dijous, 8 de setembre del 2011

ELS POBRES MILIONARIS (2ª)

CARTA AL VENT

            Partint de la base que qui té més no sopa dos cops, si no vol morir d’una fartanera,  a qui podem considerar ric? Tot es relatiu. Pel que té el cul pelat de recórrer a l’assistència social per sobreviure, una persona que pot menjar tres vegades al dia, pagar el lloguer d’un piset sense pretensions i fer benzina sempre que el dipòsit del cotxe se li quedi escurat, és un vertader potentat. El catedràtic Lopez-Casanovas fila més prim i retrata el ric de casa nostra, com “aquell individu que no paga tots els impostos que deuria, perquè li surt més a compte camuflar-se darrera una enginyeria jurídica prou complexa perquè el que s’estalvia en solidaritat fiscal superi, de bon tros, les minutes dels assessors del “tinglado”. El milionari nord-americà Warren Buffet, que d’això de rics en sap un niu, no es va mossegar pas la llengua al reclamar que els que acumulen grans fortunes, com la seva, tenien l’obligació moral de contribuir a salvar l’economia de llurs països.

            Reforca de pallanga!, com diuen alguns pagesos de l’empordanet. Per què a tot arreu sembla que els rics tinguin butlla i depengui de la seva bona voluntat contribuir a la caixa comuna, amb una part del que els hi sobra, abans de malgastar-s’ho i no aprofitar ningú? Doncs perquè les elits financeres, que fan el seu negoci en base a xuclar la mamella d’esprémer les plusvàlues del treball, dels beneficis especulatius, del frau fiscal disfressat i de practicar l’usura creditícia, tenen acollonits els governs i els poders fàctics, que fan la vista grossa per la senzilla raó que la majoria dels seus membres, per activa o per passiva, hi tenen un racó a la menjadora. És justificable que amb la que està caient, per exemple, els beneficis de les societats d’inversió col·lectiva de capital variable, només tributin un 1%?  I si recuperant l’impost del patrimoni - que va suprimir en Solbes l’any 2008, pressionat pel gran estadista ZP - suposaria recaptar 2.000 milions d’euros, per què no es tira pel dret enlloc de marejar la perdiu?

Tanmateix, la gran majoria de països que estan amb l’aigua al coll com nosaltres, intenten reduir el seu dèficit retallant a la bruta la despesa pública i pujant impostos al consum o finalistes – d’aquells que ensorren una mica més els pobres, mentre que fan pessigolles als rics - però curiosament respecten com uns estaquirots espantats l’estatus  fiscal de les rendes que superen amb escreix la mitjana. A casa nostra mateix, el govern pretén collar el dèficit desbocat, gairebé exclusivament amb retallades més o menys enginyoses de la despesa pública i amb una dràstica escabetxinada de l’anomenat estat del benestar, no atrevint-se a anar més enllà per no espantar “els mercats”, no fos cas que fer passar per l’adreçador les rendes més altes sonés a revolució. Malgrat la llarga etapa de governs progressistes que han tingut la paella pel mànec, els ingressos que a casa nostra es recapten equival.len al 32% del PIB, quan a l’UE la cota s’enfila per damunt del 44% i a Suècia, el país amb qui sempre ens volem emmirallar, superen el 54%. Però el greuge comparatiu més escandalós és que a casa nostra, mentre la majoria de la població que penja d’una nòmina o d’una pensió tributa si fa o no fa com a Europa, les rendes superiors no estan contribuint en la mateixa proporció, ja que mentre uns ens quedem escurats, d’altres encara poden tirar de beta una llarga temporada. Si els càlculs que la Inspecció Tributària diu que ha fet sobre el frau fiscal fossin certs, els ingressos escaquejats només a Catalunya arribarien a 8.000 milions d’euros?

Té cap ni centener que les persones que reben herències superiors al milió d’euros no passin per caixa? El Wall Estreet Journal, portantveu indiscutible del capitalisme més ranci, reconeixia no fa pas gaire que la cobdícia dels rics està a punt de fer esclatar una revolució social, que pot encetar aquella segona gran depressió que irresponsablement la directora del FMI pronosticava l’altre dia, per afegir llenya al foc. Com ens podem fer creure que estem en bones mans si un dels que ens té de treure les castanyes del foc, el governador del Banc d’Espanya, és el mateix personatge que va ser incapaç d’ensumar el risc de crac de les Caixes, deixant que la bombolla del totxo ens esclatés als morros?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada