l’Estatut que Catalunya redacti!”, ni l’escarni d’un Guerra orgullós d’haver-lo ribotejat fins deixar-la en la pell i l’os i, finalment, passar per la humiliació que el Tribunal Constitucional masegués aquell Estatut discapacitat i esquelètic, després que els mesells catalans l’acceptessin tal com era, amb tots els seus defectes i mancances, i les Corts Generals refredessin la pelleringa en que s’havia convertit. Aquest va ser el desencadenant d’un sentiment independentista que ha crescut des d’un percentatge testimonial fins fregar el cinquanta per cent de la ciutadania. Per tant, penso que els bascos haurien de tenir presents aquestes i d’altres males experiències, abans de dedicar-se a donar lliçons gratuïtes als catalans, perquè de tant passar-se en la didàctica, es poden trobar amb algun moc com a resposta. 

EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 23 de novembre de 2016)

● EL RESPECTE DAVANT UN CADÀVER NO IMPEDEIX RECORDAR EL BO I EL PITJOR D’UNA PERSONA.- Cadascú es troba al final de la seva vida un sarró ple dels records bons o dolents, resum de les seves obres. Tots els cadàvers són iguals, la mort no distingeix entre bones persones i males bèsties: dintre de la caixa tots els morts fan la mateixa fila després de ser retocats i en la seva presència l’únic que no se’ls pol negar es respecte. Si no per altra motiu, pel fet que de la mort ningú se n’escapa i la seva dalla deixa a tothom arranat horitzontalment, panxa enlaire, siguis rei o captaire. Per aquesta raó, repeteixo, inclús aquells que es passen la vida asseguts a la porta de sa casa esperant veure desfilar les despulles del seu enemic, quan passa el cadàver per davant no se li pot negar una mostra de respecte, no pas pel que representava en vida o pel que pogués haver fet, sinó simplement perquè des que hom es converteix en cadàver ja no compta al món del vius més enllà dels records endreçats com a penyora al sarró deixat per la senyora de la dalla, als peus del taüt. Tot plegat, com us podeu suposar, ve a tomb de la mort de Rita Barberà i de la cerimònia de la confusió orquestrada a l’entorn d’un minut de silenci seguit per tots els grups polítics en el Congrés dels Diputats, menys pels cadells d’en Pablo Iglesias. Ell mateix ha explicat que el no seguiment d’aquesta iniciativa obeïa a que no els engrescava participar en un homenatge a una política corrupta. Deixant de banda el detall significatiu que gent del seu mateix grup no li n’ha fet cas al líders en iguals circumstàncies al Senat, i que els companys de viatge de Compromís s’han comportat envers la morta respectant tota la seva dignitat institucional, potser que aclarim d’una vegada que guardar un minut de silenci no és cap homenatge – ho seria un aplaudiment, per exemple -, sinó un minut de recolliment durant el qual cada persona, d’acord amb les seves creences, resi perquè un difunt descansi en pau. Desitjar que reposi en pau, no se li pot negar a cap persona, hagi sigut en vida bo o dolent, quan ja no és res més que un cadàver.

A la meva manera de veure, dels morts només en queden els records i la vida i miracles de la persona que era transcendirà l’endemà de la seva mort física, en la mesura que sigui recordat pels vius. Deu-me’n guard de ser un trist cadàver del qual ningú se’n recordés! En Dalí em donaria la raó en aquest punt: “sigui per bé o per mal, el que importa és que se’n parli d’un”. Millor que sigui per les seves bones obres, que una persona passi a la posterioritat, en comptes de per les seves malifetes. Per exemple, el poeta Garcia Lorca, el music Pau Casals o l’inventor de la penicil•lina passaran a la història en un sentit positiu, mentre que les males bèsties d’en Franco o del Hitler sempre seran trets per mostra de la maldat. Per tant, ningú se n’escapa després de mort de passar comptes amb la història. Jo no sé si s’haurà d’entendre primer amb sant Pere per saber on descansarà en pau tota l’eternitat, després d’una vista preliminar, però del que podem estar segurs tots plegats és que no ens escaparem del judici dels homes o de la història, segons la importància. I com deia el meu padrí, als porcs també els hi arriba el seu sant Martí encara que el seu cadàver criï malves. Per tant, tornant a la qüestió de l’ex-alcaldessa de València, els senglars de Podemos haguéssim fet molt santament no perden els papers davant un cadàver encara calent, i encomanar-lo a qui fos en que ells creguin durant el minut de silenci. Tanmateix, si no em compren el consell, almenys que reflexionin aquesta frase: “no et comportis amb els altres com no voldries que es comportessin amb tu”.