dijous, 4 d’agost del 2011

LES MITGES VERITATS

CARTA AL VENT

LES MITGES VERITATS

            Rellegeixo en Pla. M’agrada la seva obsessió per dir les coses clares: “Si vostè algun dia escriu – aconsellava un amic – ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre sempre...” Jo no sé com s’ho apanyaria avui l’homenot de Llofriu per explicar-li, net de pols i de palla, al seu imaginari oncle la gatzara política i mediàtica que tenim muntada entorn de la crisi. O si arribaria a fer-li entendre, entremig del brogit de veus contradictòries que es vanten de tenir el desllorigador en exclusiva, l’autentica veritat de tot plegat. Perquè resulta que les veritats a mitges solen ser avui el plat del dia a la taula dels ciutadans, ja estigui parada pels polítics, per les patums de les finances i l’economia o pels tertulians dogmàtics, a sou de mitjans dits informatius de tots colors i sensibilitats.

            No es podria entendre si no fos així, evidentment, que tothom vulgui tenir la raó a l’hora de vendre el seu article. El que passa és que ningú ensenya tota la pel·lícula, sinó només el trosset que li convé. M’és igual si d’això se’n diu “amagar l’ouo, simplement, “portar l’aigua cap al propi molí”, el cert és, però, que sembla que no és políticament correcte dir-li “mentider” a qui es limita a presentar una sola cara de la veritat. A tot estirar, podríem acusar-lo de “manipulador” a qui així es comporta, però caldria demostrar-li intencionalitat i premeditació per condemnar-lo, i si tan mal dades li anessin, sempre podria espolsar-se les puces – el polític, la patum financera o el tertulià més radical – dient que no es pot preveure sempre el futur, sobretot quan les coses estan tan regirades. Qualsevol excusa de mal pagador, abans d’acceptar que es tenia pa a l’ull o que no hi veia ni tres dalt d’un burro. Però desenganyeu-vos-en, qui sap fer-s’ho anar bé, sense que se li vegi la de sota, pot considerar-se un professional afortunat, perquè cada dia van més buscats els que es dediquen a aquesta mena de jocs de mans.

            Voleu saber, em dieu, com és una mitja veritat? Doncs, mireu, tenim un exemple que ni fet a mida: la propera visita del Papa. Per aquesta mania d’embolica que fa fort, hi ha qui des de posicions inclús d’una sospitosa independència, ven el concepte que Espanya és una nació catòlica i que el vot esquerranós és flor d’un dia, que no pot arrelar fort en una terra protegida per sant Jaume i la marededéu del Pilar. El parany, però, al darrera de comentaris com aquests és la confusió que amaguen. Perquè el que no queda mai clar és si es vol dir que Espanya és catòlica o, senzillament, que el catolicisme és espanyol. Ho heu entès?

            I tres quartos del mateix passa amb la crisi: des de bon començament ningú ha dit la veritat del tot, unes vegades per ignorància supina, d’altres per tacticisme polític i en una gran majoria, francament, per conveniència i per por què dient la veritat nua els apartessin de la menjadora. En aquest circ hi ha massa gent que ja li està bé fer de titella dels poders fàctics de torn. Però caldrà no oblidar que fer de comparsa necessari, algunes vegades també té delicte.

            Bufa, per avui ja ni ha prou! Penso que si en Pla visqués ens donaria un consell contundent, considerant el trist espectacle de cada dia: Vigileu només una cosa: que no ens fotin!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada