PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 8 de desembre de 2016)
● ABANS NO ACABI L’ANY PLANES (Manresa 1907- Barcelona 1936) PARLEM DE
PERIODISME..- Ara mateix, el periodisme viu una de les seves etapes més
complicades: si no tinc malament les dades, en el darrer quinquenni han sigut
assassinats o han rossegat les presons de la repressió professional més periodistes
que mai, arreu del món. Com a conseqüència de les bales perdudes en mil
escenaris de guerres alienes. O per haver triat una vida de risc enlloc de la
comoditat d’escriure notes de societat o cròniques polítiques des del balancí
de casa. O per no mossegar-se la llengua a l’hora de denunciar màfies com les
de Mèxic, repressions de ciutadans per les seves idees polítiques o religioses,
vexacions institucionalitzades dels drets humans... Cada dia hi ha vides de periodistes
en perill per informar d’allò que algú no vol que se sàpiga. És cert que el
desafiament que plategen les noves tecnologies de comunicació obren escenaris
nous per aquesta professió, però encara són molts els que persegueixen la
“notícia” arremangant-se enmig del fang, de la merda o de l’horror. I és que
per molt que, a vegades des del mateix gremi, panxacontents minimitzi
l’aportació i el sacrifici vocacional dels freelanders o dels corresponsals de
guerra, la realitat és que gràcies a ells ens arriben les cròniques més
colpidores sobre la crueltat de que son capaços els humans i les fotografies
més escruixidores sobre la misèria, la desesperació i la impotència de les
infinites víctimes en les mil i una batalles d’aquesta tercera guerra mundial encoberta
que ja fa anys que es mantè, a la major gloria dels fabricants d’armament i
dels Estats que hipòcritament paren la mà a l`'estil egipci per cobrar la
comissió.
El manresà Josep Maria Planes fou un d’aquests periodistes per vocació, que
uns assassins van liquidar d’un tret al cap a l’Arrabassada quan no havia
complert ni els trenta anys – no li varen deixar ni arribar ni a l’edat de
Crist -, en plena flamarada revolucionaria el juliol del 36. Va morir perquè en
el seu periodisme d’investigació de l’anarquisme faista i les seves
vinculacions amb atracaments “llibertaris”, a l’estil gàngsters de Chicago,
inclòs el capítol de “passar comptes”, després de verificar les seves fonts no
tingué pèls a la llengua per a deixar-ne constància, amb una elegància i
neutralitat exquisides, als seus lectors. Ara que estem a punt d’acabar l’any
Planes, que des de Manresa se li va dedicar per reivindicar la seva petjada, i
relligant-t’ho amb el periodisme del qual parlava al començament de la
reflexió, us deixo una mostra del que va escriure a “La Publicitat” (10/4/1934)
sobre l’anarquisme barceloní de l’època: “... Hi ha tres o quatre fórmules que
emplenen tota la mentalitat d’aquesta gent. És impressionant comprovar l’èxit
de la tasca de propaganda que ha realitzat Solidaritat Obrera i les altres
publicacions anarquistes. Per als seus milers de lectors, aquesta prosa pedant
i confusa és acceptada com el propi Evangeli. Existeix una fe cega en que no hi
ha altra veritat que la dels anarquistes, Són inútils tots els raonaments,
totes les argumentacions. Us topeu sempre amb el mur d’aquesta resposta: ”no hi
ha més solució que el comunisme llibertari”. I quan es pregunten, amb tota
serietat, si veuen gaire pròxim el triomf de la seva revolució, us miren com si
els féssiu llàstima...” Per atrevir-se a escriure opinions com aquesta, li
varen passar factura precisament quan en teoria la revolució havia triomfat i
tenien la paella pel mànec. En homenatge tots els periodistes valents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada