Follow by Email

dijous, 24 de novembre de 2011

PAREU DE MAREJAR LA PERDIU!

(CARTA AL VENT)

            No hi ha pitjor política que la de no rectificar. I això, precisament, és el que fan avui no només els polítics de casa nostra, sinó els d’arreu – inclosos els que pertanyen a aquesta subclasse anomenada “tecnòcrata” –, a l’hora d’agafar el toro de la crisi per les banyes, amb la intenció de donar-li la rebolcada que es mereix. Qui ha portat a l’atzucac mundial actual no han estat, solament, els polítics maldestres, que tenien les mans foradades i pardalets al cap, sinó els estats financers que, com uns usurers malvats, han jugat a donar corda als mals administradors, facilitant els seus jocs de mans especulatius, fins que els tinguessin tan lligats de mans i peus, que els poguessin fer ballar com putxinel·lis.

            Pels que com jo mateix, comptem amb els dits de la mà, el compte de la vella de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital - emborratxava amb diner aparentment fàcil d’aconseguir als petits mandarins de cada país amb capricis de grandesa, i els “ajudava” a endeutar-se lligant-se la corda al coll tots solets. Quan estigueren ben entortolligats, començaren a tibar de la corda exigint la devolució dels crèdits, sabent que els seus clients estaven més escurats que les rates. Aleshores varen treure’s la careta, descobrint el seu negoci de veritat: deixar recursos, a interessos cada cop més alts, per poder tornar el deute contret. I com que la roda no para de girar en aquest sentit pervers, cada vegada la bola s’ha fet més grossa i els prestamistes tenen el peu al coll dels que no veien un burro a quatre passes, encegats pels seus projectes faraònics. Arribats a aquest punt, l’únic remei sensat consistiria en prendre’s una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com vulgueu dir-li.

            Però, és clar, als que tenen la paella pel mànec el sistema ja els hi està bé. I, de moment, no pensen pas canviar-lo, sinó tot el contrari: obliguen els seus esclaus endeutats a manllevar diners de les pedres, per injectar vitamines als socis de la seva confraria financera que, després d’una o vàries nits de disbauxa, s’han quedat anèmics. Dit d’una altra manera: els estats financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen a que els escanyats, encara hagin de treure forces de flaquesa per alimentar el seu botxí. Continuant amb aquell símil del compte de la vella, això vol dir que si no es canvia de sistema, ni tota una vida pencant com negres no servirà per treure’ns el dogal del coll, ja que per molt que ens hi esforcem, si tenim el capítol d’ingressos a pràcticament a zero, i per arribar a fi de més ens han de fiar a un set o un vuit per cent d’un interès d’usura, cada dia que passi estarem més penjats i, al final, potser ens faran vendre l’ànima i tot.

            Conclusió: s’ha de sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb criteri i senderi, ja que penso que, fins i tot, uns “mercats” tan recargolats poden haver previst la reacció dels cada vegada més indignats, i si aquesta esclatés per la força, ja tenen a punt la reacció suficient per aixafar la indignació, a base d’exterminar-la. Per tant, per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o formats a corre-cuita. I d’aquí plora la criatura. ¿Voleu dir que “els mercats”, fins i tot no s’han ocupat d’escabetxinar la raça de líders, perquè ningú els hi pugui fer ombra? ¿Serà, per aquesta raó, que els polítics només fan que marejar la perdiu amb retallades inútils?           

1 comentari:

  1. Josep Maria, no sé perquè no parleu de dos coses diferents, com són. La una són ELS DÈFICITS, de tothom, particulars, empreses i governs, i cadascú ha de carregar amb la seva culpa. No n'hi ha prou amb dir que la culpa és del capital i el mercat, que oferien diners. Els "tontos utiles" (us n'enrecordeu?) són els que els varen agafar, no comptant que els tenien que tornar, que els podien gastar si volien, però no eren gratuïts, no era l'almoïna del pa, eren crèdits a tornar amb escreix i si en feren un mal ús, la culpa és dels prenedors, no dels que deixaven. L'ALTRA ÉS LA CRISI, crisi d'activitat i de consum, derivada de l'altra. No podem fer el que feiem perquè ho feiem amb els diners d'altres, i tot ha estat per anar contentant al poble (i els votants), obrint el ventall de la cobertura de serveis mèdics i socials, que abans no teniem, i viviem pitjor potser, però com que hem tirat de beta, ara al pare capital que veu que li hem dit que els hi tornariem i no ho veu clar, doncs ens posa condicions més difícils, i insistim en tornar al que feiem abans i no retallar despeses i perdent serveis socials, però, amb quins diners ho voleu fer? Us varen explicar, de petits, el conte de la "gallina dels ous d'or?", doncs això.

    ResponElimina