Follow by Email

divendres, 28 d’octubre de 2011

QUÈ TENEN ELS GRECS, PERQUÈ ELS HI PERDONIN EL DEUTE?

CARTA AL VENT

            La primera resposta que se m’acut, per a la pregunta que acabo de plantejar, és aquesta: molta “cara”, per falsejar els balanços i per no fer els deures quan tocava. No agradarà, potser; però, és la pura veritat. S’ha de ser un governant molt maldestre, per tolerar que la despesa pública d’Atenes es desboqués. El país que fa segles bressolà la democràcia, l’ètica i el pragmatisme, en menys de deu anys es va convertir en la capital de “Xauxa”. La llei del mínim esforç es va apoderar fàcilment de la societat; els diners arribaven d’Europa a tremuja, des dels països amics i protectors del nord de la comunitat, mentre els que a Grècia vivien a costa de l’Estat es multiplicaven cada dia. I el més empipador era que els que es cruspien els plats de “sopa bova”, no oferien a canvi res de productiu. De ben segur que a l’administració pública grega hi trobaríem la proporció més gran de paràsits per metre quadrat.

El cas és que, sectors cada vegada més nombrosos de la societat civil es deixaven portar per l’utopia – una altra paraula inventada pels grecs – de viure del crèdit. Com que tot es podia comprar ahir, i pagar-ho l’any vinent o qui sap quan, l’endeutament domèstic va enfilar-se, també, pels núvols. Tanmateix, la tradicional malfiança envers els seus veïns – els turcs, especialment – va justificar entrampar-se fins a les celles per renovar l’arsenal militar, per si de cas. Però, com que tant l’Estat com els ciutadans privats tenien barra lliure entre els complaents creditors, tot eren flors i violes. Fins que la bombolla va esclatar, i els il·lusos nou rics grecs es van fumer la primera patacada: s’havia acabat el carbó. Els fins aleshores generosos pares carbassers alemanys i francesos van amorrar-los a la realitat: ja que no podien tornar els crèdits ni pagar els interessos, els hi refinancierien el deute sobirà a un interès insostenible. I cada vegada que vencia un termini, l’operació es repetia pagant-ne el gust i les ganes, i els pobres grecs anaven de corcoll, endeutant-se fins al dia del judici final.

Però, vet aquí, que els xafarders de les anomenades agències de control van aixafar-los la guitarra, al adonar-se que la llufa dels grecs era tan colossal, que els creditors ja es podien desenganyar de cobrar i, per tant, que els bancs creditors tenien al calaix uns actius tòxics molt perillosos, que fins i tot podien arrossegar altres economies que, si bé no anaven tan tocades com la grega, ja començaven a fer tentines. Les corredisses a tota Europa eren diàries, i molts peixos grossos de les finances i de la política no varen ni fer vacances. Mentrestant, els “mercats” estossinaven a tort i a dret, rebaixant les “bones referències” a bancs, comunitats i països, obligant-los a pagar interessos descarats pel diner que necessitaven per saldar els interessos del préstecs concedits la setmana anterior. És a dir: pels “mercats”, un negoci clar mentre no fes figa.

El problema, però, era que el deute forassenyat dels grecs, per culpa de la colla de malgastadors i de vividors que farcien aquella societat, no hi havia manera de cobrar-lo, ni pels segles dels segles, ja que els interessos acabarien superant el mateix capital. Grècia estava en fallida i ni tots els déus de l’Olimp, confabulats, podien resoldre l’atzucac. Hi havia, doncs, dues solucions: o abandonar els grecs al seu destí o fer el que s’ ha acabat fent, menjar-se amb patates la meitat del deute. Després de negar per activa i per passiva, durant mesos, que la segona opció fos la bona, en un tres i no res han decidit el contrari. Ara sembla que tothom estigui content, i les borses van cap amunt. Jo més aviat em decantaria per aconsellar que no tirem coets, ja que res fa pensar que el panorama apocalíptic de la setmana passada hagi millorat. Llevat per als grecs, que com a premi a la seva disbauxa malgastadora, els hi han perdonat la meitat del que devien, creant un precedent que ja en sentirem a parlar.

Em pregunto: a partir d’ara els grecs ja s’espavilaran i començaran a generar riquesa, en lloc de més deute? I posats a fer, la penitència que s’ha imposat a la banca perquè sembli, de cara a la galeria, que “paga la factura”, fins quan l’entomarà sense rebotar-s’hi? En definitiva, tota aquesta parafernàlia orquestrada per Alemanya i França, potser ens deixarà menjar els panellets, però dubto que arribem tranquils als torrons. Si depèn de mi, ara mateix encenc un ciri a Santa Rita; però, sincerament, no les tinc totes. Si, en definitiva, per sortir de la crisi tothom coincideix que s’ha de desencallar el consum, amb una banca que no deixa un euro ni per l’amor de Déu - més ara que ha d’assumir part de les pèrdues per la quita de Grècia – i que encara s’enrocarà més en les restriccions creditícies, creieu de veritat que arrancarà amb força suficient l’economia?       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada