CARTA AL VENT
L’aparell de propaganda electoral del PP ha beneït que, sempre que convingui, els candidats facin servir en campanya l’argument que el seu futur govern no contempla “congelar les pensions”. Hauríem d’estar tranquils els jubilats i pensionistes? Francament, em sembla que això fa pudor de socarrimat, i que malgrat les bones paraules i copets a l’espatlla dels votants que depenem de la pensió pública per mantenir el nostre nivell de vida, alguna cosa grinyola. Segons el propi Rajoy, no fa tant que es va recórrer a un crèdit sindicat per afrontar una de les dues pagues extraordinàries. Fa dos dies, un dels rostres amables dels popular i candidat per Barcelona, Jorge Fernández Diaz, preguntat sobre la garantia de les pensions públiques, va ratificar les bones intencions del seu partit, però se li’n va escapar una que no em va deixar indiferent. Va dir que ells són de l’opinió que les pensions s’han de revalorar tal com està pactat, però es va curar, també, en salut: si quan rebin les transferències s’adonen que a la caixa només hi ha teranyines, s’hauran de replantejar la situació. És a dir, que no perilla de moment la paga de Nadal, perquè seria massa escandalós suprimir-la a quatre dies del final de campanya, però, no ens refiem de cara a l’any vinent. Naturalment, no ho va dir amb aquesta claredat meridiana, paraula per paraula, però ja sabeu que als polítics parlar clar ho tenen prohibit, i sempre se’ls ha d’interpretar entre línies. Millor que m’equivoqui, però, per si de cas, parlem-ne una mica.
Vagi per davant que quan parlo de pensions, em refereixo a les contributives. És a dir, a les que no cauen del cel, sinó que són conseqüència d’unes cotitzacions concretes i obligatòries, tant per als treballadors com per a les empreses. Els últims anys de la legislatura del senyor Aznar i, sobretot, durant l’imperi socialista capitanejat per el senyor Rodríguez – per cert, mai he entès això de prioritzar el cognom de la seva mare -, el fons de reserva per assegurar les pensions era suficient per arribar al 2040 sense problemes. Aquest fons de garantia es va parir a les beceroles del Pacte de Toledo, i l’afirmació que no s’havia de patir, almenys fins d’aquí a trenta anys, la repetien sense que el nas se’ls hi allargués, tots els que el tenien ficat a l’olla. Però jo, que sóc un escèptic i descregut a mesura que em faig més gran, tinc vàries preguntes per fer, la principal: com es gestiona aquest cèlebre fons de reserva? ¿Podria ser que, amb la fal·lera d’engreixar-lo més de pressa, s’hagués invertit una part, més o menys considerable, en això que ara se’n diuen “bons tòxics” i que els meus avis en deien “fum”? Avui que ens hem assabentat que la gran causa de la bombolla financera són els actius fantasmes de diner inexistent – un misteri més gran que el miracle dels pans i dels peixos -, qui ens assegura que el fons de reserva se l’han menjat les rates? Si així fos, no voldria trobar-me en la pell de qui ens hagi de “vendre la moto” de com hi hem anat a parar, si fos el cas, a aquest nou atzucac.
És possible que algú pensi que treure aquest tema, “ara no toca”. I que em desqualifiqui dient que això que he dit és semblant a fer “terrorisme verbal”. Perdó, què diu vostè? Jo sóc, com diria en Pla, un pobre escriptoret que fa preguntes. No em compari a la directora del FMI,que aquesta sí que l’haurien de tancar per bocamolla. Encara que tinguin un fons de veritat les premonicions que fa cada dos per tres, venint d’ella té un efecte negatiu multiplicador. Se la podria ben estalviar aquesta pluja sobre mullat, si no proposa solucions potables i concretes. En fi, el que dèiem, les pensions no es poden deixar de petja. I a més a més convindria replicar més sovint determinades declaracions de polítics que es vanten d’haver apujat les pensions mínimes i les no contributives per sobre de l’IPC. Està molt bé que es pengin la medalla, si no fos que una vegada més confonen al personal. Quan es parla en propietat de les pensions, s’hauria de ser més rigorós i no posar al mateix sac les contributives, que són una obligació respectar-les tal com es varen generar, i les no contributives i els complements de mínims que, en tot, cas es tracta d’una liberalitat. Un altre dia, podem analitzar la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions contributives, a partir del mateix moment de la seva gestació, i segurament ens esgarrifaríem. Però amb aquesta regla de joc ja s’hi comptava; havia servit perquè cadascú fes els seus càlculs, al retirar-se. El que no es pot fer es canviar el reglament, a la meitat de la partida.
Ja que hi estem posats, potser també caldria explicar els tripijocs, confessats per la ministra Salgado, d’haver recorregut al fons de reserva de les pensions per “tapar forats” conjunturals de l’administració pública. Malgrat ens va tranquil·litzar assegurant que havia tornat els diners manllevats, no hem escoltat cap polític que volgués saber-ne més d’aquesta “operació”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada