NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT KENNEDY

CARTA AL VENT

NI EN MONTULL, NI EN MILLET, NI EL DUC HAN MATAT A KENNEDY

            On s’ha vist? Té raó el lladre confés del Palau de la Música quan s’exclama que el seu currículum de xoriço, no es pot pas comparar amb el de l’assassí del president dels EE.UU. Ni pensar-hi! Qui va carregar-se en Kennedy era un desgraciat mercenari a sou, a qui segons sembla no li varen deixar temps ni per gaudir de les trenta monedes del que sigui, que li varen pagar. En canvi, els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos  arramblant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ni s’hagin venut l’enteniment degut a la desesperació sota el símptoma de l’abstinència. Ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin dilapidar en capricis cars i selectes. Malgrat que no hagin matat en Kennedy, el que han fet és molt més greu. Per aquesta raó ho han de purgar amb escreix, començant per tornar el que hagin robat, amb interessos inclosos, abusant de la nostra confiança.

            Per què és més greu? Doncs perquè el pispa del metro, almenys hi posa habilitat en “fer” la seva feina. I l’estafador professional sovint hi esmerça molta imaginació i astúcia per enredar a llurs víctimes. Però qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, simplement s’aprofita de la seva posició de privilegi per omplir-se les butxaques. Esclar que el pispa i l’estafador són uns lladres, però els que roben diner públic ho són més. Diuen que l’oportunitat és la que fa al lladre, i és ben veritat. Qui birla vint euros és tan lladre com el que en treu un botí de vint-mil; l’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre, és l’oportunitat i la sort. Ningú és proposa, quan tiba una cartera o posa la mà a la caixa, limitar-se a una quantitat concreta, sinó que arreplega tot el que hi troba i fuig. Tanmateix, ho podem dir de l’atracador. Quan es decideixes a “actuar” no en sap el benefici que li raportarà la malifeta: tant pot ser que acabi amb un botí interessant, com que no en tregui ni per pipes, o que, fins i tot, acabi de potes a la “cangrí”.

            En canvi, els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, pensant que ningú mai ho descobrirà, sigui perquè o bé es pensen tenir tots els controls a les seves mans, o es refien que degut a la seva alta posició, ningú gosarà denunciar-los. No ens ha de sorprendre, doncs, que quan els enxampen in fraganti alguns es rebotin en contra dels acusadors, protestant que se’ls tracti talment com si haguessin matat en Kennedy. Als lladregots sense pedigrí, ni se’ls acut emparar-se en aquest retret tan forassenyat: ells lladres del carrer saben perfectament perquè se’ls ha detingut i, en tot cas, intenten pactar una rebaixa del càstig. Ara, els lladres d’upa es pensen que són diferents dels lladres proletaris. La llàstima és que, a vegades fins tot algun jutge de la vella escola, comparteixi aquest criteri, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix,d’una raça en extinció que cal preservar.

            Alguns països per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria”, que s’han enriquit fotent-se del mort i de qui el vetlla - potser també se’ls hi hauria d’amputar la dignitat, la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com sigui necessari, fins que hagin escaguitxat l’última engruna de llurs apropiacions indegudes.          

PAREU DE MAREJAR LA PERDIU!

(CARTA AL VENT)

            No hi ha pitjor política que la de no rectificar. I això, precisament, és el que fan avui no només els polítics de casa nostra, sinó els d’arreu – inclosos els que pertanyen a aquesta subclasse anomenada “tecnòcrata” –, a l’hora d’agafar el toro de la crisi per les banyes, amb la intenció de donar-li la rebolcada que es mereix. Qui ha portat a l’atzucac mundial actual no han estat, solament, els polítics maldestres, que tenien les mans foradades i pardalets al cap, sinó els estats financers que, com uns usurers malvats, han jugat a donar corda als mals administradors, facilitant els seus jocs de mans especulatius, fins que els tinguessin tan lligats de mans i peus, que els poguessin fer ballar com putxinel·lis.

            Pels que com jo mateix, comptem amb els dits de la mà, el compte de la vella de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als petits mandarins de cada país amb capricis de grandesa, i els “ajudava” a endeutar-se lligant-se la corda al coll tots solets. Quan estigueren ben entortolligats, començaren a tibar de la corda exigint la devolució dels crèdits, sabent que els seus clients estaven més escurats que les rates. Aleshores varen treure’s la careta, descobrint el seu negoci de veritat: deixar recursos, a interessos cada cop més alts, per poder tornar el deute contret. I com que la roda no para de girar en aquest sentit pervers, cada vegada la bola s’ha fet més grossa i els prestamistes tenen el peu al coll dels que no veien un burro a quatre passes, encegats pels seus projectes faraònics. Arribats a aquest punt, l’únic remei sensat consistiria en prendre’s una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com vulgueu dir-li.

            Però, és clar, als que tenen la paella pel mànec el sistema ja els hi està bé. I, de moment, no pensen pas canviar-lo, sinó tot el contrari: obliguen els seus esclaus endeutats a manllevar diners de les pedres, per injectar vitamines als socis de la seva confraria financera que, després d’una o vàries nits de disbauxa, s’han quedat anèmics. Dit d’una altra manera: els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen a que els escanyats, encara hagin de treure forces de flaquesa per alimentar el seu botxí. Continuant amb aquell símil del compte de la vella, això vol dir que si no es canvia de sistema, ni tota una vida pencant com negres no servirà per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim el capítol d’ingressos a pràcticament a zero, i per arribar a fi de més ens han de fiar a un set o un vuit per cent d’un interès d’usura, cada dia que passi estarem més penjats i, al final, potser ens faran vendre l’ànima i tot.

            Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb criteri i senderi, ja que penso que, fins i tot, uns “mercats” tan recargolats poden haver previst la reacció dels cada vegada més indignats, i si aquesta esclatés per la força, ja tenen a punt la reacció suficient per aixafar la indignació, a base d’exterminar-la. Per tant, per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita. I d’aquí plora la criatura. ¿Voleu dir que “els mercats”, fins i tot no s’han ocupat d’escabetxinar la raça de líders, perquè ningú els hi pugui fer ombra? ¿Serà, per aquesta raó, que els polítics només fan que marejar la perdiu amb retallades inútils?           

ENS FALTEN EMPRENEDORS, NO TECNÒCRATES

         CARTA AL VENT

  

          La gent, encara que compti amb el dits, sap lligar el números, i en moments com els que estem vivint, pot acabar posant-se les mans al cap per poc que algú burxi el més elemental sentit comú dient barrabassades. Els vells, sobretot, recorden, comparen i esperen que les coses no rodin tan malament com alguns “bruixots” pronostiquen d’un temps ençà. Jo, francament, ho veig bastant negre perquè, a part de pobres, que ja és una desgràcia, som un xic desafortunats: no tenim gaires matèries primes per tirar de veta i fer la guitza als països industrials. D’altra banda, els que ens han de treure, en teoria, les castanyes del foc, ¿com volen que la gent s’hi senti identificada, se’ls cregui, després d’escoltar els “pinyols” que s’escupen a la cara durant la campanya electoral? ¿Com volen que la gent respecti als qui tindran el dret a governar, gràcies a les urnes, si cada dia assisteix a l’espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa?

            La gent, per molt que es mami el dit, té clar que per sortir del pedregar cadascú té de tibar el carro, fent allò que li pertoca. I per crear llocs de treball s’ha de comptar amb els emprenedors de vocació, ja que ni els sindicats, ni els polítics, ni els governs crearan empreses rendibles i sostenibles. La crisi ha tingut, com a mínim, una influència positiva per al món empresarial. Ha donat un toc d’alerta contra plantejaments poc elaborats. Contra dispendis sense rendibilitat. Contra escandalls “a grosso modo”. Contra decisions precipitades o intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, que deu i vint anys enrere era possible perquè hi havia un mercat consumista, amb fam endarrerida, que s’ho empassava tot sense mirar prim, i que permetia que els comptes de les empreses anessin grassos.

Però, quan ha arribat la crisi, quan el mercat s’ha tornat llepafils i estalviador, només han aguantat l’envestida, aquí i arreu, les empreses que gestionaven amb rigor, amb imaginació i amb professionalitat. Davant el capgirament dels mètodes de treball, les noves tecnologies, les estructures productives, els sistemes de distribució, les relacions laborals, s’ha vist clara la brutal diferència entre la forma de reaccionar de l’individu “empresari”, i la de l’individu “propietari” d’una empresa. El que ha distingit en les hores importants l’empresariat de veritat - des dels anys trenta fins al dia d’avui, passant pels greus moments de la postguerra – ha estat la capacitat d’adaptació valenta al canvi social, la capacitat de sacrifici i d’austeritat, i, sobretot, la capacitat impagable de recuperar la il·lusió i l’entusiasme, inclòs quan tot sembla convidar a abandonar la barca.

Les bones notícies s’ha de fer córrer; fins i tot si es tracta d’indicis de bones notícies. El panorama és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan engrescador com una rialla escandalosa. Per totes aquestes raons, la gent que compta amb els dits de la mà, pensa que si els empresaris per tibar del carro han de lluitar contra el fantasma de la por, s’ha de fer el que calgui perquè la por no corqui, com un virus pervers, el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança als emprenedors ha de ser tasca de tots, cal que se sàpiga que aquesta confiança no arribarà si, com més aviat millor, no s’esbargeix l’enrarida atmosfera que envolta indiscriminadament la reputació empresarial. El problema no és, per exemple, que alguns empresaris siguin empresonats com a delinqüents, sinó que en l’opinió pública es respiri la sospita que gairebé tot l’empresariat està en capella d’anar a raure a la “cangrí”.

COM I QUAN ENS VENDRAN "LA MOTO" DE LES PENSIONS?

CARTA AL VENT

            L’aparell de propaganda electoral del PP ha beneït que, sempre que convingui, els candidats facin servir en campanya l’argument que el seu futur govern no contempla “congelar les pensions”. Hauríem d’estar tranquils els jubilats i pensionistes? Francament, em sembla que això fa pudor de socarrimat, i que malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla dels votants que depenem de la pensió pública per mantenir el nostre nivell de vida, alguna cosa grinyola. Segons el propi Rajoy, no fa tant que es va recórrer a un crèdit sindicat per afrontar una de les dues pagues extraordinàries. Fa dos dies, un dels rostres amables dels popular i candidat per Barcelona, Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques, va ratificar les bones intencions del seu partit, però se li’n va escapar una que no em va deixar indiferent. Va dir que ells són de l’opinió que les pensions s’han de revalorar tal com està pactat, però es va curar, també, en salut: si quan rebin les transferències s’adonen que a la caixa només hi ha teranyines, s’hauran de replantejar la situació. És a dir, que no perilla de moment la paga de Nadal, perquè seria massa escandalós suprimir-la a quatre dies del final de campanya, però, no ens refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que als polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui, però, per si de cas, parlem-ne una mica.

            Vagi per davant que quan parlo de pensions, em refereixo a les contributives. És a dir, a les que no cauen del cel, sinó que són conseqüència d’unes cotitzacions concretes i obligatòries, tant per als treballadors com per a les empreses. Els últims anys de la legislatura del senyor Aznar i, sobretot, durant l’imperi socialista capitanejat per el senyor Rodríguez – per cert, mai he entès això de prioritzar el cognom de la seva mare -, el fons de reserva per assegurar les pensions era suficient per arribar al 2040 sense problemes. Aquest fons de garantia es va parir a les beceroles del Pacte de Toledo, i l’afirmació que no s’havia de patir, almenys fins d’aquí a trenta anys, la repetien sense que el nas se’ls hi allargués, tots els que el tenien ficat a l’olla. Però jo, que sóc un escèptic i descregut a mesura que em faig més gran, tinc vàries preguntes per fer, la principal: com es gestiona aquest cèlebre fons de reserva? ¿Podria ser que, amb la fal·lera d’engreixar-lo més de pressa, s’hagués invertit una part, més o menys considerable, en això que ara se’n diuen “bons tòxics” i que els meus avis en deien “fum”?  Avui que ens hem assabentat que la gran causa de la bombolla financera són els actius fantasmes de diner inexistent – un misteri més gran que el miracle dels pans i dels peixos -, qui ens assegura que el fons de reserva se l’han menjat les rates? Si així fos, no voldria trobar-me en la pell de qui ens hagi de “vendre la moto” de com hi hem anat a parar, si fos el cas, a aquest nou atzucac.

            És possible que algú pensi que treure aquest tema, “ara no toca”. I que em desqualifiqui dient que això que he dit és semblant a fer “terrorisme verbal”. Perdó, què diu vostè? Jo sóc, com diria en Pla, un pobre escriptoret que fa preguntes. No em compari a la directora del FMI,que aquesta sí que l’haurien de tancar per bocamolla. Encara que tinguin un fons de veritat les premonicions que fa cada dos per tres, venint d’ella té un efecte negatiu multiplicador. Se la podria ben estalviar aquesta pluja sobre mullat, si no proposa solucions potables i concretes. En fi, el que dèiem, les pensions no es poden deixar de petja. I a més a més convindria replicar més sovint determinades declaracions de polítics que es vanten d’haver apujat les pensions mínimes i les no contributives per sobre de l’IPC. Està molt bé que es pengin la medalla, si no fos que una vegada més confonen al personal. Quan es parla en propietat de les pensions, s’hauria de ser més rigorós i no posar al mateix sac les contributives, que són una obligació respectar-les tal com es varen generar, i les no contributives i els complements de mínims que, en tot, cas es tracta d’una liberalitat. Un altre dia, podem analitzar la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions contributives, a partir del mateix moment de la seva gestació, i segurament ens esgarrifaríem. Però amb aquesta regla de joc ja s’hi comptava; havia servit perquè cadascú fes els seus càlculs, al retirar-se. El que no es pot fer es canviar el reglament, a la meitat de la partida.

            Ja que hi estem posats, potser també caldria explicar els tripijocs, confessats per la ministra Salgado, d’haver recorregut al fons de reserva de les pensions per “tapar forats” conjunturals de l’administració pública. Malgrat ens va tranquil·litzar assegurant que havia tornat els diners manllevats, no hem escoltat cap polític que volgués saber-ne més d’aquesta “operació”.    

DE L'ESTAT DEL BENESTAR A L'ESTAT DE LA RESPONSABILITAT

CARTA AL VENT

            La ciutadania comença a estar-ne farta d’una comèdia que dura massa, i que repeteix tant gags que ja no tenen gràcia; com si els actors que acaparen l’escenari haguessin perdut els papers, o creguessin que la platea d’aquest teatre immens, que es diu Espanya, s’hagués quedat ensopida o estúpida. Que no s’ho pensin pas, això. El fet que no els hagin començat a xiular des de la platea, de ben segur es deu als petits nuclis de la claca - llogada per neutralitzar els intents de sabotejar la representació -, que està escampada estratègicament per tota la sala. Un esforç en va, perquè no trigaran gaire els ocupants de la platea a fer costat les protestes, cada vegada més indignades, que venen del galliner. El teatre pot acabar esclatant d’indignació - si els actors no es posen ràpidament les piles – el dia que els empipats i incomodats de la platea, se sentin identificats en els crits de queixa procedents del galliner.

            Ja sé que la “parrafada” anterior és una llicència literària, però reflecteix força bé la realitat que es viu a aquest país, quan el teló de la representació teatral que s’anomena “campanya electoral” s’ha aixecat a mitja nit. Durant quinze dies els còmics rivalitzaran en qui la diu més grossa, qui treu més drapets al sol als actors de les altres companyies i en mirar de fer empassar al públic quantes més rodes de molí millor. La competició per aconseguir l’administració del teatre no es tracta, precisament, d’uns jocs florals, sinó que és la guerra; i tot sembla que estigui permès. Bé, de fet, tot estava permès fins fa poc, fins que s’han colat al teatre, okupant el galliner, un grapat de gent indignada, que planta cara als actors exigint que l’obra carca i passada de moda que es representa, sigui reemplaçada per una de més fresca i, sobretot, més optimista. Els actors professionals venen representant un repertori que, amb lleugeres variants, se saben de memòria. L’únic dret que li queda al públic és que, de tant en tant, pot canviar la companyia de còmics, escollint mitjançant un sistema democràtic, entre companyies consagrades i de renom o una de les debutants; en qualsevol cas, els nous protagonistes de l’escena, per fer mèrits i quedar bé amb la parròquia, faran algun canvi formal en el guió de l’obra, adaptant-la als gustos de la nova clientela, però mantenint invariable l’argument.  

Però, adés, des de fa un parell de representacions, el públic majoritàriament jove que omple el galliner, exigeix a les patums de la faràndula que es treguin la són de les orelles i renovin el repertori, de cap a peus. Els administradors del teatre, un cop refets de la sorpresa inicial, decidiren que no es podia permetre que quatre esvalotats  rebentessin una representació que els permet de viure com uns reis, ells i llurs famílies, tant la directa com la política. Per tant, ordenaren a tots els conserges i personal de seguretat que barressin el pas a aquella patuleia i que no se’ls hi vengués ni una entrada. En no sortir-se’n, manaren que es desallotgés per la força el galliner, ja que no quedava altre remei. Tampoc no se’n sortiren. Els indignats no eren manxols, i llevat d’alguna escaramussa que no pogueren evitar en les primeres confrontacions - a la seva colla s’hi havia infiltrat púrria -, de mica en mica van purgar el seu moviment de protesta, i utilitzant altres mètodes més intel·ligents i, sobretot, allunyats de la “bronca”, es seguiren rifant els actors maldestres, posant en evidència les seves limitacions interpretatives i la manca de qualitat de l’obra que representaven.

És cert que l’obra ja està cascada i que cada dia interessa a menys gent, però aquesta manca d’empatia amb l’argument es suplia amb un clima de benestar: el teatre era cada vegada més fabulós i oferia més serveis i prestacions. Cada dos per tres s’hi feien reformes, encara que la majoria fossin innecessàries i supèrflues, però com que tothom hi anava bé amb aquella política d’enlluernaments i parafernàlies, no s’estalviava cap esforç per tal que el públic s’hi trobés còmode: “cor que vols, cor que desitges”. Fins que el supervisor europeu de la franquícia a qui pertany el teatre ha dit: “prou! Així no podem seguir perquè les misses no donaven per tant i a la caixa només hi queden teranyines”.

Per tant, si us plau per força, no hi ha hagut més remei que retallar despesa esbojarrada, a corre-cuita i a l’engròs. I, de mica en mica, el públic que s’havia acostumat al benestar que es respirava entre les quatre parets del teatre, ha de renunciar a comoditats que li havien promès els actors que "mangonejaven"  l’obra, serien per sempre. La indignació impulsada des del galliner està arribant a la platea. Que hi hagi o no un daltabaix al teatre, dependrà de la capacitat d’ensibornar dels actors. Ho tenen difícil, ja que no és tan senzill com sembla passar de “l’estat del benestar” a “l’estat de la responsabilitat”. Sobretot, si cada companyia de còmics s’aferra a la seva obra i al seu argument.

                   

               

QUÈ TENEN ELS GRECS, PERQUÈ ELS HI PERDONIN EL DEUTE?

CARTA AL VENT

            La primera resposta que se m’acut, per a la pregunta que acabo de plantejar, és aquesta: molta “cara”, per falsejar els balanços i per no fer els deures quan tocava. No agradarà, potser; però, és la pura veritat. S’ha de ser un governant molt maldestre, per tolerar que la despesa pública d’Atenes es desboqués. El país que fa segles bressolà la democràcia, l’ètica i el pragmatisme, en menys de deu anys es va convertir en la capital de “Xauxa”. La llei del mínim esforç es va apoderar fàcilment de la societat; els diners arribaven d’Europa a tremuja, des dels països amics i protectors del nord de la comunitat, mentre els que a Grècia vivien a costa de l’Estat es multiplicaven cada dia. I el més empipador era que els que es cruspien els plats de “sopa bova”, no oferien a canvi res de productiu. De ben segur que a l’administració pública grega hi trobaríem la proporció més gran de paràsits per metre quadrat.

El cas és que, sectors cada vegada més nombrosos de la societat civil es deixaven portar per l’utopia – una altra paraula inventada pels grecs – de viure del crèdit. Com que tot es podia comprar ahir, i pagar-ho l’any vinent o qui sap quan, l’endeutament domèstic va enfilar-se, també, pels núvols. Tanmateix, la tradicional malfiança envers els seus veïns – els turcs, especialment – va justificar entrampar-se fins a les celles per renovar l’arsenal militar, per si de cas. Però, com que tant l’Estat com els ciutadans privats tenien barra lliure entre els complaents creditors, tot eren flors i violes. Fins que la bombolla va esclatar, i els il·lusos nou rics grecs es van fumer la primera patacada: s’havia acabat el carbó. Els fins aleshores generosos pares carbassers alemanys i francesos van amorrar-los a la realitat: ja que no podien tornar els crèdits ni pagar els interessos, els hi refinancierien el deute sobirà a un interès insostenible. I cada vegada que vencia un termini, l’operació es repetia pagant-ne el gust i les ganes, i els pobres grecs anaven de corcoll, endeutant-se fins al dia del judici final.

Però, vet aquí, que els xafarders de les anomenades agències de control van aixafar-los la guitarra, al adonar-se que la llufa dels grecs era tan colossal, que els creditors ja es podien desenganyar de cobrar i, per tant, que els bancs creditors tenien al calaix uns actius tòxics molt perillosos, que fins i tot podien arrossegar altres economies que, si bé no anaven tan tocades com la grega, ja començaven a fer tentines. Les corredisses a tota Europa eren diàries, i molts peixos grossos de les finances i de la política no varen ni fer vacances. Mentrestant, els “mercats” estossinaven a tort i a dret, rebaixant les “bones referències” a bancs, comunitats i països, obligant-los a pagar interessos descarats pel diner que necessitaven per saldar els interessos del préstecs concedits la setmana anterior. És a dir: pels “mercats”, un negoci clar mentre no fes figa.

El problema, però, era que el deute forassenyat dels grecs, per culpa de la colla de malgastadors i de vividors que farcien aquella societat, no hi havia manera de cobrar-lo, ni pels segles dels segles, ja que els interessos acabarien superant el mateix capital. Grècia estava en fallida i ni tots els déus de l’Olimp, confabulats, podien resoldre l’atzucac. Hi havia, doncs, dues solucions: o abandonar els grecs al seu destí o fer el que s’ ha acabat fent, menjar-se amb patates la meitat del deute. Després de negar per activa i per passiva, durant mesos, que la segona opció fos la bona, en un tres i no res han decidit el contrari. Ara sembla que tothom estigui content, i les borses van cap amunt. Jo més aviat em decantaria per aconsellar que no tirem coets, ja que res fa pensar que el panorama apocalíptic de la setmana passada hagi millorat. Llevat per als grecs, que com a premi a la seva disbauxa malgastadora, els hi han perdonat la meitat del que devien, creant un precedent que ja en sentirem a parlar.

Em pregunto: a partir d’ara els grecs ja s’espavilaran i començaran a generar riquesa, en lloc de més deute? I posats a fer, la penitència que s’ha imposat a la banca perquè sembli, de cara a la galeria, que “paga la factura”, fins quan l’entomarà sense rebotar-s’hi? En definitiva, tota aquesta parafernàlia orquestrada per Alemanya i França, potser ens deixarà menjar els panellets, però dubto que arribem tranquils als torrons. Si depèn de mi, ara mateix encenc un ciri a Santa Rita; però, sincerament, no les tinc totes. Si, en definitiva, per sortir de la crisi tothom coincideix que s’ha de desencallar el consum, amb una banca que no deixa un euro ni per l’amor de Déu - més ara que ha d’assumir part de les pèrdues per la quita de Grècia – i que encara s’enrocarà més en les restriccions creditícies, creieu de veritat que arrancarà amb força suficient l’economia?       

MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

CARTA AL VENT

            “A Espanya – he escoltat que deia una patum “pepera” a una colla de parroquians -, cal que les coses canviïn, i si no és per les bones, ho serà per les males. Després del 20-N les coses, a Espanya, hauran de canviar”. Des de la meva supina ignorància de les estratègies polítiques, crec que al nostre país el què li falta és trobar el punt d’equilibri entre el triomfalisme i el derrotisme, entre la depressió i l’eufòria, entre la realitat i la fantasia. I, en aquest, sentit seria desitjable un canvi urgent de la nostra endèmica predilecció pel sensacionalisme. Les coses sempre poden dir-se de moltes maneres, però, en públic, els dirigents tenen l’obligació, al meu entendre, d’utilitzar sense necessitat  “d’amagar l’ou”, aquelles expressions que facin menys mal a la moral de qui llegeixi o escolti les seves esbravades.

            Però, és clar, sempre fa més impacte una “parrafada” com la que encapçala aquest comentari o com la d’aquell característic economista de la mateixa corda que la patum d’abans – entès “característic”, de la mateixa manera com en Pla emprava aquest adjectiu –, que ens pinta el panorama, un dia sí i l’altre també, així de negre: “estem asseguts sobre un polvorí. Si l’Estat fos una empresa, ja estaria en absoluta fallida”. No és gens estrany que amb diagnòstics tan derrotistes, s’especuli que a tot l’Estat hi ha un dos milions de depressius. A mi m’agradaria que, per compensar la mala llet que et ve, quan escoltes xorrades com aquesta, algun gabinet sociològic em digues quin és el tant per cent d’eufòrics que hi ha al país. El que passa és que el personal no s’està per orgues, quan la caixa està escurada, i si no hi ha diners no hi ha solucions, per més espavilat que hom sigui. Pagar no agrada a ningú  i, mani qui mani el que gosi tocar la butxaca del contribuent, ja ha begut oli. Però, bé s’ha de fer alguna cosa, vatua l’olla!.

            Fixeu-vos que quan s’acosten les eleccions no hi ha ningú, a cap país del món, que prometi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur faria la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que bufin mals vents, durant la campanya electoral tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que, manant ells, tot serà de color de rosa. No cal fixar-se només en els del PP; a les passades eleccions catalanes tothom recorda aquella promesa fallida sobre “el govern dels millors”, que ens havien de treure les castanyes del foc amb la seva vareta màgica. Tot just fet el traspàs de poder i una vegada al timó del vaixell, varen canviar de discurs i, malgrat la impopularitat que comportava, digueren que eren valents per sanejar la hisenda, i que pel seu atreviment sense complexos mereixen una barretada i no una xiulada general. Aquesta diferència de discurs dels polítics segons estiguin en temps electoral o en temps de govern, es tracta d’un dilema enfadós.

El ciutadà només demana que se li doni una informació suficient per no afogar-se, perdut en un mar d’informacions interessades. Explicar senzillament una matèria tan complicada com els impostos em faig el càrrec que no deu ésser bufar i fer ampolles, però s’hauria de posar tota la carn a la graella, en aquest sentit. No sé fins a quin punt és possible determinar quan un poble té massa pressió fiscal. El que sí es pot detectar fàcilment és quan un poble comença a estar tip de ser d’ase dels cops. En tot cas, si em llegeix algun polític que no tregui conclusions equivocades del què dic. No hi ha cap relació causa efecte entre la primera i la segona situació, ja que un poble pot estar tip de pagar i, no obstant això, no haver esgotat llur capacitat de fer-ho. El poble avui es troba en una situació apurada, enmig d’una crisi que cada dia que passa s’enforteix més i sap que la cosa només s’arregla gastant menys, però no podant l’estat del benestar com desesperats.

No hi ha, per definició, cap impost popular. La pressió fiscal sobre la classe mitjana, sobretot, plou de tots els cantons: per la via directa, indirecta o disfressada. Però alguns impostos es guanyen totes les cotes d’impopularitat: són els impostos “pretext”, aquells que es “venen” com qui sap què, i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies, o per emmascarar la inoperància i la covardia                 davant la gran bossa de frau fiscal, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei, ho podrien acabar amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau o l’evasió fiscal esquitxa massa gent ficada a l’olla, més de la que ens pensem. I aquí rau el problema. Que ningú té pressa per ensorrar la seva petita rectoria, tirant-se pedres a la teulada. Convé, potser, reflexionar que gràcies a aquesta mena de complicitat somorta dels que defrauden “engrunes”, van la mar de bé els grans aprofitats insolidaris que sense cap vergonya evadeixen “pastissos” de veritat.     

                 

SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BÀRBARA NO ENS DEIXEU!

CARTA AL VENT

Abans d’ahir, el dia nacional d’Espanya, mentre m’afaitava una radio recordava, no sé si amb segones de canvi, aquell vell èxit de la Trinca: “És difícil d’esbrinar com poden mantenir-se dues pàtries, com qui manté dues dones, i no estar tocat de l’ala”. Quan havent dinat vaig donar un cop d’ull a les notícies, un ressuscitat Alfonso Guerra - tan esperpèntic com quan feia els ulls grossos amb les trafiques del seu germà - defensava les peonades amb que els de la seva confraria mantenen captiu el vot d’una bona part dels jornalers andalusos. No sé què faran els altres quan manin, de moment encara no ho han fet mai i potser donaran la sorpresa. Però no hi compten massa, doncs ja se sap que una cosa es predicar i l’altra donar blat. Ja es veurà d’aquí a un mes quan, enfeinats o desenfeinats, amoïnats o tranquils, farem cap al col·legi electoral per escollir aquells polítics que considerem ens trauran millor les castanyes del foc.

Dintre de no res començarà la campanya electoral i tots faran cara de bons xicots. La majoria dels que es presentaran no aconseguiran l’escó, però ens deixaran bones paraules: “Crec en l’home per damunt de tot”; “Crec en la persona al servei de la societat”; “Crec en les obres, no en les paraules”; “Crec en la bona fe, en el treball, en l’esforç desinteressat”; “Crec que avui és millor que ahir”. Tots bons xicots, si no fos que per darrera miraran d’aixecar-se la camisa els uns als altres. ¿Faran veure que no s’ha adonat com es multipliquen les campanyes de solidaritat o els moviments d’indignats que retreuen a la classe política que parla molt del sexe dels àngels i poc de tirar pel dret contra la corrupció, el frau fiscal, l’evasió de capitals i la delinqüència o l’incivisme creixent? Quan una campanya de solidaritat s’ha d’endegar, val a dir que les coses estan arribant a perillosos sostres, perquè qui hauria de prendre mesures no ho fa i, llavors, ha de ser la iniciativa popular la que ha de substituir unes escandaloses mancances institucionals.

He rellegit el llibre “L’any 2000, un repte per a Catalunya”, del filòsof i economista J.A. Gibernau, que va ser molt polèmic a principi de segle perquè trencava més d’un plat bonic. La meva pregunta, després de rellegir-lo. és si les seves previsions, onze anys després, eren tan forassenyades com les patums de l’època en blasmaven. Fixeu-vos en alguns detalls i decidiu per vosaltres mateixos: “Avui, Catalunya, no està preparada, ni políticament ni econòmica, per enfrontar-se al món que és a les portes... Si en la nova joventut no es dóna un renaixement nacionalista genuïnament català, aliè a als “ismes”, acabarem sent cada dia més una subcultura espanyola, una mica com succeeix amb els indis dels Estats Units, que conserven el seu idioma, costums, nacionalitat, fins i tot la seva sardana(amb plomes) però que són, en efecte, una subcultura americana... A Catalunya ha predominat la mentalitat del minyó escolta i del botiguer, fent massa ostentació que la petita i mitjana empresa és la ideal per a la nostra economia, quan en realitat es pot provar que, si bé algunes indústries no necessiten créixer, la major part són petites perquè no han sabut créixer o morir a temps”.

Alguns es queixen de la joventut d’ara perquè no té els mateixos valors d’abans. Error garrafal al meu entendre, i tant que tenen els mateixos valors! El que passa és qui si abans els tenien a flor de pell, avui són intermitents, fluixos, apagats, adormits, enterrats, alguns fins i tot potser fossilitzats. Els més fonamentals abans, avui estan tocats: el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la constància i la generositat. Però, per què passa? Potser perquè és una joventut que ha crescut allunyada de la paraula “poc” i del que significa i comporta la “mancança”? Perquè ha crescut amb l’hàbit de “guanyar” i no sap el pa que si dóna quan toca “perdre”? Bé, sigui de qui sigui la culpa, vet aquí que cada vegada són més els joves indignats que s’han atipat de fer el paper de convidats de tercera en un banquet a on, fins ara, només els hi han donat per menjar plats de sopa, que també a partir d’ara els hi volen racionar. No és estrany que reaccionin dient: “Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment fiquem-nos a la cuina i ja procurarem fer bullir l’olla per a tots”. De manera que si aquesta classe política, que ja es reparteix els millors llocs del banquet, abans que la cridin a taula, no es treu el pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixin, que és el que resaven les nostres àvies quan veien acostar-se la tempesta.   

PAREM DE FER-LI EL LLIT A LA SANITAT PÚBLICA

(CARTA AL VENT)

            Mentre el conseller de la cosa va de bòlit retallant a tort i a dret, els metges es despengen denunciant que el desballestament s’hauria pogut evitar si s’hagués planificat la sanitat pública des de criteris professionals i no pas des de criteris polítics. I, és clar, quan escoltes acusacions com aquestes, sobta; ja que des del primer govern Pujol fins avui, la conselleria de Sanitat sempre ha estat en mans de metges. Què  passa, doncs, que els metges quan es disfressen de polítics no paren atenció als metges amb bata blanca? Perquè, francament, a peu de carrer no s’entén. Fins fa quatre dies els culpables de la fallida érem els usuaris perquè estàvem massa ben acostumats i ens n’aprofitàvem. Però ara sembla que surten més draps bruts, potser aprofitant que les aigües baixen tèrboles.

            A principis dels vuitanta, tothom ho pot comprovar, al nostre país hi havia menys hospitals, menys llits, poc personal sanitari i uns vint mil aprenents de metge que engreixaven si us plau per força les files d’universitaris que no trobaven feina encabats els estudis – per una pèssima política en matèria d’ensenyament -,  llençant a la bassa els diners que la seva formació havia costat a la societat. I no parléssim dels llocs de treball que els hospitals d’allavonces reservaven a la investigació, perquè n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés per planificar i coordinar, després – paraules teòriques, indeterminades i abstractes amb que tothom s’omplia la boca i que pocs sabien què significaven – com a eina definitiva per posar ordre a l’embolic hospitalari.

