Follow by Email

divendres, 7 d’octubre de 2011

PAREM DE FER-LI EL LLIT A LA SANITAT PÚBLICA

(CARTA AL VENT)

            Mentre el conseller de la cosa va de bòlit retallant a tort i a dret, els metges es despengen denunciant que el desballestament s’hauria pogut evitar si s’hagués planificat la sanitat pública des de criteris professionals i no pas des de criteris polítics. I, és clar, quan escoltes acusacions com aquestes, sobta; ja que des del primer govern Pujol fins avui, la conselleria de Sanitat sempre ha estat en mans de metges. Què  passa, doncs, que els metges quan es disfressen de polítics no paren atenció als metges amb bata blanca? Perquè, francament, a peu de carrer no s’entén. Fins fa quatre dies els culpables de la fallida érem els usuaris perquè estàvem massa ben acostumats i ens n’aprofitàvem. Però ara sembla que surten més draps bruts, potser aprofitant que les aigües baixen tèrboles.

            A principis dels vuitanta, tothom ho pot comprovar, al nostre país hi havia menys hospitals, menys llits, poc personal sanitari i uns vint mil aprenents de metge que engreixaven si us plau per força les files d’universitaris que no trobaven feina encabats els estudis – per una pèssima política en matèria d’ensenyament -,  llençant a la bassa els diners que la seva formació havia costat a la societat. I no parléssim dels llocs de treball que els hospitals d’allavonces reservaven a la investigació, perquè n’hi hauria per plorar. No era d’estranyar, per tant, que la gent que treballava en l’àmbit sanitari, maldés per planificar i coordinar, després – paraules teòriques, indeterminades i abstractes amb que tothom s’omplia la boca i que pocs sabien què significaven – com a eina definitiva per posar ordre a l’embolic hospitalari.

            Vet-aquí que un quart de segle desprès, resulta que els metges i les infermeres surten al carrer per manifestar-se, i no només perquè estiguin en contra de que se’ls hi escantonin una mica més un sou ja prou masegat i rebregat, sinó sobretot per denunciar que hi ha més culpables de trobar-nos en un atzucac, de que les coses funcionin gens o poc bé en la sanitat. Per exemple, la deficient programació, tant dels equipaments com dels recursos necessaris per pagar la factura per tenir la primera sanitat del món. Colossal! Això és colossal... Si he entès bé els retrets dels professionals, es critica que per una caparrada darrera d’altra, alguns polítics prenien les decisions com si nedéssim en l’abundància, quan els recursos econòmics – captats dels impostos - dels quals podien disposar eren escassos, per no dir ridículs. No obstant això, enlloc de tocar de peus a terra i aplicar-se a buscar recursos suficients per optimitzar el sistema amb seny i eficàcia, procurant no estirar més el braç que la màniga, resulta que tiraven de beta aprovant ambiciosos projectes d’equipaments, sobre els quals segons els metges indignats d’avui no se’ls hi havia demanat el parer, a peu de territori.

Degut a la urgència política de munyir vots, ara confessen, els metges, que a la xarxa pública sanitària se la constrenyia  a oferir bastants serveis que ja es veia a venir que no serien sostenibles. S’ha parlat molt de la bombolla immobiliària, però en la sanitat pública també es va anar inflant artificialment, a base d’endeutar-se, una altra mena de bombolla, que quan ha esclatat ha esquitxat tothom, una mica més a les persones febles. Per aquesta raó, es qüestiona amb raó per què abans de retallar dràsticament plantilles, sous i serveis s’hagi tingut la valentia de tibar de la manta i posar damunt la taula totes aquelles coses que han precipitat l’endeutament, des de la despesa farmacèutica, passant per la duplicitat de serveis caríssims – ens podem permetre a Barcelona quatre unitats de transplantaments? –, o per la generosa tolerància del turisme sanitari, o per la repetició de proves clíniques només en funció de protocols massa estrictes i burocràtics o, simplement, pagant més hores extraordinàries del compte com a conseqüència de la descoordinació i manca de rigorositat en l’aprofitament de les capacitats productives. 

            No ens esveréssim! La sanitat pública catalana ha fet passes enrere, és cert; però no li cantem el gori-gori abans d’hora i, sobretot, no contribuïm a fer-li el llit. Malgrat incrementar els temps d’espera per a una intervenció quirúrgica, suposa el fracàs absolut d’un model que volia prioritzar el principi de la igualtat dels usuaris, entès aquest com una autèntica igualtat d’oportunitats, eliminant obstacles burocràtics que impedissin o dificultessin, de fet, la seva utilització per a tothom que hi tingués dret. Assegurar que les llistes d’espera es gestionaran segons les prioritats que determinin els facultatius, no treu la por del cos als malalts amb alguna patologia greu. Perquè per molt que es digui el contrari, la gent ja és prou gran per saber que qui té padrins es bateja abans. I això, quan parlem de salut, no ajuda gens a calmar els ànims.

2 comentaris: