MOLTA FRESSA I POCA ENDREÇA

CARTA AL VENT

            “A Espanya – he escoltat que deia una patum “pepera” a una colla de parroquians -, cal que les coses canviïn, i si no és per les bones, ho serà per les males. Després del 20-N les coses, a Espanya, hauran de canviar”. Des de la meva supina ignorància de les estratègies polítiques, crec que al nostre país el què li falta és trobar el punt d’equilibri entre el triomfalisme i el derrotisme, entre la depressió i l’eufòria, entre la realitat i la fantasia. I, en aquest, sentit seria desitjable un canvi urgent de la nostra endèmica predilecció pel sensacionalisme. Les coses sempre poden dir-se de moltes maneres, però, en públic, els dirigents tenen l’obligació, al meu entendre, d’utilitzar sense necessitat  “d’amagar l’ou”, aquelles expressions que facin menys mal a la moral de qui llegeixi o escolti les seves esbravades.

            Però, és clar, sempre fa més impacte una “parrafada” com la que encapçala aquest comentari o com la d’aquell característic economista de la mateixa corda que la patum d’abans – entès “característic”, de la mateixa manera com en Pla emprava aquest adjectiu –, que ens pinta el panorama, un dia sí i l’altre també, així de negre: “estem asseguts sobre un polvorí. Si l’Estat fos una empresa, ja estaria en absoluta fallida”. No és gens estrany que amb diagnòstics tan derrotistes, s’especuli que a tot l’Estat hi ha un dos milions de depressius. A mi m’agradaria que, per compensar la mala llet que et ve, quan escoltes xorrades com aquesta, algun gabinet sociològic em digues quin és el tant per cent d’eufòrics que hi ha al país. El que passa és que el personal no s’està per orgues, quan la caixa està escurada, i si no hi ha diners no hi ha solucions, per més espavilat que hom sigui. Pagar no agrada a ningú  i, mani qui mani el que gosi tocar la butxaca del contribuent, ja ha begut oli. Però, bé s’ha de fer alguna cosa, vatua l’olla!.

            Fixeu-vos que quan s’acosten les eleccions no hi ha ningú, a cap país del món, que prometi esprémer més al ciutadà, ja que de ben segur faria la fi d’en cagaelàstics. Per aquesta raó, tot i que bufin mals vents, durant la campanya electoral tenen la barra d’assegurar que abaixaran impostos i que, manant ells, tot serà de color de rosa. No cal fixar-se només en els del PP; a les passades eleccions catalanes tothom recorda aquella promesa fallida sobre “el govern dels millors”, que ens havien de treure les castanyes del foc amb la seva vareta màgica. Tot just fet el traspàs de poder i una vegada al timó del vaixell, varen canviar de discurs i, malgrat la impopularitat que comportava, digueren que eren valents per sanejar la hisenda, i que pel seu atreviment sense complexos mereixen una barretada i no una xiulada general. Aquesta diferència de discurs dels polítics segons estiguin en temps electoral o en temps de govern, es tracta d’un dilema enfadós.

El ciutadà només demana que se li doni una informació suficient per no afogar-se, perdut en un mar d’informacions interessades. Explicar senzillament una matèria tan complicada com els impostos em faig el càrrec que no deu ésser bufar i fer ampolles, però s’hauria de posar tota la carn a la graella, en aquest sentit. No sé fins a quin punt és possible determinar quan un poble té massa pressió fiscal. El que sí es pot detectar fàcilment és quan un poble comença a estar tip de ser d’ase dels cops. En tot cas, si em llegeix algun polític que no tregui conclusions equivocades del què dic. No hi ha cap relació causa efecte entre la primera i la segona situació, ja que un poble pot estar tip de pagar i, no obstant això, no haver esgotat llur capacitat de fer-ho. El poble avui es troba en una situació apurada, enmig d’una crisi que cada dia que passa s’enforteix més i sap que la cosa només s’arregla gastant menys, però no podant l’estat del benestar com desesperats.

No hi ha, per definició, cap impost popular. La pressió fiscal sobre la classe mitjana, sobretot, plou de tots els cantons: per la via directa, indirecta o disfressada. Però alguns impostos es guanyen totes les cotes d’impopularitat: són els impostos “pretext”, aquells que es “venen” com qui sap què, i que només serveixen per fer bullir l’olla uns quants dies, o per emmascarar la inoperància i la covardia                 davant la gran bossa de frau fiscal, fent veure que arreglar-ho és molt complicat. Si de veritat volguessin posar-hi remei, ho podrien acabar amb mitja dotzena de decrets. El que passa és que el frau o l’evasió fiscal esquitxa massa gent ficada a l’olla, més de la que ens pensem. I aquí rau el problema. Que ningú té pressa per ensorrar la seva petita rectoria, tirant-se pedres a la teulada. Convé, potser, reflexionar que gràcies a aquesta mena de complicitat somorta dels que defrauden “engrunes”, van la mar de bé els grans aprofitats insolidaris que sense cap vergonya evadeixen “pastissos” de veritat.