            Vet-aquí que un quart de segle desprès, resulta que els metges i les infermeres surten al carrer per manifestar-se, i no només perquè estiguin en contra de que se’ls hi escantonin una mica més un sou ja prou masegat i rebregat, sinó sobretot per denunciar que hi ha més culpables de trobar-nos en un atzucac, de que les coses funcionin gens o poc bé en la sanitat. Per exemple, la deficient programació, tant dels equipaments com dels recursos necessaris per pagar la factura per tenir la primera sanitat del món. Colossal! Això és colossal... Si he entès bé els retrets dels professionals, es critica que per una caparrada darrera d’altra, alguns polítics prenien les decisions com si nedéssim en l’abundància, quan els recursos econòmics – captats dels impostos - dels quals podien disposar eren escassos, per no dir ridículs. No obstant això, enlloc de tocar de peus a terra i aplicar-se a buscar recursos suficients per optimitzar el sistema amb seny i eficàcia, procurant no estirar més el braç que la màniga, resulta que tiraven de beta aprovant ambiciosos projectes d’equipaments, sobre els quals segons els metges indignats d’avui no se’ls hi havia demanat el parer, a peu de territori.

Degut a la urgència política de munyir vots, ara confessen, els metges, que a la xarxa pública sanitària se la constrenyia  a oferir bastants serveis que ja es veia a venir que no serien sostenibles. S’ha parlat molt de la bombolla immobiliària, però en la sanitat pública també es va anar inflant artificialment, a base d’endeutar-se, una altra mena de bombolla, que quan ha esclatat ha esquitxat tothom, una mica més a les persones febles. Per aquesta raó, es qüestiona amb raó per què abans de retallar dràsticament plantilles, sous i serveis s’hagi tingut la valentia de tibar de la manta i posar damunt la taula totes aquelles coses que han precipitat l’endeutament, des de la despesa farmacèutica, passant per la duplicitat de serveis caríssims – ens podem permetre a Barcelona quatre unitats de transplantaments? –, o per la generosa tolerància del turisme sanitari, o per la repetició de proves clíniques només en funció de protocols massa estrictes i burocràtics o, simplement, pagant més hores extraordinàries del compte com a conseqüència de la descoordinació i manca de rigorositat en l’aprofitament de les capacitats productives. 

            No ens esveréssim! La sanitat pública catalana ha fet passes enrere, és cert; però no li cantem el gori-gori abans d’hora i, sobretot, no contribuïm a fer-li el llit. Malgrat incrementar els temps d’espera per a una intervenció quirúrgica, suposa el fracàs absolut d’un model que volia prioritzar el principi de la igualtat dels usuaris, entès aquest com una autèntica igualtat d’oportunitats, eliminant obstacles burocràtics que impedissin o dificultessin, de fet, la seva utilització per a tothom que hi tingués dret. Assegurar que les llistes d’espera es gestionaran segons les prioritats que determinin els facultatius, no treu la por del cos als malalts amb alguna patologia greu. Perquè per molt que es digui el contrari, la gent ja és prou gran per saber que qui té padrins es bateja abans. I això, quan parlem de salut, no ajuda gens a calmar els ànims.

LA JOVENTUT TÉ ESPINA, PERÒ TAMBÉ TÉ PERFUM

Carta al vent

No és cosa fàcil de trobar el pols real de la joventut. Un dels factors que contribueixen a la desorientació, com a simples espectadors sociològics, és que coexistint dos plantejaments ben definits i respectables, massa sovint ens entestem en destacar-ne només els aspectes contradictoris. Per una banda, hi ha els joves que intenten conservar, més o menys aferrissadament, una determinada conducta tradicional i, al cantó contrari es posiciona un col·lectiu abrivat que defensa - des d’una renovada i valenta denúncia del sistema - pura i simplement una ruptura més o menys endreçada. Dit això, certes valoracions, tant les apologètiques com les detractores, van lluny d’osques a causa d’haver-se fet, enlloc de des d’una anàlisi  ponderada i conciliadora, emparant-se darrere de la subjectivitat més lamentable i miop.

Però la interpretació que em sembla més plausible és la que sosté que, pròpiament, no hi ha problemes o qüestions juvenils, sinó problemes socials que es reflecteixen o es condensen entre els joves. Ni es pot censurar que la joventut d’ara no sigui un retall dels patrons generacionals que varen servir als seus avantpassats, ni seria encertat pensar que la joventut serà tant més autèntica com renegui dels esquemes conservadors heretats. Tothom és fill de les seves pròpies experiències i errors. Malaurat qui hagi de prendre decisions en base a experiències no viscudes. En qualsevol cas, el que cal dir d’entrada és que els joves no anticipen el futur, sinó que es limiten a concentrar les tensions del present. Quan la joventut ha estat, simultàniament, una edat de moda o una edat model, sempre el marc era una societat que, d’una manera cada cop més accelerada, ha vist com se li feien miques a les mans els referents dels quals s’alimentava. Jo voldria deixar clar que no s’hi val a desqualificar al jovent només perquè no viuen, pensen o pugen com els seus pares o avis pensaven o varem ésser pujats. El fet que tantes vegades ens precipitem en les valoracions, obre entre pares i fills abismes insuperables.  

Normalment, quan es proposa tant la joventut com a esperança de futur, sol passar en societats sense referents, sobretot sense referents que la joventut s’apreciï. Hi ha un moment en la vida de tot jove que necessita contrastar les seves idees. Si els seus pares, en aquest moment crític, no saben o no poden assumir el paper de confidents, els fills es llancen en braços d’altres influències que omplin el buit, no sempre desinteressadament. L’augment del consum de droga i alcohol cada vegada en edats més baixes, la creixent delinqüència gratuïta dels caps de setmana i l’explotació per part d’adults de mitjans d’entreteniment no recomanables des del punt de vista de la formació, justificaria que des d’alguna trona respectada es fes un toc d’atenció al passotisme transversal dels pares, que o bé recorrent a l’imposició de la disciplina si us plau per força, amb resultats nefastos, o bé es reacciona traspassant la patata calenta a l’escola o al govern. Contra l’opinió de quins consideren que la joventut no toca de peus a terra, no fa gaire vaig llegir en un butlletí fet per estudiants un article sobre la possibilitat d’una guerra nuclear. Em va cridar l’atenció que resultés un cant a l’esperança: “la humanitat no serà destruïda ni en el pitjor dels casos...” La joventut que ens encanta és aquella que no confon al personal agitant una rosa vermella amb la mà esquerra i posant un ciri a santa Rita amb la mà dreta. Perquè, això si, el que ja no fa la joventut es anar amb un lliri a la mà.

Sobre la joventut s’han escrit moltes frases de ringo-rango, des que no està feta per al plaer, sinó per a l’heroisme, fins que quan ets jove ets sens immortal o que ésser jove vol dir no tenir memòria. És cert que el coneixement de la decrepitud i de la mort queden per al jove en pura teoria. És cert que els joves viuen en una voràgine, mentre una veu els diu a l’orella que mai no pot passar-los res de dolent, que són invencibles. Des de fa molt de temps, a partir d’aquell maig del 68, trobem els joves darrere de tots els grans problemes que preocupen l’opinió pública. El darrer exemple, en els moviments de protesta estesos arreu del món. Llavors, quin és el desengany de la joventut d’avui? Doncs que anys enrere els joves s’afartaven de reivindicar el futur, manera retòrica o elegant de subratllar que no tenien present. Ara, amb la pitjor crisi desbocada, una bona part de la joventut descobreix que el futur el té negre. I, per aquesta raó, intenta recuperar el present per canviar un sistema que els hi garanteixi, precisament, aquell dia de demà que els hi pertanyia. I que ara, els que governen d’una manera maldestre, els hi volen arrabassar.

QUI IMPEDEIX UN PACTE D'ESTAT?

CARTA AL VENT

            Estem igual, per no dir pitjor que al 1977, quan es varen signar el cèlebres Pactes de la Moncloa. Aleshores es va vendre aquella operació de caire polític com l’ungüent meravellós que un cop aplicat a l’encetada pell de brau, faria recular la crisi com si es tractés d’una febrada. En definitiva, els pactes no foren més que un garbuix voluntarista de declaracions de principis i una partitura de bones intencions, que els musics de l’administració van posar-se a interpretar evitant desafinar. Però posar d’acord l’orquestra no va ésser senzill: la patronal, que tot just començava a organitzar-se, al final no es va comprometre massa a res i els sindicats gairebé varen estar a punt d’estimbar el carro pel pedregar, perquè les seves pròpies bases – a les que setmanes abans escalfaven el cap amb consignes que havien de cremar-ho tot – després d’haver digerit el triomfalisme dels primers dies no acaben d’entendre el gir de cent-vuitanta graus dels seus dirigents. Però a empentes i rodolons, tothom va acabar tibant del carro perquè es varen acollonir al adonar-se que no era només el país qui estava a les cordes, sinó que tot un sistema podia anar-se’n a fer punyetes.

