SERVIR A DOS SENYORS ES COMPLICAT, ARRISCAT I SOL ACABAR MALAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 de novembre de 2016)

● SERVIR A DOS SENYORS ES COMPLICAT, ARRISCAT I SOL ACABAR MALAMENT.- Com que hi ha tantes ànimes caritatives sempre disposades a portar farcellets amunt i avall, ningú pot estar-ne segur que cap secret estigui ben guardat. Per aquesta raó, en principi val més no tenir secrets ni cors partits, però en vistes del que li ha passat al xicot tarragoní que s'estimava tant el Nàstic, el club de futbol quins colors sempre havia mamat des de petit, com el Reus, que feia un any i mig que l’havia fitxat per jugar al juvenil. Com que als 17 anys ningú té encara la picardia de disfressar la sinceritat, el xicot va anar a veure el derbi provincial que es va jugar al camp del Reus diumenge passat, comprant a taquilla dues entrades, una per a ell i l’altra per a la seva xicota, asseient-se enmig dels amics seguidors del Nàstic i com tots, ell discretament dessota la jaqueta, una camiseta de l’equip dels seus primers amors. Però, ai las!, algú va xerrar als directius del Reus la infidelitat del seu jugador juvenil i a les poques hores, sense ni agrair-li els serveis prestats, el varen fotre al carrer com a un gos. Potser a sang calenta, qui va prendre la decisió va confondre’s d’època i va creure's que era un dels centurions que van colonitzar el tarragonès, aplicant l’antiga regla dels legionaris: “Reus no paga traïdors”. Bé, el cas és que el xicot encara no ha entès que no s’hagués vist expulsat amb ignomínia si s’hagués comportat com un adult hipòcrita; però era massa jove per haver après que no es pot anar pel món amb el lliri a la mà. I que si el tira tant el Nàstic com el Reus, ha de dissimular i no comprometre’s asseient-se on li roti quan es té el cul llogat.

A la meva manera de veure, però, l’anècdota que us acabo de contar només l’he feta servir de pretext per parlar d’una qüestió més emprenyadora i és que en l’escenari polític d’avui dia, trobo que massa actors tenen la “sanfasón” de representar sovint la vella utopia de servir dos senyors alhora. Els evangelistes van deixar escrit que Crist ja s'havia referit als que gosaven aquest absurd com a cínics; però alguns dels nostres polítics, inclús els que es piquen el pit cada dos per tres, només fan servir de les prèdiques de Jesús allò que els hi convé. I vet-aquí que es fiquen de peus a la galleda quan se’ls hi retreuen fets o opinions contradictòries, que en realitat no són altra cosa que intents fallits d’una lleialtat impossible. Per exemple, l’alcalde de Lleida i president del PSC, ho té fotut per explicar que el dia de la consulta del 9-N anés a votar – per quedar bé amb l’ànima catalanista del seu partit –, i avui està a favor del suplicatori per inhabilitar el diputat Homs – per quedar bé amb l’altra ànima dels socialistes catalans, l’afí al PSOE -, que és qui li va posar l’urna perquè ell pogués vantar-se de nacionalista. Si l’espai de que disposo no fos tan limitat, podria afegir-hi un carretó d’exemples semblants de gent pública, que avui diu naps i demà cols, depenent del peu amb que hom es lleva o de a quin dels dos senyors obeeix, però no cal perquè vosaltres segur que en teniu un bon repertori. Tanmateix, no voldria deixar de referir-me a un personatge que em sembla que s’ha ficat en llibres de cavalleria amb aquesta entelèquia de fer la gara-gara a Madrid i a Barcelona: l’Enric Millo, nomenat amb tota pompa ahir “corregidor” de Catalunya. Fins ara, des de Madrid enviaven funcionaris/es de carrera a com a delegats del govern, i no se'ls hi demanava res més que obediència cega a les ordres de la Montcloa. Però ara, com ja us vaig anunciar fa dies, des de Madrid volen recuperar la confiança dels catalans amb encanteris, i no podien trobar cap encantador de serps millor que un gat vell en canvis de jaqueta i de fer discursos segons de quin cantó bufa el vent. Per cert, per si no ho sabeu, un Millo que aspirava a ser ministre i s’ha hagut de conformar en ésser ulls, orelles i mans dreta i esquerra de la millor Rottenmeier de l’elenc espanyol, la senyora Soraya. El problema per al senyor Millo es que està tan convençut que es poden servir dos senyors alhora que no vol sentir a parlar que Jesús hagués dit que no podia ser perquè sempre acaba malament, l’experiment. Un home de formació cristiana com ell hauria de saber-ho. 

A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 21 de novembre de 2016)

● A QUI LI INTERESSA COMPLICAR TANT LA RECUPERACIÓ D’UNA PROPIETAT OKUPADA A LA BRAVA? – Fa quatre dies se’n parlava a tot arreu del cas d’un matrimoni que va acollir una sense-sostre per caritat, i als pocs dies es va fer mestressa del pis d'acollida portant-hi la seva parella i un fill, sense que els propietaris legals tinguessin res a fer per llançar-la fora, un cop transcorregudes 48 hores de la violació de domicili. ¿No n’hi hauria d’haver prou, per recuperar un habitatge habitual o segona residència d'un particular, amb presentar un contracte legal de lloguer o una escriptura de propietat? Doncs no, perquè la legislació d’aquest país és tan “paternalista” i “garantista“ que massa vegades hom té la sensació que la norma està feta per salvaguardar els drets dels delinqüents enlloc dels de les víctimes. Deixeu-me dir una obvietat escandalosa: em sembla increïble que es desnonin famílies de pelacanyes, de pisos propietat de bancs, immobiliàries i corporacions, i no es faci servir la mateixa regla de tres per desokupar habitatges privats, adquirits amb els seus estalvis honrats per famílies treballadores o menestrals que, per exemple, en tornar d’unes vacances o anar de cap de setmana, han trobat que no podien entrar a casa seva perquè uns pòtols havien canviat el pany i plantaven cara a la policia cridada pels propietaris, al•legant sense cap més prova que el fet consumat d’haver-hi entrat feia més de 48. No us penseu pas que les violacions de domicili són escadusseres, perquè cada dia resulta que n’hi ha un parell de dotzenes de denuncies, que deixen alguna família cagant-se literalment en les lleis d’aquest país.

A la meva manera de veure, el que fa sentir més indefensos els ciutadans que es troben en situacions com aquesta és que, en parleu amb qui en parleu, tothom troba un disbarat que uns paios, aprofitant que temporalment no hi havia ningú al pis, canviïn el pany i s’hi escarxofin com si en fossin els amos, i quan l'amo de veritat crida la policia resulta que sembla que aquesta vetlla més pels drets dels de dintre que no pas pels de fora. I és que una cosa és la filosofia del moviment social okupa, consistent en aprofitar un habitatge abandonat temporal o permanentment per aixoplugar-hi en un moment donat famílies esdevingudes, per circumstàncies de la vida i de la crisi, en indigents o sense-sostre; i una altra de molt diferent es entrar en un pis buit durant uns dies, ple de les pertinences personals i aixovars de les persones que hi vivien, i nega’ls-hi als legítims propietaris l’entrada. En un país “normal”, mai ens podria passar pel cap que la policia i la justícia fessin costat als violadors d'un domicili, enlloc de als violats. Per tant, s’imposa una reforma urgent de les normes per tal de contemplar amb sentit comú aquestes situacions tan lamentables. Hi ha reformes legislatives que tenen prioritat, i en un estat de dret una de les principals és que els ciutadans sentin protegides les seves propietats. És una prioritat que no té volta de fulla, com tantes d’altres en les quals tampoc el sentit comú s’utilitza massa per resoldre ràpid conflictes d'interessos. Qui sap si perquè qui ha d’exercir l’autoritat per impedir abusos d’aquesta mena té les mans lligades pel Codi Penal, les víctimes que s’ho poden permetre tiren pel dret i contracten “desokupadors” que per una tarifa gens mòdica materialitzen allò tan lleig – però efectiu – de prendre’s la justícia per la seva mà. La qüestió és si, com ja més de quatre sospiten, en alguns d’aquests escamots radicals no s’hi amaguen ex-okupes sense gaires escrúpols, consideració que ens portaria a una conclusió que per a bastants ciutadans escarmentats seria de pissarrí: moltes màfies urbanes existirien si les policies poguessin fer sense traves la seva feina de protecció dels ciutadans víctimes de delictes contra la propietat, la seguretat o el civisme, per exemple? Si a ningú l’interessa complicar la troca, per què no ho fem tot més senzill i planer?

LES GUERRES SATISFAN ELS MÉS BAIXOS INSTINTS DE L’HOME, ALEP N’ÉS EL DARRER EXEMPLE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 20 de novembre de 2016)

● LES GUERRES SATISFAN ELS MÉS BAIXOS INSTINTS DE L’HOME, ALEP N’ÉS EL DARRER EXEMPLE.- Acabada la primera gran guerra van néixer les Nacions Unides amb el propòsit que la política servís de vacuna per aturar en endavant els conflictes armats, però la bona fe d’uns quants no va poder-se imposar a l’ego magnificat, la tossuderia i la mediocritat d’alguns polítics de l’època i ja vàrem tenir armada la segona gran guerra, que després de banyar en sang i odi tres quartes parts d’Europa, va permetre genocidis de jueus i armenis i l’holocaust nuclear de milers de japonesos. I quan després de més de mig segle de massacrar-se els uns als altres com salvatges, comproves que les crides de l’ONU no fan ni pessigolles als que atien la guerra sense amagar-se’n, per continuar apostant per la política s’ha de ser molt gamarús o tenir molt d’estómac. Mentre les nacions unides per entendre’s els pobles sense apallissar-se continuïn associant seguretat a despesa militar, a imposar ordre per la força bruta, totes les crides i proclames en favor de la pau per part dels líders polítics des de les tribunes no són altra cosa que mostres del cinisme i de la hipocresia més barata. El passat 2015 la despesa militar al món va pujar fins a 1,7 bilions de dòlars, comptant només les operacions “legals” perquè si sabéssim tot el que es remena al mercat negre – guerres tribals, guerrilles i terrorisme, inclosos -, ens vindria un cobriment de cor. I d’aquesta repunta constant de la despesa militar ningú pot fer veure que no en sap res, perquè si passem el rasclet per totes les clavegueres dels estats, inclosos els que diuen estan per sobre del bé i del mal com Suïssa o Suècia, tenen la seva indústria de guerra, més o menys camuflada; i potser fins i tot el Vaticà hauria de fer-se mirar si ja s’ha després de tots els interessos, que, en època del financer opusdeista i arquebisbe Paul Marcinkus, tenia en empreses armamentistes. De manera que per a no esverar-nos en va i fer-nos mala sang, millor que abans de tirar la primera pedra tothom miri si a casa seva estan lliures de culpa.

A la meva manera de veure, però, si bé és cert que avui la salvatjada de les sanguinàries Síria i Rússia a Alep, ens encén d’indignació en veure com els pitjors instints de l’home s’apliquen a arrasar hospitals i població civil indiscriminadament; aquesta massacre només es tracta d’una anècdota al costat de l’autèntica dimensió d’aquesta set d’armar-se fins a les dents: la despesa militar global suposa un 2,3% del PIB mundial i amb simplement el 10% d’aquests diners es podria acabar – ACABAR, he! -, amb la pobresa i la fam al món. El pacifisme actiu només el practiquen vint-i-cinc països, la majoria microestats, que rebutgen tenir exercit. La majoria creuen que les armes serveixen per conservar la pau, quan les armes per la única cosa que serveixen és per fer la guerra, matar i imposar-se per la força no de la raó sinó dels mals instints. Les guerres on moren milers de persones estan provocades pels poderosos per ser-ho més, de poderosos. Tan veritat com que les crisis econòmiques estan provocades pels rics que volen ser-ho més, de rics. Poseu-vos-ho al cap i traieu-vos-ho dels peus. Per què es llancen tants milions per anar a l’espai, havent-hi tantes persones que es moren de gana? Per investigar amb finalitats estrictament científiques, altruistes de cara a la humanitat? Au vinga! No siguem il·lusos, la conquesta de l’espai també és una arma de defensa, de domini de l’home sobre l’home. Per cert, m’agradaria saber per quins set sous davant la salvatjada de Síria no s’omplen el carrers de les capitals del món protestant, cridant: Alep som tots! Serà perquè el principal botxí és Rússia i val més fer-hi la farina blana? O perquè, en el fons, els antics bolxevics tenen butlla? Estaríem tan callats si qui massacrés Alep fossin els ianquis?               

MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 18 de novembre de 2016)

● MENTRE HI HAGI TANTS QUE MALDIN PER UNA FEINA DECENT, LA CRISI NO S’HA ACABAT.- Que molta gent tingui feina, avui dia no vol dir res per a valorar la salut econòmica d’un país, si un grapat molt considerable de feines estan mal pagades i els treballadors que pretenen només guanyar-s’hi la vida, considera que no són feines decents. Quan s’aspira a una feina decent és senyal que no se’n té, no hi doneu més voltes. Mentre la cara bruta del capitalisme no s’avergonyeixi d’aprofitar-se, en temps d’atur elevat, que els treballadors accepten condicions de treball insatisfactòries - bé sigui en salaris baixos, jornades llargues o mitjans escassos –, a canvi de conservar la feina, malgrat sigui una merda de feina que ni cobreixi les seves necessitats ni aporti estabilitat, no anem bé. Venja’m quins són els factors de referència per considerar una feina decent. En primer lloc, rebre un salari que sigui suficient per cobrir necessitats bàsiques com l’alimentació, l’habitatge i les despeses que se’n deriven (calefacció, llum, aigua, etc.), però també per disposar d’ingressos suficients per desenvolupar una mínima vida social: menjar ocasionalment fora de casa o estalviar per si es té un mal de ventre i per quan s'arribi a vell. En segon lloc, la sensació de seguretat és l’aspecte més valorat per definir una feina decent. Les feines en que la relació laboral s’estableix, per exemple, mitjançant contractes diaris successivament renovats, o que requereixen treballadors discontinus per sistema en llocs fixes, provoquen que el descontent entre els que tenen feina sigui cada vegada més gran. El tercer factor que serveix per posar nota a una feina decent és que permeti disposar d’unes vacances pagades i d’un salari com cal en cas de malaltia. I, finalment, que l’entorn laboral sigui segur i no pas tòxic... Si fem una ullada a l'entorn, ens adonarem que una gran part dels que tenen la sort de treballar – uns privilegiats respecte dels que engreixen les estadístiques de l’atur -, no fan salts d’alegria amb la feina que tenen, dada ben significativa, francament.

A la meva manera de veure, doncs, mentre les organitzacions polítiques i patronals no entenguin que escanyar les condicions de treball suposa benefici per avui i bancarrota per demà, no avançarem. La OIT ha dit que la promoció de les feines decents és avui un dels objectius pendents en 193 països, també entre els occidentals més industrialitzats. Aleshores, quan comprendran aquests que diuen rumiar tant perquè siguem feliços, que si no circula diner, si els treballadors no es guanyen la vida dignament perquè animin el consum, d’aquest atzucac no ens en sortirem mai? Sembla que la Comissió Europea canvia els criteris d’austeritat i que deixarà obrir la mà, però falta que aquesta nova cultura s’imposi adequadament. Als EE.UU. per si us n’havíeu oblidat varen enterrar la depressió del 29 seguint una doctrina simple: "incrementar la despesa pública en moments de recessió, per a generar demanda que estimuli la inversió". El principal inconvenient és que aquesta doctrina keyniana avui augmentaria el dèficit, i amb els nivells d’endeutament que arrosseguen alguns països, entre ells el nostre, potser seria arriscat de fer-ho sense un bon i competent director d'orquestra. A banda d’això, potser seria també l’hora de preguntar-nos perquè s’han fet tantes inversions improductives, que enlloc de generar riquesa han fet més pobres als pobres i més rics als rics? I aquesta pregunta només la poden contestar els establishments panxacontents que han defensat unes directrius que han fet augmentar el número d’infeliços, enfront d’una minoria cada vegada més encantada de la vida, perquè es pensa que tothom, i no només ells, lliguen els gossos amb llonganisses. 

EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 17 de novembre de 2016)

● EL CAS FERNANDEZ-DIAZ, UNA PROVA DEL COTÓ-FLUIX DESAPROFITADA.- En Rajoy potser no es mereix, com diuen alguns des d’aquí, que perdem el temps parlant del què fa o deixa de fer; però agradi o no de moment és qui remena les nostres cireres i pren decisions que ens poden fastiguejar tot el dia o hipotecar-nos qui sap si l'eternitat. Semblava que havent d’anar amb crosses per donar quatre passes, seria més prudent i procuraria tenir contents als de qui depèn per apuntalar-se, si vol arribar al final de la legislatura. Qualsevol persona intel•ligent faria la farina blana a canvi de no renunciar a representar el paper de capgròs del regne, però en Rajoy es de l’escola gallega i sempre amaga la propera jugada, tant al dominó com a la política. I malgrat va insinuar que no faria un pas sense recolzar-se almenys en una crossa, a la primera oportunitat de demostrar que havia aprés la lliçó, va i la pífia. El discurs d’investidura fou de tot, menys humil i pragmàtic; en la composició del govern no va repartir gens de joc, precisament; però això de fanfarronejar descaradament amb treure's de la màniga l'as que hi porta amagat – la convocatòria d’eleccions –, és tan lleig com fer xantatge als companys de partida, si em permeteu l'expressió. Tanmateix, jo sempre vaig insistir que on se li veuria el llautó al gallec seria en com gestionaria la patata calenta de l’antic ministre de l’interior, el venerable opusdeista don Jorge. En Rajoy podrà tenir molts defectes, però als amics que li han tret castanyes del foc no els deixa caure. Recordeu aquell cèlebre tuït a un altre amic: “Luis resiste!”? Vet-aquí, doncs, que a Fernández-Diaz volia deixar-lo ben arreglat amb la presidència de la Comissió d’Afers Exteriors.

A la meva manera de veure, com ha gestionat aquest afer m’ha deixat francament decebut, si és que en algun moment m’havia cregut que era sincer quan es vantava de ser el terror de la corrupció. Per començar, ja palesa que li falta un bull a l’hora de seleccionar candidats, perquè per proposar per un càrrec de projecció institucional exterior a un analfabet en francès i anglès, s’ha de ser una mica frívol. Però gràcies a Déu, o a qui sigui que vetlla perquè no es facin mes disbarats del compte, la crossa socialista va recuperar el seny i va deixar plantat el repartidor de medalles a les Verges, negant-li el seu suport per endollar-lo a la presidència de qualsevol comissió parlamentària. I a partir d’aquí és quan en Rajoy ha desaprofitat la prova del cotó-fluix, i enlloc de deixar de banda un ex-ministre recusat per totes les bancades, li ha regalat el caramel d’una comissió de tercera categoria, però amb dret a una moma de 85 mil euros anuals, un assistent personal i cotxe oficial. En qualsevol país de cultura democràtica enxampar un ministre conspirant contra càrrecs electes i institucions comporta la fulminació política perpètua. És més, en aquells països no cal que ningú prengui una decisió tan radical, perquè el presumpte culpable per ètica presenta la dimissió. Repeteixo, el tarannà democràtic del senyor Rajoy no ha superat la prova del cotó-fluix i per si no n’hi havia prou amb la vergonya del cas Fernández-Diaz, la guinda ha estat permetre l'exhibició a l’hemicicle d’una altra amiga, la Rita Barberà, en pla fallera major, mentre se li acumulen les causes judicials. 

ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 16 de novembre de 2016)

● ENVEJO PERÒ TEMO ELS QUE NO TENEN POR.DE RES - Fa uns mesos tots els musics de l’orquestra de la Scala de Milà van sol•licitar al seu director que presentés la dimissió, si no volia que es declaressin en vaga perquè els hi feia por amb els seus mètodes autoritaris. Quan des d'una empresa, una organització o una simple família la por s’imposa a la confiança i a la lleialtat, ja podeu tocar a morts perquè cap dels projectes que engeguin sota aquest condicionant arribarà a bon port. Sort que aquesta por concreta que es basa en l’autoritarisme, el culte a la disciplina o la nul•la capacitat de consensuar els mètodes o les maneres d’aconseguir els objectius, té un remei senzill i ràpid d’aplicar, sempre que es tingui el valor de denunciar la causa sense contemplacions. Mort el gos, morta la ràbia, en sentit figurat. Però el que em preocupa de veritat és que hi hagi professionals en sembrar pors, amb prou discreció o malícia perquè no se n’adonin els seus destinataris predestinats, masegant de mica en mica el crèdit i la confiança de la societat en les institucions i en els lideratges, intoxicant l’ambient amb incerteses i dubtes sobre tot. I encara em treu molt més la son, descobrir que moltes vegades els que transmeten por ho fan perquè tenen por. Quanta gent que té idees interessants sobre com resoldre problemes complicats de tota mena, des de culs de sac tècnics o financers a atzucacs polítics, es talla i prefereix no obrir la boca per por que allò que exposi no li agradi al seu cap directe, de qui penja la seva nòmina i la carrera? Quants treballadors qualificats prefereixen executar el que se’ls hi mana i no s’atreveixen a innovar per por que se’l titlli de trepes o de poc respectuosos amb els superiors jeràrquics? Vaig llegir en algun informe d’una escola de negocis, que moltes empreses anirien millor si els seus empleats col•laboressin voluntàriament aportant idees innovadores, però que no ho fan per por que aquesta proposta de canvis els hi reportés conseqüències negatives. D’aquesta por se’n parla poc en algunes empreses, perquè sol ser un tema tabú.

A la meva manera de veure, doncs, la por que es destil.la sibil•linament sobre la societat, per tenir-la dominada i submisa, seguint aquell principi maquiavèl•lic de que la por guarda la vinya, és la que em fa basarda de veritat Sense anar més lluny, s’hi prenem per mostra el procés independentista que ens toca de tant a prop, no en tinc cap dubte que la por s’utilitza des dels dos bàndols descaradament. No és una crítica sinó una constatació. Els sobiranistes volen guanyar partidaris argumentant que si no es parteixen palles amb Espanya els catalans ho passarem molt magra, perquè l’Estat està entrampat fins a les celles, i des de la sanitat a l’educació, passant per les pensions i acabant en el futur dels fills, tot penja d’un fil a punt de trencar-se. Els unionistes, en canvi, mouen els espantalls de la por en sentit contrari: sense l’aixopluc de les faldilles de la lloca espanyola els pollets catalans passarem gana perquè ningú voldrà invertir en un país proscrit d’Europa, del món i quasi de l’univers. I, per descomptat, els vells haurem d’anar a cobrar la pensió al riu i els joves migraran on puguin. La por, sempre el discurs de la por. Si de mi depengués l’estratègia per fer avançar el procés, recomanaria que s’oblidessin d’algunes falses premisses, com ara que prudència és igual a covardia o que confondre el valor amb temeritat. També compro una cosa que vaig llegir no fa gaire, em sembla que era d’en Llàtzer Moix, que considero pertinent per acabar aquesta reflexió: “Els ordres democràticament constituïts no se subverteixen prescindint de la por, sinó respectant – en tota circumstància i no només quan convé a una part – les normes de convivència. Les transformacions consensuades no són gaire discutibles ni fan por. Les unilaterals, sí. Per molt condiment “sense por” que les assaoni”

ARA QUE ESTÀ MORTA, CORREM-HI TOTS A COMBREGAR-LA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 15 de novembre de 2016)

● ARA QUE ESTÀ MORTA, CORREM-HI TOTS A COMBREGAR-LA!- Ho sabia tothom: la família, perquè una néta hi treia el cap tot sovint per casa seva; els Serveis Socials, puix li pagaven una subvenció perquè no li tallessin l’aigua; els veïns, perquè aquestes misèries no es poden amagar de les xafarderies; la propietat del pis, perquè havia interposat una demanda a l'àvia per morosa del lloguer; Gas Natural-Fenosa, perquè li havia tallat la llum tirant pel dret... Però ningú va impedir que la pobre àvia de 81 anys morís cremada, en calar foc al matalàs una espelma que substituïa la llum que li havien tallat. Ho sabia tothom, i ara tothom s’espolsa la culpa: la família, perquè tenia altres problemes de què ocupar-se abans que de l’anciana; l’Ajuntament de Reus, perquè diu que l’àvia era esquerpa amb els Serveis Socials i no acceptava que l'ajudessin, i que la companyia elèctrica no va avisar als serveis socials que la deixaria a les fosques, com mana el que queda de la llei catalana mutilada pel Tribunal Constitucional a petició del PP; i Gas Natural-Fenosa perquè bescanta de l’Ajuntament acusant-lo que no els hi havia comunicat que l’àvia era una persona vulnerable, enlloc de reconèixer la seva culpa directa... En fi, tothom ho sabia; la llàstima és que a l’àvia la volen combregar, ara que ja està morta. Però el problema no rau en aquesta tragèdia en concret, sinó en quantes tragèdies semblants s’amaguen sota les teulades de moltes cases del país. Els serveis socials dels Ajuntaments disposen de censos exactes dels casos de vulnerabilitat, sigui per pobresa energètica, per degradació social o per pura misèria? Em preocupa que, com passa amb les oficines d’ocupació, els serveis socials municipals amb l’excusa que van curts de recursos, només s'enregistrin els que passen a donar-se d'alta. I sobretot em preocupa que quedin molts de pobres vergonyants que prefereixen morir-se en un racó de casa, abans de despullar les seves intimitats.

A la meva manera de veure, doncs, quan passen coses com aquesta són varis els responsables de no haver-ho fet prou bé; però hi ha culpables amb majúscules. I encara que només sigui per decència, cap ciutadà pot mirar cap a una altra banda ignorant escàndols com declarar inconstitucional una Llei per regular i prevenir la pobresa energètica o vantar-se que les tres grans elèctriques que abasteixen el mercat espanyol han guanyat més de 56.000 milions d’euros, des del 2008 fins al tercer trimestre del 2015, mentre els espanyols castigats per retallades de sous o a l’atur han vist com el rebut de la llum s’apujava un 52% en el mateix període, el doble de la mitjana europea amb el govern en pes aplaudint amb les orelles. La companyia que més bacallà talla és Endesa, la qual va deixar de ser pública quan l’Aznar no va impedir que la italiana Enel se la cruspís, a la salut del seu col·lega Berlusconi. Però el que m’emprenya més de tot plegat, és que en els poltrones dels Consells d’Administració de les citades tres Corporacions – Endesa, Iberdrola i Gas Natural- Fenosa -, s’hi escarxofen 43 polítics de renom, alguns dels quals s’omplen la boca de justícia social, que mitjançant el truc de la porta giratòria es deixen estimar amb una rectoria de categoria, a compte de no sé quins serveis prestats. En el repertori d’estomacs agraïts hi figura o hi ha figurat la flor i nata de quasi tots els partits, progressistes i conservadors, que s’han acotxat amb el poder des de la transició fins ara, inclòs algun “pare de la Constitució” com en Roca-Junyent, o destacats “socialistes obrers espanyols” com Josep Borrell, Felipe Gonzalez, Joan Majó, Lluis Solana, Pedro Solbes... Només amb la meitat del que s’embutxaquen aquests il•lustres exemples d’una ètica i moral molt discutibles, es podrien cobrir de sobres les factures de la llum o del gas que els poca-robes deixen de pagar per necessitat. I qui sap si ens haguéssim estalviat la mort de l’àvia de Reus, que després de 81 anys de penúries no ha trobat cap més porta giratòria que sortir de casa seva amb els peus per davant i amb el matalàs – potser una bona part del seu escàs patrimoni – convertit en cendres. Que Deu li doni un bon repòs i que descompti la seva mort a tots aquells que ara s’excusen dient que no sabien que les seves accions, omissions o prohibicions tinguessin tanta repercussió. Perquè ho saben molt bé, però no s’hi fixen fins que s’hi enganxen els dits. En qualsevol cas, la multa que li pot caure a Gas Natural-Fenosa després d’un litigi contenciós que pot costar el tiple, seria de 100 mil euros. Pura xavalla. 

PER QUÈ HE DE MENJAR-ME UN DEUTE QUE JO NI HE ENGREIXAT NI ME N’HE BENEFICIAT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 14 de novembre de 2016)

● PER QUÈ HE DE MENJAR-ME UN DEUTE QUE JO NI HE ENGREIXAT NI ME N’HE BENEFICIAT? - Amb els grans números m’hi perdo i no em faig càrrec de la magnitud de la tragèdia fins que m’assec tranquil•lament i faig el compte de la vella, comptant amb els dits. Segons els comptes oficials del darrer exercici, el deute de la Generalitat puja 72.274 milions d’euros. Un cop ben assegut per a no caure d’esquena de la impressió, comprovo que la gepa que arrossega l’economia catalana em repercuteix a la meva butxaca exactament en gairebé 10.000 euros, per fer números rodons, i si afino més la punteria, descomptant els menors de divuit anys i tots els insolvents, resulta que les passaré magres per eixugar la part que em volen endossar d’aquesta llufa. Però el que m’indigna més, si voleu que us sigui sincer, és que com tants d’altres ingenus ciutadans no me n’havia preocupat de passar pel sedàs els balanços, confiant que els governants ja governaven. Ara bé, quan m’hi fixo m’adono del desgavell, sobretot a partir del 2005, per cert en ple govern tripartit. Per entendre’ns, fins aleshores el deute pujava a 14.544 milions (8,3% del PIB), que ja era una bona i poc exemplar picossada, però quan plega el segon govern tripartit la llufa s’ha doblat a 32.000 milions, i això ja s’assembla més a una tragèdia. I no trobo excusa suficient que una bona part del dèficit ha mantingut l’estat del benestar, perquè em consta que s’ha gastat més en gestors que en beneficiaris i no s’ha planificat sempre amb vertadera professionalitat, ans al contrari, i s’ha allargat més el braç que la màniga. A més a més, el govern central enlloc d’ajudar a aixecar el cap ens ha amorrat tot el que ha pogut traspassant-nos la seva pròpia morositat. Patim, doncs, un ofec econòmic d’immenses proporcions, tant difícil de dominar com de gestionar. I mentrestant, les “reines” de la CUP maregen la perdiu desfullant la margarida per trobar "nos" als pressupostos que podrien alleujar la situació, somniant truites impossibles quines despeses que no podran assumir-se amb els ingressos actuals, llevat que el senyor Jonqueras sàpiga fer màgia, i que multiplicaran encara més el deute corrent. Doncs no, de cap manera! Jo no penso assumir sense picar de peus a terra aquest deute que m’encolomen fent un capmàs, perquè ni he malgastat ni m’he entrampat frívolament. Qui ho hagi fet, usurpant-me la personalitat, que pagui els plats que hagi trencat!

Però, el que m’emprenya més és que estic enfonsat en aquest pou degut a aquells a qui havia fet confiança perquè vetllessin que no fos víctima de cap enganyifa, i que devien aixecar-me la camisa quan em feien creure que en aquest país i en el del costat es lligàvem els gossos amb llonganisses, que érem els que teníem el rebost més ple i que podíem tirar de beta sense por, vivint com reis malgrat no fóssim monàrquics. I això no ho deien quatre pelacanyes indocumentats, sinó que capgrossos destacats d’aquí i del país veí se n’omplien la boca i, fins i tot, anaven pel món fent-se el fatxenda i donant lliçons de teoria econòmica a alguns que l’havien inventada. I és que tot era fum, tot era fantasia, tot era un somni de color de rosa que, en caure del llit d’una trompada, es va convertir en un malson. I de treure pit i de ser els primers en acudir a tots els merders, encara que no se’ns hi demanés, com si fóssim una potència de les grosses, hem de veure com una colla de la nostra gent han de parar la mà si volen menjar calent un cop al dia. I el que em fa més malícia de tot plegat, és adonar-me que els mateixos d’aquí i d’allà que van arruïnar-nos la vida, ara ens volen apedaçar l’armilla per tornar a començar la roda del malbaratament. I, a més a més, tenen la cara de dir que saben com fer-ho!

A L’HIVERN EM POSO BARRET PER A NO AGAFAR UN COP D'AIRE

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Vespre de diumenge 13 de novembre de 2016)

● A L’HIVERN EM POSO BARRET PER A NO AGAFAR UN COP D'AIRE.-Quan era jove, a Figueres es veia molta gent de la meva edat lluint barret tirolès sense cap mania, mentre que la gent més gran preferia una boina tirant a txapela o la gorra de tota la vida. Quan vaig anar a viure a Manresa em varen fer veure que això de portar barret no feia pels joves, ni pels grans tampoc, llevat que fossis una persona important que, en aquella reculada època, volia dir “ric” o “del règim”. Em va deixar parat aquest argument sense suc ni bruc, ja que per exemple al Garrigal de Figueres, com us deia el barri gitano possiblement més integrat de Catalunya aleshores – que ara són figues d’un altre paner -, tots els homes es resguardaven del vent i del fred portant barret. Però, a contracor, per a no desafinar al Bages, el meu tirolès va anar a parar a les golfes, al fons d’un armari. Els primers hiverns, tot i la meva considerable mata de cabell que encara conservo emblanquinat, el vaig enyorar molt perquè, francament, passava fred de cap i rar era l’any que no enganxava dos o tres constipats. A Figueres solia anar a dormir més tard de mitja nit perquè era qui tancava la radio local, una de les primeres emissores de la Cope – que allavonces era una cosa ben diferent de l'actual –, a Catalunya. A part de guanyar-me les garrofes a la fàbrica, feia de redactor, locutor i punxava els discos a l’emissora de vuit a dotze de la nit, de manera que quan sortia, el barret m’anava de conya per a no passar fred, malgrat quan bufava tramuntana sovint me l’havia d’encasquetar ben fort.

I quan els diumenges em petejava els camps de futbol de tercera divisió retransmetent en diferit el partit del Figueres, el tirolès feia un bon servei. De manera que portar barret no era una qüestió d’elegància personal sinó simplement de supervivència, però a més a més m’hi sentia còmode i tothom ho entenia. Va ser, precisament, en una comarca famosa per fer-hi un fred que pelava, on el barret estava mal vist i se’l considerava classista, reservat només als “senyors” però no als pelacanyes fredolics com jo. "El barret fa senyor" - deia la meva mare. Però, esclar, no parlàvem dels mateixos senyors. Total, com que jo no era prou “senyor”, me’n vaig haver d’oblidar. Hi va haver una època que es van posar de moda, per escalfar el cap, unes gorres estil cosac que per allò de tenir retirada russa devien semblar més proletàries per als treballadors que no pas els capitalistes barrets. Va durar bastant aquella moda, però no m’hi vaig adaptar mai: jo era empordanès i no pas rus. Tampoc la boina ni la gorra em feien el pes, simplement perquè m’esclafaven el pentinat. El barret és, en aquest sentit també, més respectuós amb el cabell i, francament, des que em vaig jubilar i em vaig considerar prou gran com per deixar-me de punyetes i de refredats cada dos per tres, vaig recuperar el barret, passant de sàtires i de sornegueries Amb el meu gest, inclús vaig aconseguir fer perdre la vergonya a uns quants que ara, amb el terrat calent, no se’l traurien mai. Si no hi hagués tanta hipocresia i prejudicis, qui sap si no se’n veurien més, de barrets, i a part de recuperar un complement masculí elegant, segur que molta gent tindria les idees menys congelades o engripades... Per cert, us demano disculpes per esplaiar-me tant. Deu ser que el cap encara el tinc emboirat entre paracetamols i xarops.

LA DOBLE VARA DE MESURAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 10 de novembre de 2016)

● LA DOBLE VARA DE MESURAR .- Tres periodistes del “MUNDO” seran jutjats com imputats per calumniar i atemptar contra l’honor del polític català Xavier Trias, en assegurar que disposava d’un compte corrent a Suïssa on amagava diner a Hisenda. En canvi, el darrer ministre de l’Interior, del qual els seus propis subordinats varen gravar i filtrar una conxorxa continuada per a desacreditar polítics sobiranistes i desestabilitzar el procés independentista en curs, no només no en pagarà cap factura per incórrer en una conducta poc edificant i escassament democràtica, sinó que presidirà com a premi una de les comissions parlamentaries de més rellevància i projecció externa: la d’Assumptes Exteriors. El jutge que ha portat els periodistes a la banqueta dels acusats suposo que no ha tingut cap més remei que actuar d’aquesta manera veient la carretada de fems que el diari madrileny va abocar, en plena campanya electoral, a les portes del Palau de la Generalitat. Potser també ha pesat en la seva decisió, que s'ha adonat que resulta insuportable, inclús pel Job més carregat de paciència, l’esclat cada dos per tres de petards que feien molt de soroll però poca llevada, qüestionant l’honradesa de la classe política i de l’administració pública catalana. Francament, quan des de “goles profundes”, presumptament apeixades amb diners procedents dels “fons de rèptils”, quan a tot el món s’estava reconeixent l’empenta i el coratge d'un país petit com Catalunya per sortir de la crisi amb idees i projectes sostenibles, enlloc de vendre’ns a l’exterior com un exemple de seriositat i d’excel•lència, les males llengües no paraven de presentar-nos més aviat com un país de xoriços incompetents, d’empresaris toca-sons i explotadors, i amb mitja classe política, en especial la sobiranista, sota sospita perpètua d’untar-se els dits.

A la meva manera de veure, però, la qüestió no és si tot estava tan podrit com es volia fer creure, sinó per quina raó la Justícia allargava tant la instrucció dels presumptes casos de corrupció quan hi havia polítics i funcionaris implicats. En cap cas la Justícia hauria de ser lenta, però mantenir la intriga oberta mesos i mesos, estant en molts de casos sota sospita dirigents de la societat civil era tan perniciós per a la democràcia i la convivència com la mateixa corrupció. Com s’explica que el cas Pretoria, per exemple, després de tres anys i escaig d’instrucció i uns quants més d’investigació hagi quedat reduït a una pantomima? Com pot permetre la Justícia en un estat de dret que s’irrompi, en bell mig d’una campanya electoral, amb greus difamacions de corrupció contra un candidat a president o alcalde i aquestes fanfarronades no fossin tallades en sec amb diligència exemplar? Quan previsiblement aquesta primavera s’estigui en plena execució dels primers compassos del full de ruta, el judici oral del cas Palau – set anys i escaig després del seu inici i quatre jutges instructors cremats –, reviurem als titulars dels diaris el presumpte escàndol del finançament il•legal de Convergència, una qüestió que a EE.UU. o Regne Unit ja s’hauria esbargit en mesos. El cas Mercuri no sé com acabarà, però ja va començar malament en permetre, havent-hi secret de sumari, que circulés per les redaccions el dossier complert de la Fiscalia, mentre els imputats i els detinguts se n’havien d’assabentar pel telediari. I del cas Pujol, què en farem? També es deixarà al bany maria per servir-lo a taula quan més interessi políticament? Després d’un temps prudencial d’indagacions per part de la policia judicial, o es tira pel dret si hi ha proves suficients o no es munta un espectacle mediàtic que es desinfli sense pena ni gloria. Un país estomacat per la crisi i per la incertesa, no es mereix polítics corcats, certament, però tampoc una justícia ranca, poc expeditiva i massa permissiva amb els que viuen d'embolicar la troca. I, sobretot, no premia ministres tacats amb una presidència de prestigi o amb una direcció adjunta a Banc Mundial. No sé si amb l’era Trump aquestes qüestions ètiques ja no tindran cap importància o si inclús estaran ben vistes, però tenir vàries vares de mesurar conductes ètiques no porta enlloc de bo. 

LA SOCIETAT NORD-AMERICANA AL RACÓ DE PENSAR, I L’EUROPEA QUE POSI LA BARBA A REMULLAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 de novembre de 2016)

● LA SOCIETAT NORD-AMERICANA AL RACÓ DE PENSAR, I L’EUROPEA QUE POSI LA BARBA A REMULLAR.- El que avisava en la reflexió d’ahir vespre que podia passar, ha passat: milions de Trumps festegen la victòria dels “que es fotin!”. Hi havia gent que se’l temia aquest daltabaix, però ningú s’ho creia que es fes realitat el gran disbarat, perquè és deien: “la nostra societat no permetrà que la farsa vagi més enllà i aquest escalfa-braguetes d’en Trump haurà d’empassar-se els insults i les barroeries de milionari fatxenda i prepotent”. Doncs mira, la societat nord-americana per mi ja té ordres d’agenollar-se al racó de pensar perquè l’ha fet grossa; però la resta dels que no s’han deixat ensibornar pel discurs masclista, xenòfob, incendiari i provocador del candidat sense partit també cal que, quan més aviat millor, es preguntin com pot ser que tanta gent se senti tan frustrada, amargada i pràcticament arran del suïcidi com per fer president de la primera potencia mundial a algú que vol capgirar-ho tot al crit de “primer nosaltres!”. No ha parlat de racisme expressament, però no ha deixat de senyalar amb el dit tots els que, en la seva opinió, li fan nosa. No ha renegat obertament de la solidaritat i la col·laboració internacional, però s’ha declarat rabiosament partidari que de les butxaques dels nord-americans no en surti ni un sol dolar per contribuir a la defensa dels seus socis i amics, ni per lluitar contra el canvi climàtic, ni per escalfar cadires en fòrums i clubs internacionals dels quals els nord-americans acabin pagant-ne les misses. “Qui tingui problemes que se’ls resolgui, que nosaltres ja ens sabem espavilar pel nostre compte” – és la seva filosofia de capçalera, renunciant a ficar el nas en cap conflicte del qual no en tregui més que maldecaps i pèrdues. “Qui necessiti que li traguem les castanyes del foc, que ens pagui el servei” – repetia per si algú encara no se n’havia assabentat de les seves intencions.

A la meva manera de veure, però, el problema és que no es tracta d’un fenomen aïllat, d’un furóncol al cul de Nord-Amèrica que se li ha de deixar fer el seu curs sense posar-s’hi nerviós, sinó que el partit dels “que es fotin” està guanyant més militants cada dia i a tot arreu, encalafornats en moviments, espais o plataformes que alimenten la indignació popular pels abusos del sistema, de l’establishment i de les oligarquies de tota mena. La seva ideologia és populista a cara de gos, atiada des de la dreta o des de l’esquerra, tant s’hi val, i fins i tot des dels extrems. Si donem una ullada per Europa, n’identificarem fàcilment la petjada d’aquest llop feixista disfressat amb pell de xai que ja va tenir profetes com Berlusconi i Le Pen, culminant recentment en els ideòlegs del Blexit, passant per tots els partits polítics que fan bandera de la protecció  contra la invasió dels immigrants en busca d’asil, que fugen de la guerra i de la misèria que els establishments armamentistes dels propis països que els foragiten, sembren indiscriminadament arreu, per arrodonir les fortunes de gent com l’inefable Trump, que remenen les tramoies mundials des de darrera el canyer on s’amaguen els terribles “dotze apòstols”, de quina existència alguns ingenus encara en dubten, no obstant  són els que mouen en definitiva, subtilment o barroerament, els fils dels destins de mandingues i poca-robes com nosaltres. Avui a EE.UU. se n’ha viscut un altre capítol d’aquesta decadència d’una societat que deserta dels valors i referents tradicionals perquè no li serveixen de res des que s’ha adonat que són manipulats des del propi sistema perquè serveixin de miratge inútil. I els que en són les víctimes d’aquest encaterinament pervers que, en el millor dels casos només els ofereix canviar pets per merda, encara ho festejaran tirant coets i emborratxant-se fins que es pongui el sol d’aquest dia tan trist. Quan s’adonin del terrible error a que s’han vist abocats, ja no servirà de res anar-se’n cap cots al racó de pensar. 

ENTRE LA BELLA I LA BÈSTIA: QUIN EXEMPLE DEMOCRÀTIC TAN FASTIGÓS EL D’EE.UU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 de novembre de 2016)

● ENTRE LA BELLA I LA BÈSTIA: QUIN EXEMPLE DEMOCRÀTIC TAN FASTIGÓS EL D’EE.UU!.- M’és indiferent qui canti victòria aquesta nit als Estats Units, perquè guanyi qui guanyi tots hi haurem sortit perdent, llevat que es produeixi el miracle que qui acabi exercint la presidència faci millor paper de president que de candidat. No es pot pas dir que cap de les dues candidatures s’hagi cobert de glòria, sinó ben al contrari. Aquesta campanya electoral passarà a la història com la més grollera i poc edificant, i costarà molt de temps oblidar-se’n d’un espectacle tan poc ètic, i bona part d’una generació d’adolescents d’arreu del món en sortirà tocada, i costarà molta pedagogia per fer entendre que la democràcia sana i vertadera no la protagonitzen aprenents de monstres ni de bruixes, sinó persones normals que defensen amb coratge les seves idees, per molt diferents que siguin, amb elegància i categoria intel•lectual, a part d’autoritat moral. El candidat republicà abans que acabi el dia encara ens pot donar una sorpresa, ja que enmig d'aquest caos diabòlic en que s’ha vist summergit l’electorat americà pot passar de tot. A l’espera dels resultats definitius, a tall de simple observador curiós de la campanya m'agradaria proposar-vos les següents reflexions:

● Que la que ens han venut com exemplar democràcia americana, fora dels candidats republicans i demòcrates els altres que es presenten no hi pinten res a la festa, ja que els grans electors de cada Estat no es reparteixen proporcionalment al percentatge de vot popular, sinó que per un sol vot de diferència un candidat s’embutxaca tots els delegats en joc.

● Que malgrat sembli que el president tindrà tot el poder executiu a les seves mans, en realitat les mans sempre les tindrà lligades pel Congrés o pel Senat, i com que cap congressista no té obligació de votar segons les instruccions del seu partit, sinó segons la seva consciència i els interessos del petit territori que representa, el president haurà de guanyar-se el suport individual dia a dia. Almenys una cosa bona del sistema americà.

● Que malgrat ningú en parla, simultàniament a les eleccions presidencials i de representants al Congrés i al Senat, en cada Estat se sotmeten a l’electorat infinitat de propostes legislatives per ser aprovades via referèndum.

● Que per molt carisma i prestigi que tingui, un candidat sense diners per pagar-se la campanya no té cap oportunitat de guanyar-la. Per tant no surten elegits els millors, sinó els que tenen la protecció dels lobbys.

● Que qui es presenti a candidat per a un càrrec polític, a EE.UU. - i també a Europa, a part de fer-se rastrejar l’hemeroteca per evitar que el posin en evidència declaracions contradictòries, tanmateix haurà de fer-se mirar tots els correus, tuïts i watssaps enviats a amics o coneguts des de que era major d’edat.

EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 de novembre de 2016)

● EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.- Al viatjant de gra cuit que a còpia de veure-les venir ha aconseguit seguir en el poder, sembla que finalment Europa pensa rebaixar-li els fums i treure-li la son de les orelles. El problema és que els seus socis europeus la n’estan cansats que se’ls vulgui rifar una vegada més amb paraules, en comptes de portar els deures fets. Ahir, al seu testaferro, el senyoret De Guindos, ja li varen recordar les factures pendents amb cara de pocs amics, i li van deixar clar que si no cobren una bestreta del deute demà mateix, tancaran l’aixeta dels fons comunitaris perquè ja n’estan farts de péixer més diners a qui té les mans foradades. I s’ha hagut de sentir el tocat i posat ex-directiu de Lehman Brothers, perquè ara ja tothom sembla que s’hi atreveix a treure-li a Espanya els drapets al sol, que té una cara que se la trepitja amb la qüestió sagrada de la lluita contra l’escalfament global: els espanyols s’han hagut d’assabentar pels indignats europeus que encara Espanya no s’ha adherit als acords de la cimera de París i que de la contribució compromesa de 120 milions d’euros només n’han pagat un. A molts espanyols ahir els hi va caure la cara de vergonya aliena, però al gallec impertèrrit li va entrar el retret europeu per una orella i li va sortir per l’altra, com si res l’afectés, fidel una vegada més al seu triomfant programa polític d’una sola frase: qui dies passa anys empeny.

A la meva manera de veure, no m’estranya que a tants catalans se’ns remoguin els budells en comprovar que el millor que saben fer els que pretenen governar Espanya i representar-la a Europa, és aixecar la camisa a tothom que s'hi posi bé, a tort i a dret. I si algú ahir va gosar demana’ls-hi explicacions la riota de l’inquilí de la Montcloa s’hauria escoltat des de mig Madrid, mentre llegia l'informe del CIS refregant pel nas de la ciutadania parroquiana i mesella i de la infidel i descreguda que Espanya té gallec per estona. Tanmateix molts de problemes sense resoldre també, per desgracia. Ara bé, com deia la meva àvia on no hi ha mida ella mateixa s'hi posa. La qüestió és que quan Europa li xafi la guitarra de la festa i de la xefla a l’Espanya oficial, malgastadora i somnia truites, el gallec i la seva colla es refien que qui proveirà la taula per continuar la bacanal, seran els mesells espanyols que li donen suport a cegues. Celtibèrics, diria l’inefable i enyorat Carandell! 

DESOBEIR I NO ANAR A DECLARAR O ANAR A DECLARAR I PLANTAR CARA AL JUTGE?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 6 de novembre de 2016)

● DESOBEIR I NO ANAR A DECLARAR O ANAR A DECLARAR I PLANTAR CARA AL JUTGE?.- No ens ha de fer por entomar debats polièdrics perquè només repetint en veu alta els arguments de cadascú, sense acalorar-nos i amb respecte, podrem arribar a aclarir-nos. No obstant aquesta introducció que em sembla assenyada, estic segur que més de quatre després de llegir-me fins abaix em tractaran de tot i m’excomunicaran del sobiranisme radical, i qui sap si, fins i tot, em titllaran de botifler i m’esborraran de la llista dels “demòcrates” model assembleari. Però crec que cal ser valent expressant com pensem, sobretot ara que no s’ha de témer per la repressió, amb l’excusa de “no ensenyar massa l’orella” o de no anar a contracorrent dels que fan més soroll. Per tant considero del tot pertinent proposar un debat a partir de la pregunta que encapçala la reflexió d’avui, perquè arrel de la provocació de la batllessa de Berga a una de les institucions de l’Estat, s’han sentit opinions des de la seva parròquia política, comparant la gallardia de la Venturós amb la covardia d’en Mas i companyia pels fets del 9-N. I a mi, francament, aquestes insinuacions m’han semblat un cop baix, sobretot tenint en compte que fa quatre dies regidors de Badalona, de la mateixa marca que la batllessa de Berga, van anar en processó a declarar com xaiets davant el jutge que els havia requerit. Aquesta és la qüestió que sotmeto a la vostra consideració neutral: ¿serveix millor la causa sobiranista acatar les convocatòries dels jutges i presentar-se a declarar quan toca, plantant-los cara exposant sense mossegar-se la llengua la legitimitat democràtica de les accions polítiques per les que se’ls investiga, o limitar-se a desobeir la citació provocant que la policia se’ls endugui detinguts, forçant així la seva entrada al martirologi?

A la meva manera de veure, la cortesia institucional no va en contra de la valentia política, i dubto si té més pes mediàtic muntar un sidral de cara a la galeria, magnificant la deriva dels ciutadans envers el dubtós valor de la desobediència individual, o donant la cara davant del jutge, fent-li veure a tota la Sala, amb arguments nets de pols i de palla com els meus escrits, que allò pel què es busquen les pessigolles a parlamentaris electes, instant la seva inhabilitació política, és propi d’una dictadura bananera a part d'una bajanada. El gest desobedient se l’emportarà el vent l’endemà mateix després de la flamarada, però les paraules raonades i ben clares se les ha d’empassar el jutge, el fiscal i el sursum corda i constaran per sempre més a l’expedient judicial, per vergonya de tothom que hi tingui accés, inclosos els historiadors. Per tant, jo tinc molt clar que em semblen més profitós per la causa i tant digne, comparèixer sense acotar el cap davant el jutge com desobeir la seva crida i esperar la detenció. Amb la diferència que amb la primera actitud ens carreguem de raons i amb la segona, com a màxim, omplirem un vespre la plaça de la vila de crits i d’adhesions. Aquesta és la meva opinió, però cadascú que adopti l’estratègia que cregui oportuna; la història ja serà la que posarà cadascú al seu lloc. Ara bé, no em puc estar d’afegir que em sap molt de greu que la CUP taqui un gest polític perfectament legítim amb la mala baba d’aprofitar-ho per acusar els seus en teoria socis per arribar a la independència, de deslleialtat institucional per haver enviat els mossos a detenir discretament de matinada la Venturós, enlloc d’haver-la previngut amb temps perquè hi estiguessin presents a l'espectacle periodistes, televisions i tot un reguitzell de figurants. Em sembla lleig l’emprenyament de la CUP per aquesta causa i que, per enèsima vegada, aquests mals companys de viatge, per arribar lluny facin bons els pronòstics que vaig escriure en el blog el mateix dia del farisaic vot de confiança atorgada al president Puigdemont, sense comprometre’s a apuntalar la legislatura aprovant uns pressupostos que en Jonqueras ja no sap per on retocar, per adaptar-los als capricis de les nenes en nom de qui parla la Gabriel. 

SOM FRÀGILS, PERÒ GRÀCIES A DÉU NO ESTEM SOLS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 5 de novembre de 2016)

● SOM FRÀGILS, PERÒ GRÀCIES A DÉU NO ESTEM SOLS.- Fins i tot el més pinxo un dia o un altre és conscient de la seva fragilitat. No cal que ens en passi una de molt grossa per trobar-nos, en un moment donat, indefensos, sense saber què fer, atuïts. Aquesta sensació de que et tremolen les cames pot durar minuts o hores a desaparèixer, i ens fa adonar del febles que podem arribar a sentir-nos davant situacions inesperades. Però la família, els amics, sovint el mateix sistema social, contribueixen a que no ens sentim sols i en percebre-ho, que no estàs sol, el pànic inicial s’esvaeix. Aquesta sensació de no sentir-se sol és imprescindible, inclús per als que vanten de tenir-ho tot sota control i ben lligat, perquè al cap i a la fi tots som humans i, com a tals, fràgils .En Demóstenes advertia als seus deixebles de l’antiga Grècia, que “si pretens sobreviure tot sol, pensa que mai ho aconseguiràs”. I és que fins i tot els que proclamen que s'han fet a ells mateixos, han de reconèixer que més d'un cop de mà han rebut.

Per aquesta raó ara que els preparatius de la propera Marató de TV3 estan molt avançats, em sembla tan encertat el missatge que la Marató va popularitzar en repetir tantes vegades en passades edicions, dirigint-se als pacients de les malalties objecte de la re-capta de recursos per investigar, un reclam que no podria estar més ben trobat: “mai estareu sols”. Després d’un diagnòstic sever o de rebre el cop de destral d’una mala notícia, quan tot se’t fa una muntanya i no saps pas com te’n sortiràs, que algú et doni la seguretat que no estaràs sol, que tindràs algú que et farà costat en aquest tràngol, és la millor crossa per superar la basarda. El suport, habitualment ve de familiars o d’amics, però sovint també la mà que t’apuntala l’esperança és la d’un desconegut o la d’algú que mai haguessis pensat que te’n podies refiar en un mal tràngol. Tant se val! El que compta, encara que sembli mentida, és que en aquest món corcat hi ha més bondat i solidaritat de la que ens pensem. I en aquest sentit és just reconèixer una vegada més, perquè mai serà sobrera aquesta reconeixença, que tot el personal sanitari que es mou en el sistema públic de Sanitat, des dels metges a les infermeres fins al darrer auxiliar, per sobre de la professionalitat freda i asèptica de la bata blanca, aflora la seva capacitat de complicitat i d’empatia, fent creïble i comprensible aquella sensació de seguretat i serenitat que es desprèn d'una frase d'aparador “no estareu mai sols!”. I això, malgrat les retallades i les inseguretats personals que també pateixen els professionals de la Sanitat perquè són com tots, fràgils també. Que Déu els beneeixi! 

LA LOMCE ESTÀ CONVERTINT ELS PROFESSORS D'INSTITUT EN “GUARDIANS D’ADOLESCENTS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 4 de novembre de 2016)

● LA LOMCE ESTÀ CONVERTINT ELS PROFESSORS D'INSTITUT EN “GUARDIANS D’ADOLESCENTS?”- Fer de professor d’institut des de fa una bona temporada requereix de més paciència i de més resignació que mai, no solament per aguantar sovint les faltes de respecte o les provocacions dels alumnes adolescents sense perdre els estreps, sinó per resignar-se a admetre que la LOMCE d’en Wert, entre d’altres aberracions pedagògiques, aboca els docents a un mer paper de “guardians d’adolescents”. Segons les meves fonts d’informació, a mesura que s’aplica la LOMCE el professorat amb ganes d’investigar es desmotiva començant, per exemple i entre d’altres coses, per les restriccions dels permisos per assistir a congressos científics que no siguin estrictament sobre didàctica. Com si l’ànsia d’ampliar coneixements dels professors no comptessin per res. L’altre dia, per una d’aquelles casualitats que em solen passar a mi quan dono tombs amb la canya parada per si de cas pesco converses interessants que m’inspirin la reflexió de cada dia, vaig ser testimoni del plany d’una senyora de mitjana edat, asseguda a la taula veïna de la meva, al Zurich, que per com s’esbravava amb la seva companya de cafè, vaig deduir que es dedicava a l’ensenyança. Més o menys, de la seva queixa vaig captar-ne el suficient com per fer-me’n una idea : “com ja saps vaig treure les oposicions amb bona nota i després, sense deixar d’atendre les meves classes, vaig escriure una tesi amb el premi extraordinari, de la quan en va sortir un llibre i varis articles i tot... Jo diria que aquest esforç em va servir per anar aprenent i no obstant que la baixada de nivells impedeix que ho pugui aplicar tant com voldria, no en tinc cap dubte que reverteix positivament a les classes perquè m’adono que, almenys en alguns alumnes, el sol fet de notar que m’estimo tant el que ensenyo els arriba i això fa que, com a mínim, em respectin... “ Llavors la seva companya, que també devia ser del gremi pel que va dir, la va animar: “doncs mira, fa 28 anys d’ençà que vaig començar a ensenyar i estic convençuda que només un professor enamorat de la seva feina, i per extensió del saber més com tu, pot transmetre aquest entusiasme per ensenyar... Ho pensava abans i ho penso ara quan noto com anem i el desànim, de manera que no llencis la tovallola”.

A partir d’aquesta conversa agafada al vol, vaig estirar del fil per desllorigar la troca i he percebut que hi ha un cert malestar sobretot entre el professorat que ha fet una carrera superior i unes oposicions dures (de les d’abans) i se sent devaluat. De portes enfora tots són “mestres”, però que un professor d’ensenyament mitjà faci investigació “científica” no es valora massa, quan anys enrere era força més habitual i, per altra banda, resulta que per aspirar a una plaça de professor universitari, els anys d’experiència a l’ensenyament mitjà no compten pràcticament per res. Resumint: la impressió que n’he tret d’aquesta modesta investigació és que el professorat d’institut amb experiència i inquietuds intel•lectuals es troba estancat, barrat el pas a la universitat i veient-se obligat a impartir les classes a un nivell cada cop més baix, atès que l’ensenyament obligatori fins els 16 anys - amb la diferència de capacitats i interessos -, al final resulta que el sistema inspirat en la LOMCE no ajuda els alumnes més bons, als quals els professors voldrien ensenyar moltes més coses però que, malauradament, no poden perquè no tothom hi està interessat. ¿En comptes de fer anar a partir dels 12 anys a l’Institut i de obligar-los a estar-s’hi obligatòriament fins als 16 anys per nassos, no seria més positiu fer una bona reforma de la Formació Professional, dotant-la de més recursos i reconeixement acadèmic? ¿Sabeu que hi ha adolescents que amb prou feines 15 anys (o menys) es declaren – sense dir-ho, naturalment – “objectors escolars” i que preferirien escombrar, per expressar-ho d’una manera gràfica, escombrar la classe que no pas trencar-se el cap resolen una equació o escrivint una redacció de 10 ratlles? Potser si la reforma de la LOMCE s’ha d’emprendre amb cara i ulls en aquesta legislatura, que es comenci per - sense discutir que la formació bàsica obligatòria s’ha de donar a tothom -, admetre que no tothom és igual, ni té les mateixes capacitats ni idèntics interessos intel•lectuals, i que si es deixessin de banda molts de prejudicis i dogmes, la societat en trauria més profit d’uns adolescents encaminats cap a l’aprenentatge d’un ofici abans de mantenir-los per força en un Institut, delegant en el professorat la funció de guardià. Us ho deixo damunt la taula de debat perquè us entretingueu aquest cap de setmana. 

REDISTRIBUCIÓ DE COLLARS ENTRE MARIANISTES, I POCA COSA MÉS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 3 d’octubre de 2016)

● REDISTRIBUCIÓ DE COLLARS ENTRE MARIANISTES, I POCA COSA MÉS- Les expectatives que s’havien abonat aquests darrers dies sobre una remodelació del govern que predisposés a canvis en el tarannà poc dialogant mantingut fins ara, en les qüestions més sensibles que preocupen els ciutadans catalans en particular i els espanyols en general, no em sembla que s’hagin pas confirmat. Ans al contrari. M’atreveixo a pronosticar que no s'evitarà el xoc de trens que caldria estalviar-nos, puix al meu entendre no és cap bona notícia que, en el punt calent en que es troben les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, s’hagi encarregat de gestionar la delicada papereta de buscar vies d'entesa i diàleg a una dogmàtica Advocada de l’Estat, enlloc de destinar-hi a aquesta empresa un polític amb el cul pelat en negociacions complicades. Refer la confiança i la col•laboració entre dues administracions quins interlocutors no es parlen francament des de fa mesos, requereix quelcom més que una senyoreta Rotenmeyer, especialista en jocs de mans, regatejos i anatemes. Tampoc el fet que s’hagi incorporat al gabinet, en un paper secundari, la cartera amb pressupost més esquifit, a l’amiga catalana Dolors Montserrat, em fa la impressió de la torna per fer bonic i, qui sap, si per practicar el català en privat entre consells de ministres, els que hagin de negociar amb els punyeters catalans. Potser el canvi de titular a Foment desencallarà el galimaties de Rodalies, però com que qui té d’abocar-hi els recursos per recuperar tot el manteniment i renovació que fan falta, és el mateix sergent morrut i gasiu – en Montoro –, que ha permès l’incompliment sistemàtic any darrera any de les partides en infraestructures previstes i aprovades en el pressupostos generals, incompliment tan escandalós que segons les Cambres de Comerç catalanes suposa no haver executat ni el 60% de les inversions previstes, no convida certament a l'eufòria.

Per tant, a la meva manera de veure, molt hauria de canviar la pell del ministre d’Hisenda perquè saltéssim d'alegria i destapéssim ampolles de cava per la seva ratificació com a guardià de la Caixa. Finalment, ja veurem si el titular d’Educació sintonitza d’aquí en endavant amb la reclamació catalana de respecte al seu model educatiu d’efectivitat docent contrastada, inclosa la qüestió de la immersió lingüística. Per tot plegat i en una anàlisi d’urgència, permeteu-me que manifesti el meu pessimisme i desengany, dient que si fa o no fa els collars són idèntics malgrat estiguin repartits d’una altra manera, potser per despistar o qui sap si només per crear falses expectatives de diàleg i de bon rotllo, en sintonia amb la filosofia Mariana de que qui dies passa anys empeny. I per acabar, estic impacient per veure quina rectoria es reserva com a recompensa a l’acomiadament del sempre lleial llepaculs de l’ex-ministre de l’interior, passant-se pel forro una vegada més els greuges de la Generalitat i la reprovació de la majoria de partits d’un personatge polític que no es va comportar èticament ni democràtica, fent de perdiguer de polítics catalans sobiranistes, escampant brames i posant medalles a marededéus en pla fatxenda. 

LA CLASSE MITJANA NO VOL RECONEIX-HO, PERÒ TREMOLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 2 d’octubre de 2016)

● LA CLASSE MITJANA NO VOL RECONEIX-HO, PERÒ TREMOLA.- Enmig d’una crisi econòmica que l’ha deixada anèmica i gairebé sense defenses, i amb uns polítics enfrontats entre ells i allunyats de les inquietuds de la gent, si a la classe mitjana se li acaben els torrons i es posa a tremolar només de pensar que li tocarà altre cop el rebre quan el govern hagi de quadrar els números per fer els deures europeus, pinten bastos. No sé si el senyor Rajoy s’ha plantejat que si el conjunt de ciutadans, que sempre els hi ha tocat tibar del carro manés qui manés, es cansen de nedar contracorrent i de que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta, tindrà una bona sorpresa perquè d'on no n'hi ha no en raja. He escrit mantes vegades en aquest blog que la institució que a tot arreu del món fa rutllar de veritat els països és la classe mitjana, i no només ho escric sinó que n’estic convençut. La classe mitjana que dóna aixopluc a menestrals, funcionaris sense galons, jubilats, professionals (mestres, metges, autònoms, petits empresaris inclús) i sobretot treballadors en general que tenint feina han pogut viure molt millor que els seus pares, donar carrera als seus fills, comprar una casa sense pretensions i estaviar per si de cas un mal de ventre quatre euros pel dia de demà... A un col•lectiu de ciutadans d’aquesta transversalitat els hi pot perjudicar molt un mal govern, tant que una classe mitjana desmoralitzada, devaluada, trinxada i tapant-se la cara per por de no rebre més garrotades, cap democràcia moderna se la pot permetre, francament.

A la meva manera de veure, si la classe mitjana perd oli pels quatre costats, asfixiada per polítics miops, qui queda al país per parar els cops? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga el nostre futur immediat, sinó l’econòmic en totes les seves variants? No us creguéssiu pas que la culpa dels nostres mals la té la mala llet dels “mercats” o d’aquella senyora alemanya que ens vol cobrar el deute tant sí com no; si el país està entrebancat en una crisi de la qual no sap com desfer-se’n, és perquè després d’acarnissar-se amb la classe mitjana com a única mamella que rajava, es veu a venir que a aquesta víctima propiciatòria encara miraran d’esprémer-li més suc, fins que surtin els cinc mil milions d’euros que els creditors reclamen trinco-trinco. És clar que hi hauria altres maneres de sortir-se’n abans de masegar els de sempre, però amb els patrimonis els polítics no s’hi atreveixen per por de ser titllats de revolucionaris, i amb els pobres no hi poden comptar perquè estan més escurats que les rates i prou feina tenen a viure. Tanmateix, com que tampoc l’ampli establishment que viu de l’endoll, de la pocavergonya i del clientelisme no vol sacrificar cap dels seus privilegis, ni deixar amb el cul a l’aire tota la trepa munyidora de vots, l’ase dels cops que queda al fons del sac és la la classe mitjana. No caldrà anar gaire lluny perquè aquesta mala astrugància quedi palesada en un decret de mesures econòmiques urgents: més impostos generalistes (iva i irpf), més retallades disfressades de logística intel•ligent, més taxes inútils de tota mena... Els ciutadans estan poc encuriosits per com repartirà les carteres i les rectories el nou govern, sinó per com respirarà per trobar aquests diners que Europa reclama sense treva. En una època que ningú es mama el dit, el govern no ho tindrà fàcil per penjar el mort novament a la classe mitjana, i si no tingues pa a l’ull se’n cuidaria bé prou de fer circular globus sonda com la congelació de pensions i de sous als funcionaris, la fulminació de l’iva reduït i tants d’altres que fan enfilar per les parets al més pacífic. Ho penso tal com ho escric: si en Rajoy no legisla perquè la classe mitjana recuperi aviat la seva autoestima i empenta tradicionals, el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.

TOTS PENDENTS DEL TELÈFON, UN MISSATGER MÉS DISCRET QUE EL MOTORISTA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 1 de novembre 2016)

● TOTS PENDENTS DEL TELÈFON, UN MISSATGER MÉS DISCRET QUE EL MOTORISTA.- El nomenament o defenestració de ministres-titelles en època del dictador, segons la llegenda urbana inevitablement venia precedida per l’aparició d’un motorista a casa del beneït pel dit de Franco o fulminat pel braç incorrupte de Santa Teresa. En Franco aquestes coses protocol•làries les brodava, convençut que quan es mana a la brava una mica de formes tenen la seva importància per guardar la vinya; però estic per assegurar que el seu paisà gallec, en Rajoy, és molt capaç de superar-lo. Els periodistes sedassers de l’època feien guàrdia a la porta del Pardo disposats a seguir tots els motoristes que sortien cap a Madrid, i perquè no se’ls en escapés ni un els reporters – la majoria homes i becaris - es repartien la feina i anaven a mitges amb els resultats. Per aquesta raó, les especulacions que feien alguns diaris sobre noms concrets eren molt entre línies, i en una mena de sofregit dialèctic que per entendre’l s’havia d’estar poc o molt entrenat. Quan el que feia i desfeia governs fou en Felipe, normalment les travesses l’encertaven sempre la moguda, i no només a causa de la clarividència dels redactors de nacional, sinó gràcies a que en l’entorn socialista sempre hi havia “goles profundes” disposades a fer favors als periodistes a canvi de bon tracte. En època de l’Aznar, sobretot en la primera legislatura, va semblar que la discreció i la reserva tornarien a presidir les relacions entre Montcloa i premsa, però a partir de la primera remodelació de govern ja es va comprovar que l’entorn dels populars era una espècie de can pixa rellisca, i les confidències pràcticament es feien gratis. En Rajoy, en canvi, tot ho fa en clau gallega: mai se sap del cert si puja o baixa, ni dóna pistes que no acabin sent una broma o un parany.

Malgrat això, des d’ahir gairebé tots els diaris – els de paper i els digitals – que no volen perdre pistonada aventuren combinacions ministerials fent servir la lògica o disparant a cegues, i si l’encerten l’endevinen. Els que l’encertin, cosa que crec poc probable, ens ho refregaran pel nas una setmana seguida; i els que no l’endevinin en donaran la culpa a la sornegueria d’un president que s’ho passa bomba jugant a una imprevisió calculada i, en alguns casos, una mica perversa i tot amb els que ha hagut d’agrair els serveis prestats. Els que el coneixen, al president, diuen que com a gallec genuí prefereix les benvingudes efusives i no sap quina cara posar en els acomiadaments. Des de Catalunya, malgrat el discurs políticament correcte sigui assegurar que nosaltres en passem de tot el que fan a Madrid, la veritat sigui dita hi ha més ciutadans catalans dels que pensem que estan pendents de la composició dels ministeris per fer-ne una lectura de les intencions del govern central respecte de la patata calenta que li té a punt el Parlament. Fa quatre dies vaig escriure que em semblava hi haurien signes de distensió, per com repetien la cançó apresa alguns lloros populars; però una cosa és el que es diu que pot passar i una altra són els fets que ens trobem a taula cada dia, servits per una fiscalia absolutament polititzada. A la meva manera de veure, un detall cabdal per començar-nos a creure que en Rajoy, obligat per les circumstàncies i a contracor, afluixarà la corda, serà veure què en fa d’un ministre de l’interior que, en matèria de mantenir les formes democràtiques, ha ficat la pota quasi cada dia del seu mandat. ¿El mantindrà a càrrec de la porra, el traslladarà a un altre ministeri perquè troba que no té res a criticar-li, o el deixarà caure sense paracaigudes? Vet-aquí la prova del cotó-fluix! 

PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 30 d’octubre 2016)

● PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS .- Després que ja ens sabíem de memòria aquell “memento” fúnebre o tètric dels capellans, segons es miri, que per ben plantat que siguis acabaràs convertint-te en un grapat de pols després que els cucs hagin fet la seva feina, surt el papa Francesc amb el ciri trencat que d’aquell grapat de pols del difunt estimat no se’n pot fer el que se’n vulgui, ni escampar-lo per on havia deixat dit en vida que volia descansar el propietari del cos, una vegada convertit en pols. Però el que en deu quedar de mostra d’aquells antics inquisidors que vetllaven per “la doctrina de la fe i engargamellaven les bones costums”, han dit prou! al relaxament funerari actual: “malgrat ens mosseguem la llengua amb seny de bèstia vella i tolerem que dels morts se’n faci cendres i no pinso pels cucs, la pols que quedi després de la cremació s’ha de guardar només en terreny sagrat, és a dir en un cementiri emparat pel santcristo gros o en un columbari de lloguer parroquial, perquè només sota la teulada de l’església catòlica, apostòlica i romana està garantida la reconstrucció dels cossos el dia de la resurrecció”. Roma locuta, causa finita! Quan ho va llegir als papers la meva veïna, que s’ha quedat vídua tot just fa un any, no se’n sabia avenir. Encara se’n recorda cada dia, em va confessar, de quan va pujar acompanyada de les dues filles i els gendres a l’ermita de Sant Joan, a Blanes, on havien estiuejat tota la vida, per escampar emocionada les cendres del marit pescador de canya de cara al mar que coneixia tan bé. I vet-aquí que el primer Papa que li havia fet el pes després de tant de temps d'arrufar el nas, li venia a dir que la pols del seu home seria difícil que ressuscités el dia del judici final, per culpa d’aquella dispersió esbojarrada de les restes. Però la veïna, que no és de les que pixa aigua beneita, em va assegurar mig somicant que no se sentia culpable d’haver fet res dolent. Això sí, ha partit palles amb el Papa Francesc, una injustícia ja que pel que jo sé no n’és el padrí d’aquesta bajanada, però qui sap si murri com és vol donar peixet a la seva fiscalia i colar-los demà un gol per l’esquadra, qui sap si relacionat amb el celibat, l’apropament de la dona a l’altar o l’emprenyador assumpte de la homosexualitat.

