EN JOAN M’HA DIT QUE S’ESTÀ FENT LA MALETA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 12 d’agost de 2016)

● EN JOAN M’HA DIT QUE S’ESTÀ FENT LA MALETA.- Ens vàrem retrobar ahir, a la sortida del funeral d’un amic comú i, francament, si no arriba a ser per ell que em va fer una ganyota com volen dir: que no te’n recordes?, jo no l’hagués pas reconegut. De fet, feia una bona temporada que l’havia perdut de vista, però no era el temps qui me n’havia esborrat la fesomia sinó que aquell home era un altre: més escanyolit, sense bigoti i el cabell pelat al zero com quan fèiem la mili. Però, sobretot, el que més el desdibuixava era la “carona” que feia, una expressió que li havia sentit dir a ma mare sempre que parlava d’algú amb poca salut. Com que feia tan de temps que ens havíem distanciat, després d’haver sigut cul i merda quasi des que anàvem a escola i fins que va passar allò de la feina i va anar-se’n a viure fora. Bé, vull dir quan al despatx varen fer net de mitja plantilla perquè en Jesús, l’amo, deia que amb la crisi no tenien tants clients i no es guanyaven la vida com abans, i com que en Joan ja passava de la cinquantena va ser un dels primers a qui va tocar el rebre. Em va saber greu, la veritat sigui dita, però jo també m’acostava a l’edat crítica i he de confessar que em vaig sentir-me alleujat de que no em toqués la ribotada. No sé si se’m va notar a la cara l’alegria continguda, però el cas és que en Joan em va retreure que no li hagués fet gaire costat. Sigui com sigui, avui en trobar-nos no m’ha semblat pas que m’ho tingués en compte. Al contrari, m’ha convidat a fer una beguda al bar de davant de l’església, i quan jo, per encetar la conversa de conveniència li he preguntat com li anaven les coses, m’ha deixat parat amb un estirabot que feia temps no li escoltava a ningú, però que recordava amb mala astrugància de quan era jove: “nano, m’estic fent la maleta”.

Era tan evident de què m’estava parlant, que no vaig ni dissimular preguntant-li si se n’anava de viatge. A vegades, llamp me mau, sóc una mica curt de reflexes i no encerto el biaix. Però tampoc va fer-ne cas en Joan d’aquesta meva poca traça per enfocar assumptes delicats, i com si fos la conversa més natural del món, em va confirmar el que jo estava pensant: que ja veia "les tres pedretes" a tocar i que tenia molt clar que havia arribat l’hora de fer la maleta, si no volia entrar a l’altre barri en pilotes. “No m’agafaran pas, rai, amb els pixats al ventre” – m’ha assegurat. I quan per rectificar la meva poca vista d’abans li he respòs que vaja quines coses de dir, m’ha parlat amb una serenitat que, francament, li envejo, de com s’està preparant per si de cas després del darrer panteix es troba amb alguna cosa més que un immens forat negre. D’aquí ve això de “fer-se la maleta”. “Jo no era de missa, ja te’ns deus recordar; però ara no les tinc totes i prefereixo deixar tots els melics lligats, per si de cas. Ja que he arribat a la conclusió que per molt que alguns es facin el pinxo, quan t’arriba l’hora et cagues a les calces. Si és que te n’adones és clar! I jo, per sort o per desgràcia tinc clar del mal que he de morir. No trigaré massa, perquè ja m'han sentenciat i estic en capella, però tant se me’n fot quan sigui, jo ja tinc la maleta a punt i no saps com em tranquil•litza veure-la al costat del llit”. La mare que l’ha parit en Joan! Ja m’ha deixat teca per rumiar tot el cap de setmana.