            Un dels partits comparses d’aquella conxorxa desesperada, venia l’embolada tant bé com sabia: “...hem diagnosticat el focus de la infecció, ara cal buscar més que solucions, pal·liatius per evitar que la gangrena ens enviï a l’altre barri”. Per la seva part, la Banca – ai, la Banca! – que en certa manera havia de donar exemple d’empenta és va despenjar, igual que ara, amb un seguit de planys. Que si la política restrictiva monetària del govern reduïa el diner en circulació i, per tant el crèdit a concedir. Malgrat des de temps immemorial no deixaven de tancar els exercicis amb beneficis extraordinaris. Com avui, que tot i que les Caixes sembla estiguin a la ruïna encara han generat en el segon semestre de l’any un 8% més de benefici que en el mateix període de l’any passat. La patronal, els sindicats i la banca, amb línies generals, toquen avui a en Zapatero la mateixa serenata que el 77 estrenaven per engalipar en Suarez. La solfa i els músics, si fa o no fa, són els mateixos. Només ha canviat el destinatari, que si llavors era l’inquilí del palau de la Montcloa ara és la pèrfida Merkel i els dimonis dels mercats. No hem donat, doncs, a penes un pas endavant des d’aquell llunyà 1977. Ni per resoldre la crisi, ni per acostar postures, ni per imaginar sortides de veritat.

            La crisi d’avui té un conjunt de factors idèntics a la del 77, inclosa la feblesa política. Com allavonces, avui l’índex de la renda familiar, un dels puntals del consum, ha caigut de forma espectacular i els més optimistes, preveuen que la xifra d’aturats forçosos no millorarà. Per acabar-ho d’arreglar, les 1.500 empreses més grans, han rebaixat vora de mig milió de llocs de treball. Per la seva banda, els polítics fan barrila discutint bajanades, com si a la babalà s’anés arreglant sola la botigueta. Avui en deixen caure una de freda i demà una de calenta. Però sent prou greu el paisatge que dibuixo, el problema de veritat és que som un país que està perdent l’hàbit de treballar. El 50% de la nostra joventut, pel cap baix, no troba feina i s’està palanquejant en el subsidi i treien el suc als pares. Puja una joventut que ni té la costum de treballar per guanyar-se la vida, ni té un ofici aprés. Com serà la societat de demà amb aquesta lleva fresca i mal educada? Per altra banda, no se’ns acudeix cap més solució per resoldre la crisi que retirar abans d’hora de les indústries a gent experimentada. Som un país tant contradictori que en mig d’una crisi fenomenal, un govern que es diu d’esquerres s’estima més negociar les condicions per resoldre un contracte de treball que els sacrificis per mantenir-lo.

            D’altra banda, el “milagro espanyol”, va permetre convertir-se en empresaris a gent que no tenia ni formació ni base per ser-ne. Els focs d’encenalls es multiplicaren, sense que cap govern digués prou davant de tants negocis embastats amb quatre agulles. El “pluriempleo” no tenia límits i suant la cansalada es podia pagar el pis, el cotxe i fins i tot l’apartament de la costa. Acostumats a no mirar prim, ni varem diversificar la indústria, ni varem planificar l’agricultura ni la investigació. I és que a més a més de la reserva espiritual del món, fins fa quatre dies el nostre miop Zapatero presumia davant dels seus homònims que érem gairebé el melic de l’univers. Ara resulta que no estem preparats per superar la crisi i, el pitjor, és que quan faria falta imaginació, empenta, iniciativa i treball d’equip ens dediquem a tirar-nos els plats pel cap uns als altres. Tan desgraciats, cecs i orgullosos som que no podem forçar un pacte d’Estat enlloc de malgastar temps i diners en una altra enganxada electoral que semblarà una claveguera de merda, enlloc d’un laboratori de projectes?        

ELS POBRES MILIONARIS (2ª)

CARTA AL VENT

            Partint de la base que qui té més no sopa dos cops, si no vol morir d’una fartanera,  a qui podem considerar ric? Tot es relatiu. Pel que té el cul pelat de recórrer a l’assistència social per sobreviure, una persona que pot menjar tres vegades al dia, pagar el lloguer d’un piset sense pretensions i fer benzina sempre que el dipòsit del cotxe se li quedi escurat, és un vertader potentat. El catedràtic Lopez-Casanovas fila més prim i retrata el ric de casa nostra, com “aquell individu que no paga tots els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar-se darrera una enginyeria jurídica prou complexa perquè el que s’estalvia en solidaritat fiscal superi, de bon tros, les minutes dels assessors del “tinglado”. El milionari nord-americà Warren Buffet, que d’això de rics en sap un niu, no es va mossegar pas la llengua al reclamar que els que acumulen grans fortunes, com la seva, tenien l’obligació moral de contribuir a salvar l’economia de llurs països.

            Reforca de pallanga!, com diuen alguns pagesos de l’empordanet. Per què a tot arreu sembla que els rics tinguin butlla i depengui de la seva bona voluntat contribuir a la caixa comuna, amb una part del que els hi sobra, abans de malgastar-s’ho i no aprofitar ningú? Doncs perquè les elits financeres, que fan el seu negoci en base a xuclar la mamella d’esprémer les plusvàlues del treball, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat i de practicar l’usura creditícia, tenen acollonits els governs i els poders fàctics, que fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, hi tenen un racó a la menjadora. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, només tributin un 1%?  I si recuperant l’impost del patrimoni - que va suprimir en Solbes l’any 2008, pressionat pel gran estadista ZP - suposaria recaptar 2.000 milions d’euros, per què no es tira pel dret enlloc de marejar la perdiu?

Tanmateix, la gran majoria de països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten reduir el seu dèficit retallant a la bruta la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes – d’aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics - però curiosament respecten com uns estaquirots espantats l’estatus  fiscal de les rendes que superen amb escreix la mitjana. A casa nostra mateix, el govern pretén collar el dèficit desbocat, gairebé exclusivament amb retallades més o menys enginyoses de la despesa pública i amb una dràstica escabetxinada de l’anomenat estat del benestar, no atrevint-se a anar més enllà per no espantar “els mercats”, no fos cas que fer passar per l’adreçador les rendes més altes sonés a revolució. Malgrat la llarga etapa de governs progressistes que han tingut la paella pel mànec, els ingressos que a casa nostra es recapten equival.len al 32% del PIB, quan a l’UE la cota s’enfila per damunt del 44% i a Suècia, el país amb qui sempre ens volem emmirallar, superen el 54%. Però el greuge comparatiu més escandalós és que a casa nostra, mentre la majoria de la població que penja d’una nòmina o d’una pensió tributa si fa o no fa com a Europa, les rendes superiors no estan contribuint en la mateixa proporció, ja que mentre uns ens quedem escurats, d’altres encara poden tirar de beta una llarga temporada. Si els càlculs que la Inspecció Tributària diu que ha fet sobre el frau fiscal fossin certs, els ingressos escaquejats només a Catalunya arribarien a 8.000 milions d’euros?

Té cap ni centener que les persones que reben herències superiors al milió d’euros no passin per caixa? El Wall Estreet Journal, portantveu indiscutible del capitalisme més ranci, reconeixia no fa pas gaire que la cobdícia dels rics està a punt de fer esclatar una revolució social, que pot encetar aquella segona gran depressió que irresponsablement la directora del FMI pronosticava l’altre dia, per afegir llenya al foc. Com ens podem fer creure que estem en bones mans si un dels que ens té de treure les castanyes del foc, el governador del Banc d’Espanya, és el mateix personatge que va ser incapaç d’ensumar el risc de crac de les Caixes, deixant que la bombolla del totxo ens esclatés als morros?

ELS POBRES MILIONARIS

CARTA AL VENT

ELS POBRES MILIONARIS  (1)

            Els nostres avis pensaven que no s’havia de dir blat fins tenir-lo al sac molt ben lligat. Els seus néts hem aprés a polir-nos el grà tot just després, i àdhuc abans, d’haver-lo sembrat. I tot això sense que ens caigui la cara de vergonya, ni se’ns posi cap pedra al fetge. Abans, s’estalviava per disposar sempre d’un raconet en cas d’un mal de ventre. De tant en tant, també “per donar-se un requisit”. El que sovint havia d’anar a manlleu no mereixia cap consideració d’una societat quina norma, no escrita però vigent, era gastar-se un ral només si en quedava un altre al butxacó. Els nostres avis jo no sé si realment maldaven per arribar a milionaris, del que sí n’estic convençut és de que no els hi queia la baba per viure com milionaris.