A la meva manera de veure, doncs, jo no sé pas si posant-se en pla tan ortodoxa amb aquesta qüestió de les incineracions i el destí de les cendres, guanyarà gaires amics la capellanada. Més aviat penso que si alguna raó ha d’imposar-se per regular-ho tot plegat, obeirà a criteris ecològics més aviat que religiosos. En uns moments tan sentimentals i dolorosos com l’acomiadament d’un familiar o d’una amistat, ningú es mou ni té present d’altre consideració que encertar amb el destí on el difunt se sentiria més realitzat reposant eternament entremig del medi o del paisatge que més s’estimava. Tanmateix, aquells familiars que prefereixen guardar les cendres a casa, més o menys discretament, també ho fan per raons concretes - sovint inclús n’havien parlat abans de la mort amb la seva parella -, però poques vegades per fetitxisme i, en canvi, qui sap si per ajudar a passar el dol amb més serenitat. Potser seria més discutible de qui és l’interès per convertir les cendres en una joia, si del familiar o del comerciant. En qualsevol cas, m’hi jugo el que vulgueu que a ningú li passa pel cap, a l’hora de decidir-se per a donar-li un destí o un altre a les cendres, la qüestió de la resurrecció el llunyà i discutible dia del judici final. Jo no diré pas que en algunes cerimònies i parafernàlies funeràries no se’n faci un gra massa, però potser abans de condemnar algunes pràctiques poc ortodoxes caldria tenir en compte que totes surten del cor. Quan demà visiteu els cementiris no notareu cap diferència entre l’amor amb que han estat dipositats rams de flors naturals i utilitaris rams de flors artificials, perquè allò que compta no és quan costa cada ram sinó que el familiar o l'amic l’hagi anat a portar. Potser en els únics casos que l’amor s’ha de posar en quarantena, es quan les flors es fan portar des de la floristeria perquè les vegin els visitants, no per anar-hi a resar un parenostre o dir bon dia al que descansa en pau! I en quan a les urnes que s’emporten a casa vídues o vidus, només s’ha de procurar enretirar-les de la vista si un dia el cònjuge supervivent refà la vida. Tampoc seria aconsellable guardar la urna a la cuina, perquè algun dia hom pot distreure's i fer servir una pols tan fina per a una finalitat culinària. No us en rigueu, que tant en un cas com en l’altre en podríem trobar més de quatre exemples. 

PARLANT LA GENT S’ENTÈN, MENYS A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PEL QUE ES VEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 29 d’octubre 2016)

● PARLANT LA GENT S’ENTÈN, MENYS A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PEL QUE ES VEU.- Ja és ben paradoxal que els polítics, que per definició haurien de ser uns experts en trobar les mil i una manera d’entendre’s, no siguin capaços de posar-se d’acord per tirar endavant un requisit tan elemental perquè una ciutat rutlli com és el seu pla d’acció municipal i el pressupost. No crec que Barcelona vagi millor sense definir un PAM per posar-se a treballar, ni prorrogant els pressupostos de l’any passat. Els ciutadans de qualsevol ciutat del món - i Barcelona no n´és cap excepció -, participen en el joc democràtic d’escollir cada quatre anys els gestors dels seus interessos municipals perquè es posin d’acord, sinó pot ser en tot, almenys en un full de ruta engiponat en base a les coincidències programàtiques, i no perdin el temps tirant-se els plats pel cap en qüestions en les quals ja saben d’antuvi que el consens està molt verd o és impossible. Un municipi no es pot quedar paralitzat perquè els seus regidors no volen donar el brac a tòrcer en res. Tanmateix, si les desavinences s’emparessin en principis ideològics irrenunciables o en plantejaments econòmics solvents, què hi farem! Però quan la rebequeria té a veure més amb conveniències del lobbys, en pures estratègies de partit, en manca d’empatia personal entre líders o, simplement, perquè s’especula massa amb quants vots poden esgarrapar-se a l’adversari si se’l fa gruar, no té perdó.

A la meva manera de veure, en repassar els primers dotze mesos d’aquest invent d’entossudir-se en governar tenint com actiu una misèria de minoria malgrat fos la llista més votada, t’adones de la immensa farsa que ha presidit la vida de societat municipal de Barcelona d'ençà de les darreres eleccions. De bon començament, els republicans varen jugar el paper d’oposició amistosa, coquetejant descaradament amb la Colau per aconseguir una bona ració en el repartiment del pollastre que s’havia de plomar; però des que els socialistes van pasterejar hàbilment un estatus matrimonial en aparença de fet, això sí sense dret a sucar el melindro a qualsevol hora, els republicans consideraren que se’ls hi estava fent el salt i renunciaren a vendre’s només a bon preu com a crossa de l’alcaldessa mediàtica, preferint esperar que la tropa de la Colau es debiliti a còpia de trompades i de coixejar, postulant-se descaradament com a alternativa de govern. Per la seva banda, els antics convergents amb en Trias al davant, que es vantaven de pactar amb tothom fent la viu-viu per governar passant tantes angúnies com els d’ara, són incapaços de sargir un projecte de conveniència per dissimular l’anèmia d’una oposició que, pel que es veu, només va a una per tombar PAMS i pressupostos, però que és incapaç de tirar endavant una alternativa de govern. De manera que aquesta patuleia que tot el dia s’omple la boca amb el mantra que parlant la gent s’entén, demostren que prediquen allò en que no creuen o que no en tenen ni idea del que parlen, que no sé què és pitjor. Però espera’t, que per si fóssim pocs barallant-se, aviat l’alcaldessa anirà de part. 

PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 28 d’octubre 2016)

● PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.- A les Espanyes, cada vegada que es munta una tertúlia dedicada a escatir el mal de ventre que a la gent de Madrid fa segles li agafa, cada vegada que revifa l’anomenada “qüestió catalana”, el debat no es pot farcir de tòpics i condicionar per prejudicis que pocs dels que se n’omplen la boca, s’han pres la molèstia de documentar-se ni que sigui per sobre tots els rebrecs de les topades històriques entre Espanya i Catalunya, i encara menys d’escoltar com a mínim les dues versions del conflicte, per fer-se’n càrrec amb objectivitat de cada greuge. La raó per la qual això de la “qüestió catalana” s’eternitza s’ha d’atribuir al desconeixement volgut i a vegades còmode de la realitat catalana – cultural, política, econòmica i fins i tot social -, per part de la majoria dels espanyols residents més enllà de l’Ebre a l'empara del refotut tòpic. Tanmateix, si els tertulians i creadors d’opinió fossin imparcials en l’anàlisi i agosarats o innovadors en les propostes de solucions, es podria tenir alguna esperança de resoldre les diferències i malentesos amb fer-play, seny i enraonant, enlloc de perdre el temps amb cantarelles més arnades que l’anar a peu, com aquest empatx de tòpics que una eminència con Vargas Llosa ha deixat anar pel broc gros fa quatre dies. I aquest no es pot pas dir que parli des de la ignorància justificada, ja que va viure anys a Barcelona i la seva carrera literària mundial la va llançar una catalana. Em sap greu de reconèixer que a vegades tampoc des d’aquí s’ajuda massa a deixar de banda el tòpic, fent tot el que es podria, per a crear el clímax indispensable per a l’entesa en comptes d’insistir en donar voltes a la cançó enfadosa de quina de les dos nacions, la catalana o l'espanyola, són més antigues. ¿No seria més raonable i gratificant que en comptes d’embolicar-nos en debats basats en tòpics identitaris recurrents, amb els quals ens escalfem el cap entaforant-nos en el passat,, ens poséssim a discutir sobre el futur a partir de la situació real de la societat en que vivim.

A la meva manera de veure, no té cap ni centener encetar una conversa des d’un costat o de l’altre, pretesament constructiva, asseguts sobre un polvorí d’estereotips i prejudicis creats. I he escrit “conversa” i no pas “diàleg” deliberadament, ja que per dialogar primer s’ha de tenir pràctica en enraonar, que encara que ho sembli no és el mateix. Si partíssim de la base, en qualsevol debat, que ningú dels participants té el monopoli de la raó sinó que aquesta està repartida, a vegades a bocins petits que s'han de rejuntar, haurem d’admetre que l’única manera d’arribar a enteses és posant sobre la taula, sense amagar-se cap pedra a la faixa, el pensament de cadascú, enraonant tranquil•lament, deixant acabar els raonaments de l’altre sense tenir pressa en trepitjar-los per fer-li perdre el fil de l'argument. Si practiquéssim tots plegats la vella costum d’enraonar sense crispació i de voler entendre de veritat el bocí de raó de l’altre de l’única manera possible, que és posar-se en la seva pell, potser trobaríem més punts de coincidència que no pas diferències, i a partir d’aquests mínims consensos trobar la manera d’arribar a compromisos que ajudessin a avançar. En Rajoy va referir-se en algun moment del seu discurs d’investidura a la figura retòrica de “posar-se en el lloc de l’altre”, però em fa l’efecte que li havien escrit i que no li sortia pas del cor. ¿Tant difícil seria intentar matar les discrepàncies posant el comptador a zero i fent èmfasi en allò que es comparteix, posant sordina a allò en que s'està en desacord? Potser si ens esforcéssim tots plegats en clavar la vista en la realitat que ens envolta, estalviar-nos de fer volar coloms i de refregar-nos mútuament el llast de retrets arnats, que són els que impedeixen donar-se per la pell quan convingui, per culpa d’un altre tòpic perniciós: que les posicions ideològiques s’han de defensar amb intransigència, si no es vol perdre la partida. Precisament la diferència entre dialogar i enraonar podria ser que, en el primer cas, no es busca l’entesa sinó no sortir-ne malparat en un negoci, per exemple, i en canvi els que simplement s’asseuen pacíficament a enraonar donen per bona la xerrameca si en aixecar-se poden dir que s’ho han passat bé, i que si no s’han entès del tot, amb una encaixada es comprometen a tornar-ho a intentar l'endemà, potser després de consultar amb el coixí els arguments dels altres.