            Malgrat això, moltes vegades confessaven passar-ho millor que qualsevol ric, sense els seus maldecaps, portant una vida senzilla i arreglada, sobretot no enteranyinada per cap guspira d’enveja. Però avui hem arribat a una degradació tal de la realitat, substituint-la per la ficció més virtual, que enlloc de tocar de peus a terra i conformar-nos sent només nosaltres mateixos, sembla com si necessitéssim fugir de la realitat, de les limitacions del nostre entorn, per aconseguir durant uns minuts, uns dies, unes hores, assemblar-nos als que tenen pela llarga, als que poden viure com milionaris de veritat. Els que fan els reclams publicitaris, per exemple, dels creuers ofereixen a la seva clientela potencial, la possibilitat de viure quatre dies com un milionari, amb un mínim esforç. Els manipuladors de la delirant societat de consum no es fan els tiquis-miquis, ni en plena crisi, a l’hora d’ensenyar-nos tècniques sofisticades d’estirar més el braç que la màniga. Els avis, en canvi, ens havien pujat amb uns principis espartans, que avui serien considerats d’allò més carca: “val més tenir que desitjar”. O aquell altra tan categòric que alguna vegada haureu sentit: “no mengis més del que puguis pair”.

            Els reclams enganyosos fan pensar que si fóssim milionaris tindríem assegurat un grau de satisfacció superlatiu. Però aneu a saber on nia la felicitat! Si en les barraques dels que ho passen magra, en les humils vivendes de les barriades o en les cases i pisos luxosos i confortables, pensats per a potentats, en les zones residencials de les ciutats. Jo soc dels que penso que hom pot ésser feliç a tot arreu si es conforma amb el que té. En canvi, no soc pas dels que pensen que els milionaris viuen bé, però no són feliços. La felicitat no fa parella amb el diner. Qui no en serà mai, de feliç, serà el que enlloc de buscar la felicitat espera ajagut entrebancar-s’hi.

La circumstància que els nostres avis visquessin envoltats d’esglésies i de tradicions, potser explicaria que s’arrapessin a la confiança cega en les coses immutables: “així ho trobàrem, així ho deixarem”, feia que molts dels milionaris d’aquelles èpoques reculades consideressin que el millor per la seva espècie era conservar-se dintre d’una incolora i insubstancial virginitat, passant figues a les butaques dels respectius Casinos, havent dinat. Una única característica, com si es tractés de l’ADN o del cordó umbilical, unia als milionaris d’abans amb els d’avui dia: l’aversió a pagar impostos proporcionals a la seva riquesa. Tant espantava als “tòtems”, a tombar del segle passat, que les sanes costums i tradicions canviessin per culpa del creixement de les ciutats i del proletariat, que amagaven dades tan importants com les dels censos reals, per estalviar-se impostos. Vet-aquí, la mare dels ous: la solidaritat fiscal. I la pregunta del milió, mai millor dit seria per què els polítics d’arreu tenen tanta por de fer pagar més a qui més tingui, sobretot quan van maldades. Els Berlusconi-boys han fet marxa enrere, després d’haver promès als dictadors “mercats” que fan anar de corcoll l’economia mundial, que serien implacables amb l’evasió fiscal i amb el tracte de favor als més rics. A França, malgrat fortunes s’han ofert voluntàries a contribuir una mica més a eixugar el dèficit col·lectiu, el justicier Sarkozy s’ho pren amb calma. Què tenen, doncs, els milionaris, perquè els tractin amb cotò-fluix? La setmana vinent passarem comptes.    

QUAN ACABIS ELS DINERS, COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

Carta al Vent dels divendres

QUAN ACABIS ELS DINERS,

COMPTE AMB TU I AMB NINGÚ MÉS

En la qüestió econòmica no hi ha empats: o guanyés o perds. I ara, aquests darrers temps es perd massa i fort. Malgrat Catalunya se’n surt una mica millor, el cert és que arrossegada per la resta de país que li fa de llast, s’enfonsa a la cua del creixement industrial i cada dia engendra – sense possibilitat d’avortar en aquests cas – més atur i misèria. No estaria de més, doncs, reforçar un dels puntals tradicionals de la nostra antiga prosperitat, la qual avui sembla que està fent una llarga becaina: estalviar, i no malgastar el poc que ens queda, tant a les famílies com a les administracions. I és que tothom ens hauríem d’aplicar aquell antic refrany: “quan acabis els diners compte amb tu, i amb ningú més”.

Que una cosa porta l’altra, no falla. Allà on es bat, hi ha pols i allà on hi ha mainada, hi ha soroll. I el que manlleva diners es penja una soga al coll. Quan tot eren flors i violes, les entitats financeres que ara tan ploren i s’esquincen els vestits - perquè diuen que no tenen un ral per deixar als que podrien fer rutllar empreses i no fantasies - et venien al darrera perquè els hi fessis el favor d’agafar els seus diners, els savis del poble ja advertien: -“Aneu en compte, que aquest calè s’ha de tornar”. Però ningú se’ls escoltava, sinó que tothom tirava de beta. I això no només ho feien quatre sapastres, sinó que gent d’upa també s’hi enganxava els dits en aquesta parafernàlia. Inclús a més d’un del gremi del totxo, que s’afartava de fer promocions sense arriscar-hi un duro del seu patrimoni, va ser distingit amb la medalla d’empresari exemplar. I encara que no serveixi de consol, la moda de fer-se milionari invertint amb els calés dels altres, estava bastant estesa i tothom callava perquè molts hi anaven bé, untant-se els dits amb comissions de negocis virtuals. I qui gosava badar boca denunciant-ho, acabava escarnit com un boig i de poc li anava que no el tanquessin.

Quan l’invent va fer aigües per tot arreu, i els damnificats van aparèixer a dotzenes, els governs d’arreu van córrer a tapar primer les hemorràgies dels culpables del daltabaix, deixant de banda descaradament les víctimes de segona d’aquella ensarronada colossal. I quan als governs han fet curt de cataplasmes, a alguns no se’ls hi ha acudit cap altra cosa que demanar a les víctimes, encara convalescents, una transfusió perquè les panxacontentes entitats financeres es poguessin permetre alguna xefla. Al nostre país, inclús a la intocable i sagrada Constitució fins fa quatre dies, se li extirparà un ronyó o el que faci falta perquè el país pugui endeutar-se més per pagar puntualment els interessos als usurers que ara es fan dir “mercats” i que ens tenen agafats pels dallonses. I, en canvi, no es troba el moment per modificar la llei perquè les víctimes atrapades per aquella disbauxa dels crèdits a go-go, a sobre de perdre la il·lusió, la feina i els pocs diners que tenien, hagin d’anar a viure sota un pont. Com pot ser que un país amb un cens de pisos buits que esparvera la terra, encara se n’embarguin més als que no poden pagar l’hipoteca? Per què per unes coses correm tant i per altres sembla que no ens ve d’un segle?

És veritat que amb qui no pot pagar, s’ha de fer alguna cosa. Els jutges tenen raó: tal com mana la llei la justícia no pot fer res més que llançar famílies dels pisos. Doncs per què no arreglem la llei? Bé els hi ha llegut de rebaixar l’IVA perquè les entitats financeres puguin treure’s de sobre els estocs acumulats. Un decret destinat a tapar, una altra vegada, els forats dels principals culpables de la crisi, que, en agraïment per l’amistós cop de mà, segueixen tancant l’aixeta del finançament. Qui els comprarà aquests estocs de pisos que els promotors morosos els hi van deixar damunt la taula a les entitats financeres? Si no s’obre l’aixeta del crèdit, només podran comprar grups organitzats d’especuladors, disposats a pescar quan les aigües baixen tèrboles?

CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE

CONTRA ELS TRABUCS, UN SOMRIURE

            Era un dels estirabots preferits d’en Xenius. Li he manllevat al venir-me a la memòria que en Josep Maria Espinàs avisa, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai!

Ja sabem que posant la crisi com a causa o com a justificació, tothom s’atreveix a cuinar remeis, més o menys casolans, per sortir-nos-en però a la llarga en prou feines fan pessigolles al melic del problema. Ja sabem, també, que els partits polítics, quan tenen eleccions en capella proposen fer miracles a dojo per redreçar l’economia, reconvertir el monstre de l’administració pública i parir regles de joc en matèria monetària, fiscal i laboral. I que l’endemà mateix d’endreçar les urnes es fa palès - no només aquí sinó a la resta d’Europa - que rebaixar la inflació i l’atur són dos objectius en permanent conflicte, constatació que alimenta una sensació creixent de manca d’autoritat i desgovern, sensació que avui impera en totes les democràcies occidentals, tinguin governs de dreta o d’esquerra, provocant en els ciutadans dos tipus de resposta, tots dos fruït de la indignació: l’escepticisme o l’abstencionisme. Però el més delicat de la situació és que una bona part del poble, que malgrat tot no voldria deixar de somriure, renovi la confiança en el sistema tapant-se el nas.

Ara fa uns dos-cents anys s’inicià a Anglaterra un moviment de destrucció de màquines, que també arribà al nostre país. El fenomen aparegué en un moment de crisi econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al  capitalisme industrial més sever. La lluita contra la màquina era, en el fons, la lluita contra l’usurpació dels mitjans de producció que permetien l’artesà ser amo del propi esforç. Dels que endegaren aquell moviment se’ls en deia “ludistes” i, a la llarga, foren aixafats sense miraments pel poderós imperi que pretenien combatre a cops de trabuc. John Dos Passos raona que les persones que viuen èpoques de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el futur es pinta tant negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos en ahirs lluminosos ens estalviarem que ens passin per la pedra. En darrer terme, el que decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present, sense deixar de somriure.  

     

Avui els ecologistes deuen encarnar, crec, la vella lluita contra l’alienació col·lectiva i per aquesta raó, com abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar entre d’altres acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar, però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors asseure’s al voltant d’una taula a degustar qualsevol recepta casolana de qualsevol àvia del país, doncs tot podria tenir remei en aquest món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat. El llenguatge agre o despenjar el trabuc a les primeres de canvi, no denota sinó una espatarrant manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia: tothom pot dir-hi la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants, després de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten parlamentant, sense escoltar-se els uns als altres.

Però, no obstant això, no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al del costat! És tot el que ens n’emportaren d’aquet món de mones.

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

CARTA AL VENT

EL PERILLÓS EFECTE CONTAGI

            Donant una volta pel Facebook hi acabo de trobar un comentari, sobre els disturbis de Londres, que m’ha frapat. - “Quan hem de començar a fotre’ns hòsties aquí?” El que m’ha deixat tocat és que conec a la persona que ho ha escrit i, o bé ha d’estar molt cremada, o no és tan responsable com pensava.

Perquè en moments delicats com els que estem vivint, s’ha de ser molt curós amb allò que es diu i, sobretot, s’escriu. I no sempre les persones que tenen alguna responsabilitat social saben tenir la boca tancada, abans d’engegar estirabots pel broc gros, engreixant, encara que sigui sense voler, la crispació. La meva primera reacció en el cas que us comentava ha estat esborrar aquell bocamoll de la llista d’amics, doncs una persona que fa de mestre no pot expressar-se així, malgrat li respecto la llibertat d’opinió  Però no sempre és tan senzill, com prémer una tecla. I a més, encara que jo no vulgui escoltar comentaris desafortunats, no puc impedir que algú els escampi irresponsablement ni que hi hagi gent que se’ls empassi, com si fossin dogma de fe. Per tant, si els que tenen la tendència de parlar massa i fora de temps no compten fins a cent abans d’obrir la boca, el perill de contagi serà difícil d’aturar.

            No obstant això, com volem que els de poble respectem als qui tenen el dret, legitimitat per les urnes, de governar, si cada dia d’aquest mes d’agost assistim al trist espectacle de l’aixecament d’una o altra camisa, per part d’ells? La Maria Aurèlia Capmany va escriure: “ser lliure consisteix en no haver de dir mentides”. Jo, modestament, hi afegiria: “i no haver-ne d’escoltar”. Avui, vulguis o no, hem de parlar de la crisi. S’ha escampat arreu el calfred. El país que no té esgarrifances de por, en té de butxaca i el virus, sigui quin sigui perquè encara els savis no l’han trobat, fa estralls arreu. Aquest és el panorama des de començaments de l’estiu. Per telèfon o trobant-se al més alt nivell, els dirigents es recepten uns al altres pastilles i xarops que els de poble ens empassem, com si enlloc de potingues de pares desconeguts, fossin les llesques de pa amb vi i sucre de la iaia. L’empipador és que ara no lleu d’estar malalt i als països encara menys. Abans, quan s’estava pioc i el cap t’estellava, et podies tombar-se tranquil·lament al llit, a covar la calipàndria. Però això estava molt bé quan els maldecaps es tenien de solucionar sense traspassar els límits d’un país.

Ara, com que cada pet local provoca mil esquerdes a nivell global, els dirigents no poden permetre’s becaines ni fer vacances, sinó que han de trampejar la passa bo i drets, malgrat la caparrassa. La crisi és com una grip severa, que treu l’humor i et deixa el cap com un timbal. Es comprèn que, en aquestes circumstàncies, cada cop que s’estossega les poques idees que encara no s’havien fos dintre la closca rebotin com cops de martell. Entre les martellades de la crisi i els gots de vi calent subministrats amb la millor intenció del món pels fetillers de guàrdia, els desesperats dirigents ja no s’aguanten drets i veuen com fins i tot els nans del seu particular circ els hi creixen.

No és fàcil, doncs, que els de poble, com jo, fem veure que no ens adonem de les corredisses dels encarregats de l’ordre a la recerca de vímets i joncs per apedaçar l’esquinçat cistell de l’economia global perquè pugui aprovar, almenys per la mínima, el proper examen per part dels severs i rectes dotze apòstols que dicten les regles de joc des de les infalibles – mentre no es demostri el contrari o es desinflin com una bombolla més de l’arrogant sistema capitalista - agències de qualificació del risc.   

LES MITGES VERITATS

CARTA AL VENT

LES MITGES VERITATS

            Rellegeixo en Pla. M’agrada la seva obsessió per dir les coses clares: “Si vostè algun dia escriu – aconsellava un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre sempre...” Jo no sé com s’ho apanyaria avui l’homenot de Llofriu per explicar-li, net de pols i de palla, al seu imaginari oncle la gatzara política i mediàtica que tenim muntada entorn de la crisi. O si arribaria a fer-li entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que es vanten de tenir el desllorigador en exclusiva, l’autentica veritat de tot plegat. Perquè resulta que les veritats a mitges solen ser avui el plat del dia a la taula dels ciutadans, ja estigui parada pels polítics, per les patums de les finances i l’economia o pels tertulians dogmàtics, a sou de mitjans dits informatius de tots colors i sensibilitats.

            No es podria entendre si no fos així, evidentment, que tothom vulgui tenir la raó a l’hora de vendre el seu article. El que passa és que ningú ensenya tota la pel·lícula, sinó només el trosset que li convé. M’és igual si d’això se’n diu “amagar l’ou” o, simplement, “portar l’aigua cap al propi molí”, el cert és, però, que sembla que no és políticament correcte dir-li “mentider” a qui es limita a presentar una sola cara de la veritat. A tot estirar, podríem acusar-lo de “manipulador” a qui així es comporta, però caldria demostrar-li intencionalitat i premeditació per condemnar-lo, i si tan mal dades li anessin, sempre podria espolsar-se les puces – el polític, la patum financera o el tertulià més radical – dient que no es pot preveure sempre el futur, sobretot quan les coses estan tan regirades. Qualsevol excusa de mal pagador, abans d’acceptar que es tenia pa a l’ull o que no hi veia ni tres dalt d’un burro. Però desenganyeu-vos-en, qui sap fer-s’ho anar bé, sense que se li vegi la de sota, pot considerar-se un professional afortunat, perquè cada dia van més buscats els que es dediquen a aquesta mena de jocs de mans.

            Voleu saber, em dieu, com és una mitja veritat? Doncs, mireu, tenim un exemple que ni fet a mida: la propera visita del Papa. Per aquesta mania d’embolica que fa fort, hi ha qui des de posicions inclús d’una sospitosa independència, ven el concepte que Espanya és una nació catòlica i que el vot esquerranós és flor d’un dia, que no pot arrelar fort en una terra protegida per sant Jaume i la marededéu del Pilar. El parany, però, al darrera de comentaris com aquests és la confusió que amaguen. Perquè el que no queda mai clar és si es vol dir que Espanya és catòlica o, senzillament, que el catolicisme és espanyol. Ho heu entès?

            I tres quartos del mateix passa amb la crisi: des de bon començament ningú ha dit la veritat del tot, unes vegades per ignorància supina, d’altres per tacticisme polític i en una gran majoria, francament, per conveniència i per por què dient la veritat nua els apartessin de la menjadora. En aquest circ hi ha massa gent que ja li està bé fer de titella dels poders fàctics de torn. Però caldrà no oblidar que fer de comparsa necessari, algunes vegades també té delicte.

            Bufa, per avui ja ni ha prou! Penso que si en Pla visqués ens donaria un consell contundent, considerant el trist espectacle de cada dia: Vigileu només una cosa: que no ens fotin!